dissabte, 30 de desembre de 1989

Anagrames màgics

Un dels jocs enigmístics amb més pedigree és l'anagrama. La transposició de les lletres que componen un nom o una frase de vegades ens ofereix sorpreses considerables. És allò tan sabut de "Salvador Dalí" versus "Avida Dollars" que André Breton li encolomà al geni empordanès. La qüestió més interessant de l'anagrama, però, és el seu suposat valor de veritat. Evidentment, hi ha anagrames ben trobats i d'altres no tan afortunats; ens movem per tant en l'especulatiu camp de l'estètica. Però històricament s'ha donat una tendència determinista que ha atorgat a les troballes anagramàtiques un valor de veritat transcendent, fins al punt d'influir obertament en la vida de les persones.
Un cas bellíssim però alhora astorador d'aquesta tendència és l'anècdota que es conta sobre Andrea Rudiger, un antic metge de Lípsia que va posar en mans de la ciència anagramàtica el seu futur. Abans de començar els seus estudis superiors de Medicina Rudiger s'entestà a fer un anagrama del seu nom llatinitzat a la faisó de l'època: Andreas Rudigierus. El jove estudiant inicià una recerca febril entre les lletres que componien el seu nom i, finalment, arribà a bon port. L'anagrama resultant fou "Arare rus Dei dignus" i el jove crèdul en deduí que la seva vocació havia de transitar per la via eclesiàstica. Per tant va decidir estudiar teologia. Però just llavors fou requerit com a preceptor dels fills d'un cèlebre doctor i aquest provà de convèncer Rudiger per a que no deixés els estudis de Medicina. Com que el brillant jove s'hi negava repetidament argumentant que l'anagrama del seu nom era una inspiració divina, el vell doctor adoptà una altra tàctica. Després de meditar durant uns quants dies va convocar Andrea a la biblioteca i li digué que justament l'anagrama del seu nom el cridava a la Medicina. L'argument emprat fou el següent. Si "rus Dei" es pot entendre com un camp sant, un cementiri, aleshores ¿qui el pot treballar millor que un metge? Rudiger no va poder resistir la força d'aquest argument i esdevingué un cèlebre doctor.
Un altre exemple clàssic d'anagrama emblemàtic és el que branden els cristians d'obediència presbiteriana a la Gran Bretanya. És ben sabut que la competència religiosa entre tendències protestants diverses és un fet quotidià als països que conformen el Regne Unit. Cada església ha desenvolupat un subtil aparell de propaganda per captar el màxim nombre de ciutadans i així, per exemple, l'avinguda que s'estén a banda i banda del riu Ness a Inverness (capital de les Highlands escoceses) presenta no menys de mitja dotzena d'esglésies de signe divers. A cada vestíbul s'hi poden trobar fulletons informatius, butlletes de subscripció, pòsters i altres reclams propagandístics. El millor, sens dubte, és el que extreu un valor de veritat del seu nom per la via de l'anagrama: "Presbyterian: Best in Prayer". Potser sí que algú s'ha fet presbiterià perquè creu que són els millors en l'oració. La màgia dels anagrames es pot expressar de moltes maneres, però un dels casos més impressionants que conec és el protagonitzat col.lectivament pels monjos de tots els ordes durant els segles XVI i XVII. A partir de la clàssica jaculatòria "Ave Maria, gratia plena, dominus tecum", els monjos europeus elaboraren centenars de variacions anagramàtiques d'aquesta frase-màster, totes elles amb sentit i relatives a la Verge. Una moda com una altra, però força complicada. Només un exemple: "Virgo serena, pia, munda et immaculata". Diuen els estudiosos que alguns dels centenars d'anagrames elaborats a partir d'aquí no són del tot impecables, però la seva sola existència és un fet tan excepcional que qüestiona la tasca maquinal de qualsevol programa informàtic

dissabte, 23 de desembre de 1989

A-Brossa'm

El darrer article acabava amb una incògnita trapella. La veritat és que escriure sobre enigmes provoca la temptació gairebé irreprimible de deixar-ne algun sense resposta, i la innocent xarada final de la setmana passada ("La primera et porta al llit/ la segona surt volant/ i després, tot eixerit/ rauca, de l'estany estant") era una bona oportunitat per fer-ho. Potser els més espavilats van convertir immediatament la resposta en un príncep blau; per a qui no va gosar fer el bes pertinent, direm que la primera era "grip", la segona "au" i per tant el tot eixerit només podia ser un "gripau".
I com que una de les raons principals que impulsaren les xarades a encapçalar el top ten dels enigmes durant el segle passat fou la seva possible escenificació, m'ensumo que les properes línies s'endinsaran en la vessant visual del llenguatge. Quan, fa uns anys, en Joan Brossa va fer una brillant exposició de poemes visuals a la Fundació Miró, es va editar un catàleg impagable presentat per l'Alexandre Cirici. En el breu text de presentació, en Cirici especulava amb simplicitat inaudita sobre el tractament objectual dels mots i les lletres que en Brossa assolia en els seus poemes. Com que en aquella època ja em trobava incipientment aviciat pel virus de l'enigmística, aquella exposició em va atraure vivament, perquè de fet en Brossa dotava d'una tercera dimensió als fenomens que més m'interessaven. Aquell enamorament obsessiu de la lletra A, potser entroncat amb l'Aleph de Borges, aquell alfabet en homenatge al símbol d'una època -avui rebaixat a marca d'orxates- en el que just hi mancaven tres lletres: "C", "H", "E"...
Uns anys després, en l'avorridíssim marc d'unes classes d'história de la llengua anglesa, havia de descobrir inopinadament que la poesia visual es passejava també per les farragoses pàgines dels diccionaris anglesos. Tot va començar amb les famoses T-shirts, aquesta mena de samarretes il.lustrades que han esdevingut la mare dels ous de la serigrafia i el refugi institucional dels graffiti menys procaços. Resulta força evident que aquesta nova peça de roba imprescindible per sobreviure a l'estiu s'anomena T-shirt perquè té forma de T. Fantàstic. Les lletres transmetent informació de manera instantània, amb l'únic suport d'un guió que les uneix amb el nom que adjectiven.
En un principi vaig pensar que es tractava d'una mera flor d'estiu, però la recerca subsegüent no va resultar infructuosa. Tot recordant l'obsessió d'en Brossa per la primera lletra de l'alfabet, ben evident al Velòdrom d'Horta, vaig encetar la recerca per davant. Immediatament sorgí un nou exemple: A-ladder. Les A-ladders són les escales típiques de pintor, que reprodueixen de perfil una A majúscula. Després va venir la I-formation, que designa en certs esports les files índies. En el codi de circulació vaig trobar-hi tres nous exemples de lletres-plànol: els U-turns (que representen els canvis de sentit, és a dir, els revolts de 180 graus), la X-crossing (la cruïlla simple) i els S-bends (els dobles revolts perillosos). Finalment, el món de la moda em va proporcionar dos nous exemples oposats en la parella V-neckline/ U-neckline (escot punxegut o rodó). Aquestes lletres són autèntics indicadors de forma que han superat el primer nivell comparatiu d'identificació ("m'he comprat un sofà amb forma de L") per passar al nivell metafòric total ("m'he comprat una L"). El nul corporativisme de l'estament adjectiu anglès, que admet noves incorporacions sense cap problema, ha permès aquestes esculturals lletres introduir un toc de poesia visual en el lèxic comú de la pèrfida Albion. La nostra benvolguda llengua s'ha permès molt poques alegries d'aquesta mena, potser per la seva proverbial timidesa o tal vegada per una mera qüestió de sintaxi. En tot cas, sempre ens queda el recurs d'omplir-nos la papada de Scotch i córrer fent "esses" al davant de l'amenaçadora blavor que desprenen les llums dels cotxes "zeta".

dissabte, 16 de desembre de 1989

Xarades públiques i privades

Algunes vegades hem llegit com les plomes il.lustres del columnisme qualificaven certes actuacions públiques que fregaven el grotesc de xarades. Potser per això la xarada ha adquirit connotacions vagament relacionades amb el rutilant món de la faràndula. Però en realitat la xarada és un joc elevat a la categoria d'enigma pels francesos que durant el segle XVIII assolí una gran popularitat en el format social de "joc de saló". L'origen del mot, tanmateix, sembla provençal (Charado o Charrado, de "xerrar"), tot i que també corren pel món altres hipòtesis: una de carlista, defensora de la derivació de "Charles" (perquè l'argument predilecte dels trobadors poètics de l'època era Carlemany) i una altra de celta, que deriva la xarada del vocable cèltic que significa joc /chawr/ (E.S. Freund -pseudònim anagramàtic de Dufresne- Rätsschatz, Lípsia 1885).
La xarada es basa en la divisió d'una paraula en dues o més parts sil.làbiques consecutives que adquireixen un sentit independent, i la gràcia del joc és endevinar-les. Hi ha dues maneres ben diferents de presentar una xarada: en uns versets escrits on els mots que cal descobrir són substituïts per l'ordinal corresponent a la seva posició sil.làbica en la paraula completa, o bé mitjançant una interpretació gestual durant les reunions socials on primer es representen les síl.labes, després tota la paraula i finalment cal endevinar-la. Un enigma versàtil, doncs, que ha transitat tant per la callada solitud de la cambra de lectura com pel xivarri escandalós del saló de ball.
A finals del segle XVIII la xarada va esdevenir la moda nacional francesa, fins al punt que dos diaris ("El Mercuri Galant" i "El Mercuri de França") es van fer famosos gràcies a aquest joc. Un columnista de l'època va escriure: "La xarada ocupa totes les ments de la capital; no se sent altra cosa que `el meu primer', `el meu segon' i `el meu tot'... Les senyores pronuncien aquest `meu tot' amb una gràcia particular". El cert és que les xarades més famoses ens arriben de França. Com la que Victor Hugo dedicà al teatre: "Je prends mon premier au coin de mon dernier, en sortant de mon entier" (Thè-âtre). O el bell tercet "Mon premier est un métal précieux/ Mon second un habitant des cieux/ Mon tout est un fruit délicieux". La resposta és "or" per al metall preciós, "ange" per a l'habitant dels cels i aleshores la fruita deliciosa resulta ser, evidentment, l'"orange".
També els autors anglesos van entrar en el joc. A la famosa Vanity Fair de Thackeray es dóna una descripció acurada del joc i fins i tot un tipus de xarada més elaborada constitueix una part de l'argument de The Smiler with the knife, de Nicholas Blake. D'altra banda, és curiós de constatar com els personatges de Stephen Hero (novel.la realista de James Joyce embrionària del posterior Portrait...) practicaven la modalitat social de la xarada representada amb una certa assiduïtat. A més, durant els anys 30 i 40, als Estats Units es va popularitzar un tipus de xarada un pèl diferent. L'americanització comportà un canvi de nom (en un prodigiós esforç imaginatiu l'anomenaren "the game") i una mecànica social més plebea: cada grup té un actor que ha d'explicar als seus en el menor temps possible un fet, un nom, una frase... sense utilitzar el llenguatge verbal ni assenyalar cap objecte inanimat de la sala. El joc de les pel.lícules que els animals televisius de "Tres pics i repicó" han importat, com si diguéssim. És clar que potser avui en dia els veritables "jocs de saló" són d'un altre caire.
En català, un exemple del joc seria: "La primera et porta al llit/ la segona surt volant/ i després, tot eixerit/ rauca, de l'estany estant". No cal ser molt sagaç per descobrir la resposta. O potser sí?

dissabte, 9 de desembre de 1989

Les Falses Etimologies

Descobrir l'arbre genealògic d'un mot ha estat, des que l'home pateix el virus del llenguatge, una de les ocupacions que ha aixecat més polseguera. La motivació última d'aquesta recerca, objectiu declarat de la ciència etimològica, és més ètica que no pas estètica. Perquè de fet al darrera del descobriment d'una etimologia hi ha més coses que una simple "veritat" filològica. Hi ha tota una visió determinista del món. Però els nivells de transcendència que permet el llenguatge són infinits, i la bellesa de l'etimologia ha atret des de sempre estetes anònims i mentiders impenitents. D'aquesta barreja de falsa saviesa i excelsa murrieria han nascut les falses etimologies.
Els top ten etimològics acostumen a estar relacionats amb vocables molt utilitzats. Són casos famosos com l'OK anglès, sobre el qual s'ha vessat tanta tinta que fa uns anys The Times va aconseguir reunir més de setanta teories sobre el seu origen. Personalment, sempre he trobat molt poètica la que afirma que OK són les inicials d'un controlador de qualitat d'una fàbrica novaiorquesa de pneumàtics i altres objectes de cautxú. El suposat controlador, d'origen alemany, es deia Oscar Krause i cada vegada que donava per bona una peça hi escrivia en guix les seves inicials: OK. Més clar sembla l'origen de l'apel.latiu "ianqui". Els sudencs parlen d'un pioner entre els colonitzadors del nord, una mena d'holandès errant anomenat Jan Kees. També un altre neologisme americà, l'apel.latiu "gringo" amb què els mexicans anomenen els seus veïns rossets, ha generat força especulació. En aquest cas hi ha un tema musical popular que comença "when the green grows..." (quan creix l'herba), tema que els vaquers que visitaven Mèxic cantaven pels descosits a partir del segon tequila. Conten que els pobres asteques, que no entenien ni un borrall als seus veïns del nord perquè l'anglès no s'havia posat encara de moda, només repetien la tornada. També és curiós l'origen imprecís del mot "jazz", que alguns xifren com onomatopeic. Aquí hi ha una teoria genial, defensada per Lluís Urpinell, que especula sobre un origen català basant-se en el fet que Nova Orleans anava ple de prostíbuls regentats per menorquins. Així doncs el "jazz" provindria directament del "jaç" per via intrauterina.
A casa nostra hi ha etimologies populars realment encisadores. Per exemple la d'"orxata". Diu la llegenda que en arribar el rei En Jaume a València va rebre'n un tassó de mans d'una nadiua i li respongué: "Això és or, xata!". Genial. Més polèmica ha aixecat l'inefable "carajillo". Josep Maria Espinàs, en una recent entrevista a la revista d'encreuats ...més, ens exposava unes quantes versions que li havien arribat. Hi havia la d'un conegut bar de la Ciutat Vella que servia el cafè i la copa junts als treballadors murcians de les obres de l'Exposició Universal. Els obrers, apressats, ho demanaven junt "perquè ara guillo". També hi ha la versió del "petit carajo" i d'altres... L'Espinàs es queda amb la versemblança de l'origen cubà. Aquesta versió parla del mot originari "corajillo" com un combinat de cafè amb rom que els soldats prenien abans d'entrar en combat, per encoratjar-se.
El propi Espinàs va publicar el 1984 un llibret divertidíssim anomenat Diccionari català de falses etimologies, en el que falseja deliberadament l'origen d'un bon nombre de mots. Diu que la idea li vingué de recordar un joc popular sobre l'origen del mot "ambulància". Resulta que les primeres eren de la marca italiana Lancia i la gent deia que l'havien vingut a buscar "amb un Lancia". El diccionari del Sapiens Espinàs és un prodigi d'enginy. A més, no cau en el to transcendent d'altres, com el famós Diccionario Coll. Publicitat: Prové d'"en públic-citat". Imperícia: "Característica dels imperis". Novell: "De no-vell". Engolar: "Fer la veu com els locutors de futbol en cridar gol!" Soldat: "Prové del verb soldar. El soldat és aquell que es troba estretament unit a un cos d'exèrcit".

dissabte, 2 de desembre de 1989

Diccionari Khàzar

Jugàvem a l'article anterior, esperonats per la sorprenent troballa de l'incipient lèxic batmaníac que havíem pouat dels nostres diccionaris, amb un hipotètic apèndix enigmista al Diccionari del Pèndol que corre per Itàlia en aquests moments. Avui deixem enrera els bats i els ecus per centrar-nos en els continguts d'un diccionari molt més seriós. Un llibre de llibres acabat de publicar en català que s'anomena així: Diccionari Khàzar.
El iugoeslau Milorad Pavic rescabala des del món de la ficció literària la història d'aquesta minoria turca establerta a la riba del mar Caspi entre els segles VII i X. I ho fa des d'un exquisit formalisme enciclopèdic que aconsegueix transformar el diccionari en un veritable gènere literari de ficció. Narrativa interactiva doncs, a partir del constrenyiment de l'ordre alfabètic. Com si Cortázar hagués canviat l'estructura màgica de xerranca de Rayuela per la fascinant convivència de l'ordre i el caos que representen els diccionaris enciclopèdics. Una opció que tendeix al coneixement absolut del poble khàzar sota l'excusa d'un procés de debat religiós endegat pel seu màxim cap a partir d'un somni. Un debat apassionant sostingut per tres personatges inoblidables que defenen la visió el món des de tres perspectives complementàries: la cristiana, l'hebraica i la islàmica (llibres vermell, groc i verd del Diccionari). Un debat que recorda l'antiquíssima harmonia pre-espanyola que es donà, com un miratge, en temps renots de la nostra pròpia història.
El Diccionari Khàzar és per tant un trencaclosques magnífic i les seves peces desordenades per mor de l'ordre alfabètic basteixen un màgic laberint de caire cabalístic en el que no hi falten els racons obscurs. D'una banda, des d'un prefaci singular on explica la història dels avatars del llibre, Pavic ens conta la llegenda negra d'un volum maleït que acabava amb la vida de l'encuriosit lector que gosava fullejar-lo. D'altra banda el Diccionari es presenta en dues versions
-la masculina i la femenina- que només difereixen en uns pocs paràgrafs pretesament transcendentals. En teoria, com en tants altres afers del món de la religió, les dones no poden conèixer-ne els continguts.
Punt i apart es mereix l'excel.lent traducció catalana de l'original serbi efectuada a quatre mans per la iugoeslava Jadranka Vrsalovic Carevic i per en Francesc Prat. Una lamentable i macabra coincidència amb la fictícia maledicció khàzar ha fet que en Francesc no hagi arribat a veure editada la seva traducció. Tots els que, poc o molt, vam tenir la fortuna de conèixer-lo, recordarem sempre amb dolçor la seva mirada blava, el gest cordial que emanava de la seva figura i l'enraonar seré que el caracteritzava. Hi ha pèrdues que són ben difícils d'assumir.
Però aquesta polifònica obra, que ha estat celebrada internacionalment com un text cabdal de la literatura contemporània, no és l'única aportació màgica de Milorad Pavic. En una novel.la més recent, anomenada Paisatge pintat amb te, Pavic rebla el clau de l'enginy i efectua una jugada mestra a la rebotiga de la seva narració. Paisatge pintat amb te és una novel.la d'intriga que planteja un enigma indesxifrable. El lector se l'engoleix voraç amb la clàssica esperança de sadollar la curiositat constantment alimentada per l'autor. Però la novel.la s'acaba i l'enigma resta sense resoldre. Caldrà que algun lector avisat (perquè aquestes troballes formen part del joc i es transmeten de boca a orella) li suggereixi una revisió minuciosa de l'índex. Només llavors l'incaut lector descobrirà que el desllorigador de tota la història resta semiocult en un error tipogràfic al propi índex. (Sic).