dijous, 26 de gener de 1995

Progenitura noucentista

Són mots pentavocàlics tots aquells que contenen només cinc vocals —i totes diferents—, com aquesta progenitura noucentista que avui presideix la secció. En els últims temps hem analitzat 72 de les 120 possibles combinacions pentavocàliques. Avui ens les havem amb la quarta sèrie, composta pels quintets encapçalats per O. En proposar-la fa un mes, aprofitàvem una de les centenes de la loteria commemorativa anual (Sagarra 100, Voltaire 300, Rabelais 500...) per recordar que el filòsof François Marie Arouet, conegut pel seu nom de ploma Voltaire, era un contumaç aficionat als jocs d'enginy. Entre d'altres facècies de l'autor de Candide (1759) plantejàvem una deliciosa devinette que resulta prou escaient pel caire pentavocàlic de la seva resposta.
L'enunciat fa Cinq voyelles, une consonne,/ en Français, composent mon nom,/ et je porte, sur ma personne/ de quoi l'écrire sans crayon. (Cinc vocals, una consonant, en francès, componen el meu nom. i porto sobre la meva persona amb què escriure'l sense llapis). La solució és el pentavocàlic més perfecte en francès: l'oiseau (l'ocell). Curiosament, el pentavocàlic català òptim també té relació amb l'aviram, tot i el paper evident que hi juga el nostre presumpte component fenici. Així, parafrassejant Voltaire, podríem proposar: "Una erra i cinc vocals,/ en català, fan el meu nom,/ i prou que provo, als meus locals,/ de vendre el futur colom". La solució, al final de l'article.
Alguns dels mots amb què molts amables lectors han completat les 24 combinacions O-pentavocàliques ens permeten confegir un text de marcada tensió entre els ideals clàssics i les atzagaiades romàntiques (OAIUE). "Obligats a suportar el noctambulisme (OAUIE) contemplatiu (OEAIU) d'alguns doctes ploramiques (OAIUE) i el monarquisme (OAUIE) correlatiu (OEAIU) de certes ànimes prostàtiques (OAIUE), uns quants hem preferit el sotragueig (OAUEI) del concubinatge (OUIAE) policel·lular (OIEUA) entre la raó i la follia. Però quan el moviment inconstant del pèndol obliquangle (OIUAE) que representa la nostra perplexitat sobresaturi (OEAUI) el delicat equilibri que havíem aconseguit entre el caos i l'ordre, la progenitura (OEIUA) noucentista (OUEIA) reapareixerà amb el seu posat sever. Faran veu de botiguera (OIUEA) ovulífera (OUIEA) i ens advertiran: «Res de joguinejar (OUIEA) amb el foc de les coses sagrades. Si contraveniu (OAEIU) promíscuament (OIUAE) l'ordre establert i us socarrimeu (OAIEU) per la vostra inconsciència, després prou que rondinareu (OIAEU) quan l'obscurantisme (OUAIE) comparegui (OAEUI) puntual a la seva cita i s'apoderi de les febles voluntats de la concurrència (OUEIA)». Són així els advertiments amb què us pot obsequiar (OEUIA) un bon contertulià (OEUIA) noucentista (OUEIA), no fos cas que profanéssiu (OAEIU) les nostàlgiques (OAIUE) boixadures (OIAUE) de la cultura sobrevinguda (OEIUA) del poliuretà (OIUEA) i us vagués de reivindicar qualsevol nova porqueria (OUEIA)".
Els mots pentavocàlics que conformen aquestes combinacions han estat subministrats pels lectors Rosa Cura, Andreu Font, Jep Ferret, Ramon Giné, Dídac Palañà i Virgínia Leblanc. La vida del faedor de pentavocàlics és tan dura que encara no ens ha arribat cap combinació acceptable en OEIAU , OIEAU, OUAEI ni OUEAI. Si en descobriu, o voleu completar l'última sèrie de pentavocàlics (les 24 combinacions que comencen per U), escriviu a la Secció Enigmística de l'AVUI. El pentavocàlic òptim en català, que respon l'endevinalla plantejada, és "ouaire".

dijous, 19 de gener de 1995

Domicili

La setmana passada fèiem un recorregut onomàntic per les pàgines d'un recull de noms xocants recentment editat a Itàlia: Mal cognome mezzo gaudio. Stupidario dei cognomi italiani d'Antonio Di Stefano (Biblioteca Umoristica Mondadori. 1994). Reproduíem els cognoms italians més malsonants i constatàvem alguns dels hilarants exemples que pot provocar la relació entre un cognom i la professió de qui el tragina. Di Stefano, a banda, agrupa cognoms temàticament. En un collage audaç, recull transgressions (la sra. Uomo o els srs. Donna, Femmina i Mezzomo), construeix orquestres (srs. Mandolino, Pianoforte, Flauto o Violini), cadenes televisives (notables els senyors Primo Canali i Ottavio Canale, tots dos de Palerm) o ajunta cognoms que perjudiquen greument la salut (srs. Fumo, Filtri, Tabacchi, Nicotina o Sigari).
Fa anys, en un dels seus punyents articles a la premsa diària, Quim Monzó comentava les relacions entre certes institucions i els noms dels carrers del domicili. El pretext per a la investigació del nomenclàtor barceloní que duia a terme Monzó era el recent bateig del passeig Lluís Companys que havia obligat a canviar les targetes de molts jutjats barcelonins. Crec recordar que Monzó proposava una sèrie de canvis en els noms dels carrers dels governs civil i militar, d'alguns ministeris, del camp de l'Espanyol o d'altres, tal vegada per incordiar els seus estadants. De fet, la presència de l'Avinguda Madrid a la rodalia del Camp Nou sempre ha estat considerada una provocació per la culerada.
Di Stefano també se n'ocupa, d'aquestes relacions tortuoses amb el carrer on la gent viu. Entre els particulars Roma és la ciutat on més gent sembla haver triat carrer. Així, el senyor Frattura viu al carrer Hospital, el senyor Bagnato viu al de l'Aqüeducte, el senyor Fumi viu al de l'Opi i el senyor Senzaparole viu a Pico della Mirandola. Però els exemples més sucosos són els que es refereixen a les seus de les diverses formacions polítiques.
A l'extrema dreta, els neofeixistes del MSI tenen sengles seus romanes a Via Eritrea i Via Somalia , mentre que a Massa viuen a la Via Democrazia. Un dels locals socials de la Democràcia Cristiana a Roma té per domicili la Piazza del Gesù. A Levanto, la DC és ja només un record. El seu domicili és a Via Rimenbranza Els socialistes del PSI no tenen tanta sort. A Assís reben les cartes a la profètica Via P. Incerta, a Casalgrande en una sagnant Via Aldo Moro i a Pescia en una no menys inadequada Via Andreotti. Per la seva banda, el minoritari Centre d'Acció Monàrquica sembla haver triat la seva seu romana: és al Corso Vittorio Emmanuele II. Igual com els ex-comunistes del PDS de Bolonya, que reben les cartes a una evident Via Lenin. En canvi, a Roma el PDS viu en una lapidària Via Archeologia i a Modena en una insultant Via Buffon. És clar que pitjor ho tenien a la localitat napolitana de Castellammare di Stabbia quan encara no eren ex-comunistes. Aquells menjacapellans del PCI havien de veure com les cartes els arribaven a la pietosa Via Gesù.
Tot i que la proposta monzoniana no devia ser recollida per l'Ajuntament de Barcelona, moltes institucions tenen el seu domicili en carrers ben xocants. Així, el Govern Militar és a la Plaça Portal de la Pau i el Consolat de Grècia al carrer Nàpols. Si en coneixeu algun exemple, envieu-lo a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 12 de gener de 1995

Estupidaris

La prestigiosa casa editorial italiana Mondadori té una extravagant col·lecció d'humor que ha generat un nou tipus de best-sellers al país de la bota. Un dels seus autors més celebrats és el doctor en biologia Antonio Di Stefano (Palermo, 1941). Aquest biòleg especialitzat en l'humor negre de caire mèdic —autor de La vita è bella perché è avariata o Tante esequie dottore — va donar en la diana l'any 1992 amb un fantàstic Stupidario medico que recull els nyaps més escandalosos dels diagnòstics dels déus de la bata blanca. El seu estupidari ja ha arribat a la catorzena edició i ha transformat Di Stefano en el pioner d'un nou gènere d'humor que ha posat en circulació el neologisme "estupidari".
Ara, Di Stefano ha decidit amortitzar la seva afició a la lectura espasmòdica de les guies telefòniques i ha publicat un hilarant estupidari dels cognoms italians intitulat Mal cognome mezzo gaudio. Stupidario dei cognomi italiani (Mondadori, 1994) que promet fer créixer encara més la popularitat de la Biblioteca Humorística Mondadori. El llibre és un recull de targetes de visita xocants per la combinació de cognoms, carrers, oficis i ciutats. Totes les dades que conté són rigorosament certes i verificables a qualsevol guia telefònica de la ciutat italiana corresponent.
Giampaolo Dossena explica en el pròleg el sistema jurídic mitjançant el qual tot ciutadà italià pot canviar-se de cognom i demostra la transcendència del tema amb un exemple solemne: l'Església Catòlica només ha tingut cinc Papes anomenats Sixt. Mai no hi ha hagut un sisè. Por a la redundància? Pànic a les innocents bromes lingüístiques dels faceciòfils? Caldria conèixer l'opinió dels doctors Porcellana (dentista de Merate), Illuminato (oculista de Catania) o Delle Donne (ginecòleg de Roma) abans de jutjar les preclares ments vaticanes.
A banda d'inventariar tots els cognoms malsonants (Sesso, Figà, Bufone, Penè, Imene, Falso, Fallico, Bordellini, Culini, Orribile, Tetta, Ficarotta, Bastardi, Mammella, Culetta...), Di Stefano repassa un bon nombre de professionals liberals. Els lletrats Degli Innocenti (Florència), Calunniato (Mistretta), Falla (Roma) o el divorcista Dell'Amore (Bolonya) destaquen en les files jurídiques. Tampoc no desmereixen els veterinaris Mosca (Roma), Capra (Torino) o Leone (cap d'un ambulatori especialitzat en petits animals a Osimo); l'antiquari Freschi (Milà); els barbers Calvi (Brescia), Barbetta (Florència) i Brillantino (Cremona); els gestors fiscals Martire (Cosenza), Morosi (Empoli) i Sorpresa (Teverola); els verdulaires Melone (Genova) i Favagrossa (Milà); el rellotger Orabona (Aversa); la psicòloga Nervo (Torí); els oculistes Quattrocchi (Enna) i Guercino —guenyo— (Cento); el farmacèutic doctor Moribondo (Villaseta); o el constructor Rumore (Santo Stefano di Camastra).
Una altra secció de l'estupidari de Di Stefano il·lustra que realment Déu els cria i ells s'ajunten: els notaris Papi & Arcangeli (Roma), els teixidors Marzo & Settembrini (Presicce) o les Pompes Fúnebres Bontempo & Fortunato (Casteggio). Les funeràries s'enduen la grossa. L'humor negre plana pels transports fúnebres De Angelis (Agosta), Terribili (Grottaferrata), De Vivo (Valenzano), Perfetto (Benevento) o Mortale (Roma). Si coneixeu exemples catalans, envieu-los a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 5 de gener de 1995

La ramera catalana

El títol d'aquest article no és cap cafrada. Tot i que algun lector pugui pensar en una lúbrica nimfa nostrada, el cert és que la ramera catalana és simplement el brancatge dels arbres. Els estudiants de llengües sovint topen inadvertidament amb els components d'un reduït grup de mots i expressions equívoques. Aquests companys de la nostra ramera són els "falsos amics" més perillosos, els que resulten del tot innocus en una llengua i ben problemàtics en una altra. És el cas, per exemple, de la innocent expressió anglesa "posar una multa" (put a fine) .
Algunes d'aquestes coincidències han arribat a provocar canvis en l'actitud del parlant, fins al punt de provocar tabús lingüístics. Els indis nord-americans muscogui eviten les paraules natives per a terra (fákki) i carn (apíswa) perquè s'assemblen massa a dos mots malsonants (cardar i pixar) en anglès, que és la llengua que farà desaparèixer la seva. El mateix els passa als pobres tailandesos que estudien anglès. L'adverbi yet sona en llengua tai igual que jed, que és una de les maneres amb què els locals es refereixen al fornici.
Quan aquests falsos amics són noms propis la sang pot arribar al riu. Totes les Conxites que visiten Iberoamèrica ho saben. Però sempre poden recuperar el puríssim Immaculada, i tan fresques! En canvi, els milions de xinesos que es diuen Li ho tenen molt pitjor quan visiten Rangun. Resulta que l'incamuflable li és la paraula birmana que designa el membre masculí i els xinesos de torn es posen rojos o morats, segons el tarannà. El mateix li passa a una bella italiana establerta de fa poc a Barcelona. S'encaterina cada cop que li fan dir el seu cognom, innocu i comú a Itàlia, perquè ningú no dissimula la franca riallada que provoca conèixer una noia anomenada Memeo.
No tenim, en canvi, l'honor de conèixer l'insigne doctor Collons, però ben segur que deu viure feliçment aliè a la notorietat que adquiriria en el nostre país en quatre dies. La foto és d'una plaça de pàrking reservada i ens l'envià Joan Martí (BCN). La va capturar fa tres anys sa filla Violant Martí (que déu n'hi do!) a l'emblemàtic barri de Santa Mònica (Los Àngeles, Califòrnia).
Fa uns mesos, Frederic Ribas (BCN) ens feia arribar una alineació amb futbolistes reals que corria de boca en boca entre els vailets de Barcelona a l'època gloriosa d'Helenio Herrera. Els onze benaventurats conformaven un equip escatològicament temible: Vicente; Ponte, Braga, Verde; Re, Mena; Velázquez, Pintó, Losco, Jones, Del Sol. Si coneixeu més afectats podeu exercir de falsos amics i enviar els seus noms a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.