dissabte, 30 de novembre del 1991

Cronogrames

La setmana passada parlàvem de les suggerents tesis de Quim Monzó al respecte de les xifres romanes. Un dels articles que recull el seu recent Hotel Intercontinental s'anomena "III o IV coses sobre el X, el L, el C, el D i el M" i qüestiona obertament l'ús de xifres romanes a aquestes alçades de segle (20). Al principi Monzó sembla proposar l'aplicació indiscriminada de les xifres de l'integrisme islàmic entre els emperadors, papes i monarques. Que en ple segle 20 Joan 23 reconegués que calia fer un Concili Vaticà 2 o que puguem prendre tranquil·lament copes de Carles 3 igual com en prenem de Torres 5. Finalment, però, Monzó se'n desdiu i acaba aconformat amb els designis de l'estupidesa humana. Nosaltres proposàvem radicalitzar la seva postura i els resultats eren força engrescadors, tret d'algunes foteses que caldria resoldre amb els matemàtics. Les pel·lícules 10 eren per a majors de 18 anys, els automòbils en pràctiques duien un 50 clavat al darrera i les noves matrícules que repartia l'ajuntament de Madrid per contraatacar davant la desobediència civil de l'alcalde gironí anaven encapçalades per un contundent número 1000.
El que passa és que la presència de les xifres romanes més enllà de la desaparició del gran imperi, a banda de tocar la pera a estudiants, locutors de ràdio i antimonàrquics conspicus, permet un joc de paraules força interessant anomenat cronograma. Tan vell com el propi imperi romà, el cronograma es defineix com l'artifici literari pel qual les lletres numerals romanes que conté una frase, reunides, expressen una data determinada.
La Larousse du XIXe siècle no ofereix cap exemple de cronograma pur (aquell en el qual les lletres numerals romanes es troben en l'ordre adient) i adverteix de la seva extrema dificultat. En canvi, trobem nombrosos cronogrames simples (aquells en els quals la data s'obté per simple addició de les xifres sense tenir en compte el seu ordre) en inscripcions i epitafis.
Una bona mostra de cronograma, que es pot verificar amb una simple passejada per París, el constitueix la inscripció que presideix una mansió (hôtel) que hi ha entre la Chambre des Comptes i el Parlement. La bella inscripció presenta les lletres numerals d'or i la resta de lapislàtzuli:

aV teMps dV roI CharLes Le hVIt
CestVI hosteL sI fVt ConstrVIt

Cal recordar que, antigament, les parelles U-V i I-J eren intercanviables. La solució al cronograma és la data exacta en què la mansió fou construïda. Si agafem totes les lletres d'or (aquí en majúscula) veurem que 5+1000+5+1+100+50+50+5+1+100+5+1+50+1+5+100+5+1 =1485, l'any de la construcció. També a Anglaterra se'n poden trobar bons exemples. En la inscripció d'una campana a l'església de Clifton-on-Teme s'hi pot llegir: "henrICVs Ieffrey keneLMo DeVoVIt", en commemoració de l'any en què fou dissenyada. Tisdale, al seu Pax Vobis (1623) inclou algun cronograma en anglès, com ara una frase commemorativa del vint-i-unè aniversari del regnat del rei Jaume:

IaMes by the graCe of goD, Is a king, noVV neVer Vnhappy

La frase proclama la felicitat del monarca i la suma dels seus dígits romans (MDCVVVVIII) correspon a l'any de la commemoració: 1623.
Sembla que l'edat d'esplendor dels cronogrames fou durant els segles XVI i XVII. Tabourot assegura que els alemanys, els holandesos i els belgues en van abusar, fins al punt que molts impressors acabaven les seves edicions amb un cronograma. Això es pot observar als Epigrammata de Bernard Bauhuis, publicats a Anvers l'any 1616, tres anys després d'escriure'ls. El llibre es clou amb aquest vers:

Scripsimus anno haec
Quo cuncis licuit scribere JVDICIVM.

Aquest exemple excepcional, d'un sol mot, expressa la data d'escriptura del llibre: 1613. De cronogrames d'un sol mot se'n coneixen pocs. Un altre de notable és la paraula LILICIDIUM ("el degollament del lliri"), corresponent a la inscripció d'una medalla commemorativa de la Batalla de Tasniers, a Flandes, en la qual el Duc de Marlborough va derrotar els francesos. `Obviament, la data del cronograma s'ajusta a la de la batalla: 1709.
Pierre Larousse rebla que a primers de segle els turcs i els perses encara n'elaboraven, i cita un poema cronogramàtic en llengua llatina que elaborà un metge alemany mort l'any 1684. El poema, exemple de l'entranyable simplicitat que caracteritza els enigmaferits defensors de les xifres romanes, s'intitula: "Memoria pacis, centum hexametris quorum singuli annum ilius restauratae 1679, per litteras numerals computant ". Un nou argument per als abolicionistes.

dissabte, 23 de novembre del 1991

A Qu-999 -1000-onzó

El que m'emprenya dels reculls d'articles que publiquen alguns reconeguts columnistes és que no t'hi pots embolicar l'entrepà i, a més, has de passar pàgina per acabar de llegir els més interessants. De tota manera, com que crec fermament que l'article és el gènere literari més adient per acompanyar l'esmorzar --d'altres llegeixen l'horòscop o fan mots encreuats-- sempre que em cau a les mans un bon recull d'articles el volumet acaba en un estat general força lamentable. Greixós, rebregat i amb taques de cafè és com m'ha quedat el recent Hotel Intercontinental de Quim Monzó, després de devorar-lo en un parell de sessions matinals. Els articles de Monzó ja susciten prou comentaris a cop calent, quan apareixen en el seu format real, de llençol efímer que destenyeix. Però l'únic avantatge de la incomodíssima versió en format dignificat és que els pots emmagatzemar i tornar-hi amb la impunitat de qui agafa un llibre de text (els "llibres de text" són una altra d'aquelles obvietats monumentals que circulen de bracet amb la "cuina de mercat" que tant plau Monzó).
En aquest enèsim recull de les columnes més punyents de la literatura catalana (¿com és que no publica els articles castellans originals a Sirmio?), hi ha una perla majòrica que no ha despertat la polèmica que mereixia. Monzó aixopluga sota el suggerent títol "III o IV coses sobre el X, el L, el C, el D i el M" una rècula impressionant d'exemples que demostren l'anacronisme atroç que representen les xifres romanes en alguns àmbits de la nostra cultura. Monzó titlla la fauna dels papes, emperadors i monarques diversos d'anacrònica per mor de les xifres romanes que els acompanyen. Estem d'acord amb Monzó que escriure Carles 3, Felip 5, Joan Carles 2 o Joan Pau 2 desmitificaria els personatges i els dotaria d'una dimensió esportiva molt més propera a la plebs. També es podria optar per solucions que mantinguin els números al marge, com ara afegir l'abreviació anglosaxona jr. (per júnior) darrera el prenom corresponent o bé la fòrmula bíblica de les paràfrasis genealògiques interminables (fill de Joan, fill d'Alfons jr., fill d'Alfons, fill de Borbons...) És clar que Monzó fins i tot es queixa dels "enervants MCMLXXXVII o MCMXC que trobem al final d'algunes pel·lícules o d'alguns programes de Tve", quan sembla evident que són una simple estratagema cinematogràfica per maquillar al màxim l'edat del producte audiovisual que ens acabem d'empassar. Abans ningú no tingui prou temps de desxifrar-los, ja han fugit de pantalla. Ell mateix recorda al principi de l'article que els guionistes de ràdio tenen les xifres romanes terminantment prohibides perquè tots els locutors s'aturen, ni que sigui unes dècimes de segon, davant d'un Gregori XXVII abans d'aventurar-se a pronunciar el seu número d'ordre d'una tirada.
La gràcia de bandejar aquestes romanalles numèriques dels nostres rebesavis rauria en una radicalització absoluta de les tesis de Monzó. Davant l'emprenyadora persistència d'anacronismes inútils caldria donar-li la volta al mitjó i crear-ne de nous, molt més útils. Com per exemple que tots els vehicles de Madrid hagin de pagar-se una placa més ampla per encabir la nova matrícula, que substituïria l'obsoleta M per un claríssim 1000. O bé que les pel·lícules pornogràfiques vagin retolades amb un 10 enorme, símbol del neopaganisme que clama el summe pontífex i subvencionades per la de100 Bo Derek. Evidentment, els matemàtics haurien de buscar-se una altra consonant més ben disposada a fer d'incògnita, perquè si x=10 cap de les fòrmules establertes no funciona. El propi Einstein hauria de revisar les seves incompreses conclusions, per tal d'evitar que l'energia --E-- no sigui equivalent a 1000 per 100 elevat a 2.
Monzó hauria de fer arribar el flux del seu sentit comú a les preclares ments del 1-E-100, a veure si així aconseguim que les autoescoles (¿o són autoscoles?) facin a mans dels nous conductors una enganxina verda amb un 50 ben visible. Els locutors d'Antena 3, que anomenen Canal + pel seu nom ("canal más"), haurien d'aprendre a fer servir un nom d'autopista per parlar del batlle televisiu de Tele 5: Jesús G-49. Els historiadors, sobretot els que es dediquen a la divulgació televisiva pel Canal XXXIII, haurien de retenir a la memòria que el famós desembarcament que l'astúcia de Garbo va permetre efectuar a Normandia es féu efectiu el dia 500 (l'hora no cal especificar-la perquè és una hac muda). Això sí, els menorquins i els aragonesos podrien seguir ballant jotes, però a l'hora de celebrar la festa a la taverna local, per acompanyar els acostumats calamars a la romana, haurien de primfilar i demanarien ampolles de 6 blanc.
En fi, que amb algunes romanalles potser més val no fer-s'hi mala sang. Com diu Monzó: "No se'n parli més i continuem amb la ximpleria unes quantes dècades més".

dissabte, 16 de novembre del 1991

Improperis

Baixàvem les escales després d'una tertúlia radiofònica i la veu dominant a tota l'emissora ens va fer aturar. "Lamentem la irrupció en la nostra emissió, deguda a l'absència de falles tècniques" (sic). Un d'aquells segons de silenci que semblen inacabables per antena i un tema musical d'urgència. Probablement Louis Armstrong. La preocupant absència de falles tècniques es va allargassar, valenciana, durant trenta segons més d'Armstrong enrogallat, fins que la veu polida que ens havia deixat clavats a mitja escala, estupefactes, va anunciar que reprenien la programació habitual. L'esquerda només havia esberlat el guix. La sensatesa, o el seu succedani pactat, imperava de nou per antena. Els contertulis vam fer escales avall, provant de recordar exemples sucosos de làpsus lingüístics que ens havien quedat encastats al cervell. En Tísner, com gairebé sempre, va ser el més ràpid i n'enfilà un parell que involucraven locutors i polítics.
La conclusió d'aquella improvisada antologia del disbarat oratori va ser senzilla: "qui té boca s'equivoca". El que passa és que quan la boca és pública el disbarat assoleix la categoria d'acudit i l'audiència el celebra com un espectacle més. De fet, els realitzadors de programes especials de cap d'any solen incloure petites antologies de les pífies més notables de l'escuderia local. Quina diferència amb d'altres gremis! Resulta senzill fullejar les famoses "antologies del disbarat escolar" --un gènere excel·lent de ficció que fan servir alguns mestres espavilats per treure's un sobresou--, però en canvi sembla més complicat imaginar-se un recull de les preguntes més imbècils dels exàmens universitaris. Per no parlar de possibles antologies literàries amb les "perles" d'alguns comentaristes culturals, crítics de rams diversos i autors de gèneres variats. Resultaria impensable publicar reculls d'anacronismes exhuberants --fa poc un personatge local sol·licitava la presència d'Italo Calvino per a un cicle de conferències al qual no havia estat convidat cap altre autor difunt--, actes de les deliberacions d'alguns jurats de premis literaris --com el que obvià la primera novel·la de Ramon Solsona--, conjunts d'intencions estètiques a l'hora de sol·licitar un ajut a la creació o declaracions d'urgència de l'autor d'un llibre guardonat.
La qüestió és que això dels làpsus lingüístics té una tradició literària notable. Alguna vegada hem parlat d'un deliciós reverend britànic anomenat Spooner que solia confondre el tocino amb la velocitat en les ocasions més solemnes. Però Spooner va tenir una predecessora en el reialme de la ficció: la divertida missis Malaprop, nascuda de la ploma del dramaturg britànic Richard Brinsley Sheridan a l'obra The Rivals (1774). Aquesta senyorassa, com el gasiu "Rompetechos" de l'univers Ibàñez, tendia a fer patinar la llengua amb efectes sorprenents. L'exemple clàssic és "come girls, this gentleman will exhort us" en comptes d´"escort us" ("anem, nenes que aquest senyor ens exhortarà" en comptes d'"ens escortarà"). Des de Sheridan, l'ús incorrecte d'una paraula prenent-la per una altra que s'hi assembla s'anomena en anglès "malapropism".
En escriure l'entrada corresponent al Manual d'Enigmística la informació de què disposava no em va permetre fer cap altra al·lusió als malapropismes més enllà de la seva santa patrona. Ara però, gràcies a les indicacions precises de Josep Murgades --que va aixecar la llebre a Reus-- i al bon nas de caçador d'Albert Rossich --que va capturar el llibre a València--, podem parlar de malapropismes nostrats. És Lluís Vicent Aracil qui, en un dels seus primers treballs (la introducció de 1968 al llibre d'Eduard Escalante Les xiques de l'entresuelo, reproduïda a Revistes Valencianes. Teatre 3i4. València, 1990) documenta el fenomen del malapropisme, afirma la necessitat d'introduir el terme en la nostra llengua i l'il·lustra amb exemples, en el complex marc del "macarronisme" multilingüe del teatre d'Escalante. Aracil estableix l'òbvia etimologia del terme (el nom propi escollit per Sheridan deriva de la locució adverbial francesa mal à propos =fora del lloc, impròpiament) i el defineix amb precisió: "ús risible i impropi d'una paraula, per confusió amb una altra de fonètica similar".
També afirma que de malapropismes en sorgeixen a l'interior de qualsevol llengua, per contacte entre el nivell culte i el nivell popular. Els seus exemples són d'àmbit general: confondre la magnèsia amb la gimnàsia, el que és eròtic amb el que és neuròtic o la mejilla amb la vejiga. L'actitud, o l'absència d'actitud, dels autors de sainets valencians com Escalante davant del problema de la llengua comporta que els malapropismes, fins o barroers, estiguin a l'ordre del dia. Igual com ara, quan alguns acadèmics espanyols no s'estan de confondre València amb Palencia ni alguns polítics catalans els Borbons amb els mormons.

dissabte, 9 de novembre del 1991

La profecia sobre Carrillo

La primera vegada que vaig llegir el nom de "Carrillo" guixat en una paret tenia dotze anys. Era al vell mur de contenció que permetia fer drecera des de la Vall d'Hebró fins al casc antic d'Horta. Una gran pintada signada per una organització feixista feia: "Vamos a matar al perro de Carrillo" amb lletres de motllo. Sota, en una grafia més apressada, una inscripció en esprai vermell reblava: "Cuidado Carrillo, que te van a matar el perro". Aquell viceversa em devia colpir tant que encara ara associo la imatge de Carrillo a un pobre gos esporuguit que fuig d'un escamot de fatxes.
Fa quinze dies el vell polític de la perruca va decidir deixar de jugar en equips de segona i va fitxar pel Reial Madrid, esperonat per la confiança creixent que li devia oferir el míster Txiki Benegas. És potser la darrera època d'una controvertida carrera que acaba molt lluny d'allà on va començar. Però no ens n'hem de fer pas creus, perquè estava escrit. En un deliciós article literari publicat el maig de 1984 en una revista que aleshores feien els alumnes de filologia hispànica de l'Autònoma, un crític literari desvelava una profecia poètica sobre el futur polític de Santiago Carrillo. La revista es deia "Littera" --el número 2-- i l'article estava dedicat al poeta espanyol del segle XVI Hernando de Acuña (1518-1580).
La rigorosa anàlisi crítica que publicaven els cadells de l'Autònoma abastava dos poemes d'Hernando de Acuña. L'un començava: "Zagala, di, ¿qué harás/cuando me verás partido?" i acabava: "--Carrillo, quererte más/ que en mi vida te he querido". El segon poema disseccionat pel crític tenia un començament més rotund: "Si confesar yo quererte/ no te quita la fatiga,/ Carrillo, no sé qué diga/ que baste a satisfacerte;..." El diàleg entre Carrillo i la "zagala" era interpretat pel crític com la premonició de la crisi del PCE en forma de conversa figurada entre l'ex-secretari general i el partit.
L'article ressegueix els vuitanta-tres versos seleccionats d'Hernando de Acuña a la recerca de dades que expliquin l'incipient divorci entre Carrillo i l'acrònim més temut de la transició espanyola. Un divorci que comença després del 28 d'octubre de 1982, quan Carrillo renuncia al seu càrrec en el partit ("Dime, pues fortuna ordena/ mi pasión y mi partida,/ si será de ti sentida/ parte alguna de mi pena;"- poema I; vv 5-8) i que ha acabat 9 anys després amb una nova cerimònia nupcial amb el PSOE ("Bien podrás tú ser Partido"- poema II; v 29). És clar que el perspicaç crític no arribava al nou decenni, però ja en 1984 establia les bases per a una reinterpretació progressiva del poema i definia encertadament Acuña com un poeta amb un gran sentit de la prospectiva. De fet, es tracta del primer article conegut d'un crític català tricèfal actualment exiliat a les Bahames. Els seus íntims col·laboradors Josep Anton Fernàndez, Oriol Izquierdo i Jaume Subirana ens l'han fet arribar en saber que ens delim per posseir trapelleries com la que signa Joan Orja.
Precisament, una de les poques diversions universitàries de qui signa aquestes ratlles era descobrir estranyes profecies en els textos literaris més innocus. Recordo haver descobert un seguit d'al·lusions força interessants sobre la carrera política de José María Ruiz Mateos en un poema de Pere Serafí a partir de la descodificació del vers "regan per tot lo prat" (en el qual "regan" esdevenia "Reagan"). O una descoberta encara més inquietant: la nova lectura crítica de la dotzena estrofa del "Cementiri de Sinera" de Salvador Espriu. L'estrofa fa:

"Aloc, els boixos
a l'ombra de l'auleda.
El vent, a penes
llevat dels camps, fa moure
cada matí les fulles".

El primer vers és una referència als Boixos Nois de la facció anti-racista. "El vent" simbolitza l'esperit independentista des de l'òptica pessimista d'Espriu. Segons el poeta, l'esperit independentista, representat per les banderes estelades ("les fulles") només és patent en les confrontacions futbolístiques ("llevat dels camps"). L'absència d'aquesta línia ideològica en altres manifestacions quotidianes ("El vent, a penes/ (...) fa moure/ cada matí les fulles") és ben paradoxal en l'actualitat, però cal tenir en compte la situació amb què el pessimista d'Espriu va escriure aquests versots.
Les possibilitats de transgredir el sentit són finites però molt elevades. Joan Orja ens ho demostrà de la mà d'Hernando de Acuña. Espriu ens ho fa avinent en preveure la definitiva ocultació dels boixos "a l'ombra de l'auleda", allà on no hi arriben els brigadistes blanc-i-blaus de la competència ni els homes d'uniforme. Sigui com sigui, entre els uns i els altres, el maltractat gos de Carrillo ho té més aviat magre, per bé que algú encara esperi que es posi a pixar als pantalons del senyor Benegas.

dissabte, 2 de novembre del 1991

Traïdors

Fa uns mesos, des de la secció de ciència de El Temps, Xavier Duran s'exclamava de la ignorància còsmica d'alguns traductors de textos científics. Un dels exemples més sucosos convertia l'"efecte hivernacle" en "efecte casa verda" quan la traducció era de l'anglès i en "efecte serra" quan la llengua original era el francès. Duran explicava que per "efecte hivernacle" es coneix l'augment de concentració de diòxid de carboni que pot provocar una pujada de temperatures perquè impedeix que escapi bona part de la radiació solar reflectida en la Terra. El problema és que hivernacle, en anglès, es diu greenhouse (literalment casa verda) i en francès serre, tota una incitació a la traïció filològica. Sortosament, Duran només consultà traduccions de l'anglès i del francès, perquè en portuguès mal traduït l'efecte hivernacle podria esdevenir "efecte estufa".
Tots els que ens hem cremat les celles alguna vegada estudiant idiomes recordem l'existència punyent d'uns minúsculs gnoms que interfereixen les comunicacions interlingüístiques. Els filòlegs els anomenen falsos amics i les seves traïcions acostumen a deixar en evidència els traductors menys avisats. I així, la library dels anglesos esdevé una biblioteca --no pas una llibreria--, i per contra els refredats de nas dels catalans --que es queixen del seu "constipat"-- esdevenen imprevistos restrenyiments gàstrics entre els anglesos --constipated vol dir "restret" en anglès igual com la "constipació" catalana és un restrenyiment--. Els falsos amics no es limiten a provocar petites imprecisions sense cap transcendència. A voltes, les conseqüències de la seva existència són catastròfiques, fins i tot per a l'índex "Dow Jones". Aquest fals amic tan pervers no és altre que el billion anglès. Entre els anglosaxons un billion equival a mil milions, "només" (com el milliardo italià, com si diguéssim), mentre que els nostres bilions són milions de milions... Si un assessor econòmic transforma els billions anglesos d'una operació de venda en bilions nostrats està multiplicant per deu el preu real de la transacció, o les cabres d'en Robert.
El meu interès, ara minvant, pel protagonista d'un dels anagrames més afortunats del segle, aquell "Avida Dollars" amb què André Breton el batejà, em va dur fa cosa d'un any a visitar l'excel·lent museu que es congria al voltant de la seva obra americana a Saint Petersburg, Florida. A la seva completa biblioteca, entre molts altres papers, em va arribar a les mans un dels casos més cèlebres que recordo d'alta traïció traductora: el Catàleg en espanyol per a l'Exposició sobre Dalí celebrada a Madrid i Barcelona l'any 1983. En aquesta perla el "noucentisme" s'espanyolitza amb una denominació que hauria fet les delícies de Josep Pla: "nonocentrismo", i "le veston aphrodisiaque" esdevé "el bastón afrodisíaco". No contents amb aquestes malifetes prou interessants, des d'una perspectiva més o menys surrealista, els traductors al castellà transformen el diari que escrivia Julien Green en un "periódico" i fan inconscientment un dels jocs de paraules més fàcils dels menjacapellans francòfons en traduir "chrétien" com "cretino", tal vegada en fosca al·lusió a aquells que van rebre les certeres escopinades a la closca per part de Boris Vian.
Finalment, per acabar d'adobar la seva obra mestra, els traductors cauen de quatre potes en un innocent parany del grup surrealista. Resulta que, a la tarja d'invitació per a una exposició dels surrealistes l'any 1933, els noms dels artistes apareixien esqueixats a la babalà, com si els noms no volguessin saber res dels cognoms. Fins i tot alguns cognoms havien estat tipogràficament dividits en dos fragments, de manera que Alberto Giacometti esdevenia Alberto Giaco Metti. Arthur Harfaux veia com el seu cognom delatava la seva falsedat (Har Faux), i el propi Picasso es desdoblava en Pi Casso. Tot plegat presidit per una inscripció "ad hoc" per recordar un dels jocs predilectes del clan Breton: "Le Cada Vre Exquis". La qüestió és que, encara que sembli mentida, els traductors van fer aparèixer en el seu text de comentari a l'original invitació uns fantasmagòrics personatges que mai més no han vist la llum: al costat de Breton, Magritte, Miró, Ray o Tzara, van aparèixer un tal Metti, un autoal·lusiu Faux i un increïble Casso. Cadàvers d'una exquisidesa superior als que manega gràcilment el protagonista d'American Psycho . Cadàvers com els que deuen habitar les ànimes dels traductors que els van crear.