dissabte, 9 de desembre de 1989

Les Falses Etimologies

Descobrir l'arbre genealògic d'un mot ha estat, des que l'home pateix el virus del llenguatge, una de les ocupacions que ha aixecat més polseguera. La motivació última d'aquesta recerca, objectiu declarat de la ciència etimològica, és més ètica que no pas estètica. Perquè de fet al darrera del descobriment d'una etimologia hi ha més coses que una simple "veritat" filològica. Hi ha tota una visió determinista del món. Però els nivells de transcendència que permet el llenguatge són infinits, i la bellesa de l'etimologia ha atret des de sempre estetes anònims i mentiders impenitents. D'aquesta barreja de falsa saviesa i excelsa murrieria han nascut les falses etimologies.
Els top ten etimològics acostumen a estar relacionats amb vocables molt utilitzats. Són casos famosos com l'OK anglès, sobre el qual s'ha vessat tanta tinta que fa uns anys The Times va aconseguir reunir més de setanta teories sobre el seu origen. Personalment, sempre he trobat molt poètica la que afirma que OK són les inicials d'un controlador de qualitat d'una fàbrica novaiorquesa de pneumàtics i altres objectes de cautxú. El suposat controlador, d'origen alemany, es deia Oscar Krause i cada vegada que donava per bona una peça hi escrivia en guix les seves inicials: OK. Més clar sembla l'origen de l'apel.latiu "ianqui". Els sudencs parlen d'un pioner entre els colonitzadors del nord, una mena d'holandès errant anomenat Jan Kees. També un altre neologisme americà, l'apel.latiu "gringo" amb què els mexicans anomenen els seus veïns rossets, ha generat força especulació. En aquest cas hi ha un tema musical popular que comença "when the green grows..." (quan creix l'herba), tema que els vaquers que visitaven Mèxic cantaven pels descosits a partir del segon tequila. Conten que els pobres asteques, que no entenien ni un borrall als seus veïns del nord perquè l'anglès no s'havia posat encara de moda, només repetien la tornada. També és curiós l'origen imprecís del mot "jazz", que alguns xifren com onomatopeic. Aquí hi ha una teoria genial, defensada per Lluís Urpinell, que especula sobre un origen català basant-se en el fet que Nova Orleans anava ple de prostíbuls regentats per menorquins. Així doncs el "jazz" provindria directament del "jaç" per via intrauterina.
A casa nostra hi ha etimologies populars realment encisadores. Per exemple la d'"orxata". Diu la llegenda que en arribar el rei En Jaume a València va rebre'n un tassó de mans d'una nadiua i li respongué: "Això és or, xata!". Genial. Més polèmica ha aixecat l'inefable "carajillo". Josep Maria Espinàs, en una recent entrevista a la revista d'encreuats ...més, ens exposava unes quantes versions que li havien arribat. Hi havia la d'un conegut bar de la Ciutat Vella que servia el cafè i la copa junts als treballadors murcians de les obres de l'Exposició Universal. Els obrers, apressats, ho demanaven junt "perquè ara guillo". També hi ha la versió del "petit carajo" i d'altres... L'Espinàs es queda amb la versemblança de l'origen cubà. Aquesta versió parla del mot originari "corajillo" com un combinat de cafè amb rom que els soldats prenien abans d'entrar en combat, per encoratjar-se.
El propi Espinàs va publicar el 1984 un llibret divertidíssim anomenat Diccionari català de falses etimologies, en el que falseja deliberadament l'origen d'un bon nombre de mots. Diu que la idea li vingué de recordar un joc popular sobre l'origen del mot "ambulància". Resulta que les primeres eren de la marca italiana Lancia i la gent deia que l'havien vingut a buscar "amb un Lancia". El diccionari del Sapiens Espinàs és un prodigi d'enginy. A més, no cau en el to transcendent d'altres, com el famós Diccionario Coll. Publicitat: Prové d'"en públic-citat". Imperícia: "Característica dels imperis". Novell: "De no-vell". Engolar: "Fer la veu com els locutors de futbol en cridar gol!" Soldat: "Prové del verb soldar. El soldat és aquell que es troba estretament unit a un cos d'exèrcit".