dissabte, 25 de setembre de 1993

Una vaixella a l'altell

Qui pretén comprar un automòbil aviat descobreix que els venedors li ofereixen un model base i diverses opcions amb "prestacions amillorades" (en traducció literal de la terminologia habitual). Però sovint, quan furga una mica entre el maremàgnum de dades, s'adona aclaparat que algunes d'aquelles opcions són obligatòries. Què vol dir, una "opció obligatòria"? És que per ventura hi ha "obligacions opcionals"? Quina mena de sensibilitat semàntica ha pogut empescar-se una baixesa tan elevada? El comprador ha de saber dues coses: que el venedor li acabarà encolomant el que li convingui i que es troba davant d'una bella figura retòrica grega anomenada oximoron (oxys agut i moros estúpid: inequívocament absurd). Una mena de projecció estètica de la contradicció que conrearen els antics grecs. De fet, els primers oximorons eren medallons que mostraven una certa convivència plàstica entre el bé i el mal, a la manera del ying i el yang orientals o de les figures dobles d'Escher (que conjuminen àngels i diables entreteixits).
La ràpida expansió dels oximorons ens ha agafat per sorpresa. En l'àmbit anglo-saxó la tradició orwelliana del "Doublethink & doublespeak" (preconitzats pel Gran Germà) ha arrelat prou com per fer de l'oximoron un afer periodístic. De fet, als Estats Units fa anys que s'organitzen uns fantàstics premis anuals de declaracions contradictòries que han premiat, entre d'altres, Arafat ("Nosaltres no volem destruir ningú. És precisament perquè estem a favor de la coexistència que hem vessat tanta sang"), Figuereido (el 1979, just després de ser elegit president del Brasil: "La meva intenció és obrir el país a la democràcia, i tothom que s'hi oposi serà empresonat i destruït") i Carter (que qualificà "d'èxit incomplet" el fracassat intent militar de rescatar els ostatges nord-americans a l'Iran). Però a casa nostra, malgrat els esforços remarcables d'alguns polítics, la cosa encara sorprèn.
Segons conta Diògenes Laerci, el sofista Protàgores d'Abdera fou el primer a dir que en tota qüestió hi ha dos raonaments mútuament oposats. A partir d'aquestes dues cares de la mateixa moneda el sofista bastia les seves famoses controvèrsies (synerótesis ), posteriorment menystingudes tant per Sòcrates com pels seus cambrers. El d'Abdera també fou el primer a posar en pràctica un fantàstic mètode d'anàlisi basat en la convivència de A i no A sota un mateix sostre. Èudox ens confirma que el mateix Protàgores va inventar el raonament més feble i el més fort per tal d'instruir els seus deixebles a blasmar i a lloar alhora la mateixa persona, activitat en la qual només excel·leixen els esperits més subtils, tal com es va demostrar el mes passat en l'enterrament de l'ex-alcalde Porcioles.
La història de la literatura en va plena, d'oximorons famosos. Pessoa en va construir un dels més monumentals. La seva peça breu anomenada O banquerio anarquista (traduïda magníficament per Manel Guerrero, La Magrana/Edicions 62, 1988) n'és un exemple magistral. El vell anarquista argumenta cruament que l'única possibilitat que li resta de mantenir la seva antiga militància àcrata és l'activitat bancària. La magnífica conversa de cafè va farcida d'argumentacions i raonaments lògico-deductius que acaben per dibuixar, amb més precisió encara, la paradoxa genial que la genera, en una prefiguració inquietant del que s'ha vingut a anomenar anarco-capitalisme.
Arran dels articles que hem dedicat fins ara al comentari de noms d'establiments curiosos, ens han arribat dos oximorons excel·lents, que no ens podem estar de glossar. Es tracta de dos especímens pime, perquè són dues empreses. La petita és una botiga de queviures de Calafell. Ens l'envia Lluís Tetas (Vilafranca del Penedès) i el seu nom és un oximoron impecable: mini super. La mitjana ens arriba de part d'Albert Gasulla (Barcelona) i es refereix a una empresa de Sant Just Desvern, anomenada union de disolventes sa. S'admeten noves vaixelles a l'altell. Escriviu a Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dissabte, 18 de setembre de 1993

La família Punster

Els anglesos, que són juganers de mena, han encunyat un terme fantàstic per a designar els aficionats a l'enigmística. Quan un britànic fa un joc de paraules, a banda de fer-se mereixedor de l'aplaudiment o de l'esbroncada pertinent, està fent un "pun". Ja ho escrivia Samuel Beckett amb to bíblic al final de Murphy : "At the beginning, it was then pun" (I al principi fou el joc de paraules). La proverbial economia lingüística de la llengua anglesa ha transformat el nom en un verb intransitiu. Per tant, la irreflexiva activitat de fer jocs de paraules en anglès és "to pun", i els seus irreflexius conreadors són anomenats "punsters". La denominació sembla tan exclusiva de la pèrfida Àlbion que Salvador Oliva i Angela Buxton, al seu molt millorable Diccionari Anglès-Català (Enciclopèdia, 1983) no li troben cap equivalent i oposen el "punster" anglès a la "persona que cultiva els jocs de paraules". Una de les millors collites de "puns" que els agricultors de la família Punster ha conreat amb les llavors que de tant en tant enterrem en aquesta columna és la dels mots trigèmins.
Fa un mes reproduïem una primera relació de les troballes dels lectors, entre les quals destacaven la Nenanana (xicota bonsai), el Didídim (doble testicle) i el Llepapapa (acuseta del Vaticà), però les perles s'han multiplicat. L'atractiu dels mots trigèmins (expressions que presenten un mínim de tres síl·labes idèntiques seguides) és musical. Tots ens hem embarbussat alguna vegada a mig pronunciar un adverbi aparentment innocu i hem inventat mil circumloquis per enfilar algun mot menys innocent (¿algú ha acabat mai de pronunciar en veu alta conceptes com la "desterritorialització" d'aquell tàndem de torturadors anomenats Deleuze & Guattari?). En descobrir que hi ha mots perfectament lícits que el transformen en quec per una estona, el parlant sent una mena d'eufòria gens aliena al món del pop-rock. ¿Quantes vegades, en un tema musical, una paraula qualsevol s'allargassa més del compte en un quequeig rítmic que atreu poderosament l'espectador? Moltes. Qualsevol usuari del karaoke sap que moltíssimes vegades la lletra que li fan llegir conté molts fragments trigèmins. Un dels primers amors que li vam conèixer a Paul McCartney era per triplicat ("She loves you, yeah-yeah-yeah!" ) i quan fa anys l'Ana Torroja dels Mecano s'escarrassava a prohibir-nos que la miréssim, adduïa indignada que "no me he puesto el maquilla-je-je-je!".
Els nous mots trigèmins homologats que afegim al diccionari sil·làbic que vam encetar el mes de juny són per gentilesa de Rosa Cura (Barcelona), Xavier González (Tivissa), Lluís Tetas (Vilafranca del Penedès), Dídac Palanyà (Sant Vicenç dels Horts) i Josep Maria Roqué (Òrrius). Curiosament, hi ha tres especímens que han estat trobats per dos o tres corresponsals alhora. És el cas del magnífic Robababaus (pispa aprofitat), l'utilíssim Trencacacauets (estri que permet servir els cacauets amb clofolla) i l'higiènic Atrapapaparres (eina de neteja canina). Una segona lectura d'aquest instrument ens introdueix en les últimes sacsejades del gremi dels poetes. Segur que Albert Roig —l'autor de L'estiu de les paparres (Empúries, 1992)— el podria adoptar com a lema.
D'altres trigèmins dignes del professor Franz de Copenhague són l'estampapapallones (rodet per a estampats manuals sobre roba), la tapapapada (aparell similar a una bufanda que dissimula hàbilment les papades massa protuberants) o el superperpetu (supermercat del tipus 0-24 h). També són remarcables la mamamania (aversió furibunda contra les mares), les tasques quasisisifesques (quasi inacabables), els cucúcucs (els cucs que menja el cucut), els muntatatanos (pallassos que treballen com a professors d'equitació infantil) o el tututuf (la ferum que fan els tutús després que la ballarina els hagi fet servir en més de tres representacions seguides).
Si voleu quequejar per augmentar encara més el vocabulari dels mots trigèmins, escriviu a Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dissabte, 11 de setembre de 1993

Que diu que què?

Els grans aventurers sovint no han estat bons lingüistes, de manera que només la discreta presència dels intèrprets de campanya ha evitat malentesos monumentals. Però no tothom va tenir la sort d'Hernán Cortés, la bella intèrpret del qual (la Malinche) va esdevenir la seva amant i mare d'un dels primers mestissos mexicans. És famós el cas del pobre capità Cook, quan va topar en el seu periple austral amb aquells animals saltironants que haurien de simbolitzar per sempre més la llunyana Oceania. Sembla que Cook, encuriosit per la bèstia, va assenyalar-la amb el dit tot requerint als aborígens:What's its name? La resposta indígena —kangooroo— el va deixar ben tranquil. Els homes del capità Cook van estendre la bona nova arreu del món civilitzat i totes les llengües van adoptar el nou vocable. Després va resultar que, en la llengua d'aquells aborígens el so aproximat que els anglesos havien transcrit com kangooroo volia dir "no t'entenc".
La veritable història de la patata és prou saborosa. Resulta que el mot "patata" —exportat per l'espanyol a les llengües de la CEE i adjacents— mai no ha existit a Amèrica. Tot plegat prové d'un lamentable malentès que podia haver arruïnat la pròspera celebració gastronòmica de Tots Sants. El que avui acompanya els nostres bistecs ha estat sempre una papa en quítxua, i així la van conèixer els pocs animals que se la menjaven fins al s XVIII, quan es va començar a estendre el conreu. El malentès prové de llavors. Algú va confondre les papes amb els moniatos —que en llengua antillana es deien batata— i ja hi vam ser. Papes i batates es van fondre en una abraçada tuberculosa i de la castanya en sortí la jove patata, que ha tingut una singladura ben triomfal per terres europees durant tres segles fins retornar al seu punt d'origen de la mà del clan McDonalds. Joan Coromines documenta aquesta saborosa història patatera al seu Diccionario crítico etimológico de la Lengua Castellana.
Una de les lectures més recomanables sobre les indigestes gestes colonials d'Hernán Cortés són les cròniques del soldat Bernal Díaz del Castillo, home d'espasa i poques lletres que tanmateix arriba a bastir un estil expressiu eficaç i fascinador comparable al del famós manuscrit Paraules d'Opoton el Vell rescabalat per l'autor català Avel·lí Artís-Gener. L'amè cronista de la Historia Verdadera de la Conquista de la Nueva España (1568) explica de forma precisa el malentès monumental en què es basa el nom de la preciosa península meridional de Yucatán, on reposa l'ombra de la cultura maia. Tot prové d'un interrogatori, absurd com tots, a què l'ínclit governador de Cuba Diego Velázquez sotmet als dos primers indis capturats en terres mexicanes (després rebatejats amb els jolius noms cristians de Julianillo i Melchorejo). Els mostraven plantes cubanes de iuca i els dos indis assentien com per dir que a la seva terra també n'hi havia i afegien tatli , que vol dir terra. "Por manera que yuca con tatli quiere decir Yucatán —fa Bernal—, y para declarar esto decíanles los españoles que estaban con el Velázques, hablando juntamente con los indios: «Señor, dicen estos indios que su tierra se dice Yucatán». Y ansí se quedó con este nombre, que en su lengua no se dice ansí". Els pobres yucateques han de suportar una altra etimologia més esotèrica. L'establí Arri Montanus, autor d'un mapamundi l'any 1571, quan va escriure que Amèrica fou descoberta per dos fills de Yektán, renét de Sem, fill de Noè. D'aquest Yektán derivaria el nom del Yucatán.
L'últim malentès és clarament alcohòlic. Si acceptem que els víkings van arribar al continent americà als voltants de l'any 1000, toparem amb un tal Leif Ericsson, fill d'Eric el Roig, que bateja la futura Terranova canadenca com Vinland (terra de vinyes). Doncs bé, les sagues culpen un company de viatge alemany anomenat Tryker. Leif el va trobar del tot ebri i Tryker li digué que era per culpa d'uns raïms que havia menjat. Ericsson s'ho va empassar i batejà com Vinland aquella terra on mai no havia crescut cap vinya. Segurament no li va revisar les butxaques a l'alemany.

dissabte, 4 de setembre de 1993

Els fills de la Xingada

El dimecres vinent, dia quinze de setembre, és l'aniversari de la independència mexicana del regne d'Espanya. Un crit ressonarà al Zócalo, l'enorme plaça de la Constitució al centre de la ciutat de Mèxic: "¡Viva México, hijos de la Chingada!". Primer de tot cal dir que el vast escenari de l'exabrupte representa només la quarta part de l'antic centre de la ciutat asteca de Tenotxtítlan que fou devastada per Hernán Cortés. A més, el sobrenom del Zócalo prové d'una curiosa metonímia popular que el pas del temps s'ha encarregat d'esborrar. Resulta que l'any 1843 es va projectar l'erecció d'un gran monument dedicat a la independència mexicana en aquesta plaça. A diferència del monument a Macià que Subirachs va acabar plantant a la plaça Catalunya de Barcelona, d'aquest projecte només se'n va construir el pedestal (zócalo ). Els mexicans, sorneguers, no es limitaren a batejar el tot per la part, sinó que van exportar la denominació arreu del país. De manera que avui, quan fa anys que no queda ni una pedra d'aquell pedestal vacant, la plaça de la Constitució de la ciutat de Mèxic és coneguda com el Zócalo i gairebé totes les ciutats i viles del país disposen del seu pedestal para-metonímic en la zona central del mapa de carrers.
Però el més interessant d'aquesta diada independentista mexicana és l'anàlisi detallada de l'últim sintagma del crit de guerra "!Viva México, hijos de la Chingada!" que solen proferir els concelebrants. Un crit que és un clam d'afirmació davant dels altres (l'estranger, el mal veí, l'enemic, el rival, l'altre). Octavio Paz, al seu conegut i recorregut El laberinto de la soledad , parla llargament de les ambigües figures maternals que omplen les vides dels mexicans ("que madre no hay más que una y a tí te encontré en la calle"). La Xingada és la mare que ha patit l'acció corrosiva i infamant implícita en un dels verbs més complexos dels que circulen per l'Amèrica Llatina: xingar. Paz recull un munt de derivats llatino-americans de significats ben diversos. El valor semàntic dominant és el patiment, en les seves variants: el fracàs, la burla, l'agressió, la crueldat... A l'Argentina, per exemple, quan un petard fa llufa diuen que "se chinga". A Colòmbia és sinònim de decepció. Al riu de la Plata es fa servir per indicar que una cosa s'ha trencat. La idea de trencar i d'obrir és constant. S'apropa al terreny confús de la violència sexual, però Paz afirma que no és sinònim de l'acte sexual. Qui xinga mai no ho fa amb consentiment de la xingada. La idea de la violació hi és present tothora. Qui està xingat sempre està fotut. Qui xinga sempre fot. És un vocable molt adient de recordar ara que queden lluny les celebracions del "Quinto Centenario". Octavio Paz rebla que és un verb masculí, actiu, cruel, que provoca una amarga satisfacció en qui l'executa.
És interessant, entre tanta misèria, repassar les especulacions etimològiques que ha aixecat el terme. Darío Rubio, a la seva Anarquía del lenguaje en la América Española li atorga un origen nahuatl, de xinatxtli (llavor d'hortalissa) o xinaxtli (aiguamel fermentat). A Amèrica, tot sovint els derivats de xingar van associats a les begudes, alcohòliques o no. "Chingaste" és el marro que queda en el got a Guatemala i a El Salvador. El marro del cafè és anomenat "los chingaditos" al bell estat mexicà d'Oaxaca. L'alcohol és el "chínguere" a tot Mèxic. La "chingana" és la taverna a Xile, Perú i Equador i el "chinguirito" és un traguinyol a Cuba. ¿Algú dubta encara de l'origen caribeny dels "carajillos" (corajillos a Cuba) que podem prendre al primer "xiringuito" obert que trobem? A l'altra banda de l'Atlàntic, Joan Coromines aposta per un origen gitano del terme: "mot brutal, comú amb el castellà chingar , molt arrelat a tot Amèrica, i amb molts derivats, mot gitano i caló, probablement del zingàric cingarar (barallar-se), compost de cinar (tallar) i kerár (fer), tots dos d'origen índic; a penes cal indicar que l'etimologia xeringar d'Alcover Moll és impossible". Els diccionaris generals de la nostra llengua l'ignoren. No ens deuen poder xingar.
Sigui com sigui, resulta enormement esclaridor constatar que el crit d'afirmació nacional dels mexicans té destinatari.