dissabte, 29 de juny de 1991

Nines xineses

Cada vegada que tornem a la muntanya màgica del Tibidabo patim una regressió a la infantesa. L'entorn ens captiva i els anys s'escurcen exageradament, fins al punt que desapareix la farragosa barrera que sovint ens separa dels infants. Després, quan ja ens hem marejat prou a les muntanyes russes i la cova del terror ens ha fet recordar el valor dels xiscles, el més segur és que acabem a la sala dels miralls. La sala on les lleis de l'òptica se'n foten obertament de la realitat. I la regressió agafa més embranzida quan recordem que, de menuts, els miralls que més ens plaïen eren aquells que ens feien més grans, aquelles superfícies còncaves que ens estiraven els membres fins transformar-nos en poderosos jugadors de bàsquet.
És la clàssica paradoxa de la gallina i l'ou, la regressió infinita d'imatges especulars que formen dos miralls encarats. La sublimació de la família de nines russes que viu en un bloc de capses xineses que duu a la bossa una nina russa que s'amaga en una capsa xinesa i etcétera... Els dos sentits de la marxa acaben en la buidor infinita de dues preguntes sense resposta: ¿el nostre univers, en contínua expansió, és tot el que existeix, o només és una part d'un sistema més gran encara? I, a l'altra banda del mirall, ¿és el quark la partícula més petita que existeix, o encara descobrirem partícules més petites que la componen?
La literatura, com a mètode creador de móns, ens proporciona molts exemples de regressions paradoxals. A Contrapunt, d'Aldous Huxley, un dels personatges, anomenat Philip Quarles, està escrivint una novel.la sobre un novel.lista que escriu una novel.la sobre un novel.lista... També hi ha regressions d'aquest tipus en la novel.la Les faux monnayeurs, d'Andre Gide, en l'obra de teatre Him, d'E.E. Cummings i en diversos contes curts de Norman Mailer, Quim Monzó o Josep Maria Fonalleras.
De fet, no costa gaire imaginar la història d'un lector que, un matí de dissabte, agafa mandrós el diari i l'obre aleatòriament per una pàgina qualsevol. L'atreuen les imatges de tres cobertes de llibres i una columna vertical amb el títol sorprenent de "novel.les de butxaca", però pensa que primer llegirà l'article de sota, perquè sempre li agrada començar les pàgines per la base, igual com els arquitectes comencen les cases pels fonaments. El nostre lector comença a llegir una història sobre el Tibidabo sense gaire interés. No pot evitar preguntar-se què deu ser una "novel.la de butxaca" a dues columnes, però quan és a punt de saltar d'un article a l'altre, descobreix una referència que li sembla reconèixer. L'article parla d'un lector que, un matí de dissabte, agafa mandrós el diari i l'obre aleatòriament per una pàgina qualsevol, que resulta ser la pàgina que ell està llegint en aquells moments. El lector de què parla l'article també té ganes de saber què cony deu ser una "novel.la de butxaca" a dues columnes, però no gosa saltar d'un article a l'altre, perquè primer vol saber què farà el lector descrit que llegeix un article que parla d'un lector que agafa mandrós el diari i l'obre aleatòriament per una pàgina qualsevol, que resulta ser la mateixa pàgina...
Fins que l'article s'acaba i tots els lectors que s'han afegit al joc durant les finites regressions que permet un article com aquest, comencen a llegir la "novel.la de butxaca" de la setmana, que va d'un lector que obre un diari i llegeix un article que parla d'un lector de diari que llegeix un article que parla d'un nou lector...

dissabte, 22 de juny de 1991

El rellotge de Roubaud

Hem parlat diverses vegades de les trapelleries privades dels escriptors que componen l'Obrador de Literatura Potencial --Oulipo--. Sortosament, la Bibliothèque Oulipienne s'ha anat fent pública des de 1987 gràcies a l'edició de tots els butlletins en tres volums (per part de Ramsay i Seghers) imprescindibles per a comprendre l'abast d'una operació pre-literària dissenyada en primera instància per Raymond Queneau i François Le Lionnais.
Els butlletins de l'Oulipo són una font insospitada de jocs lingüístics, lògics i matemàtics. Cada lliurament és una sorpresa aclaparadora, fins al punt que resulta del tot recomanable no llegir mai cap volum de cop, per no perdre de vista la complexa magnitud de la feina prèvia a la redacció de cada text. És clar que l'interès de les propostes és variable, i que alguns jocs freguen uns extrems de barroquisme gatuït força difícils de tolerar. Però la sensació general és de festa grossa al circ dels mots.
Un dels butlletins més sorprenents és el desè. El signen Jacques Roubaud i Paul Fournel, i és de fa tretze anys. S'anomena L'Hotel de Sens i descriu una història clàssica d'enigma, amb les investigacions pertinents, protagonitzada per personatges dels móns de la realitat i de la ficció. Fournel i Roubaud posen en escena el primer fill del gènere d'enigma, el sagaç August Dupin dels contes d'Edgar Allan Poe, al costat del malvat Moriarty, del filòsof Frederic Nietzche i dels seus amics Rainer Maria Rilke i Paul Rée.
Els personatges han de resoldre un segrestament i res no sembla indicar que la història defugirà els cànons habituals del gènere fins que apareix un rellotge estrafolari en escena. L'UNESCO (Unifying Numerical Extractor and Spying clock Organism) és un rellotge de cos cilíndic i quadrant blau cel que té la peculiaritat de contenir 15 xifres d'eben negre, a l'esfera, una per a cada cambra de l'Hotel de Sens. La ubicació de les xifres no transgredeix la disposició habitual d'un rellotge, perquè hi ha dues posicions que contenen dues xifres cadascuna i només el número 13 ocupa un tretzè lloc en l'esfera. A més, al costat de cada xifra hi ha una lletra, fins a un total de 16, les quals llegides en ordre des del número 3 formen fonèticament una frase cilíndrica, la divisa: "ELIS FOULE, BORDE L'AME".
A partir de la posició inicial de l'agulla, totes les preguntes que genera la investigació subsegüent són respostes per Moriarty amb la mera lectura d'una nova frase cilíndrica. "--Vous pratiquez la divination? --ironisa Dupin. /--Non Monsieur, la lecture!" Així, tot situant la busca en el nombre corresponent a cada cambra i seguint el sentit de les busques, el malvat Moriarty aconsegueix extreure una frase al.lusiva homòfona. Per exemple, des de la cambra 1: "AMELIE FOU LE BORDEL"; des de la 4: "L'IF OU LE BORD DE L'AME"; o encara, des de la 5: "Y FOUT LE BORD DE LAMELLE!".
Roubaud i Fournel fan que Moriarty resolgui la història d'aquesta curiosa manera. Però sembla que encara no en tenen prou, i acaben de reblar el clau del seu enginy en crear una segona possibilitat d'enigma en boca de Dupin. Aquesta nova situació, anomenada en l'opuscle L'Hotel de Sense Contraire serà resolta per August Dupin a partir de la lectura de dotze noves frases cilíndriques a l'UNESCO. El que passa és que, aquesta vegada, el personatge d'Edgar Allan Poe les llegeix en sentit contrari, i la solució és una altra: cambra 7: "FILE MALE, DROP LOU!"; cambra 8: "OU FILE MA LAIDE ROBE, ELLE?"; o encara cambra 15: "LE DROZ, PLOUF! IL AIMA".
Finalment, Roubaud i Fournel clouen aquesta estafolària investigació amb un "postambule" anomenat L'Hotel de Bon Sens, que deixa totes les coses a lloc amb catorze noves frases cilíndriques. Val a dir que un rellotge així resultaria una meravella per a l'home contemporani perquè, amb el temps, sempre hi acabes trobant la resposta.

dissabte, 8 de juny de 1991

Un negoci rodó

No cal dir que, en aquest món de bojos, cadascú es guanya la vida com pot. La setmana passada parlàvem dels somnis de James Joyce, que participava en concursos d'enigmes per redreçar la seva nefasta economia, i potser algun altre dia passejarem el mirall d'aquesta secció pels infructuosos esforços del poeta portuguès Fernando Pessoa, que xifrà les seves possibilitats d'oferir una vida conjugal digna a Ofélia Queiroz en el fastuós premi que una revista anglesa oferia al guanyador d'un concurs de xarades. És ben cert que Joyce va morir tan carregat de deutes com va viure i que Pessoa mai no abandonà l'estat civil dels solters, però ja se sap que moltes vegades la sort és de qui la troba i no pas de qui la busca.
Avui volem ser més pragmàtics que de costum. En deferència al creixent nombre d'aficionats a la informàtica que segueixen aquesta secció, volem fer-nos ressò d'una oferta interessant que tal vegada ajudi a debilitar el secular lligam despectiu que uneix els fenomens de l'enigmística amb el pecat social de la inutilitat. Perquè, segons com, això de l'enigmística pot arribar a ser un negoci rodó.
Resulta que un logologista nord-americà (l'equivalent a un enigmòfil a casa nostra) s'ha enamorat perdudament de les esteles llatines. Abans d'entrar en detalls escabrosos de la seva passió, seria interessant recordar que una estela és un monument monolític en forma de pilar o de làpida que generalment conté una inscripció. Potser la més coneguda és el quadrat màgic descobert a Cirencester el 1868 amb el vers sotàdic llatí Rotas opera tenet aepo sator distribuït en una figura de 4x4, que ha propiciat tota mena d'interpretacions. És clar que en aquest cas, l'enigmòfil en qüestió va més enllà en les seves exigències amatòries, i només es desfà davant les inscripcions del segle II aC atribuïdes al dramaturg Plaute.
Sembla que Plaute no buscava ocultar els seus missatges d'una forma enigmàtica, però, així i tot, les inscripcions estan confegides en un estil enormement sintètic. De manera que cal efectuar una complexa anàlisi criptogràfica per treure l'entrellat del text llatí. El foll enamorat, que es diu Ben Blankenship, fa quatre anys que treballa desaforadament en aquesta feixuga tasca. Una legislatura ben aprofitada que li ha servit per descodificar el 97% de la informació que oculta una estela de 660 caràcters, mentre una altra de més gran espera amenaçadora els seus embats. Ara, però, Blankenship se sent cansat i ha pensat acceptar l'ajut exterior que requereix per culminar la seva tasca. Però ja se sap que els nord-americans, per molt aficionats a l'enigmística que siguin, són detractors naturals de la virtut victoriana de la discreció.
De fet, Blankenship ha posat diversos anuncis en revistes especialitzades sol.licitant la col.laboració de programadors amb coneixements lingüístics que l'ajudin a millorar el software que fins ara ell mateix ha preparat per a transliterar les esteles llatines. Ben Blankenship viu a Califòrnia. L'adreça que posa a l'insòlit anunci és: 2675 Meadow Glen Drive, San Ramon CA 94583 i el seu telèfon -amb prefixos inclosos-el 07.1.415.820.7595. Blankenship, que afirma tenir preparat un dossier amb la descripció de tot el material necessari per desxifrar les esteles llatines, acompanya la seva extravagant petició amb un argument incontestable: ofereix un premi de $3000 al millor desxifrador. El compte enrere comença. Si algun aspirant a Champollion se'n surt, que avisi.

dissabte, 1 de juny de 1991

L'addicció de Joyce

Qualsevol lector mínimament atent a la prosa de James Joyce percep ràpidament la malaltissa dèria de l'irlandès de jugar amb el llenguatge. Aquest perillós virus és present en Joyce des de l'adolescència i es radicalitza amb el pas dels anys, fins arribar a l'extrem letal de Finnegans Wake. Gràcies a les dèries no menys malaltisses d'un nord-americà minuciós anomenat Richard Ellmann (el biògraf exhaustiu de l'irlandès) podem saber alguns detalls més d'aquesta addicció de Joyce als jocs de paraules. Quan a la Universitat llegíem Stephen Hero (el precedent estroncat del A Portrait of the Artist as a Young Man ) ens sobtava la convulsiva afició del seu protagonista a les xarades representades. Ellman ens n'explica alguna, com ara la representació fonètica de kaleidoscope mitjançant la combinació homòfona de dos verbs d'acció: col.lidir i escapar (collide-escape), o la seva bella posada en escena del concepte "posta de sol" aclofat d'esquenes al públic en un silló de respatller corb, tot mostrant només el remolí en postura clàssica d'Albert Pla.
Quan va ingressar al University College i va haver de consignar la professió del seu pare, no se li va acudir altra cosa que "participant de concursos", perquè el vell John Joyce era un perdedor confés i només somiava en els premis. De fet, un dels seus projectes més destacables de 1905 (quan Joyce tenia només vint-i-tres anys) fou la participació en un gran concurs d'enigmes que oferia un atractiu irresistible: 250 lliures esterlines de l'època. Ellmann diu que es tractava d'un concurs de mots encreuats, però l'afirmació del minuciós biògraf sembla aquesta vegada inexacta perquè encara faltaven vuit anys per a la publicació a Nova York del primer problema de mots encreuats de què es té constància (el 21-12-1913 al suplement "Fun" del diari "New York World"). La revista que convocava el concurs es deia "Ideas" (Londres, 1905) i Joyce es va esforçar molt per resoldre els quaranta vuit enigmes proposats des de Trieste estant. El problema, segons es desprén d'una carta posterior al seu germà Stanislaus, fou la ineficàcia del servei de correus, perquè la carta de Joyce amb les respostes va arribar a Londres un dia després que es tanqués el termini d'admissió, i tota la feinada enigmística del tenaç Joyce no va servir absolutament per res.
Tres anys abans, en canvi, la sornegueria i l'enginy d'un íntim amic seu anomenat Gogarty, havien provocat un autèntic aldarull entre els decents irlandesos que divertí moltíssim Joyce. Quan l'any 1902 el batalló de Yeomanry tornà al país després de participar en la campanya sud-africana, un diari local va publicar un poema anònim que lloava els herois en la diada del seu retorn. El poema, atribuït anys després al jove Gogarty, duia un acròstic amb la primera lletra de cada vers que feia: "les putes estaran ocupades".
Una altra de les aficions enigmístiques de Joyce eren les falses etimologies. Al Club des Etrangers de Zurich, les seves xerrades sobre etimologies extravagants amb els seus amics Ruggiero i Phokas van esdevenir mítiques. Conta Aldous Huxley que Joyce sempre insistia en la importància d'una etimologia sobre la forma grega d'Ulisses (Odisseus) que ell datava "al segle XIII". El fantàstic origen etimològic feia provenir "Odisseus" de la combinació "Outis" -ningú- i "Zeus" -déu-. Joyce aprofita la màgia dels mots per reforçar la seva imatge de l'Ulisses modern que oblidava l'èpica heroica del seu predecessor per esdevenir un vulgar Leopold Bloom.
Finalment, el genial irlandès és el pare d'una famosa llista de "beatituds britàniques" que beuen del mateix abeurador. Les vuit beatituds britàniques de l'Ulysses comencen totes amb B de Barcelona: beer -cervesa-, beef -bou-, business -negocis-, bibles -bíblies-, bulldogs -gossos-, battleships -vaixells de guerra-, buggery -bugies- i bishops -bisbes-. Segurament les beatituds catalanes serien molt diferents. Per començar, haurien de canviar les bíblies pels capellans, els negocis pels calés i els vaixells de guerra per les caravel.les. I després, ja veuríem què fèiem amb els bous i els bisbes.