dissabte, 31 de març de 1990

Estranys gargots

Fa cosa de cinc anys, quan el meu organisme només estava afectat pels anticossos passius de l'enigmística, un company de facultat que feia poemes com tothom però que a més tenia el bon costum de llegir-ne i traduir-ne, em va passar una mercaderia molt poc habitual. Resulta que aquell company, l'Esteve Miralles, mantenia en aquella època un promiscu contacte amb la traducció a l'espanyol de textos avantguardistes russos. Aquells revolucionaris arrestats per la revolució per pornògrafs que foren Gumilev, Maiakovski, Gorodecki o Piast. La qüestió és que l'Esteve va topar amb una temptativa seriosa de poesia palindròmica "legible" en rus i, m'imagino que preocupat pel meu estat mental, no va dubtar a passar-me el poema. Evidentment, mai no m'he separat d'aquella temptativa "legible" de poema palindròmic, entre altres coses perquè és un plaer diví transitar per entre els sons que suposadament representen aquells gargots cirílics transcrits a l'alfabet llatí. El poema, publicat el 1913 al núm. 2 de la revista futurista "El viver dels Jutges" es titula "Palíndrom", i sembla que és només el preludi d'un increïble esforç posterior que portà Victor Khlebnikov a compondre en 1920 el poema Stenka Razin, de més de quatre-cents versos sotàdics. "Palíndrom" té dues estrofes i cada vers constitueix un palíndrom perfecte en cirílic.
"(kuski kum muk i skuk)/ Koni, topot, inok,/ no ne rech a cheren on./ Idem molod, dolom medi/ chin zvan mechem navznich./ Golod chem mech dolog?/ Pal a norov chud y duch vorona lap./ A chto? Ja lov? Volja otca./ Jad, jad, djadja!
"Idi, idi!/ Moroz v uzel, lezu vzorom./ Solov zov, voz volos./ Koleso. Zalko poklaz. Oselok./ Sani plot i zov, voz i tolp i nas./ Gord doch, chod drog./ Lezu, Uzel?/ Zol gol log loz./ I k vam i trem s smerti mavki."
Llegir-lo en veu alta a les reunions familiars resulta del tot recomanable, perquè les mirades de la fauna circumdant s'extraviaran amb més intensitat que durant la breu estada vertical dins d'un ascensor. La traducció me l'estalvio perquè no aporta gran cosa al poema, però val a dir que el sofert traductor espanyol es degué contaminar tant de tot plegat que n'ofereix dues versions: una de literal i l'altra en vers palindròmic! Només amb uns quants versos d'aquesta segona ja en tindrem prou per plànyer-lo ("Lana, caballo, sol; la bacanal,/ Era parva la palabra pare:/ aves, oda, valle oro; el lavado se va./ Ser, ¡dame daga!: paga de madres;/ era magra la daga; daga da larga, mare/ La mala pata de urraca; sacar rueda; tàpala mal./ el ave lerda padre le vale...")
Més fotuts acostumen a ser els enigmes de tota mena que em cauen a les mans en hebreu, àrab o japonès... perquè solen viatjar sense transcripció llatina i l'únic efecte possible sobre la majoria de receptors occidentals és el visual. He tingut accés a un munt d'exemples en hebreu, tant d'acròstics com sobretot dels anagrames de la literatura talmúdica, i sempre m'he quedat amb un pam de nas. En l'enigmística els radicals defensors de la impossibilitat de passar tranquil.lament d'una llengua a l'altra mitjançant la traducció tenen tots els arguments al sarró. De fet, a la literatura talmúdica, els anagrames van esdevenir un sistema d'interpretació bíblica, anomenat "inversió". Eleazar de Modi'in va introduir-lo explicant un mot del Gènesi mitjançant la transposició de les seves lletres.
Després, durant l'època daurada de la Càbala, la majoria d'amulets es basaven en la transposició de lletres, l'anagrama. Per exemple, els cabalistes expliquen el costum de recitar alguns paràgrafs de Mishnah en l'aniversari de la mort d'algun familiar, perquè Mishnah en hebreu conté les mateixes lletres que "ànima". D'altra banda, l'anagrama que es dóna entre pallasso i rei (lemech i melech repectivament en hebreu) també s'explica cabalísticament. La lletra "L" -inicial de pallasso- significa "cor" en hebreu, mentre que la "M" -inicial de rei- significa "cap". És obvi que el pallasso posa el cor per davant del cap i que tots els reis han posat secularment el cap per davant del cor.

dissabte, 24 de març de 1990

Els Oscars del doble llenguatge

Quan el 1948 George Orwell va publicar el seu aritmograma 1984 molta gent fou conscient que començava un compte enrera. Sortosament, fa més de cinc anys que vam ultrapassar l'any zero i tots seguim encara comprant diaris i portant anells d'or vell. Però moltes de les exagerades profecies d'Orwell s'han acomplert. Premsa groga, tele-addicció, nifs a dojo, sida... Fins i tot el caos del Doublespeak regna entre la gent que controla la paraula forta en la societat.
Des de fa uns anys, els nordamericans s'han inventat una fantàstica Comissió. Evidentment no es tracta ni d'una comissió obrera ni d'una competencial. És simplement el Committee on Public Doublespeak del Consell Nacional de Professors d'Anglès que, com és ben sabut, als Estats Units són majoria. Aquesta singular Comissió atorga uns premis anuals a aquelles figures públiques que han fet servir un llenguatge "enormement inexacte, enganyós, evasiu, eufemístic, confús o contradictori". Els principals guardonats són els selectes membres de la classe política nordamericana i mundial, que amb les seves paraules proven moltes vegades de justificar actes injustificables. Ells són els principals hereus del Big Brother orwelià. Alguns dels guardonats de les dues darreres dècades són Yasser Arafat, Jimmy Carter, Ronald Reagan, Alexander Haig o el general Joâo Baptista Figuereido, president del Brasil.
L'any 1975 un dels principals guardonats fou el líder palestí Yasser Arafat. El murri heroi de la segona pàtria de Lluís Llach es mostrà públicament com un seguidor entusiasta de la filosofia bigbrotheriana de "l'amor és l'odi" i "la guerra és la pau". El líder de l'OAP afirmà: "Nosaltres no volem destruir ningú. És precisament perquè estem a favor de la coexistència que hem vessat tanta sang".
També Jimmy Carter fou mereixedor d'un dels guardons atorgats en 1980. D'una banda, Carter qualificà "d'èxit incomplet" el fracassat intent militar de rescatar els ostatges nordamericans a l'Iran. D'altra banda, afirmà orgullós que el seu govern mai no donaria suport a "les nacions que mantenen principis amb els quals la seva pròpia gent no hi està d'acord, i que a més són completament antiètics comparats amb els nostres principis". Després de pronunciar aquestes belles paraules, el president Carter va continuar comerciant amb més de 20 països que violaven sistemàticament els drets humans.
El mateix any, Carter compartí honors amb Ronald Reagan, que va rebre el premi per les imprecisions sobre el seu passat que va fer servir durant la campanya electoral. Reagan, per exemple, afirmava orgullós que mentre ell fou governador de California va retornar 5,7 bilions de dòlars als californians en concepte d'impostos sobre la propietat. El que en cap moment no va dir és que aquestes devolucions foren possibles perquè ell havia apujat prèviament els impostos 21 bilions de dòlars. D'altra banda, Reagan afirmava inflant pit que Alaska posseeix més petroli que l'Aràbia Saudí. Quan es va demostrar objectivament que això no era cert, Reagan continuà escampant-ho a tort i a dret. Tal com el "New York Times" va asseverar, el senyor Reagan "no permet que la veritat li espatlli una bona anècdota..."
Quant al general Figuereido, fou mereixedor d'un dels premis l'any 1979. Just després de ser elegit president del Brasil, Figuereido va declarar als periodistes: "La meva intenció és obrir el país a la democràcia, i tothom que s'hi oposi serà empresonat i destruït".
Aquesta tirallonga de guardonats sembla més interessant que la dels Oscars cinematogràfics, entre altres coses perquè potser en aquesta modalitat algun català il.lustre tindria possibilitats d'assolir un guardó, per no parlar dels espanyols. Si estudiem detingudament les declaracions públiques dels darrers dotze mesos, ¿qui creuen que tindria més possibilitats? ¿les declaracions de Pujol als Estats Units sobre l'autodeterminació? ¿les de Maragall sobre les goteres olímpiques? ¿la punyent compareixença d'Alfonso Guerra al Parlament espanyol? ¿la relliscada anti-constitucional de Txiki Benegas? ¿el fiscal general de l'estat i les seves querelles? ¿el senyor Garcia Damborenea? ¿l'autoidentificació galega de Manuel Fraga? ¿el discurs rogallat de les 4000 peles que Josep Lluís Núñez va encolomar al soci? ¿o potser les anades i vingudes del senyor Arzallus?

dissabte, 17 de març de 1990

Camaleons de la música

La música és un dels sistemes formals més lògics dels que pot desenvolupar l'home. De fet, conjumina d'una manera admirable el rigor formal i la potencialitat estètica. La prova és que la notació musical sempre ha eludit el farragós entrebanc de la paradoxa, mentre que altres sistemes expressius queien reiteradament en aquests carrerons sense sortida que matemàtics com Bertrand Russell s'encarregaren de treure a la llum.
De fet, la formalització de la música -basada en la simbòlica importància del número 7- convida al joc. El ludisme aplicat al món dels compassos i les corxeres sempre ha provocat creacions molt interessants. D'entrada, s'ha creat una rècula impressionant dels anomenats mètodes de transcripció musical, que permeten relacionar paraules i notes. Les variants són infinites en tots dos sentits. Des de musicar poemes amb melodies extretes metòdicament dels mots finals dels seus versos, a recórrer el camí contrari: transcriure en prosa una simfonia a partir dels valors prèviament establerts de les notes que la composen.
És notòria també la deliciosa referència de Boris Vian a un instrument nou que en comptes d'avenir la música amb el llenguatge verbal, la relaciona amb les begudes. És allò del the piano has been drinking, not me, que el licantrop Vian bateja com "pianòctel", un piano que elabora còctels a ritme de jazz, a la seva novel.la L'escuma dels dies. "A cada nota li correspon un alcohol, un licor o un olorós. El pedal fort correspon a l'ou batut i el suau al gel. Per al sifó cal un arpegi en registre agut. Les quantitats s'estableixen en relació directa amb la durada: la corxera quàdrupla correspon a la setzena part de la unitat, la negra a la unitat... Quan hom interpreta una tonada lenta, es posa en marxa un sistema de registre, de manera que la dosi no augmenti -la qual cosa faria un còctel massa abundós- sinó que ho faci el contingut en alcohol".
També Georges Perec es fa ressó d'un fenomen estrany que relaciona, en aquest cas, la música amb l'enigmística pura i dura. A la seva novel.la magna La vida: instruccions d'ús parla d'un suposat músic suec anomenat Svend Grundtvig que va compondre una obra anomenada "Crossed Words". Tal com el seu explícit nom indica, l'obra de Grundtvig s'inspira en l'enigmística geomètrica dels encreuats. La partitura presenta un aspecte curiosament semblant a una graella d'encreuats. La lectura horitzontal o vertical d'aquesta peculiar sonata correspon a seqüències d'acords en les que els quadres negres funcionen com a silencis.
A casa nostra fins ara l'activitat enigmística en el camp musical s'havia reduït a jocs d'un caire molt superficial. Dues mostres d'aquest fet serien: un recull de cançons que publicà un ex-company de Xesco Boix anomenat Antoni Gimènez que tingué l'encert de titular-lo Re m'hi fa si fa sol, i el darrer llarga durada dels polifacètics Huapachà Combo, titulat amb un fragment d'un conegut embarbussament ("En cap cap cap") i que conté temes dedicats a aquest gènere de l'enigmística oral, com ara "Setze jutges"...
Però darrerament, en una calçotada memorable del Club Palindròmic Internacional a la que el reputat palindromista tarraconí Ramon Giné tingué la bondat de convidar-me, vaig tenir l'oportunitat de contactar amb en Jesús Lladó, un professor de música profundament interessat en els jocs de mots. Lladó, a banda de descobrir un bon nombre de palíndroms en català que vénen a sumar-se als de gent com Noel Clarasó, Carles Mani, Gabriel Brusi, Ramon Giné o Antoni Llull, percaça els palíndroms musicals amb especial devoció. En una composició de Mozart, per exemple, em mostrà com el geni austríac introduïa la peça amb un prefaci que constava exactament de les mateixes notes, però en l'ordre invers, del post-faci final.

dissabte, 10 de març de 1990

Inventors de jocs

No tots els jocs són d'origen incert per ancestral. Tampoc els creatius de la casa Educa inventen gran cosa. La majoria de les vegades es limiten a escollir la temàtica més interessant de cara al mercat i apliquen uns mecanismes de joc arxiconeguts. Tanmateix, la història ofereix personatges veritablement singulars que han dedicat bona part de les seves energies a inventar jocs.
L'autor d'Alícia en terra de meravelles, el conegut Lewis Carroll, n'és un cas com un cabàs. A banda de la seva obra literària, Carroll es dedicà a inventar tota mena de problemes, passatemps i jocs, fins al punt que encara avui el món és ben farcit de seguidors de les seves creacions. Un bon exemple d'aquesta devoció contemporània és el butlletí "Carròlia" -exclusivament dedicat a temes relacionats amb Lewis Carroll-, que s'edita a Barcelona per iniciativa del gran enigmista Josep Maria Albaigès en el marc del club Mensa. Un dels jocs de Carroll, anomenat "Joc de Lògica", fou publicat en forma de llibre l'any 1886 i pretenia ensenyar lògica d'una forma lúdica. Per jugar calia fer servir proposicions, sil.logismes i fal.làcies, però la dinàmica era un pèl complicada. Un dels sil.logismes feia: "Alguns nous pastissos són nocius; cap bon pastís no és nociu. Per tant, alguns nous pastissos són no-bons"...
També a Mark Twain li va donar per aquí i inventà el "Constructor de Memòria", un joc que pretenia ajudar a adquirir i retenir en la memòria tota mena de dades. Es jugava en un tauler dividit en 100 rectangles (que representaven els 100 anys d'un segle) i les dades que calia recordar eren les batalles, coronacions, naixements, morts i esdeveniments menors. Un jugador deia una data i un esdeveniment (com Waterloo, 1815) i aleshores clavava una agulla a l'any i a la categoria corresponents (1815, batalla). Els qui s'equivocaven de data eren penalitzats i un sistema de puntuació atorgava la victòria. Twain va comercialitzar el seu joc a partir de 1891, però la complexitat d'aquesta mena de Trivial "hard" l'abocà al fracàs més absolut.
L'autor de la famosa L'Illa del Tresor, Robert Louis Stevenson, també creà un joc, tot i que mai no va comercialitzar-lo. El joc era de guerra, a l'estil alemany, i Stevenson el va crear al jardí de la seva torre suïssa. Amb un llibre d'estratègia militar a la mà, el creador d'un dels lloros més famosos de la història de la literatura, va muntar un "teatre de guerra" amb exèrcits de soldadets de plom. Tot i que mai no el va vendre, Stevenson va deixar per escrit el funcionament del seu joc en un ampli article divulgatiu que fou publicat després de la seva mort, l'any 1989. Un dels lectors més fervents d'aquell article va ser l'autor de La màquina del temps, H.G. Wells.
Wells es va prendre tan seriosament la iniciativa de Stevenson que acabà fent un nou joc de guerra. Petites Guerres fou publicat com a llibre/joc en 1913 per un Wells cada vegada més entusiasmat amb la idea. Les normes de joc eren molt senzilles, però en canvi es necessitava un escenari molt complex. Els jugadors feien cases, esglésies i castells en miniatura per poder jugar. De fet H.G. Wells acostumava a jugar, de les 10 del matí a les 7:30 de la tarda, en un camp de batalla del segle XVIII, amb 200 soldats i 6 canons de ferro que podien disparar un cilindre de fusta de 1 polzada 3 metres enllà.
Darrerament m'ha arribat a mans un mini-fulletó d'un peculiar inventor marroquí de barba leninista. El pretès geni s'anomena Salah-Din Ben Abdeluahab i sembla tot un professional de la matèria. La seva targeta li atorga 5 paternitats: el joc mental "Al-Onsobah", l'esport físic "Al-Olympia", el nou parxís "Naryah", la baralla original "Mayrit" i el nou ping-pong "One-one". Les il.lustracions i esquemes que acompanyen la targeta són prometedors, però amb el joc mai no se sap res fins que no es tasta. Potser el que ell anomena "joc mental" sigui el que fa més patxoca. Es tracta d'un tauler d'escacs amb només 5 caselles d'ample. De tota manera, suposo que aquest mindundi aclarirà qualsevol mena de consulta si l'escriviu a l'apartat de correus 1080 de Tànger.

dissabte, 3 de març de 1990

Acròstics gegants

Més d'una vegada hem parlat des d'aquestes ratlles dels acròstics, aquella mena d'estratagema que un poeta carrincló faria servir per deixar constància d'un amor prohibit. Havíem parlat dels diversos tipus d'acròstic i n'havíem posat exemples. Tanmateix, en Josep Bargalló i Valls ens fa arribar un article minuciós on analitza un exemple impressionant de poema macro-acròstic de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona. El títol d'aquest sonet, prou eloqüent, és "En forma de labirinto" i data del segle XVII. Segons Bargalló demostra en la seva anàlisi rigorosa, sota la pell d'ovella del simple sonet s'amaga el llop enjogassat dels èstics. "En forma de labirinto" conté una dedicatòria obsessiva: "Teresa de Jesús". Aquest missatge apareix 17 vegades en diverses disposicions: 1 acròstic (inicials de vers), 5 mesòstics (lletres centrals), 10 catadiagonòstics (lectura diagonal descendent) i una mena d'èstic sense nom al darrer vers. En total, disset Tereses de Jesús que es passegen laberínticament per un sonet que no sembla presentar cap particularitat a simple vista: "CHRISTO: Tanta temor, Teresa, tanta pena,/entre excessives glòries i alegries!/Repara, i mira, que agraviar podries/esta esperança de ma llum serena./ Sossega, esposa casta, i asserena/aqueixa pena, que han bastat les mies/dar durador descans de infinits dies/en les eternes sales, per estrena./ TERESA: Ja la intricada i fosca nit inica/en bellesa de glòria veig se'm muda./Sou, sens dubte, senyor, sol de Teresa,/ vostra esclava, ab un clau se vivifica,/ segura, espòs, que sou vós en sa ajuda,/ torre, glòria, descans i fortalesa".
Aquest controvertit representant del barroc català ens ofereix un exemple radiant d'acròstic a l'engròs en la nostra llengua que només pot ser apreciat si s'escriu el sonet en una disposició tipogràfica adequada. Però la literatura medieval ens ofereix complexos exemples hiperbòlics de l'art de l'acròstic. Repetim ara, en aquest context, l'increïble opuscle que Ràban Maur, arquebisbe de Magúncia, va compondre l'any següent a la mort de Carlemany. De laudibus sanctae crucis conté 28 figures carregades d'hexàmetres. Cada línia fa un vers heroic d'esquerra a dreta; a més, les lletres contingudes a l'interior de la figura formen altres versos, que s'han de llegir en cercle o de dalt a baix. Les figures representen a Crist amb els braços estesos, querubins i serafins al voltant de la creu, els quatre evangelistes, els set dons de l'Esperit Sant i l'autor al peu de la creu.
Un nou exemple d'aquesta megalomania acròstica és el poema que fa de prefaci al llarg poema Carmen de virginitate d'Adhelm (segle VII o principis del VIII). El poema és un quadrat perfecte i el seu perímetre l'ocupa el mateix vers: "Metrica Tirones Nunc Promant Carmina Castos", en acròstic i teleòstic verticalment, mentre que l'últim vers és el primer a l'inrevés per tal que el perímetre pugui ser llegit contínuament d'esquerra a dreta. Adhelm queda excessivament condicionat per aquest constrenyiment tan considerable i alguns versos perden bona part del seu sentit, relatiu sempre a la virginitat. Per últim, en una església de la província d'Astúries, anomenada San Salvador, hi podem trobar una pedra sepulcral prou curiosa. Presenta una inscripció relativa al príncep Silo, que fou qui la construí. La inscripció és un rectangle de 19 lletres horitzontals per 15 verticals i el centre just és una "S". La ratlla horitzontal central és ECNIRPOLISILOPRINCE i la vertical NIRPOLISILOPRIN. Podeu muntar aquesta creu a partir de l'eix central de la "S" i després completar el rectangle adequadament en la doble simetria. Aleshores, partint de la "S" central podreu llegir, igual com es pot fer a l'església de San Salvador, la frase SILO PRINCEPS FECIT (el príncep Silo em va construir) de 45760 maneres diferents.