Afortun(y)adament

Jordi Fortuny és, probablement, el crucigramista que més i millor ha explorat el territori de l'ambigüetat en espanyol. La setmana passada va publicar el "crucigrama número 5000" a "La Vanguardia" i, coincidint amb aquesta rodonesa aritmètica, l'editorial Robinbook ha llançat al mercat el seu primer recull d'encreuats "Crucigramas de vanguardia": 71 graelles ja publicades amb les definicions revisades per a l'ocasió.
Dues de les seves definicions més "afortunyades" ja figuren en portada, en un clar anticip del to que amara l'interior del llibre: "mucha gente no soporta la amargura de su soledad" i "es todo locura y todo lo cura", ambdues de 4 lletres. Algú capaç de definir així el "cafè" i l'"amor" mereix un lloc a la nòmina dels poetes. El doble sentit combinat d'amargura i solitud o l'homofonia dissociativa de "locura" i "lo cura" són dos recursos clàssics de la ludolingüística que Fortuny posa al servei de la quotidianitat. ¿Com seria l'existència de molts de nosaltres sense cafè o amor? ¿I sense mots encreuats?
Jordi Fortuny va començar a publicar encreuats en 1975. Fa, doncs, un quart de segle que aquest fiscal de la paraula col·loca mots entre reixes des de diverses publicacions. En certa mesura Fortuny és al crucigramisme espanyol el que Tísner va ser al català. El seu estil ha revolucionat un sector de tradició conservadora des que, durant la dècada dels 40, Pedro Ocón de Oro (nom real amb flaire de pseudònim) i l'actriu Conchita Montes el van liderar. Tant Ocón com Montes, tots dos ja difunts, definien literalment del diccionari. El primer triava l'accepció més corrent i la segona, impulsora del mític "Damero maldito" de "La Codorniz", la menys coneguda. Però el diccionari era l'única font possible i els jocs d'enginy quedaven al marge.
Amb Fortuny passa el contrari. Transgressor i obertament irreverent, basa la seva escriptura en el qüestionament de l'autoritat. Es declara seguidor incondicional de Tristan Bernard (l'autor de la famosa definició del taxi, la bandera i la llibertat que Tísner va popularitzar entre nosaltres sense conèixer-ne el precedent francòfon, segons consta en una curiosa polèmica desenvolupada a les planes de la revista "Canigó") i utilitza mètodes propis dels mots encreuats críptics. En les seves definicions els dobles sentits són constants —"desde el punto de vista monetario es cara" (anverso)—, però tampoc negligeix els anagrames —"era medio carca pero se las arregló para satisfacer a la mayoría" (democracia)— ni els encadenats —"planta que sale en un pinar doméstico" (nardo)—.
Tots els exemples reproduïts consten en un pròleg explicatiu que Fortuny inclou a "Crucigramas de vanguardia" per exemplificar els mecanismes que hi utilitza i els he triat per no aixafar la guitarra a cap possible visitant d'aquesta catedral de l'enginy. Els amants de la ludolingüística, sigui en la llengua que sigui, s'ho passaran pipa amb una proposta tan "afortunyada".