dijous, 27 d’abril de 2000

Afortun(y)adament

Jordi Fortuny és, probablement, el crucigramista que més i millor ha explorat el territori de l'ambigüetat en espanyol. La setmana passada va publicar el "crucigrama número 5000" a "La Vanguardia" i, coincidint amb aquesta rodonesa aritmètica, l'editorial Robinbook ha llançat al mercat el seu primer recull d'encreuats "Crucigramas de vanguardia": 71 graelles ja publicades amb les definicions revisades per a l'ocasió.
Dues de les seves definicions més "afortunyades" ja figuren en portada, en un clar anticip del to que amara l'interior del llibre: "mucha gente no soporta la amargura de su soledad" i "es todo locura y todo lo cura", ambdues de 4 lletres. Algú capaç de definir així el "cafè" i l'"amor" mereix un lloc a la nòmina dels poetes. El doble sentit combinat d'amargura i solitud o l'homofonia dissociativa de "locura" i "lo cura" són dos recursos clàssics de la ludolingüística que Fortuny posa al servei de la quotidianitat. ¿Com seria l'existència de molts de nosaltres sense cafè o amor? ¿I sense mots encreuats?
Jordi Fortuny va començar a publicar encreuats en 1975. Fa, doncs, un quart de segle que aquest fiscal de la paraula col·loca mots entre reixes des de diverses publicacions. En certa mesura Fortuny és al crucigramisme espanyol el que Tísner va ser al català. El seu estil ha revolucionat un sector de tradició conservadora des que, durant la dècada dels 40, Pedro Ocón de Oro (nom real amb flaire de pseudònim) i l'actriu Conchita Montes el van liderar. Tant Ocón com Montes, tots dos ja difunts, definien literalment del diccionari. El primer triava l'accepció més corrent i la segona, impulsora del mític "Damero maldito" de "La Codorniz", la menys coneguda. Però el diccionari era l'única font possible i els jocs d'enginy quedaven al marge.
Amb Fortuny passa el contrari. Transgressor i obertament irreverent, basa la seva escriptura en el qüestionament de l'autoritat. Es declara seguidor incondicional de Tristan Bernard (l'autor de la famosa definició del taxi, la bandera i la llibertat que Tísner va popularitzar entre nosaltres sense conèixer-ne el precedent francòfon, segons consta en una curiosa polèmica desenvolupada a les planes de la revista "Canigó") i utilitza mètodes propis dels mots encreuats críptics. En les seves definicions els dobles sentits són constants —"desde el punto de vista monetario es cara" (anverso)—, però tampoc negligeix els anagrames —"era medio carca pero se las arregló para satisfacer a la mayoría" (democracia)— ni els encadenats —"planta que sale en un pinar doméstico" (nardo)—.
Tots els exemples reproduïts consten en un pròleg explicatiu que Fortuny inclou a "Crucigramas de vanguardia" per exemplificar els mecanismes que hi utilitza i els he triat per no aixafar la guitarra a cap possible visitant d'aquesta catedral de l'enginy. Els amants de la ludolingüística, sigui en la llengua que sigui, s'ho passaran pipa amb una proposta tan "afortunyada".

diumenge, 23 d’abril de 2000

L'exili de Sant Jordi

La diada de sant Jordi de l'any 2000 passarà a la història per l'acolloniment amb què l'han encarada els editors, distribuïdors, llibreters i autors d'èxit. És a dir, el sector en pes. Ni els més vells del meu barri no recordaven una conjunció de dates tan desavinent per al negoci de vendre llibres: diumenge sant en ple èxode vacacional. Als lectors constants això no els fa ni fred ni calor, perquè no depenen d'una oferta massiva per sentir la necessitat de comprar i, sobretot, de llegir llibres. Però com que la gran majoria de mortals són lectors ocasionals cal reconèixer que la por general no és infundada. ¿Sentiran l'impuls anual de comprar un llibre en la plàcida quietud de la segona residència? ¿Hauran previst de comprar-se'l abans de fer les maletes? La solució, a les declaracions dels responsables del gremi que duran demà els diaris. Esperem que moderadament optimistes.
Sense que serveixi de precedent vull aprofitar l'avinentesa per donar-los una exclusiva periodística: enguany fins i tot sant Jordi ha fotut el camp i s'ha agafat una setmaneta de vacances. Aquest matí mateix l'han vist pel districte catorzè de Saragossa, passejant dissimuladament per la "calle 23 de abril", però ja fa dies que volta. Potser ofès per la fugida massiva dels seus admiradors habituals, el sant patró de la lletra impresa, enquadernada, distribuïda, venuda i cobrada va facturar drac, cavall, espasa i llança en un vol intercontinental i se'n va anar a veure món el proppassat dimecres de cendra. Els seus admiradors japonesos li van aconsellar un d'aquests tours (de force) turístics que tant els agraden, de manera que dimecres 19 sant Jordi va aterrar al "sector El Valle" de la capital veneçolana Caracas i es va passejar per la "calle 19 de abril".
L'endemà volava cap a Mèxic i es va fer un tip de buscar llibreries de vell a la "avenida 20 de abril" de Valle de Santiago, una població de Guanajato. Divendres sant es va acostar al Brasil, com qui no vol la cosa, i es va hostatjar a la "rua 21 de abril" del bairo Alto da Glória de la ciutat de Curitiba, a l'estat de Paraná. Ahir, dissabte sant, va tornar a travessar el toll i va passejar la seva córpora majestàtica per la "Via XXII Aprile" de Venezia, un carrer paral·lel al Gran Canal que hostatja les esglésies de sant Fèlix i santa Sofia. Demà, després del sojorn aragonès, s'acostarà fins a la freda Lleó, a la recerca de la "calle 24 de Abril", i les males llengües afirmen que encara allargarà un dia més, com fan tants escolars i no pocs ciutadans. Això sí, el dimarts 25 les fonts es contradiuen perquè els uns el fan a la "piazza Venticinque Aprile" de Milà, prop de l'estació Garibaldi, i els altres el situen al "carrer del Vint-i-cinc d'Abril" de Benicàssim, a la Plana Alta. És clar que aquesta "cronovia" i moltes d'altres que hi ha escampades pel País Valencià commemoren la pèrdua dels Furs a mans del Borbó Felip V. I això sempre fa de mal recordar. No prenguis mal i torna, sant Jordi.

dimecres, 12 d’abril de 2000

Michel Leiris

El 30 de setembre del 2000 farà 10 anys de la mort de Michel Leiris, però ve de gust celebrar-ho fora d'hora, ni que sigui per ressaltar una característica de la seva trajectòria que va tenyir-ne els marges. Leiris, antropòleg destacat i conreador conspicu de l'espai autobiogràfic, tenia una acusada sensibilitat ludolingüística. El joc, present sempre en la seva escriptura, va tenir una rellevància especial al principi i al final de la seva dilatada trajectòria literària. El gruix de l'obra, però, es va concentrar en la reconciliació amb la vida a través de l'escriptura. Segur que els seus sensats glossadors tardorals posaran èmfasi, a finals de setembre, en el paper central del principi cristià de la confessió en l'obra de Leiris. Parlaran de "L'âge d'homme" (traduïda al català per Ramon Lladó) i dels quatre volums de "La règle du jeu". Obres de pes, sense cap mena de dubte.
Però la vasta obra leirisiana presenta un pròleg i un epíleg aptes per a insensats: els textos surrealistes de joventut i un volum ludolingüístic de senectut. En els primers destaca l'exploració esbojarrada de l'espai tropològic a la recerca de certeses revolucionàries. Així, en una col·laboració a "Révolution surréaliste" Leiris titllarà el catolicisme de "ishtme de ta colique, calotissme" i en una de les seves "Bagatelles végétales" farà una impúdica declaració d'amor a la blasfèmia —"blasphème: blesse-femme"—. Tota l'obra primerenca de Leiris es basa en el joc verbal a la manera de Roussel, de qui serà un profund coneixedor fins al punt de dedicar-li un llibre ("Roussel l'ingénu"). Entre aquestes obres verbívores de la primera època destaquen "Le point cardinal" o fins i tot la novel·la "Aurora", protagonitzada pel seu bifront Siriel.
L'edat adulta de l'home Leiris suposarà un dilatat allunyament d'aquesta manera de fer despreocupada i sorneguera. Potser la vena ludolingüística queda aparcada en l'espai d'estudi antropològic, on Leiris excel·leix estudiant "La langue secrète des Dogon de Sanga", però el cert és que l'obra flueix per camins més feixucs que el menen a bandejar les dreceres d'accés al sagrat i concentrar-se en un meticulós procés d'introspecció. Les regles d'aquest joc el separen de la ficció per acostar-lo a la dicció. La pirotècnia verbal deixa pas a l'espeleologia psicoanalítica. Les atmosferes es fan més denses i la lluïssor inicial esdevé claror de capvespre.
Tanmateix, després d'anys de penombra un ancià Leiris publicarà el volum "Langage Tangage (ou Ce que les mots me disent)", una mena de llegat ludolingüístic on refulgeixen jocs de paraules tan subversius com aquests: "argent — urgent pour arranger l'indigent; couple — si, double, il copule, quelle culpabilité?; démon = mon dé; modernité mort-née (tôt dédorée, tôt mitée, tôt reniée); ostracisme ou sot racisme?; Thanatos, oh Satanas!; volupté, ô toi la pute veloutée!" ¿Que potser només l'adolescència i la senectut ens alliberen de la falsa transcendència?

dijous, 6 d’abril de 2000

Quadrophenia

Ara fa un trimestre, en ple gener, aquesta columna us demanava impunement si "Els teniu quadrats?" com a mer pretext per divulgar la història del famós "quadrat màgic" SATOR-AREPO-TENET-OPERA-ROTAS. També oferia exemples catalans que en cap cas ultrapassaven la magnitud 4x4 i sol·licitava una mica de competitivitat per aconseguir la quadratura del cercle.
Quan els pagesos encara no havien descobert els vehicles tot terreny el 4x4 ja era força habitual entre nosaltres. I concretament a la secció "Endevinaires" d'En Patufet. Per exemple, un d'aquests protocrucigrames 4x4 va sortir publicat el 19 de maig de 1923 (en el número 998) signat per Joan de la B. Piñol. El títol era "Quadrat". Es presentava una matriu de 16 punts alineats en 4 rengles de 4 amb les definicions següents: "Substituir els punts per lletres de manera que llegits horitzontalment i verticalment donguin: 1º rotlla, Fera; 2ª Ostentació; 3ª Combinació d'oxigen, 4ª Bés." La resposta (en notació prefabriana) va aparèixer la setmana següent:

L L O P
L U X E
O X I T
P E T Ó

De 5x5s en català només en conec un parell. El primer és molt "cívic". L'ha enviat el lector de l'AVUI Carles Elias (Barcelona) responent al repte del mes de gener i l'únic però que li trobo és la grafia del gal·licisme "élite" (aquí bifront d'etilè), que els lexicògrafs catalans han acabat fixant com "elit". Pel que fa al segon, és un palíndrom perfecte lleument manipulat a partir d'un exemple que va divulgar a primers de segle el folklorista Rossend Serra i Pagès:

R E C E R
E L I T E
C I V I C
E T I L E
R E C E R


R A S A R
A V I V A
S I M I S
A V I V A
R A S A R

L'honorabilitat del "civisme" que traspua el primer quadrat màgic es pot veure pertorbada per la irrupció del "cinisme" sense que això alteri el més mínim la simetria de l'artifici. Igualment m'he permès substituir el "SITIS" original per uns avantpassats nostres en l'exemplar de Serra.
A la pel·lícula "Quadrophenia" —ben coneguda per la banda sonora dels "Who"— hi sortia un joveníssim Sting (agulló) que els tenia quadrats però, rockers a banda, els veritables protagonistes del film eren aquells nois de vespa emmirallada coneguts com els "mods". Aquesta columna, justament, tracta de mots (i de qui els vetlla), de manera que la sol·licitud de quadrats màgics esdevé repte d'altíssima dificultat. El rècord a batre és un 6x6 que he localitzat en una sèrie d'articles sobre "jocs d'esperit" que Rossend Serra i Pagès va publicar en 1916 a "La Veu Comarcal" de Ripoll i que constitueixen l'única referència històrica a l'enigmística italiana en la nostra llengua. No és un repte fàcil de superar, però els rècords francòfons i anglòfons van del 9x9 al 10x10, o sigui que ara més que mai cal tenir-los quadrats:

R A S C A R
A X I O M A
S I G N A R
C O N G R E
A M A R E S
R A R E S A