dijous, 10 de juliol del 1997

Any Pla

L’aportació de l’enigmística a aquesta celebració multitudinària de l’any Pla és molt especial. Des de juny a Internet (http://www.partal.com/vademecum/cat/taller) es desenvolupa un taller obert de creació anagramàtica a partir dels noms propis relacionats amb el prolífic escriptor. A partir d’un curiós anagrama que vam proposar des d’aquesta columna (Palafrugell: “Pla el frugal”), el periodista i enigmista Pau Vidal proposa: “es tracta de confegir anagrames relatius a la figura de l'escriptor no del mes sinó de l'any, Josep Pla. Les possibilitats són infinites: tant s'hi valen amb el seu nom d'autor, Josep Pla (Jo, Pep l'as) o complet (Josep Pla i Casadevall), com amb els escenaris de la seva vida (Palafrugell, Pla el frugal) o els títols de les seves obres (Homenots: m'ho notes?), que, atesa la seva grafomania, obren un camp enorme: El quadern gris, El que hem menjat, Tres senyors, El carrer estret, Notes del capvesprol... ‘A l'any Pla’ cadascú se ‘l'apanya’ com vol.” El sistema és molt àgil. Els navegants poden afegir en un àlbum obert les seves troballes i aquestes queden immediatament exposades a la vista de qualsevol altre transeünt.
La proposta recorda un històric certàmen que es va convocar a Itàlia, la pàtria de l’enigmística, quan l’any 1901 va morir el gran Giuseppe Verdi. Una societat enigmística convocà un concurs mundial d’anagrames amb el nom del compositor. El jurat va premiar el que havia tramés un anglès anomenat Lodi. A partir de les lletres de “Maestro Giuseppe Verdi” Lodi va trobar “Di vigor perpetua messe”. Els anagramistes catalans que de moment han deixat les seves troballes a Internet no desmereixen.L’informàtic Narcís Parés transforma Josep Pla en un crit de navegant: “Salpo, Jep!”. L’enginyer Marc Vigo descobreix en les lletres planianes una voluptuosa feblesa de l’autor. Del nom i cognom n’extreu “Jo palpes” i això li suggereix perseverar fins topar amb una descripció que segurament corroboraria les tesis de Cristina Badosa. Josep Pla Casadevall: “Palpa Joves Callades”.
Una altra aportació notable amb el nom complet de l’autor és la d’un Jordi anònim (jordigr@hotmail.com). Afegint una i entre Pla i Casadevall, Jordi aconsegueix un anagrama psicoanalític digne de Salvador Dalí. Josep Pla i Casadevall: “Passejo l’Èdip a cavall”. En Jordi s’anima i troba un altre anagrama de signe ben divers afegint-hi el tractament de cortesia “En” davant de nom i cognoms copulats: “El vell ja sap on és cada pi” resulta un anagrama de senectud notable. Finalment l’escriptor manacorí Jaume Capó posa la nota crítica, titllant Pla d’”homeniqueu”. De primer juga amb els Homenots. Si algú li preguntava “m’ho notes?” respondria “m’ho sento” i acaba fent un anagrama provocatiu amb les lletres de l’obra El geni del país —deixant de banda les altres proses—. Capó afirma que mai no sabrem si seu fou “El penis del gai”; diuen que no, afegeix, però vés a saber! Visiteu el Pla anagramàtic d’Internet.

dijous, 3 de juliol del 1997

Llatinòrums

Que tots som descendents del Llatí és cosa ben sabuda. Encara que les successives reformes educatives semblin oblidar-ho. Hi ha llatinismes incrustats en la nostra parla quotidiana en estat pur, com ara “currículum vitae”, “vademècum” o “ex aequo”. Publicacions amb vocació avantguardista que pouen del passat alguna expressió llatina per fer-ne emblena, ni que sigui tan polèmica com el “Cave Canis” d’Altaió, Guerrero, Pibernat, Sala i Serrahima, juxtaposada al rètol canònic “Cave canem” que també designava una altra publicació literària d’aparença més textual. D’altres llatinismes envaeixen el reialme dels llatinòrums pel seu caire macarrònic, com ara l’impagable sursumcorda —un suposat personatge anònim de molta importància que prové de la frase llatina sursum corda “amunt els cors”—. Fins i tot n’apareixen de nous amb una impunitat notable en camps teòricament tan allunyats dels estudis clàssics com la informàtica: quants adolescents actuals no frisen per un “Pèntium”?
L’amabilitat de l’escriptor Ramon Solsona, el verb del qual els lectors de l’AVUI ens consta que enyoren, ens ha permés conèixer dos hexàmetres prodigiosos atribuïts a Tomàs Lansio, un matemàtic de Tubinga de la primera meitat del segle XVII. El poema és una tirallonga monosil·làbica que incita a una lectura entretallada, com la que podria fer qui acaba de perdre l’alè: “LEX, REX, GREX, RES, SPES, IUS, THUS, SAL, SOL, BONA, LUX, LAUS / MARS, MORS, SORS, FRAUS, FEX, STYX, NOX, CRUX, PUS, MALA, VIS, LIS” (la llei, el rei, el ramat, els béns, l’esperança, el dret, l’encens, la sal, el sol, la llum i la lloança són coses bones. La guerra, la mort, el destí, el frau, la porqueria, l’infern, la nit, el suplici, el pus, la violència i el litigi són coses dolentes). Aquest inventari detallat del bé i del mal transcendeix els límits estrictes de la poesia per constituir-se en un referent matemàtic.
Alguns tractadistes dels estudis combinatoris citen aquests hexàmetres com un exemple fascinant de permutacions. Com un ver antecedent dels Cent mille milliards de poèmes de Raymond Queneau, el poema de Lansio admet una multiplicitat de lectures impressionant. Així, conservant en tots dos versos les paraules “bona” i “mala” en l’avantpenúltim lloc per formar el cinquè peu, els altres onze monosíl·labs poden combinar-se a discreció sense que els versos deixin de ser mai hexàmetres. Segons Fumagalli els canvis possibles per a cada vers són de gairebé quaranta milions. Concretament 39.916.800.
De tota manera, aquests folls de la combinatòria obliden un fet molt més transcendent que les permutacions dels exemples de bondat i maldat que ens ofereix el poeta. Si en comptes de canviar de lloc els elements titllats de bons i dolents permutessin les posicions de “bona” i “mala” les combinacions es dispararien en pro de la boirosa frontera moral que sempre ha separat el bé del mal.