dijous, 26 de maig de 1994

L'enginy de Tisnerov

Durant els anys 60 el gran mestre Tisnerov va ser el principal responsable de la implantació de l'escaquer del segle XX a les nostres terres. Abans, només el "Virolet" l'any 26 i ell mateix a "La Publicitat" durant els 30 havien gosat repartir quadrets negres per les pàgines d'una publicació catalana. Però Tisnerov —als anys 60 des del "Tele/estel" i després a "Serra d'Or", "El País" i "La Vanguardia"— va anar elevant el llistó dels mots encreuats. Ara, els seus editors han decidit elevar a la categoria de llibre alguns dels escrits que han acompanyat tants i tants escaquers seus —Els mots encreuats de Tísner (Pòrtic, 1994)—. A pesar del que pot suggerir l'ambigu títol, no ens trobem davant un nou recull de mots encreuats tisnerians, com era Trenquem-nos una mica la closca (Altafulla, 1985).
Aquesta iniciativa d'ara, insòlita i agosarada, recull 1481 definicions lluïdes del gran mestre amb les respostes alfabèticament ordenades en un apèndix final. Rere cada definició hi ha un parèntesi que especifica el nombre de lletres i la inicial de la resposta, igual com el número d'ordre del mot solució en l'apèndix final. Com que el fascinant mecanisme de lectura en doble sentit que caracteritza els mots encreuats queda aquí desactivat, la dificultat és major, sobretot en els mots llargs. El format acaba remetent als reculls d'endevinalles de l'editorial Millà i es troba a faltar una doble numeració que permeti localitzar amb facilitat com s'ho va manegar el gran mestre a l'hora de definir una paraula qualsevol amb què topem a l'atzar en el nostre deambular per la llista alfabètica de solucions.
Aquest doble sentit de lectura ens permetria gaudir de la innegable magnitud literària de l'enginy de Tisnerov, atès que podríem resseguir el mateix camí que féu l'autor, de la resposta a l'enigma, com en aquelles novel·les que prescindeixen de l'enjòlit des de la primera pàgina per tal de centrar la nostra atenció en d'altres qualitats de l'estil. De fet, el ventall de mecanismes enigmístics que fa servir el gran mestre Tisnerov a l'hora de definir és enorme. Trobem una intensa explotació de la polisèmia. Gràcies a la presència de mots homònims la decodificació de molts dels enigmes proposats esdevé tan sorprenent com el desenllaç d'un d'aquells contes bonsais d'Augusto Monterroso o Pere Calders. Al·lusions forestals a "viu a la serra i la serra la matarà" (de 4 lletres, comença amb essa); professionals a "abans de fer la feina pren tota mena de mesures" (9s); o militars a "s'acabarà quan arribi el general (6a) transformen la lectura en un rigorós exercici d'imaginació.
Cap dels mecanismes habituals de l'enigmística no li és aliè. Juga amb els anagrames per salvar unes sigles quasi foixianes —"curts trucs de turcs" (5c)—, es permet tota mena de decapitacions —"part esquerra d'un retaule" (4r)—, proposa falsos amics —"la seva senyora és molt perseguida" (5h) o "la seva senyora s'infla quan fa esport" (5p)—, i també conrea l'homofonia de manera més o menys encoberta: amb erotisme dolç —"farem que dos recipients practiquin el boca a boca" (8a)— o mala bava casualment antimonàrquica —"senyoreja la bulgaritat" (5s)—. Val a dir que algunes de les definicions aguanten malament el pas del temps —"les primeres duien barret de copa" (7n)—, però d'altres han esdevingut obres clàssiques del seu gènere: "la seva manera de caminar feia bavejar Hitler" (3o), "fa plorar els nens" (8d), "perdien el prepuci illenc" (6x) o "farien un esgarrifós glu-glu" (12n). L'enginy del gran mestre Tisnerov és inesgotable.



Solucions per ordre d'aparició i magnituds: 4s-soca, 9s-sastressa, 6a-assaig, 5c-Csrtu, 4r-reta, 5h-heroi, 5p-pilot, 8a-abocarem, 5s-Sòfia, 7n-neveres, 3o-oca, 8d-dentició, 6x-xuetes, 12n-naufragarien.

dijous, 19 de maig de 1994

Nit de pòquer

La rendibilitat literària del joc del pòquer és elevada. L'escenari en el qual es desenvolupa una timba d'aquest joc de regles simples esdevé un espai ideal per al plantejament de tota mena de conflictes morals. Només cal recordar les millors obres de Tennesse Williams. Quatre homes concentren la seva energia en un rectangle verd refulgent que lluu sota un barret de llum enterbolida pel fum dels seus cigars. Les cartes són sovint un mer pretext per justificar la força de cada jugador. Tant si són bones com si no ho són representen a la perfecció el seu paper de motivacions ocultes que impel·leixen l'interfecte a actuar d'una manera determinada. Com a la vida, les apostes que dipositen els jugadors damunt la taula, tot traient-les de la penombra on les ocultaven per exposar-les a la lluentor crepuscular del cobretaula, no sempre responen a la potència objectiva de les cinc cartes que folren les seves mans. Sigui com sigui, cada mà acaba sempre amb un gest universal: el braç del guanyador adopta la forma d'una falç i arreplega els diners que s'acumulen sota l'oscil·lació del focus. Els diners volen a la zona de penombra, el verd torna a governar i tot el procés recomença. Una vegada i una altra.
Algunes combinacions del pòquer tenen el seu equivalent entre els mecanismes enigmístics. Així, el reeixit repòquer ha estat sovint equiparat als mots lipogramàtics amb presència de cinc exemplars d'una vocal, com ara arrabassada (5a) o distingidíssim (5i). Tampoc no resulta forassenyat relacionar les escales convencionals amb els mots panvocàlics que contenen un sol exemplar de cadascuna de les vocals —com ouaire, absolutisme o esquiador—, les escales de color amb els alfagrames directes de cinc lletres —amors, glops o afino— i les escales reials amb aquella mena d'alfagrames anomenats abecés que contenen les cinc primeres lletres de l'alfabet —com ara bifurcades (abcdefirsu), lubrificades (abcdefiilrsu) o modificable (abcdefiilmo)—. No cal dir que el trio, l'adúltera posició del pòquer que sempre supera a la parella, té el seu equivalent directe en aquells neologismes quecs que vam batejar "mots trigèmins" sota la dolça advocació de "Las Trillizas". Així, els trigèmins més aconseguits —com ara enxampapapallones, robababaus, tapapapades, semimímiques o nananautes—, esdevenen exemples impecables de trio.
La proposta enigmística d'aquest mes de maig passa per estrènyer aquestes relacions diplomàtiques amb el pòquer. Si equiparem els trigèmins amb els trios, la doble parella també pot tenir el seu equivalent enigmístic. La primera persona de singular del present d'indicatiu del verb lloar en serà el paradigma. "Lloo", per tant, és una doble parella perfecta (4LO) —com també ho és "lluu" (4LU) i probablement cap altre mot correcte en català—. A partir d'aquí, establirem variacions diverses. En la franja baixa del nivell d'exigència descobrirem parelles distanciades en mots més o menys llargs: "terrissaires" (11RS), "assemblees" (10SE), "arrabassar" (10RS) o "arrissar" (8RS). Si elevem el llistó, l'élite de les dobles parelles formarà un club exclusiu constituït només per aquells mots, com més curts millor, que presentin dues parelles de lletres consecutives. Així, les primeres quatre inscripcions en aquest club exclusiu podrien ser: "succeeixen" (10CE), "espesseeix" (10SE), "azorrees" (8RE) i "deesses" (7ES). Envieu les vostres dobles parelles a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 12 de maig de 1994

Marcel Duchamp

La publicació de Duchamp. El amor y la muerte, incluso de l'historiador d'art Juan Antonio Ramírez (Siruela, 1993), ha estat molt celebrada en el camp dels estudis sobre artistes plàstics. Ramírez va passar a mitjan abril per Barcelona, en el marc de les jornades d'inauguració de la Mediateca de la Fundació "la Caixa", i hi impartí la conferència "Astros y planetas de la galaxia duchampiana". El seu estudi conté innombrables precisions sobre la voluptuositat conceptual del genial creador del cinema anèmic.
És notòria la perícia verbal de Marcel Duchamp per endinsar-se en el món del transvestisme lingüístic i iconogràfic. De fet, Duchamp va arribar a adoptar un alter ego femení l'any 1920: la bella Rrose Sélavy. La tria del pseudònim no és pas atzarosa. La doble erra inicial ens permet llegir el nom de tres maneres: "rose" (rosa), "eros" (amor) i "arrose" (rega, mulla). Tot plegat amb evidents implicacions sexuals. El cognom acaba per formar una frase amb sentit complet, com si fos una solemne declaració de principis per part de Duchamp: "l'amor —la rosa, el reg— és la vida".
L'estudi de Ramírez revela que molts títols d'obres duchampianes són rendibles en una espècie de llengua bífida anglo-francesa que Duchamp feia servir sovint, juganer. Aquest idiolecte particular de l'artista —"franglais", en diuen— ha estat estudiat per George H. Bauer a "Duchamp's Ubiquitous Puns". Així, en la "Tonsura" amb forma d'estrella que Georges de Zayas va aplicar sobre el crani de Duchamp l'any 1921, l'artista fa coincidir "Etoile" (estrella en francès) amb "A toile" (un llenç en franglès) per tal de transmetre que la pintura s'ubica al cervell.
Un altre exemple de la bifiditat de Marcel Duchamp és l'obra de 1921 anomenada "Why not Sneeze Rrose Sélavy" (per què no esternudar, Rrose Sélavy). Aquests cubs de marbre amb un os de sèpia i termòmetre en l'interior d'una gàbia van constituir un obsequi de l'artista a les germanes Dreier que les afectuoses fèmines mai no van valorar. Una lectura fonètica de l'extravagant títol dóna "Why isn't easy eros c'est la vie?". Ramírez ho tradueix lliurement com "per què no és fàcil l'amor?". Sembla que les Dreier, solteres recalcitrants, també s'ho preguntaven.
Encara més xocant resulta l'efecte homofònic del "Morceaux choisis d'après Courbet" (1968). Duchamp va copiar amb una certa fidelitat la "Dona amb les mitges blanques" de Courbet, però hi afegí un ocell encarat a l'entrecuix de la dona. L'explicació de l'artista pel que fa a l'ocell és estupenda: "És curiós, i a més és un falcó, la qual cosa implica un fàcil joc de paraules en francès (faucon = faux con), de manera que així es pot veure un cony fals i un altre de veritat".
Però potser l'enigma verbal de Duchamp que més ha circulat és la seva gioconda amb mostatxo pre-dalinià. Aquest ready-made fou concebut en plena efervescència del Dadà (1919) i va esdevenir un autèntic mite recurrent entre els surrealistes. L'artista afegí bigoti i perilla a una reproducció barata de la Gioconda, la signà i va escriure un pressumpte acrònim a la banda inferior: L.H.O.O.Q. En anglès, Lawrence Steefel fou el primer a assenyalar que el títol es podia llegir "look" (mira), de manera que la imatge esdevenia tautològica. Però aquesta vegada no calia canviar de llengua perquè les cinc lletres, llegides de pressa en francès, formen homofònicament una frase prou xocant: "ella té el cul calent".

diumenge, 8 de maig de 1994

Orgies al Pallars

Vam proposar, fa setmanes, un mecanisme enigmístic basat en l'equilibri inestable entre vocals i consonants. Tot plegat partia d'un curiós escrit d'Italo Svevo on afirmava que va adoptar aquest pseudònim perquè trobava que a Schmitz —el seu cognom autèntic— la pobra "i" restava sola i perduda enmig de les sis agressives consonants que l'envoltaven. D'aquí van sorgir els mots harem, definits com aquells que presenten una sola vocal amb tres o més consonants i viceversa. Schmitz és un harem i6. Cruyff un u5. I dels harems, inevitablement, en sorgiren les orgies. Josep Abellan (bcn) ens va fer arribar una frase de proporcions especialment desequilibrades entre vocals i consonants: "Pobrets, sants crancs blancs amb tons grocs tots morts pels troncs llençats dels ponts trontollosos pels assassins transvestits assessorats per grans ments malaltisses, sagnants animals recollits en llençols verds transportats fins lluny". La proporció, malgrat aquesta sintaxi llastada que acosta alguns jocs enigmístics a les experiències textualistes, arriba a una promiscuïtat de grau 2.67 (gairebé 3 consonants per vocal).
La proposta orgiàstica ha reclutat un bon nombre d'adeptes. Rosa Cura (bcn) ens ha fet arribar una lírica descripció meteorològica digna d'Alfred Rodríguez Picó: "Fent temps molt fred, amb llargs penjolls de glaç —talment blancs serrells entercs—, bufant forts vents torbs, amb sons roncs dels trons i flashos dels llamps, dos vells rancs, sords, mig orbs, morts d'espant, fan llargs plors somorts com xics infants". La promiscuïtat de la proposta ultrapassa el precedent, per instal·lar-se en el grau 3 (150/50). Jep Ferret (bcn) puja el llistó amb una frase de magnitud semblant: "Fent trescs, amb tremp, per molts llocs: pels volts dels llacs, plens de tants crancs lloscs, tolls bruts, llots foscs i cresps blancs; prop dels boscs llords amb fongs verds, troncs forts i grills bords; pels llargs brancs dels brenys molls; per ls fonts dels brolls nets fins els plans dels salts bruscs, fa cent planys pels fills morts". El seu grau de promiscuïtat és 3.57 (211/59). És clar que l'estètica Guinness sempre acaba per treure el nas. Alfons Saumell (bcn) arriba al grau 4 amb una tediosa enumeració de 365 lletres, i repeteix la gesta amb frases més curtes, entre les quals destaca una cenyida qüestió quotidiana d'ús prou plausible ("Perds temps, sents?" 12/3, grau 4). A més, Saumell s'enfila fins al grau 5.16 amb una orgia breu que recupera l'entranyable figura del rei dels mots harem: "Schwartz: ¿sents planys bruscs, trists, llargs...?" (31/6).
De tota manera, les dues orgies més fastuoses escapen a la rigidesa del còmput des de dues propostes geogràficament molt localitzades: l'infinit a Gal·les i l'irracional als Pallars esotèrics que pasturen per les magnífiques Muntanyes maleïdes de Pep Coll (Empúries, 1993). De l'orgia gal·lesa se n'encarrega l'escriptor i periodista científic Xavier Duran (bcn) que ens fa arribar una mina d'or impronunciable transformada en museu. L'indret s'anomena Gwynfynydd. Duran passa de puntetes per les tres is gregues i assevera que és una orgia de grau infinit, atès que el quocient 10/0 val per un vuit ajaçat. L'orgia pallaresa ens la fa arribar Josep Maria Vigatà des d'Isona: "Sort, Tremp: grans urbs dels Pallars" (22/7, grau 3.14). Vigatà explica que pot augmentar el grau orgiàstic de la seva frase amb la simple substitució de "dels Pallars" per "del Nord", però el nou grau assolit (19/6, 3.16) no li compensa la preciosa coincidència amb els dos primers decimals del número irracional pi. L'argumentació del pallarès és impecable. Com en d'altres camps, també en l'enigmística sobreviuen els que consideren que la qualitat ha de prevaler damunt la quantitat.
Envieu-nos les proves literàries de les vostres orgies a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

diumenge, 1 de maig de 1994

El Prometeu ben encadenat

Vam parlar fa setmanes d'una variant reproductiva de la xarada basada en la desaparició de les síl·labes comunes a dos mots per fer-ne aparèixer un de tercer. La cosa no tenia gaire misteri: 'qui mati el tigre ho té magre". Dèiem que els enigmistes italians dels 50 van discutir llargament el nom que hauria de rebre aquesta nova modalitat de xarada (el·líptica? encadenada amb descart? desencadenada? doble? semixarada? circumcisa?), fins que l'any 63 van batejar el nou joc lucchetto (cadenat). El veritable esclat dels Lucchetti a les revistes d'enigmística no es va produir fins que l'any 87 el noruec Karl Strong va inventar-ne la modalitat onomàstica. Així, del sobtat maridatge entre el mític capità Horace Nelson i del líder sudafricà Nelson Mandela podia sorgir un hipotètic Horace Mandela. L'encadenat permet associacions més o menys estrambòtiques en funció de les habilitats de l'alcavot.
Hem rebut uns quants encadenats notables. La majoria de cartes comencen la seva aportació assenyalant una coincidència inesperada. El nom italià d'aquest joc que permet associar personatges el passegen els membres d'una coneguda família teatral catalana. Els Lucchetti —Alfred, Francesc,... — són per tant els primers protagonistes de l'encadenat onomàstic per raons incontestables. Rera el seu lideratge, alguns lectors han establert triangles ben punyents. Com Alfons Saumell (bcn) que fa salts en el temps per relacionar Ausiàs amb un emperador i amb un folklorista (Ausiàs marc & marc aureli & aureli Capmany); o bé cabrioles en l'espai per encadenar un màgic garneu i un escriptor de novel·la negre amb connotacions olímpiques amb un director de cinema últimament obsedit per l'edat de la innocència (Francesc —el Màgic— andreu & andreu martin & martin Scorsese). L'últim triangle de Saumell va de clàssics: Nicholas ray & ray charles & charles Boyer.
Josep Abellan (bcn) també troba triangles convencionals (Pompeu fabra & fabra i puig & puig i Cadafalch), però un pessigolleig experimentalista el fa anar més enllà. Abellan trasllada els Lucchetti al Saló de l'Automòbil per aconseguir dos dels encadenats més hilarants: Rock & Rolls Royce i Gerald Ford Fiesta. La gamma de productes encadenats als hereus de Henry Ford és prou àmplia: per què no Harrison Ford Sierra o John Ford Mondeo? I què me'n diuen d'una Mary Renault Clio? Joana Roig (El Vendrell) afirma exorcitzar la història recent amb una despreocupada parella Francisco franco & franco Battiato, i Àgata Sànchez (Castelló de la Plana) ens sobta amb un clamorós exili iberoamericà: Antoni asuncion de Paraguay.
Devem la troballa més notable al mateix Josep Abellan (bcn). En un esforç memorable per integrar aquests mecanismes enigmístics a la nostra tradició, Abellan posa damunt la taula tretze figures històriques nostrades que transformen els Lucchetti en un joc de miralls inacabable. Es tracta dels 3 Berenguer Ramon (I de Barcelona, el Fratricida i I de Provença) i els 10 Ramon Berenguer (el Vell, el cap d'Estopa, el Gran, el Sant, el d'Empúries, III, IV, i V de Provença, el de Nàpols i un Abat) que esquitxen els nostres annals. La combinació del primer tercet amb alguns dels seus tautòlegs forma un interminable Ramon Berenguer Ramon Berenguer Ramon Berenguer Ramon Berenguer, que es podria combinar amb la feliç sèrie Ramon Muntaner & Montaner i Simón & Simon Peres & Pérez Rubalcaba, per oferir-nos un complex Ramon Rubalcaba. El joc de regressions que permeten les hosts de ramons i berenguers ens remet als universos recurrents de Borges o a l'André Gide deLes faux monnayeurs.
Malgrat els mals averanys que sembla portar la reeditada traducció de Bartomeu Rosselló-Pòrcel de El Prometeu mal encadenat d'André Gide (Quaderns Crema, 1982), estem convençuts que fareu bons encadenats. Envieu-los a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.