Anagrames màgics

Un dels jocs enigmístics amb més pedigree és l'anagrama. La transposició de les lletres que componen un nom o una frase de vegades ens ofereix sorpreses considerables. És allò tan sabut de "Salvador Dalí" versus "Avida Dollars" que André Breton li encolomà al geni empordanès. La qüestió més interessant de l'anagrama, però, és el seu suposat valor de veritat. Evidentment, hi ha anagrames ben trobats i d'altres no tan afortunats; ens movem per tant en l'especulatiu camp de l'estètica. Però històricament s'ha donat una tendència determinista que ha atorgat a les troballes anagramàtiques un valor de veritat transcendent, fins al punt d'influir obertament en la vida de les persones.
Un cas bellíssim però alhora astorador d'aquesta tendència és l'anècdota que es conta sobre Andrea Rudiger, un antic metge de Lípsia que va posar en mans de la ciència anagramàtica el seu futur. Abans de començar els seus estudis superiors de Medicina Rudiger s'entestà a fer un anagrama del seu nom llatinitzat a la faisó de l'època: Andreas Rudigierus. El jove estudiant inicià una recerca febril entre les lletres que componien el seu nom i, finalment, arribà a bon port. L'anagrama resultant fou "Arare rus Dei dignus" i el jove crèdul en deduí que la seva vocació havia de transitar per la via eclesiàstica. Per tant va decidir estudiar teologia. Però just llavors fou requerit com a preceptor dels fills d'un cèlebre doctor i aquest provà de convèncer Rudiger per a que no deixés els estudis de Medicina. Com que el brillant jove s'hi negava repetidament argumentant que l'anagrama del seu nom era una inspiració divina, el vell doctor adoptà una altra tàctica. Després de meditar durant uns quants dies va convocar Andrea a la biblioteca i li digué que justament l'anagrama del seu nom el cridava a la Medicina. L'argument emprat fou el següent. Si "rus Dei" es pot entendre com un camp sant, un cementiri, aleshores ¿qui el pot treballar millor que un metge? Rudiger no va poder resistir la força d'aquest argument i esdevingué un cèlebre doctor.
Un altre exemple clàssic d'anagrama emblemàtic és el que branden els cristians d'obediència presbiteriana a la Gran Bretanya. És ben sabut que la competència religiosa entre tendències protestants diverses és un fet quotidià als països que conformen el Regne Unit. Cada església ha desenvolupat un subtil aparell de propaganda per captar el màxim nombre de ciutadans i així, per exemple, l'avinguda que s'estén a banda i banda del riu Ness a Inverness (capital de les Highlands escoceses) presenta no menys de mitja dotzena d'esglésies de signe divers. A cada vestíbul s'hi poden trobar fulletons informatius, butlletes de subscripció, pòsters i altres reclams propagandístics. El millor, sens dubte, és el que extreu un valor de veritat del seu nom per la via de l'anagrama: "Presbyterian: Best in Prayer". Potser sí que algú s'ha fet presbiterià perquè creu que són els millors en l'oració. La màgia dels anagrames es pot expressar de moltes maneres, però un dels casos més impressionants que conec és el protagonitzat col.lectivament pels monjos de tots els ordes durant els segles XVI i XVII. A partir de la clàssica jaculatòria "Ave Maria, gratia plena, dominus tecum", els monjos europeus elaboraren centenars de variacions anagramàtiques d'aquesta frase-màster, totes elles amb sentit i relatives a la Verge. Una moda com una altra, però força complicada. Només un exemple: "Virgo serena, pia, munda et immaculata". Diuen els estudiosos que alguns dels centenars d'anagrames elaborats a partir d'aquí no són del tot impecables, però la seva sola existència és un fet tan excepcional que qüestiona la tasca maquinal de qualsevol programa informàtic