dijous, 31 de gener del 2002

L'alfabet en somnis

Des de fa tot just deu dies i fins al tres de març es pot visitar una d'aquelles exposicions de les que paga molt la pena de veure: "Alfabeto in Sogno (dal carme figurato alla poesia concreta)". El problema és que cal pagar un plus en transport per arribar-hi (és a la Biblioteca de Reggio Emilia, a una hora llarga en tren des de Milà) però resulta tan destacable i és tan poc freqüent, que tant de bo la pena quedi pagada per molts lectors de l'Avui. La mostra parteix dels pressupòsits establerts pel grandíssim estudiós Giovanni Pozzi, autor d'obres magnes com ara La parola dipinta (Adelphi, 1996) o Poesia per gioco (El Mulino, 1984), en les quals sistematitza la poesia artificiosa del Barroc i la contraposa a la tradició avantguardista que emana dels cal·ligrames d'Apollinaire.

La mostra de Reggio Emilia és un veritable Palau del Sado per al bibliòman verbívor. Un mira'm però no em toquis. S'hi mostren les edicions originals de llibres com el Primus Calamus de Juan Caramuel o els bells poemes laberíntics de Raban Maur. Hi destaquen perles com ara l'edició que el venecià Aldo Manuzio va fer en 1499 del Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna o la Divina proportione de Luca Paccioli, al costat de múltiples edicions lul·lianes, llibres de Giordano Bruno, mètodes d'encriptament, l'ampolla lletrada del Pantagruel de Rabelais, exemplars del quadrat màgic "Sator", representacions dels sortilegis cabalístics i molts altres tresors bibliogràfics de l'era Gutemberg. Fins i tot hi descobrim pintures d'Albert Dürer que contenen criptogrames i altres mostres de la importància de la poesia combinatòria barroca. Però tot això, tal com indica el subtítol de la mostra, és només la primera part de la història. Els comissaris de l'exposició, igual com abans havia fet Pozzi, han volgut fer un salt de tres segles per recollir els fruits de la profitosa relació entre imatge i paraules a la primeria del segle XX. És llavors quan els arbres sefiròtics del jesuïta Athanasius Kircher o les rodes hebrees de Moshe Cordovero es barregen amb els poemes de Filippo Tommaso Marinetti o de Paolo Buzzi.

Ara les joies de la corona són la primera edició dels Calligrammes de Guillaume Apollinaire o el poema de Stéphane Mallarmé "Un coup de dés jamais n'abolira le hazard" al número 17 de "Cosmopolis" (maig 1897). La contraposició resulta molt profitosa. Òbviament ens trobem davant d'operacions paral·leles que vibren en una certa sintonia, però hi ha trets que canvien d'una època a l'altra. El material antic és fill de la pruïja combinatòria i s'hi rabeja amb un gran desplegament tècnic. A les avantguardes domina la simplicitat, tant des del punt de vista tipogràfic (cal·ligrames com el de la pluja d'Apollinaire tenen un to quasi infantil) com des del punt de vista de la lectura. La complexitat compositiva d'un poema laberíntic de Raban Maur és més propera als mots encreuats que no pas als cal·ligrames. En canvi, la frescor que desprenen algunes manipulacions lingüístiques de l'avantguarda transformen els jocs barrocs en material feixuc i enrevessat. Que cadascú trïi. Entre Kircher i Duchamp, sempre triaré aquest segon. Entre Colonna i Marinetti sempre el primer. Per si algú no hi és a temps, el bellíssim catàleg és editat per Edizioni Gabriele Mazzota (Foro Buonaparte 52. 20121 Milano).

dijous, 24 de gener del 2002

¿Selat? Jisàs!

Aquest Nadal Pau Riba ha publicat un d'aquells llibres extraordinaris que els amants de les etiquetes qualificaran d'"inclassificable", però que els verbívors de mena sabrem classificar perfectament, en el sentit de transformar-lo en un dels nostres clàssics. Es tracta del seu "Jisàs de Netzerit" (Columna), més que un llibre un LCD (llibre i compact disc), atès que l'il·lustrada edició porta una butxaqueta de paper amb un disc que conté onze magnífiques "Nadadales" (sic) enregistrades amb les veus de les tribus reunides de Pau Riba i Memi March, juntament amb Sisa, Jordi Pujol, Enric Casasses, Pascal Comelade, Roger Mas, Carles Belda, Helena Casas o Joan Reig al capdavant dels Armats de Constantí. Gent de Pau, podríem dir-ne. Nadadales per reconciliar-se amb aquest gènere xic.

El relat del llibre és la història de Jesús de Natzaret narrada amb elements de "La Guerra de les Galàxies" i Riba la situa en un video secret rodat a sis dies de la nit de cap d'any del 2000. Potser els trekkies militants hi trobaran a faltar el codi canònic de referents, però aquest Riba mai no ha estat gaire canònic (ni catòlic) en res, i d'altra banda la banda sonora nadadalenca (sic) transforma el relat en una il·lustració verbal —al seu torn il·lustrada amb els dibuixos de Linhart, Gabi, Pere Joan, Àlex Fito i Max— d'un disc narrat per un Pau més intergalàctic que mai. Llegir aquest "Jisàs" és una delícia, però encara és més deliciós escoltar-ne la versió radiofònica que contenen els dotze talls que acompanyen alternativament les onze nadadales al CD. Les versions de cançons populars com "La mare de Déu", "Les dotze van tocant" o "El desembre congelat" són molt bones, però el relat futurista, en el qual la verge queda prenyada per l'acció sobtada d'una mena de comandament a distància i el portal esdevé un hangar, no desmereix gens ni mica en la veu metalitzada del seu autor.

Una de les estratègies verbívores que utilitza Pau Riba per marcar el to psicodèlic de la proposta és el desplaçament vocal. Com en el "Great Vowelshift" que va canviar el so de totes les vocals de l'anglès modern (d'aquí que "e" es pronuncïi "i"), Riba fa un corriment vocàlic als noms de tots els protagonistes, començant pel Jisàs de Netzerit. Els seus pares esdevenen Jusip i Meroe, l'innominable es diu aquí Ieví, el poble jueu esdevé el poble Jaïa a Osreïl (Israel), Betlem Bitlim, Judea Jadie i Guelolie (Galilea) un petit planeta del sistema de Pelistone (Palestina) a la galàxia Motgè Uroïnt (Mitjà Orient). L'estratègia verbívora no té un nom definit (en podríem dir traslació vocàlica, ¿per què no transvocalisme?), però provoca un veritable festival verbal. Resulta addictiu llegir com Císer Iagast (Cèsar August) malda per treure l'exèrcit romà de la Brotènnoe (Bretanya) i la Guèloe (la Gàl·lia), on se les heuen amb la tribu d'Estirox (Asterix) i Ubilox (Obelix). El transvocalisme ribià aplicat a la classe política catalana ens situa en un país on el patriarca Pajul és a punt de fer el traspàs als seus hereus Mes i Daren Lliode, mentre Meregaell, Nedel i Muntolle esperen torn davant l'aquiescència de Seare i les ambicions de Cerud-Ruvore. A tot això els del Pipí van fer ofertes, a veure si cola, i Pajul fa veure que crida: "Vosque Cetelanoe Lloari!" Lloat sia Jisàs de Netzerit!

dijous, 17 de gener del 2002

Els nous cal·ligrames

La història del cal·ligrama sempre ha fascinat els heterodoxos de la literatura. La fusió més o menys intensa entre text i imatge és tan antiga com l'alfabet. El primer artifici conegut seria el "technopaegnion" grec, "joc d'art" iniciat a Alexandria per Teòcrit (310-250 aC) en el qual el text forma una figura. Els poemes laberíntics del Barroc i molts dels jocs multiacròstics posteriors recolzen més en els camins de lletres que permeten moltes lectures, però els afers tipogràfics també esdevenen pictogràfics. L'apoteosi cal·ligramàtica, però, provindrà de la simplicitat quasi naïf d'Apollinaire. A primers del segle XX el francès posa en circulació el cal·ligrama i després les avantguardes l'enlairen fins arribar a l'anomenada poesia visual. Avui els cal·ligrames de Salvat-Papasseit o la famosa essa de Junoy encara provoquen aquelles esgarrifances de felicitat que només la ingenuïtat més genuïna és capaç de donar-nos. No passa el mateix amb la majoria de les propostes neobrossianes d'alguns poetes contemporanis entestats en l'esgotament de la via visual. Però això no vol pas dir que tot estigui ni dit ni fet. Som a l'era digital, i això no només ha de servir per vendre telèfons mòbils. També hi ha gent que pensa (i crea) des del nou paradigma.

A Manresa, fins al dia de Reis, ho van poder comprovar els clients més o menys ocasionals de la cafeteria Las Vegas, on s'exposaven físicament els cal·ligrames digitals que ara tots podem contemplar si visitem can femfum.com (www.femfum.com/HTML/CAT/ESCRIBA/ESCRIBA1.HTM). El verbívor Marc Antoni Malagarriga i Picas ha dissenyat un programa informàtic extraordinari, capaç de transformar qualsevol text en una imatge ben definida amb la mera reordenació tipogràfica de les lletres que el componen. ¿Recorden aquella tècnica mecanogràfica que permetia siluetejar una Gioconda en un foli combinant ics i espais en blanc amb la màquina d'escriure? Doncs Malagarriga ho ha sofisticat. El seu programa "Escriba" és capaç de reproduir una impactant foto de Stefan May que mostra quatre esvelts "caganers" (mira Miralda, en això estem amb tu) a partir del text íntegre, en versió original, de la "Llei del Català" aprovada pel Parlament de Catalunya el 7 de gener del 1998. Aquest impúdic cal·ligrama està fet amb tipografia ScriptMT Bold a cos 33 i el mural exposat fa 2421x1350 mil·límetres. Malagarriga també reprodueix un magnífic rostre de William Shakespeare amb milers de tipus Palatino-Bold a cos 13 que formen el text íntegre, en versió original, de Hamlet. Aquest mural fa 1355x1405 mm.

A www.femfum.com suggereixen aplicacions sensacionals per a aquest programa: "agafa un retrat teu que t'agradi i dóna-li tot a l'ESCRIBA... Als pocs minuts la teva imatge et tornarà a aparèixer reescrita a través dels textos que parlen de tu". Això és un cal·ligrama del segle XXI i la resta són punyetes! Naturalment, cal partir d'un fitxer d'imatge al qual aplicar el text triat, però el procediment és molt simple i el resultat un fitxer pdf espectacular que es pot llegir des de l'Adobe Acrobat Reader 4.0 i imprimir-lo reduït o a mida natural amb plòters gegants. Malagarriga ha pensat en totes les plataformes informàtiques possibles (Win, Mac o Unix) i en tots els nivells de destresa. O sigui que el seu programa és una bomba. Em deleixo per tenir un rostre de Tísner gegantí amb el text de Paraules d'Opoton el Vell.

dijous, 10 de gener del 2002

AD: Alfabet Desassossegat

Ara fa un mes em vaig fer ressò d'una notable troballa del ludolingüista mataroní Toni Civit. La cosa anava de rècord: que la forma verbal DESASSOSSEGASSES era, potser, el mot català que conté més esses tant en valor absolut —8— com en relatiu —50%, per només el 47% de la variant central DESASSOSSEGUESSIS—. Civit, entre d'altres habilitats ludolingüístiques, s'ha empescat el quadrat màgic català més gran —8x8— i els autors de la recent Enciclopèdia de la llengua catalana (Edicions 62) l'han honorat en triar-lo per il·lustrar-ne la portada. A partir d'aquesta proposta "civitiana" se'm va acudir proposar la creació d'un veritable "Alfabet Desassossegat" del català: una col·lecció dels mots catalans que contenen més exemplars de cada lletra, tenint en compte que prima el valor absolut sobre el relatiu. Les aportacions de diversos lectors de l'AVUI ja permeten elaborar una primera selecció de mots desassossegats de la A a la Zeta, deguts al mateix Toni Civit (Mataró), Jep Ferret (Barcelona), Waldo Lideker (Tremp), Genoveva Grau (Barcelona), Sònia Garcia (Badalona) i Antoni Domínguez (Reus). Costarà superar-los.

El ceptre indiscutit l'ostenta la S de la troballa civitiana. Cap altra lletra no apareix vuit vegades en una paraula vàlida. Després ja vénen les vocals. La I és la millor. Gràcies als superlatius arriba fins a la cota 7 amb bons percentatges: "indivisibilíssim" (43,8%), "indistingibilíssim" (38.8%) o "indiscriminabilíssim" (35%). La A també arriba fins a la cota 7 amb un percentatge 41,2% en un insòlit adjectiu recollit pel GDLC: "Adamauaubanguiana" (de la regió d'Adamaua, al Sudan, i el riu Ubangui). La O i la E, de moment, ocupen el quart i el cinquè lloc a la cota 6, amb els àcids "ortofosforosos" (42,8%) i els violents sacseigs de cames que designa la forma verbal "espeterneguéssem" (37,5%). Després, a la cota 5, topem amb U i T: "usufructueu" (45,5%) i "intertextualitat" (31,3%). La cota 4 és la més concorreguda. Per ordre de percentatges hi dominen les lletres de BCN amb un 66,7%: "bub-bub", "còccic" i "non-non"; després L a "lligall" (57,1%), R a "recórrer" (50%), P a "pipiripip" (44,4%), M a "commemorem" (40%) i D a "didodecàedre" (33,3%). Respecte a la pipiripip o rosella, el trempolí Waldo Lideker afegeix que a Tremp en diuen "peperepeps" i que ell sempre ho ha associat al soroll que fan els capolls d'aital narcòtica flor quan els esclates contra el palmell de la mà: pep, pep, pep...

A la cota 3, de moment, senyoreja la D, amb el segon dels termes d'una addició: "addend" (50%). Després ve la V a "avivava" (42,9%), la G a "galgatge" o "groguegi" (37,5%) i la Q a "quiquiriquic" (25%). Per a la X Toni Civit aventura un antic jugador del Xixona ("exxixonista", 27,3%), però també podria ser un fill d'aquesta bella localitat alacantina empadronat ara en un altre indret: un ciutadà "exxixonec" (33,3%). L'alfabet desassossegat es completa amb les lletres que, d'entrada, es refugien en la vida en parella i ocupen la cota 2: F, J i Z al 50% ("fofo", "jejú" i "jazz"), H i K al 40% ("hahni" i "kopek"), Y al 33,3% ("nyanyo") i, last but not least, W al 18,2% en el terme botànic "welwítsquia". ¿Algú és capaç de desassossegar-nos una mica amb alguna troballa plausible?

dijous, 3 de gener del 2002

Lletrejant amb Myla Goldberg

Si a aquestes alçades encara no han fet la carta als reis anotin aquesta novel·la: La estación de las letras de Myla Goldberg (RBA). Una d'aquelles petites perles que deixen petja. Els verbívors trobaran episodis francament gratificants en aquesta actualització de les pràctiques ludolingüístiques dels cabalistes, però l'interès va més enllà dels quefers verbals. Protagonitza la novel·la la típica família jueva als Estats Units: un pare omnipresent amb un passat místic (Saul), una mare absent que oculta un secret (Miriam), un adolescent que pretén eixamplar els horitzons espirituals que li ofereix el judaisme (Aaron) i una preadolescent tímida que no destaca en res (Eliza). En poques pàgines l'autora aconsegueix situar-nos en un ambient morós que porta anys covant-se. Sabem tot el que ens convé saber de cadascun i assistim, expectants, als avenços que la vida els depara.

Un do ignot d'Eliza catalitzarà tota l'acció de la novel·la: la seva insòlita capacitat per relacionar amb exactitud el so de les paraules amb la seva grafia. En anglès, són freqüents els concursos escolars de lletreig ("spelling"), atesos els paranys ortogràfics que separen molts mots de so aparentment proper. De manera que quan Eliza guanya el campionat escolar i després comença a escalar posicions en els campionats regionals fins arribar a la final nacional la vida familiar se sacseja. Les habilitats verbívores d'Eliza, per tant, actuen de detonant. Son germà Aaron descobreix els hare krishna, sa mare intensifica el seu vici secret i son pare retroba les llunyanes aspiracions juvenils d'arribar a capir els missatges d'Abraham Abu-l'Afiya, pare de la mítica Càbala hebraica que es desenvolupà entre Provença, Catalunya i l'Aragó a primers del segle XIII.

Un paràgraf retraduït en el que la jove Eliza explica el procés que segueix cada cop que competeix en els concursos de lletreig ens ajuda a capir el to de la novel·la: "És difícil d'explicar. Tot comença dins del cap quan sento una veu que em diu la paraula. Després, la veu esdevé alguna cosa diferent, que no és ni aquella veu ni la meva. I quan això passa sé que és la veu de la paraula, que és la mateixa paraula la que em parla. Tota la resta és silenci. Encara que hi hagi altres sorolls jo no els sento; aquesta és una de les raons per tenir els ulls tancats, perquè sinó és molt estrany veure coses al meu voltant i no sentir-les. Però la raó principal per tancar els ulls és que així puc veure la paraula dins del meu cap. Tan aviat com sento la veu de la paraula, les lletres comencen a ordenar-se per si mateixes. A vegades cal que passi una estona fins que es col·loquin correctament, però quan ho aconsegueixen deixen de moure's i jo sé que el lletreig està ben fet. De manera que em limito a dir el que estic veient, i això és tot". Els exemples perden intensitat en la versió castellana perquè el lletreig castellà ofereix menys dificultats que l'anglès, però tot i això la traducció d'Antoni Puigròs funciona perfectament.

Campionat rere campionat, Pare i filla compartiran el llarg camí de perfecció mística que la Càbala atorga a les relacions amb el llenguatge. Però aquest trajecte avançarà en paral·lel a la descomposició familiar. La estación de las letras és una novel·la verbívora que conjumina el plaer del joc amb la combustió del foc.