dissabte, 30 de juny de 1990

Per un sí o per un no

Quan llegiu aquestes ratlles -dissabte 30 de juny, hora imprevisible- em trobaré provant de resoldre un dels enigmes més empipadors de la meva vida. Si les llegiu abans de les dotze del migdia tingueu per segur que estaré davant d'un cafè amb un cigarret a la boca, les mans suades i els peus inflats. Si ho feu més tard de dos quarts d'una, és probable que m'enxampeu amb una copa de cava a la mà i les galtes enrojolades per l'adrenalina i el carmí. Em caso. I ho fem en un teatre perquè les xarades més belles requereixen un marc adient.
Aquest joc de saló de les cerimònies nupcials ha estat una de les xarades més representades en la història de la dramatúrgia. Milions d'actors novells s'han estrenat amb el text difícil i emotiu del casament. Milions de "sí" -alguns inaudibles, d'altres amb un regust d'udol triomfal en una nit de bingo- han retrunyit en esglésies, ermites, catedrals, monestirs, esglesioles, boscos i jardins. Milers de "no" -alguns anunciats, d'altres imprevistos, però tots escandalosos- han desfet prematurament els compromisos a tocar de l'altar. Però aquesta coneguda xarada ha sobreviscut la invasió gens subtil de les noves tecnologies amb una dignitat impensable.
El text variable de tota cerimònia nupcial provoca un punt d'incertesa invariable. Si d'entrada acceptes públicament la teva parella com a espós/esposa, llavors la teva parella et pot acceptar públicament o no. Si t'accepta, ja no pots fer-te enrera i el joc ha acabat. Si no t'accepta, no pots tirar endavant i el joc no arriba ni a començar. De manera que aquí, com a les eliminatòries de Copa, més val ser l'últim de respondre. El lògic estira-i-arronsa és breu si no es prenen les precaucions necessàries. El millor és posar condicions, com en els bons problemes de lògica. Les premisses han de filar prim; si condicional, per tant. Accepto x de company/a si i només si ell/ella pensa acceptar-me a mi. El capellà es mira el segon jugador i repeteix la mateixa pregunta. Aleshores la resposta ha de ser la mateixa d'abans perquè tot rutlli bé. En definitiva, cap jugador amb dos dits de front no es voldria mullar els peus sense garanties prèvies i el ritual podria allargassar-se indefinidament. És per això que s'han inventat els testimonis.
Tant el testimoni de la defensa com el de l'acusació -és un dir-, tenen l'única funció de ratificar la veracitat de les pressuposicions que els jugadors estableixen. Si es compleixen les condicions exigides, per tant, l'esdeveniment ja és inevitable i l'escàndol no apareix per enlloc. La normalització del ritual s'ha aconseguit darrerament gràcies a una substancial modificació del reglament vigent. Ara ja no cal fer l'enutjosa petició de pressumptes oposicions a la signatura de l'acord per part del públic. Les coses queden molt més clares.
És clar que sempre hi ha qui s'ho passa bé jugant amb els mots. Els sinónims del "sí" adient són limitats, i en tot cas gens ambigus. Algun nuvi espavilat que provava de sortir-se'n amb una resposta diplomàtica del tipus "prou" (accepcions afirmativa i negativa alhora) ha vist com el jutge àrbitre del joc li feia repetir la jugada. Les onomatopeies o variants dialectals "psè" i "sèee" tampoc no han fet gaire fortuna. Els muts ho han de posar per escrit i els grecs que es casen a Catalunya han de jurar i perjurar que aquell moviment lateral de cap amb què acompanyen la seva afirmació ("ne") és el gest d'afirmació en la seva cultura.
Darrerament, la solució basca ha començat a imposar-se, i és possible que es popularitzi perquè és definitiva. Quan les companyies basques amb vocació d'estables representen aquesta cerimònia, acostumen a vèncer el seu monumental laconisme i afegeixen xirois, darrera del melós "sí" de rigor, un argument contundent: "per imperatiu legal". Sembla que el Tribunal Constitucional ho acabarà acceptant. Ho dic pels que aneu darrera.

dissabte, 23 de juny de 1990

La revolta dels acrònims

Des d'aquestes mateixes ratlles ja hem parlat alguna vegada dels acrònims. Aquests neologismes fills d'una combinació d'inicials constitueixen una de les categories lèxiques més productives. L'ús indiscriminat de la informàtica i l'endèmic afany de síntesi dels titulars dels mitjans de comunicació han fet popular l'acrònim, des de la conversa de bar a les revistes especialitzades. Tothom recorda els rebomboris dels afers Sida o Iva, la flaca dels articulistes moderns pels Wasp o els Yuppies i els concursos populars per desxifrar el significat ocult de les sigles Renfe (Rogamos empujen nuestros ferrocarriles estropeados).
Els acrònims són els representants lèxics d'aquesta dèria contemporània de la síntesi a tot drap. És ben cert que ja els jueus van penjar Crist sota un acrònim i que el seu predecessor poètic
-l'admirable acròstic- es perd en l'origen de l'escriptura. Però l'emergència del ball de sigles és un fet contemporani. Els lexicògrafs es veuen ultrapassats per l'espectacular augment de nous referents; en comptes de manllevar termes grecollatins es dediquen a definir les prestacions del nou artefacte i n'extreuen les inicials de les paraules emprades. Pocs nens anglesos saben que Radar vol dir radio detection and ranging però tots en coneixen l'abreviació. El mateix podríem dir de la vella vedette de la Renfe. Han pujat mai a un "Tren articulado ligero Goicoechea Oriol"? Han comprat mai cap producte de la "Sociedad Española de Automóviles de Turismo"? Potser el sis-centó?
La gràcia dels acrònims és aquesta inquietant capacitat per evocar un nou significant amb les seves lletres i les seves grans prestacions polisèmiques. Un Wasp (White Anglo-Saxon Protestant) és un insecte en anglès -una vespa- i les altres ètnies del melting pot americà ho solen assenyalar sempre que poden. Els concerts que Bob Geldoff organitzava per ajudar la gent africana es retolaven sota el lema Aid (Ajut) però segons com, el missatge podia resultar ambigu perquè Aids -a banda de voler dir "ajuts"- és l'acrònim anglès del Sida. Aquestes amfibologies han arribat a jugar un paper important en el món empresarial; fa poc els publicistes de la casa informàtica "Bull" van deixar anar la brama que "IBM" -màxima firma rival- volia dir Imitation Bull Machines. D'altra banda, ja es poden imaginar l'èxit espaterrant que els distingits membres de la Foca (Formula One Cars Association) tenen cada vegada que visiten el circuit de Jerez. Una situació similar ha aconsellat el desdoblament del Comitè Olímpic de Barcelona en "Co-ob", amb l'allunyament subsegüent de les connotacions violentes. ¿S'imaginen el bell escàndol que muntarien els locutors i locutores catalans amb l'hipotètic Comitè Olímpic de Nova York (NY)?
El Diccionari de les abreviatures, els símbols i les sigles de Josep Maria Mestres i Josefina Guillén que Enciclopèdia Catalana pensa treure a finals d'any serà una eina utilíssima per descobrir com anem de síntesi, per aquests barris. Però abans no arriba aquest tractat de fotosíntesi hem descobert un opuscle interessantíssim del Dep de Cul de la Gen de Cat, anomenat Els acrònims dels museus de Catalunya. Rera un títol tan funcional s'amaga una vena poètica insospitada. Les curadores d'aquesta edició restringida ens obren els ulls als enigmes ocults dels nostres propis museus amb una força digna de figurar a la "Catalunya misteriosa" de Sebastià d'Arbó.
D'entrada, descobrim que el Museu d'Art de Girona és un amagatall perfecte de bruixots, que el controvertit Museu d'Art Modern és un cau de bevedors i que l'estètica rural té el seu cor al Museu d'Art de Sabadell. Evidentment "Mag", "Mam" i "Mas" són acrònims tan simpàtics com previsibles. Però ¿què me'n diuen del bell anacronisme enigmístic que transforma la col.lecció d'automòbils de Salvador Claret a Sils en "Cascs"? ¿O de la floreta excelsa que esdevé dir-li "Museu Arqueològic de Calonge" a una mossa de bon veure? Tanmateix, les interferències més sorolloses apareixen quan el Museu d'Eines Antigues de Torregrossa esdevé un "Meat" -auditiu? nasal? urinari? càrnic?- i, sobretot, quan descobrim per via enigmística les relacions ocultes entre els dirigents del Museu Diocesà de Tarragona i els del Moviment de Defensa de la Terra. Un país ben sorprenent, el nostre.

dissabte, 16 de juny de 1990

Tangramistes il.lustres

A l'últim article parlàvem d'aquestes set peces negres d'origen xinès anomenades Tans que provenen de la dissecció d'un quadrat. Especulàvem sobre la seva edat incerta i parlàvem de la fantasiosa posada en escena que l'anglès Sam Loyd s'empescà per dotar-les d'un rerafons màgic. Al Tangram s'hi pot jugar de diverses maneres. Si el situem en un estoig quadrat, el sol fet de guardar les set peces ja és un trencaclosques considerable. Els matemàtics més empedreïts, però, es dediquen a resoldre la diversitat de problemes de geometria combinatòria que els set tans plantegen. D'altra banda, la resta dels mortals acostumem a jugar-hi de dues maneres oposades. O bé ens revestim d'escultors plans i ens empesquem una figura atractiva amb les set peces, o bé fem de Sherlock Holmes per tal d'esbrinar la situació exacta de cadascun dels cinc triangles, el romboide i el quadrat en una figura prèviament dibuixada sense les subdivisions interiors. També ens podem dedicar a representar, de la forma més artística possible, siluetes d'animals, persones conegudes o tot tipus d'objectes. El gran Martin Gardner, per exemple, elaborà una divertida caricatura tangramàtica de Richard Nixon per a un dels seus articles de "Scientific American". Els occidentals ens l'hem pres tan seriosament, el Tangram, que hem fet sortir conills, vaques, voltors, senyores embarassades, velers, atletes o parelles cardant d'aquestes set peces màgiques amb el desvergonyiment vital que ens caracteritza...
Ja hem dit que el Tangram ha estat font de moltes falses llegendes occidentals sobre el desconegut Orient. Però també és cert que la popularització del joc a principis del segle XIX fou un veritable esdeveniment cultural. Es parla de tangramistes il.lustres com Jonathan Swift, Henry James o Lewis Carroll. S'especula sobre la suposada activitat tangramista de John Quincy Adams o Gustave Doré i fins i tot es parla del propi Napoleó durant el seu exili illenc (Able was I ere I saw Elba). És clar que tot això ho diu l'entremaliat Sam Loyd, i ja vam veure a quantes revolucions treballava la seva imaginació.
Sí tenim documentats, però, alguns tangramistes il.lustres. Com el famós inventor de les històries d'enigma Edgar Allan Poe. La Biblioteca Pública de Nova York conserva un joc de tans d'ivori llaurat que Poe es va fer importar de la Xina. Les filigranes dels artesans xinesos doten aquest especial tangrama d'una relació directa amb el ram de la joieria que excita les passions de qualsevol cleptòman potencial. També és provada la tangramitis de Charles Lutwidge Dodgson (Lewis Carroll), perquè en el seu llegat destaca la primera edició d'un dels primers llibres occidentals sobre tangrames (The Fashionable Chinese Puzzle. Nova York, 1817). És clar que l'addicció d'un enigmista tan conspicu com Carroll no pot sorprendre ningú.
Però potser el més sorprenent d'aquest exemple d'enigmística plàstica és la fascinació que ha exercit sobre alguns novel.listes. L'escriptor holandès Robert Van Gulik -diplomàtic i orientalista- va publicar l'any 1960 una novel.la de misteri titulada Els assassins xinesos (Nagels in Ning-tsjo's en versió original. Gravenhage, 1960) en la qual tota la trama narrativa gira al voltant del joc del Tangram. El protagonista de la novel.la és un jove mut que, quan no aconsegueix fer-se entendre gestualment, es treu una capseta de la butxaca i construeix figures amb el Tangram, com un cec ho faria amb l'alfabet Braille. Van Gulik porta fins a les últimes conseqüències aquest ús estètic del misteri que ha envoltat sempre les set peces del Tangram, perquè una figura d'aquest joc és la clau per esclarir l'inevitable crim que transita per la seva novel.la.

dissabte, 9 de juny de 1990

El Tangram i el tanga

Fa cosa d'uns anys el pis de dalt de Vinçon s'inundà d'unes tauletes negres de saló, aptes per a ambients freds i ments recargolades, que reproduïen els set tans del famós trencaclosques xinès. Des d'aleshores, la jove burgesia barcelonina deu haver vessat moltes copes tot provant de construir figures inversemblants amb les set peces de la discòrdia.
El Tangram es basa en una de les branques més antigues de la matemàtica recreativa: els problemes de dissecció. A partir d'un simple quadrat, els set tans s'obtenen a cops de bisturí. La facècia mèdica divideix el quadrat en dos triangles grans, un de mitjà, dos triangles petits, un quadrat i un romboide. Tots els vèrtexs resultants presenten angles múltiples de 45 graus, de manera que, si atorguem el valor de la unitat al costat del quadrat inicial, tots els segments interiors tindran quatre únics valors: u, dos, arrel de dos i dos arrel de dos. Sembla que la gràcia matemàtica de l'afer resideix en la peremptòria anormalitat del màgic 7, un número indivisible en meitats simètriques. Tanmateix, l'especial encant plàstic que envolta el Tangram té molt a veure amb la simplicitat del material i les seves formes eixutes recorden la màgia infantil de la papiroflèxia.
El discret misteri d'aquestes set peces negres ultrapassa la seva categoria de trencaclosques i s'endinsa en el llefiscós món de l'etimologia. Moltes enciclopèdies antigues daten l'origen del joc del Tangram en la inimaginable Xina de fa 4000 anys, a remolc de les asseveracions d'un peculiar britànic enamoriscat d'Orient. Sam Loyd publicà l'any 1903 un llibret (una autèntica raresa, avui) anomenat The Eighth Book of Tan. La seva tesi és digna de la galàxia Spielberg, perquè afirma que els xinesos compilaren fa 4000 anys set llibres de tangrams, cadascun dels quals contenia més de 1000 dissenys diferents amb les set peces del trencaclosques. Loyd emula el millor Eco d'El nom de la rosa quan inventa un professor anomenat Challenor que, després de residir quaranta anys a la Xina, afirmava haver tingut ocasió de veure fugisserament els volums primer i setè. El llibre de Loyd és un autèntic colomer; aforismes de Confuci, cites d'un filòsof anomenat Xu-fut-sè i fins i tot al.lusions a un "conegut" refrany xinès que parla del "boig que va voler escriure el vuitè llibre del Tan".
Hi ha un detall especial que converteix Sam Loyd en un ésser entranyable; conta que un soldat anglès va localitzar a Pequín parts d'un dels llibres -imprès amb pà d'or damunt de pergamí-i que les va vendre per 300 lliures a un col.leccionista d'antiguitats xineses, el qual -rebla Loyd- "tingué la bondat de facilitar-me alguns dels dissenys més exquisits presentats ara per mi". Els feliços anys seixanta i la perspicàcia de Martin Gardner s'encarregaren de demostrar que Loyd era un fantàstic escriptor de ficció i servia pel.lis de la galàxia Spielberg en safata d'argent que compraven els confegidors d'enciclopèdies amb la seva ingenuïtat característica.
Resulta que cap erudit xinès no havia sentit parlar mai de "tans" ni del "tangram". A la Xina el joc és conegut com txi-txiao tu (pla de set enginyós) i no sembla haver nascut més enllà del segle XIX. De fet, el document més antic publicat a la Xina data de 1803 i se suposa que va provocar un fenomen equiparable al cub de Rubik o la Lambada fins estendre's per tot Orient. Tan oriental que sona, Tangrama, i ara resulta que a mitjan segle XIX algun anglès devia empescar-s'ho en combinar "tang" ("xinès" en la variant cantonesa) i el clàssic sufix enigmista -grama.
Recentment, però, Peter Van Note proposa una etimologia més engrescadora en el pròleg d'una reimpressió del fantasiós llibre de Loyd. Resulta que les famílies xineses que viuen en barcasses de riu són anomenades tanka, i que a més tan vol dir puta en xinès. La fantàstica teoria de Van Note és que els mariners americans (pre-marines?) van aprendre aquest joc durant les llargues estones que passaven amb les noies tanka i decidiren anomenar-lo tangram, "els trencaclosques de les putes". Sembla que finalment Spielberg cedirà els drets de la història a Woody Allen.

dissabte, 2 de juny de 1990

La Xerranca dels Bars

Quan Julio Cortázar va sorprendre mig món amb la monumental Rayuela, els entusiastes del zapping avant la lettre -que mai no obrien els llibres per la primera pàgina i gaudien sistemàticament del caos en la lectura- van comprendre que s'estava institucionalitzant una de les últimes transgressions de què disposaven. Després de l'incendi generalitzat que provocà la fogarada d'un dels textos més ambiciosos del segle, molts d'aquests neguitosos de la lectura van començar a llegir aplicadament les pàgines numerades de les novel.les, d'altres intentaren desenvolupar la maqueta del preciós moble-rayuela que proposava el propi Cortázar i alguns decidiren posar-se a jugar a la xerranca. Els primers són avui reconeguts fabricants de novel.les de gènere en les que la màxima transgressió que es permeten és manipular els noms dels seus personatges; els segons s'han fet molt rics fent disseny; els últims tradueixen o copien a corre-cuita les últimes novetats de literatura britànica interactiva "per a nois i noies".
Les grans editorials de literatura juvenil han demostrat que la novel.la interactiva (aquella que ofereix diversos laberints interiors perquè el lector acabi vivint en la fal.làcia que ell és l'autèntic autor de la novel.la) funciona sense estridències en un món de dròpols professionals. El zapping comme il faut ha esdevingut patrimoni exclusiu de la petita pantalla, el disseny ens ensenya diàriament a redescobrir el valor de les coses senzilles i els joves lectors de novel.la interactiva tendeixen a triar, innocents, el número de capítol més alt per veure si acaben el llibre d'una punyetera vegada.
Però això no vol dir que el joc de la xerranca del gran cronopio no sigui aplicable a la vida. L'Oriol Comas, conjuntament amb l'`Angel Juez, acaba de treure un llibre imprescindible per als homes-llop que transiten per Barcelona. El llibre en qüestió, d'estètica "pel davant i pel darrera", s'anomena Nits de Bars per davant i Bars de Nits pel darrera. Un joc descendent de les hipàl.lages llatines que en Tísner recorda amb afecte de la seva llarga estada mexicana (No es lo mismo "el perro de Charles Boyer" que "voy a echarles el perro").
Des d'aquestes mateixes ratlles vam parlar de la intervenció decisiva de l'Oriol Comas en la feliç adaptació del Scrabble al català. Un personatge com ell, assidu de tota mena de bars i nàufrag conspicu en tota mena de nits, no podia conformar-se amb l'edició d'una simple guia de bars. Havia de trobar algun desllorigador que li permetés jugar amb l'ampla gamma d'usuaris d'aquesta guia etílica de la ciutat. I la solució ha estat aplicar el joc de la xerranca a la llista dels 111 establiments descrits amb tots els ets i els uts. Al darrera hi ha un llistat suplementari amb comentaris minimalistes: "Falstaff. Moderns del barri. Facilitats de crèdit." "Xoc. Per prendre una aigua de València i comprar llibres". "Speed. La porteria de la Diagonal. Moltes possibilitats". Al davant un seguit d'índexs temàtics molt interessants, l'alfabètic, el geogràfic, per atributs, on fan les millors copes, per la marxa ("tranquis, semi i canyeros"), l'índex de preus al consum (barats, cars i molt cars), el cronològic (tanquen tard i molt tard)... i d'altres. També hi ha instruccions d'ús.
Bars de Nits/Nits de Bars és, doncs, una guia interactiva en la que es poden dibuixar milers d'itineraris i assajar tota mena de jocs. Poseu-vos en la pell d'un usuari. Decidiu anar a un bar alternatiu. Sota l'atribut d'"alternatius" hi trobeu l'Andy Capp (87). A peu de pàgina detecteu dues opcions: "A entretenir-se, al 38. A intentar lligar, al 75". Decidiu lligar, i us deixeu caure pel The End (75). A peu de pàgina, dues noves opcions: "Si vols una disco plena de bollycaos, vés al 109. Si vols canviar de rotllo, agafa un taxi i cap al 32." Com que us van els "bollycaos" baixeu del taxi a la porta del Studio 54. Esgotada la possibilitat de tastar xocolata, fiteu el cruel peu de pàgina: "Si has trobat companyia jove, gaudeix-ne. Si no, a dormir, després d'aquesta emoció, potser massa forta per a tu". Sort que, com a bon joc d'itineraris, les possibilitats són inesgotables.