Els fills de la Xingada

El dimecres vinent, dia quinze de setembre, és l'aniversari de la independència mexicana del regne d'Espanya. Un crit ressonarà al Zócalo, l'enorme plaça de la Constitució al centre de la ciutat de Mèxic: "¡Viva México, hijos de la Chingada!". Primer de tot cal dir que el vast escenari de l'exabrupte representa només la quarta part de l'antic centre de la ciutat asteca de Tenotxtítlan que fou devastada per Hernán Cortés. A més, el sobrenom del Zócalo prové d'una curiosa metonímia popular que el pas del temps s'ha encarregat d'esborrar. Resulta que l'any 1843 es va projectar l'erecció d'un gran monument dedicat a la independència mexicana en aquesta plaça. A diferència del monument a Macià que Subirachs va acabar plantant a la plaça Catalunya de Barcelona, d'aquest projecte només se'n va construir el pedestal (zócalo ). Els mexicans, sorneguers, no es limitaren a batejar el tot per la part, sinó que van exportar la denominació arreu del país. De manera que avui, quan fa anys que no queda ni una pedra d'aquell pedestal vacant, la plaça de la Constitució de la ciutat de Mèxic és coneguda com el Zócalo i gairebé totes les ciutats i viles del país disposen del seu pedestal para-metonímic en la zona central del mapa de carrers.
Però el més interessant d'aquesta diada independentista mexicana és l'anàlisi detallada de l'últim sintagma del crit de guerra "!Viva México, hijos de la Chingada!" que solen proferir els concelebrants. Un crit que és un clam d'afirmació davant dels altres (l'estranger, el mal veí, l'enemic, el rival, l'altre). Octavio Paz, al seu conegut i recorregut El laberinto de la soledad , parla llargament de les ambigües figures maternals que omplen les vides dels mexicans ("que madre no hay más que una y a tí te encontré en la calle"). La Xingada és la mare que ha patit l'acció corrosiva i infamant implícita en un dels verbs més complexos dels que circulen per l'Amèrica Llatina: xingar. Paz recull un munt de derivats llatino-americans de significats ben diversos. El valor semàntic dominant és el patiment, en les seves variants: el fracàs, la burla, l'agressió, la crueldat... A l'Argentina, per exemple, quan un petard fa llufa diuen que "se chinga". A Colòmbia és sinònim de decepció. Al riu de la Plata es fa servir per indicar que una cosa s'ha trencat. La idea de trencar i d'obrir és constant. S'apropa al terreny confús de la violència sexual, però Paz afirma que no és sinònim de l'acte sexual. Qui xinga mai no ho fa amb consentiment de la xingada. La idea de la violació hi és present tothora. Qui està xingat sempre està fotut. Qui xinga sempre fot. És un vocable molt adient de recordar ara que queden lluny les celebracions del "Quinto Centenario". Octavio Paz rebla que és un verb masculí, actiu, cruel, que provoca una amarga satisfacció en qui l'executa.
És interessant, entre tanta misèria, repassar les especulacions etimològiques que ha aixecat el terme. Darío Rubio, a la seva Anarquía del lenguaje en la América Española li atorga un origen nahuatl, de xinatxtli (llavor d'hortalissa) o xinaxtli (aiguamel fermentat). A Amèrica, tot sovint els derivats de xingar van associats a les begudes, alcohòliques o no. "Chingaste" és el marro que queda en el got a Guatemala i a El Salvador. El marro del cafè és anomenat "los chingaditos" al bell estat mexicà d'Oaxaca. L'alcohol és el "chínguere" a tot Mèxic. La "chingana" és la taverna a Xile, Perú i Equador i el "chinguirito" és un traguinyol a Cuba. ¿Algú dubta encara de l'origen caribeny dels "carajillos" (corajillos a Cuba) que podem prendre al primer "xiringuito" obert que trobem? A l'altra banda de l'Atlàntic, Joan Coromines aposta per un origen gitano del terme: "mot brutal, comú amb el castellà chingar , molt arrelat a tot Amèrica, i amb molts derivats, mot gitano i caló, probablement del zingàric cingarar (barallar-se), compost de cinar (tallar) i kerár (fer), tots dos d'origen índic; a penes cal indicar que l'etimologia xeringar d'Alcover Moll és impossible". Els diccionaris generals de la nostra llengua l'ignoren. No ens deuen poder xingar.
Sigui com sigui, resulta enormement esclaridor constatar que el crit d'afirmació nacional dels mexicans té destinatari.