dijous, 30 de març del 1995

Ortotipografia

A la vella plana el panorama és literalment desolador. Una plaga inesperada de ratolins cibernètics ha agafat per sorpresa els pobres tipus romans. En un tres i no res, els marges s'han vist inundats d'àvids teclistes indocumentats a punt per escometre les línies enemigues amb moviments tàctics impecables. Les forces d'ocupació han seguit el guió amb fidelitat absoluta. Han pres els punts estratègics des d'on es domina tota la plana i, amb les primeres clarors, han foragitat els pocs caixistes canuts que encara resistien. Els perseguien per tots els marges brandant els seus ratolins letals amb entusiasme. Els barraven les vies de tornada, subratllant així la seva insultant superioritat en la línia de foc. La plana major d'Athor ha claudicat sense condicions. Els endormiscats tipus romans s'han endut una sorpresa majúscula. Per més que han intentat ordenar-se i articular una defensa eficaç, s'han quedat a les beceroles. El fet és que els nouvinguts han vençut abans d'aconseguir cap pronunciament favorable. Les nodrides hosts invasores han transformat la possible lluita en una pura il·lusió òptica. I tot això, sense passar-se en cap moment de la ratlla.
Val a dir que la incursió enemiga ha deixat la plana en estat de coma. Quan han acabat els combats, la cridòria general dels ratolins ho ha inundat tot amb una bulliciosa música sense lletra. Lluny de lliurar-se al pillatge indiscriminat, els invasors han estat selectius i s'han endut tots els tipus lletrats de la comunitat cap a les seves naus cibernètiques. Són conscients que, si només és feta per àgrafs, la reorganització social de la plana serà una tasca complexa i interminable. Per això s'han endut els elements més significatius cap al seu disc. De mica en mica, han anat desfilant la Guiomar, en Citard, en Barrabàs Puntí Coma, el vell El·ladi, Ali Fad, el venerable Klaus d'Athor... En entrar a la nau enemiga, els xerraires fills de na Guio —coneguts per tothom com els Guionets— han deixat anar un llarg uaaaau d'admiració. Aquesta invasió gens subtil provoca grans interrogants entre els lletrats. Una veu cibernètica els ha convidat a adaptar-se a la nova situació sense reserves. Tenia un accent metàl·lic. ho voleu, podeu convertir aquest indret en una ciutat il·lustrada. De lletra ja en sabeu. Només us cal posar-vos a treballar. La veu tan aviat sonava greu com aguda. Algú ha deixat anar que els amos dels ratolins tenen molta barra i s'ha produït un silenci tens. En Puntí Coma ha adreçat una mirada interrogant a les seves joves nebodes, però li ha semblat que les Cometes s'hi trobaven a gust.
Llavors s'han esvaït tots els dubtes. Han aparegut Josep Maria Pujol i Joan Solà amb un llibre blanc-i-roig sota el braç: Ortotipografia (Manual de l'autor, l'autoeditor i el dissenyador gràfic (Columna, 1995). Tots els tipus han respirat. Malgrat l'aclaparadora irrupció dels ordinadors personals que transformen l'art de l'edició en la perillosa autoedició, algú ha decidit posar eines a l'abast dels desconcertats per fer-los capaços d'esmenar la plana. El nou lliurament del tàndem Pujol/Solà cau en el moment més oportú, quan a la plaga dels dissenyadors folls (qUE cOM a mÍNIM sOVINT iNVENTEN eXCUSES i-Ma-gI-Na-tI-Ves Per Justificar Qualsevol DisBauXa tipoGràfica) s'hi afeigeixen els estols d'incompetents cofois que claven queixalada amb delit als menús d'un QuarkXPress o un PageMaker per oferir-nos autèntics desastres. Un sol mot, palindròmic, defineix l'abast precís del que hi trobareu en aquest exhaustiu volum d'Ortotipografia. Comença amb te i només té tres lletres.

dijous, 23 de març del 1995

El can-can del capità

Un dels debats lingüístics més apassionants és el que s'ha desenvolupat al voltant de l'origen del llenguatge. El Cratil de Plató va encetar una tradició polèmica que ha acabat prenent el nom de "cratilisme" (Mimologiques. Voyage en Cratylie, de Gérard Genette. Seuil, 1976) en la qual els partidaris d'un origen convencional de la llengua s'enfronten als defensors d'un origen natural. Les discussions al voltant d'aquest enigma indesxifrable per absència de proves van arribar a ser tan carregoses que l'any 1866 la Societat Lingüística de París publicà un edicte en el que es prohibia discutir d'aquesta matèria en les seves reunions.
Els únics experiments possibles eren els que es podien dur a terme amb infants: confinats, abandonats al silenci, trobats en estat salvatge. La literatura al voltant d'aquests casos és extensa i ha estat recollida per Lucien Malson en la monografia Wolf children (1972). Herodot esmenta un exemple deliciós del segle VII aC en el que el rei egipci Psamètic I fa recloure dos nounats en una muntanya. El pastor que els alimenta rep l'ordre de no pronunciar cap paraula davant dels infants. Els dos nens viuen en una cort tancada on només entren el pastor i les cabres. Després de dos anys de reclusió, un bon dia els nens criden alguna cosa semblant a becos. El pastor, adelerat, avisa al rei. Comproven la versió del cabrer i descobreixen que els frigis anomenen el pà becos . Des de llavors, els egipcis pensen que els frigis són un poble més antic que ells. En realitat, els lingüistes creuen que els nens havien començat a balbucir de manera natural i repetitiva entre ells. Becos seria només un fragment del seu galimaties. D'altres pensen que els nens es limitaven a imitar el so de les cabres.
A primers de segle, el lingüista danès Otto Jespersen va agrupar en quatre grups totes les teories que circulaven sobre l'origen de la llengua, i va afegir-ne una cinquena. Avui ja podem formular la sisensa i definitiva. Les cinc teories de Jespersen s'anomenen teoria del bub-bub, teoria de l'ai-ai, teoria del ding-dong, teoria de l'aaah-hú i teoria del la-la. La del bub-bub diu que el llenguatge neix de la imitació onomatopeica dels sons ambientals i especialment dels crits dels animals. La de l'ai-ai afirma que a l'origen només hi ha sons instintius provocats pel dolor, la ira i d'altres emocions humanes, i es basa en l'ús universal de les interjeccions. La del ding-dong parteix de la relació entre els estímuls del món i els sons espontanis que provoquen en el parlant; alguns exemples d'aquests gestos orals són "mamà" (que reflecteix el moviment dels llavis al acostar la boca al pit matern) o "bye-bye" (que mostra un moviment de comiat en els llavis i la llengua). La teoria de l'aaah-hú parteix dels grunys col·lectius i rítmics que emeten les persones quan fan un esforç comú, com ara estirar d'una corda. Finalment l'eurovisiva teoria del la-la (pròpia de Jespersen) sorgeix d'una visió molt més romàntica: el llenguatge neix associat als sons de l'amor, el joc, la poesia i la cançó (Massiel era una fan d'aquesta teoria).
La nostra aportació al cratilisme és definitiva: segons la teoria del can-can el llenguatge va néixer a Laos. Quan la bòfia va recollir Roldán, un dels polis va preguntar al simpàtic funcionari laosià que els el lliurava si es podia identificar. L'oriental va respondre Yes, I can en el seu anglès turístic. El poli espanyol, que no havia estat mai a la Costa Brava, va anotar el nom en una llibreteta. Acabava de néixer l'ignot Capità Khan.

dijous, 16 de març del 1995

Anagramàtica generativa

La detenció del patró dels pròfugs (Luis Roldán) ha tornat a posar de manifest la innegable vigència de l'anagramàtica: l'art de descobrir missatges ocults mitjançant la recombinació intel·ligent de les lletres que componen un nom. Fa més d'un any, quan l'ex-benemèrit va decidir agafar-se l'excedència per sorpresa, alguns espavilats van pregonar des de la premsa que la ineludible pressumpció d'innocència del pròfug feia aigües també per raons enigmístiques. L'anagrama més evident de Roldán (Ladrón) ja és tot un clàssic amb dret a figurar a les antologies més destacades. El personatge també s'ho val, entre altres coses perquè un altre dels seus anagrames el transformava en un nou Schwarzenegger (Arnold).
Com molt bé apunta el britànic Club d'Anagramistes de Sa Majestat, perquè un anagrama onomàstic sigui considerat d'alta qualitat, cal que l'exercici de la combinatòria desveli un sentit ocult que ha estat sempre incrustat en el nom i que explica, o il·lustra, les accions de qui el tragina. L'exemple que branden aquests britànics extravagants és el conegut anagrama que ells mateixos van extreure de la capçalera de The Daily Telegraph durant el govern de Margaret Thatcher. Combinant les lletres del diari més pro-governamental de l'època sorgia, com un arc de Sant Martí després de la pluja, la inequívoca frase I help the Great Lady (ajudo la Gran Dama). De les capçaleres dels diaris de Madrid resulta una mica més difícil extreure'n cap missatge subtil, però tot i això, el benemèrit ABC fa "cab" (el carruatge amb el qual passegen sovint al del bigoti), l'ineludible "El País" es transforma en "esplai" (ideal per a l'hora de pati dels polítics), el "Diario 16" naufraga anagramàticament per culpa del guarisme ("16 i odiar" és el més significatiu que hi hem pogut trobar) i el polèmic "El Mundo" esdevé, entre d'altres, "un model" (cruel referència a una presó barcelonina) o "mon duel" (una de les romàntiques fòrmules de treball que més gasta Pedrojota).
L'adequació de l'anagrama a l'essència d'un personatge és una de les millors aportacions de l'enigmística a l'esotèrica onomància, que és l'art d'endevinar el futur a partir dels noms de les persones. Més o menys el que va fer el surrealista André Breton amb Salvador Dalí, quan va batejar el pintor empordanès amb el punyent anagrama de "Avida Dollars". És clar que l'anagramàtica mai no és una capsa tancada. El mateix Dalí també anagramitzava "Vida llardosa", Picasso "saps oci" i Miró "rimo" o "mori". En aquests últims anys, tot i no haver-se constituït cap club anagramista equivalent al dels britànics o al Club Palindromista Internacional amb seu a Vilallonga del Camp, alguns casos contemporanis han començat a circular pels mitjans de comunicació. Potser el de l'economista Fabià Estapé (Peseta) és el més recurrent, però també destaquen l'escriptor Josep Maria Espinàs (Sapiens) o el genial músic nord-americà Stephen Sondheim (hedonism), sovint present en els musicals que poblen els nostres teatres.
Un repte afegit al que s'han d'enfrontar els honorables membres de les comissions d'investigació és, ara per ara, trobar equivalents al contundent Roldán-ladrón entre la il·lustre nòmina de jovials encorbatats que ha passat o passarà per la presó. Els Mariano Rubio, Mario Conde, Javier De la Rosa, Rafael Vera i Ricardo García Damborenea s'ho mereixen.

dijous, 9 de març del 1995

Clandestinitat estreta

A banda de la lloable clandestinitat que menen els amants de les causes perdudes, els que prefereixen fer-se amants de les paraules perdudes coneixen una altra mena de clandestinitat força interessant. El fenomen és un exercici tipogràfic notable que participa del concepte constrictiu encunyat pels autors de l'OULIPO. La boa constrictor de Queneau i companyia va plantejar l'escriptura clandestina com un alfabet reduït del que resten excloses totes les lletres cridaneres que sobresurten de la línia per dalt o per sota. Així, els textos clandestins prescindeixen de tots els signes gràfics que s'alcen com fanals —b, d, f, h, k, l, t— i de tots els que s'enfonsen en la interlínia com pesats rems —g, j, p, q, y—, en un exercici brutal d'homogeïnitat gràfica. Els anglòfils, sempre menys poètics, anomenen el fenomen amb un nom desprovist de càrrega simbòlica. Al seu vademècum de bogeries lingüístiques Language on Vacation (Charles Scribner's Sons. New York, 1965) el ludòpata Dmitri A. Borgmann anomena aquests innocus clandestins "mots estrets" (narrow words ).
Però, tal vegada endut per l'esperit competitiu de la societat nord-americana, Borgmann enceta l'etern debat de qui la té més llarga. D'entrada, decideix superar Ripley (l'històric periodista de l'absurd que figura a les lleixes de molts homes de ràdio per uns reculls d'informacions curioses anomenats Believe It Or Not ) que havia publicat en 1954 que els mots estrets més llargs en anglès eren, ex-aequo, els gal·licismes "concessionaire" i "reconnaissance" (14). Borgmann esbandeix les proeses del tal Ripley. Primer hi oposa "semiconsciousnesses" i "unceremoniousnesses" (19), però després es permet dubtar de la validesa de la i llatina. Això del puntet li sembla d'una amplitud intolerable al pur mestre Borgmann. De manera que, conseqüent amb el seu posat sever, Dmitri ofereix les ajustades "overnervousnesses" (17) i "overnumerousnesses" (18).
Els clandestins a la francesa mai no han dubtat de la bondat de la i. Per això hi figura a les aportacions dels lectors que es van veure esperonats, el passat desembre, per la publicació d'uns versos clandestins en català del poeta Jordi Vintró. Dídac Palañà (Sant Vicenç dels Horts) ens fa arribar, entre d'altres, «un somriure, amor mereix/ amorosa, mansoia,/ enorme en excés,/ avui caurà/ era meva i ara encara més». Per la seva banda, Alfons Saumell (Barcelona) confegeix diversos textos prosaics de longitud notable. Com aquest titular en un diari sensacionalista: «cau un ascensor en un arcaic manicomi i moren una àvia i cinc ancians», o aquesta singular invitació: «cars amics, com sou nuvis nous, animeu-vos a venir ara a casa meva, sense més excuses ni evasives; coneixeu es camí: és suau i amenós; no us arriscareu massa, manoi!, ni us consumireu, nerviosos; si no veniu, creurem no merèixer ni una cosa minsa com és eixa; a veure si ens escriviu o ens aviseu; envieu-nos un sí com una casa». La invitació la signen, en minúscules, na maria i en marià.
La netedat tipogràfica que solca les línies clandestines és, realment, un camí estret de negre sobre blanc com el que proposava Borgmann. Ara per ara, el mot clandestí més llarg que coneixem en català és "emmascarar-nos" de tretze lletres. Algú gosa superar-lo? Feu-nos arribar els vostres mots clandestins a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. Aquest cop no en parlarem, "n'enraonarem".

dijous, 2 de març del 1995

El doctor Dallonses

A primers d'any vam fer-nos ressò de l'existència d'un metge californià que llueix, cofoi i aliè a la seva dissort, l'abrupte cognom "Collons". L'amabilitat del lector Emili Granier-Barrera (Barcelona) ens permet afegir un altre il·lustre doctor Collons al nostre panteó de no-catalans universals. L'explicació de Granier-Barrera mereix ser reproduïda. París, finals dels anys cinquanta: "Jo treballava a Saint-Germain-des-Prés —escriu— i, en plegar, anava passejant cap a casa, vora l'Institut Pasteur. Ens solíem trobar amb un altre exiliat, el doctor Sever Perramon (ex-metge del Sindicat de Cecs, inici de l'avui poderosa ONCE), i algun altre amic, cap a mig Bulevard Montparnasse. A mà esquerra, anant cap a l'estació del mateix nom, una placa metàl·lica anunciava el metge. El nostre petit grup es dissolia quan algun de nosaltres deia «Ja som a can Collons»; llavors ens donàvem la mà cerimoniosament i cadascú tirava pel seu cantó".
D'altres exabruptes onomàstics que ha provocat el desvelament del doctor Dallonses són menys sagnants. Un pobre banyolí que cognoma Delamier Daza és potser l'única excepció. Els altres són més festius. De Vic ens arriba una nutritiva Clara Dou Ferrat. De Gavà un lampista anomenat Font. De Sabadell un altre lampista menys afortunat: el senyor Fonseca. Una empresa constructora de L'Hospitalet del Llobregat s'autoanomena Conyman SCP. A la Rambla de Catalunya de Barcelona, un prestigiós otorrinolaringòleg no perd la clientela encara que es diu doctor Callao. El director d'una acadèmia de dibuix i pintura de la ciutat comtal es diu Sr. Cara Milagro. Al Nou Camp, en comptes de fitxar cracks del gol per superar la crisi anual, van decidir contractar un expert en gespes que ja s'ha fet famós pel seu cognom: el senyor Josep Campreciós. Finalment, dos apropiats directors generals en dansa: la directora general d'Ensenyament del mec-ministeri de Madrid es diu Carmen Maestro i el de Medi Ambient de la Generalitat Jordi Peix.
La mala sort és determinant en això dels cognoms malsonants. La família Cabrafiga Galí ho sap molt bé. Fart de ser la riota dels desaprensius de torn, el senyor Cabrafiga va decidir sol·licitar del registre un capgirament en l'ordre dels cognoms del seu fill. Quan el petit Galí Cabrafiga va créixer s'enamorà perdudament d'una bella senyoreta Maties. Ara, l'ex-senyor Cabrafiga ha hagut de veure com els seus néts són uns autèntics Galí-Maties. És clar que la naturalesa humana pot trobar tresors en els llocs més impensables. En Tísner sempre esmenta una innòcua Conxita Costas que feia trontollar tothom quan s'acostava (cony, si t'acostes!).