dijous, 30 de novembre de 2000

Mutants de Siam

El descobriment de la "púrpura" com a contenidor de puresa masculina i femenina alhora ha estat un bon detonant per a noves descobertes verbívores. Fa un mes ja vaig escriure sobre els "mots siamesos" (com ara "vivia" o "posposa"), però la gran majoria de les troballes fetes pels lectors s'allunyen de la dualitat de gènere que caracteritza la "púrpura" fundacional. Així, han arribat mots pseudosiamesos com ara "sabó" (dos sinònims als mots encreuats, assenyala Alfons Saumell), el "capell" (ca-pell, cap-ell) o l'exemple "solvent" més mediterrani que proposa Sílvia Miranda ("Marcel Solvent" seria un gran nom per a un meteoròleg!).
De manera que del reialme de Siam han anat arribant mutants diversos que basen el seu atractiu en un vell artifici anomenat "dissociació" (carbonera: car bo n'era). La dissociació és la mare dels ous de la xarada, del jeroglífic i de molts calembours basats en el doble sentit. És un mecanisme de divisió que revela mots dins dels mots i permet guanyar apostes tan difícils com la de Quevedo ("entre la rosa y el clavel, su majestad es-coja"). Tot bon verbívor l'automatitza. Si diu "festasses" et demana que treballis d'artesà, si li parles de l'emmental et respon "estimat Watson" i si sent parlar de l'"envergadura" ja us podeu imaginar que a la seva massa encefàlica les dues primeres síl·labes es dissocien ràpidament (i la ela es gemina).
Julieta Sunyol i Busquets, de La Garriga, descobreix que les paraules "pollastre" i "mitjó" potser no són siameses, però igualment amaguen mots capaços d'establir una relació fraternal: "L'estrella de les gallines és el poll astre", escriu. O, posant la fonètica al servei del drama quasi freudià dels mitjons vidus: "a un mitjó (mig jo) li manca l'altre per a fer un bon servei". L'aranès Xavi Gutiérrez, autor de mots encreuats en llengua occitana, fa una tramesa trilingüe. En català veu una "perfecta conjunció vegetal" en el "colom" (col-om), detecta una dissociació magnífica en castellà (la sintaxis nos deja sin taxis) i envia un reguitzell d'aquesta mena de mutants "siamesos" en occità: pursèra (patilla; separadament, "pur" + "sella", torrolh (glaç o glaçada; per separat "torre" + "rovell") o escalapetar (esquerdar, i "escala" +"trencar" o col·loquialment "morir").
Però hi ha una aportació que m'ha colpit especialment. G. R. (una noia de Mataró que demana mantenir l'anonimat) escriu que ha descobert un exemple en català semblant al famós de l'aposta de Quevedo. Diu que ella ha estat capaç de dir-li "tòtila" a una sor del seu col·legi de monges sense sortir-ne escaldada: "Ja l'he sentida, tot i l'afònica veu que fa", diu que va dir en presència de sor "Tòtila Afònica". L'emoció m'envaeix. Només cinc persones en el món ho saben, però en un viatge a París ara fa gairebé deu anys vaig usar aquesta mateixa fòrmula per dir-li "tòtila" a una pianista catalana que s'hi estava amb una beca. La component del nostre grup que la coneixia ens va assegurar que ho era, de tòtila. I ho era. Tant, que no se'n va adonar mai. La setmana entrant, entre na Imma i na Consti, parlaré de la cosina prima. Els homònims en llengües diverses que han enviat els lectors són boníssims. Ho haurem après després.

dijous, 23 de novembre de 2000

Quarantena

Demà divendres 24 de novembre farà quaranta anys de la primera reunió de l'Obrador de Literatura Potencial (Oulipo) al subsòl del restaurant "Le Vrai Gascon", situat al número 82 de la rue du Bac, prop de la rue de Grenelle. L'any 1960, però, el 24 de novembre era un dijous, com avui. I el divendres, com demà però ja dia 25, el "secrétaire provisoire" del grup acabat de constituir en va escriure la primera acta, que es va dir "Circulaire nº 1" del "Séminaire de Littérature Expérimentale". Vint anys després, el mateix secretari, Jacques Bens, reproduïa aquesta acta fundacional en un volum anomenat ou li po 1960-1963 (Christian Bourgois Éditeur, 1980), en el qual s'especificava que "Le Vrai Gascon" encara existia en 1980 però amb un altre nom: "Le Florès". Si aquell ver gascó va florir en dues dècades seria prou interessant saber quina evolució pot haver portat en les altres dues que ens separen de l'edició del llibre de Bens. Seria molt d'agrair que algun dels lectors de l'AVUI tingués la bondat d'acostar-se fins al 82 de la rue du Bac i comprovar com va la cosa.
Els oulipians primigenis, tal com consta en l'acte de Jacques Bens, van ser Albert-Marie Schmidt, Jean Queval, Raymond Queneau, Jean Lescure, François Le Lionnais, Jacques Duchateau, Claude Berge i Jacques Bens. Tots ells donen la seva adreça (Bens, o tímid o nòmada, es despenja donant la de la "Librairie Gallimard") i es passa als continguts de la reunió, més aviat minsos. D'una banda, s'estableix que les reunions són entre matemàtics i escriptors. D'una altra, que la diversió no n'és l'únic objectiu. Hi ha el treball, també. Aquest treball que, segons Pau Riba, no prové pas del "tripalium" sinó d'allò que fem entre ball i ball. Els primers treballs experimentals (el terme "potencial" encara no apareix) són la composició de poemes "à partir d'un vocabulaire réuni par intersections, inventaires ou tout autre procédé, puisse constituer une fin en soi". La idea, expressada a rajaploma damunt les tovalles d'un restaurant, prefigura "Les Fondements de la Littérature d'après David Hilbert", en el qual Raymond Queneau literaturitzarà els axiomes que sustenten la teoria geomètrica que aquest matemàtic va establir en 1899. Allà on Hilbert escrivia "punt" Queneau escriu "mot", allà on deia "recta" hi posa "frase" i allà on deia "plànol" ho substitueix per "paràgraf".
La primera acta acaba amb la proposta d'adscripció al "Collège de Pataphysique" i amb la convocatòria d'una nova reunió per al 19 de desembre. Una ràpida ullada pel volum de Jacques Bens permet capir els detalls del dia a dia en aquella primera època. Les reunions són mensuals, el grup comença a créixer mitjançant el mètode de la cooptació i apareix en l'ordre del dia el concepte joyceà dels "travaux en cours". En la segona reunió (19/12) el nom és un dels grans temes (OLIPO venç, encara sense la U), es fa una sessió sobre la història de les literatures experimentals i es discuteix sobre l'ordre alfabètic. L'obsessió irònica per les actes fa que, com poques vegades, fins i tot els actes més mínims hagin quedat registrats. Felicitats, Oulipo!

dijous, 16 de novembre de 2000

Que el cel doni ocells

Als que som aus nocturnes, i més aviat ratapinyades de ciutat, ens sobten les passions diürnes relacionades amb la natura. L'excursionisme, la micologia, la pesca, les caceres de papallones… Deports sans que, malgrat una presumpta manca d'èpica, potser poden resultar molt més apassionants que el mer vagareig urbà a la manera dels situacionistes. Per això resulta alliçonador que algú capaç d'escriure Lolita com Vladimir Nabokov s'emocioni amb les arnes (llegiu Parla memòria) o que un poeta de la talla de Jacint Verdaguer es dediqui a transcriure els cants dels ocells (llegiu Què diuen los aucells?). D'aquesta dèria ornitolírica de mossèn Cinto beu Celdoni Fonoll en el seu recentíssim Veus d'ocells (Lynx Edicions, 2000) per desplegar les onomatopeies recollides per Verdaguer en versos diversos que fan concert. Així, sentirem com el corb d'Edgar Allan Poe (Corvus corax) refila, carnívor: "«Carn, carn, carn!»/ ronca el corb negre". O com put l'Upupa epops: "Put fort el puput/ cantant «pu-pu-put»,/ vistós, crestallut/ i renyant tossut/ amb bec llargarut. /Pro el bon temps ha dut". O també la franca descripció del Lanius senator, que deu ser l'ocell preferit d'Ana Rosa Quintana: "El capsigrany plagia/ d'altres ocells el cant/ i és esquerp, rabiüt,/ capbuit i caparrut./ Ja s'ho farà, companys,/ d'un simple així, passem-ne!/ No siguem capsigranys!".
Aquestes Veus d'ocells fonollianes constitueixen un volum de poemes "ocellístics" editat amb una riquesa de mitjans pròpia dels llibres d'ornitologia. No debades els editors de Lynx en són especialistes. Tant, que de mica en mica estan conquerint el circuit internacional de llibres d'ornitologia amb un projecte d'una ambició exemplar: el Handbook of the Birds of the World de Josep del Hoyo, Andrew Elliott i Jordi Sargatal, iniciat en 1992 i que ja té publicats 5 dels 15 volums previstos. Els versos de Fonoll han anat a caure, doncs, en molt bones mans. Tots cinquanta poemes vénen il·lustrats amb esplèndids dibuixos a tot color realitzats per Francesc i Àngels Jutglar, Toni Llobet, Albert Alemany i Jan Wilczur. I, per rematar-ho, el llibre es presenta acompanyat d'un CD on hi ha enregistrats els cants de tots 50 ocells.
I encara cal assenyalar un valuós "annex" al poemari que torna a ser una fusió de Biologia i Antologia Poètica. D'una banda Albert Martínez Vilalta escriu unes consciencioses característiques biològiques (ordre, família, mida, fenologia, distribució i hàbitat, alimentació, reproducció) de tots 50 plumífers del llibre. D'altra banda, el mateix Celdoni Fonoll completa aquesta fitxa científica amb una curiosa antologia de dites, versos i textos literaris sobre cadascun dels ocells. Des de versos d'Ausiàs Marc (o de Verdaguer, Sagarra, Carner, Foix, Guerau de Liost, Manent, Riba, Espriu, Pere Quart, Estellés, Màrius Torres, Blai Bonet, Palau i Fabre…) fins a textos en prosa de Verdaguer, Ruyra, Oller o d'autors molt més actuals, com el poeta Miquel Desclot o el jove narrador i naturalista valencià Martí Domínguez. Queda clar que quan l'home imita al lloro i reprodueix el cant dels ocells en sa parla les oïdes ens esclaten de pur plaer.

dijous, 9 de novembre de 2000

La cosina prima

"La cosina prima té un cotxe car". Una frase plausible que conté dues parelles de significants bilingües prou interessants. Una primera parella en català-espanyol (cosina prima) i una segona en català-anglès (cotxe-car) que funcionen perfectament en català. Una cosina és, en castellà, una "prima", i un cotxe, en anglès, s'escriu "car". O sigui que en realitat ens trobem davant de dos pleonasmes del tipus "cosina cosina" —o "riu Fluvià" (riu riu) o encara el rètol franquista "Alto del Ordal" (alto del alto alto)— que basen el seu presumpte interès en l'homonímia interlingüística. Aquesta "cosina prima" és una pedra preciosa que no es localitza pas fàcilment. No n'hi ha prou de trobar mots en qualsevol llengua que tinguin un altre sentit en català, com "adieu" ("adéu" a la francesa o "accepteu una herència" d'una manera ben catalana), "exit" ("sortida" a l'anglesa o triomf) o bé "pues" ("punxes" en català o "doncs" en espanyol). Òbviament el castellà serà una de les fonts principals d'exemples. La primera persona del present d'indicatiu del verb "bandejar" ens acosta a una safata, "acostar" ens fot al llit de pet i fins i tot "salpicar" ens pot fer pensar en una bona esquitxada quan en realitat en català només vol dir "escampar la sal".
Totes aquestes troballes omplen de joia el cor del verbívor, però no ens permeten trobar-li xicot a la cosina prima. Cal que les equivalències foranes d'un mot català sonin com un altre vocable català. És a dir, que siguin homòfons o, encara millor, homònims, d'una altra paraula nostrada com en els casos de "prima" (cosina) o "car" (cotxe). L'equació sembla senzilla però oculta una gran dificultat i, consegüentment, una gran bellesa. La cosina prima torna, per tant, en un cotxe car al punt de partida, acompanyada d'un amic que ve de fer la volta al món, i que segurament havia nascut al born. Un doble born anglo-català que esdevé el tercer exemple que justifica el plantejament d'aquest artifici, igual com l'aigua del wàter pot esdevenir-ne el quart.
El joc de la cosina prima no és una mera aplicació lúdica del bilingüisme foteta (com allò de "hay para alquilar sillas" de la Trinca o "a la fi i a la postre" de l'inefable comentarista esportiu Sergi Albert), sinó que va més enllà. La parella de fet bilingüe que aquí busquem sempre anirà subordinada a la llengua d'arribada, a la qual ret vassallatge sense cap vacil·lació. L'ordre dels factors altera el producte i la direcció de l'artifici només admet un sentit de transmissió semàntica. Encara que un espanyol o un anglès tingui nocions de català les parelles de la "cosina prima" i el "cotxe car" no li funcionaran perquè contenen elements aliens a les llengües d'arribada ("cosina" en espanyol i "cotxe" en anglès). En canvi tots quatre vocables funcionen en català. Per tant, la nostra cosina d'avui només admet un bilingüisme subordinat a la seva llengua materna.
Si algú troba una "cosina prima" passejant per qualsevol llengua del món que ho faci saber. Potser "així" el "cosí" li farà baixar la "mantega" del "burro" a la cosina.

dijous, 2 de novembre de 2000

Edoardo Sanguineti

És el meu president. Molt més que Gaspart, Pujol, Antich, Zaplana o Romano Prodi, i d'Aznar ja ni en parlem. És poeta i, tot i que ja setenteja, manté una esvelta figura juvenil amb una certa tendència a les corbes praxitel·lianes. Fuma sense fum i el seu posat d'adolescent contestatari xoca amb un cap canut i una boca esdentegada. Viu a Gènova i des de fa dos anys presideix l'Opificio de Letteratura Potenziale (Oplepo), la branca italiana de l'Oulipo de la qual sóc el primer membre estranger. L'Oplepo va néixer a redós del lligam establert per Italo Calvino amb el grup francès dels Queneau, Perec i Roubaud. Sota la hilarant presidència de Sanguineti acabem de celebrar plegats els quaranta anys del naixement de l'Oulipo (París, novembre de 1960) i els deu de l'Oplepo (Capri, octubre de 1990) amb un congrés que també ha acollit els artistes que acaben de "desocultar" el Col·legi de la Patafísica a París.
El perfil de Sanguineti és impressionant. El poètic i el físic. La barbeta del poeta és tan prominent que el seu rostre esdevé una C majúscula. Talment una lluna en quart creixent. A més, com que fa vuit anys que duu una cigarreta apagada a la boca —llarga i prima, blanca, renovable però constant—, aquesta C tan marcada esdevé el símbol de l'euro. O la inicial d'Edoardo. Sanguineti ha publicat gairebé tota la poesia a Feltrinelli, i potser el recull més complet sigui Segnalibro. Poesie 1951-1981. Que jo sàpiga, com tants altres bons poetes, no ha estat mai traduït ni al català ni a l'espanyol. L'experimentació verbal que caracteritza la seva escriptura segurament en dificulta la traslació. Però tot és posar-s'hi. Alguns dels seus poemes es basteixen a partir d'acròstics que oculten la dedicatòria —a Valeriano Trubbiani, Guido Biasi, Octavio Paz—— o o mers mots clau —landscape, maggio, Pci. En alguns casos a la frase acròstica —Sanguineti amat— s'hi afegeix una voluntat tautogramàtica de reservar el dret d'admissió a cada vers a una determinada inicial:
Se Sa Sedurti Soltanto un Sonetto,
Archetipo d'Amaro Amore Assente,
Nasconderò Nei tuoi Nomi il mio Niente,
Golfo mio, mia Girandola, mio Ghetto
Sanguineti també ha exercit d'investigador de rareses poètiques. Per exemple, va localitzar un precedent antiquíssim del pangrama —frase clàssica dels manuals de mecanografia que conté totes les lletres de l'alfabet— en una antologia de poetes llatins menors d'Emil Baehrens. El "versus in quo totae XXIII litterae continentur" que ja apareixia en un còdex del segle XII, fa "Sic fugiens, dux, zelotypos quam karus haberis".
Però potser la seva obra potencial més coneguda és el sovint reeditat Il giuoco dell'oca (Feltrinelli, 1967), una agosarada proposta narrativa en 111 petits capítols amb unes instruccions d'ús que permeten llegir-lo amb dos daus a la mà, tot fent una partida d'oca. La mort és al capítol 82 i si treus un 12 vas al 110 i hi trobes na Supergirl. Qui ha dit que l'hipertext era la gran aportació teòrica de l'era digital?