Xarades públiques i privades

Algunes vegades hem llegit com les plomes il.lustres del columnisme qualificaven certes actuacions públiques que fregaven el grotesc de xarades. Potser per això la xarada ha adquirit connotacions vagament relacionades amb el rutilant món de la faràndula. Però en realitat la xarada és un joc elevat a la categoria d'enigma pels francesos que durant el segle XVIII assolí una gran popularitat en el format social de "joc de saló". L'origen del mot, tanmateix, sembla provençal (Charado o Charrado, de "xerrar"), tot i que també corren pel món altres hipòtesis: una de carlista, defensora de la derivació de "Charles" (perquè l'argument predilecte dels trobadors poètics de l'època era Carlemany) i una altra de celta, que deriva la xarada del vocable cèltic que significa joc /chawr/ (E.S. Freund -pseudònim anagramàtic de Dufresne- Rätsschatz, Lípsia 1885).
La xarada es basa en la divisió d'una paraula en dues o més parts sil.làbiques consecutives que adquireixen un sentit independent, i la gràcia del joc és endevinar-les. Hi ha dues maneres ben diferents de presentar una xarada: en uns versets escrits on els mots que cal descobrir són substituïts per l'ordinal corresponent a la seva posició sil.làbica en la paraula completa, o bé mitjançant una interpretació gestual durant les reunions socials on primer es representen les síl.labes, després tota la paraula i finalment cal endevinar-la. Un enigma versàtil, doncs, que ha transitat tant per la callada solitud de la cambra de lectura com pel xivarri escandalós del saló de ball.
A finals del segle XVIII la xarada va esdevenir la moda nacional francesa, fins al punt que dos diaris ("El Mercuri Galant" i "El Mercuri de França") es van fer famosos gràcies a aquest joc. Un columnista de l'època va escriure: "La xarada ocupa totes les ments de la capital; no se sent altra cosa que `el meu primer', `el meu segon' i `el meu tot'... Les senyores pronuncien aquest `meu tot' amb una gràcia particular". El cert és que les xarades més famoses ens arriben de França. Com la que Victor Hugo dedicà al teatre: "Je prends mon premier au coin de mon dernier, en sortant de mon entier" (Thè-âtre). O el bell tercet "Mon premier est un métal précieux/ Mon second un habitant des cieux/ Mon tout est un fruit délicieux". La resposta és "or" per al metall preciós, "ange" per a l'habitant dels cels i aleshores la fruita deliciosa resulta ser, evidentment, l'"orange".
També els autors anglesos van entrar en el joc. A la famosa Vanity Fair de Thackeray es dóna una descripció acurada del joc i fins i tot un tipus de xarada més elaborada constitueix una part de l'argument de The Smiler with the knife, de Nicholas Blake. D'altra banda, és curiós de constatar com els personatges de Stephen Hero (novel.la realista de James Joyce embrionària del posterior Portrait...) practicaven la modalitat social de la xarada representada amb una certa assiduïtat. A més, durant els anys 30 i 40, als Estats Units es va popularitzar un tipus de xarada un pèl diferent. L'americanització comportà un canvi de nom (en un prodigiós esforç imaginatiu l'anomenaren "the game") i una mecànica social més plebea: cada grup té un actor que ha d'explicar als seus en el menor temps possible un fet, un nom, una frase... sense utilitzar el llenguatge verbal ni assenyalar cap objecte inanimat de la sala. El joc de les pel.lícules que els animals televisius de "Tres pics i repicó" han importat, com si diguéssim. És clar que potser avui en dia els veritables "jocs de saló" són d'un altre caire.
En català, un exemple del joc seria: "La primera et porta al llit/ la segona surt volant/ i després, tot eixerit/ rauca, de l'estany estant". No cal ser molt sagaç per descobrir la resposta. O potser sí?