dijous, 27 de març del 2003

No-Do

Més enllà del famós noticiari franquista, actualitzat per TVE de la crisi del Prestige ençà, en el món de l’enigmística el No-Do més conegut és un escut amb què els Reis Catòlics van obsequiar la ciutat de Sevilla per premiar-ne la fidelitat. L’històric escut va tornar a la palestra quan, ja fa gairebé una dècada, la primera infanta de cal Borbó es va casar amb el senyor de Marichalar a la bella capital andalusa. En aquella ocasió moltes balconades sevillanes van lluir domassos presidits pel No-Do en qüestió, i les pàgines dels diaris es van apressar a explicar que la inscripció era un jeroglífic. Qualsevol curiós que no l’hagi vist mai es pot acostar a un històric hotel barceloní ben proper a la Rambla anomenat Hotel España. El menjador interior d’aquest establiment és curull d’escuts urbans i el de Sevilla n’és un. Entre el No i el Do destaca un cabdell ben esponerós (en castellà una “madeja”) que sembla el logo de la casa de llanes Torredemer. De fet, el cabdell en qüestió és la clau de la solució oficial al criptograma perquè permet formar la seqüència No+Madeja+Do, homòfona d’un castís “no m’ha dejado” que lliga amb el presumpte agraïment reial d’Isabel o Ferran a la ciutat que els ha romàs lleial.

Ara, però, un verbívor guipuscoà m’ha posat sobre la pista d’un article que nega aquesta versió oficial. Va sortir publicat a la revista “Alrededor del Mundo” fa més d’un segle, el 28 de febrer de 1901, duu per títol “Símbolos mal interpretados y símbolos mal expresados” i el firma una ídem ben il·lustre: Miguel de Unamuno. D’entrada, Unamuno expressa la seva sorpresa per l’explicació popular a aquest símbol sevillà i aventura la seva hipòtesi amb la seguretat aclaparadora dels de la seva famosa generació: «Y sin embargo, la cosa está clara, clarísima. Ni hay tal jeroglífico ni cosa que lo valga. Trátase pura y simplemente de un nodo o nudo. La especie de ocho ó madeja que está en medio es el nudo ó nodo. Y luego por si no se le conoce, que en efecto, no es fácil conocer a primeras que es un nudo, hanle puesto el nombre “no-do”.» Després d’exposar la seva tesi, tan especulativa com la contrària, Unamuno s’esplaia en el sentit polític del nus, que ell atribueix a la joia per la unió entre els regnes de Castella i Aragó. Aprofita també per carregar contra els imaginatius defensors del jeroglífic, admet que la interpretació enigmística té “más chiste y más tradición” i acaba d’una manera inesperada.

Reitera que el nus dels Reis Catòlics és un simple nus i no pas un cabdell, però admet que els sevillans “en esto sí que han demostrado, hay que confesarlo, un certero instinto profético. Porque ¡menuda madeja la que nos ha salido en la historia de España!”. La conclusió de tot plegat és que el poble es va equivocar en prendre’s el símbol com si fos un jeroglífic, però la seva equivocació va ser profètica i gairebé genial. Unamuno veia l’Espanya de 1901 com una troca embolicadíssima. Un segle després, Galícia se sent més portuguesa que mai, Euskadi viu instal·lat al caire de l’abisme i les tres comunitats que solien conformar allò que es va conèixer com els Països Catalans va cadascuna al seu psiquiatra. El sentit nodal del jeroglífic unitarista és més present que mai. Però els nodes, com molt bé saben els internautes, s’organitzen en jerarquies que no tenen centre.

dijous, 20 de març del 2003

El premi literari més insòlit

Només fa vuit dies que un seguit d'editorials minoritàries organitzaven el Dia del Drac, una diada alternativa al sorollós Sant Jordi que se'ns acosta. Encara que algú els acusés de voler fer pujar el drac al cavall, la veritat és que aquest 12M va ser remarcable, just 42 dies abans del 23A, com qui fa el Carnaval abans de Pasqua (i no pas Pasqua abans de Rams). Avui, però, també és una data simètricament remarcable, perquè el calendari marca el 20/03/2003. Fins i tot podria ser que us posessiu a llegir aquest article a les 20:03 del vespre. Això ja no depén de mi. En tot cas, avui és un gran dia per divulgar la convocatòria del premi literari més insòlit del món: el "Fitzpatrick-O'Dinn Award". D'entrada, és l'únic premi literari que conec amb quota d'inscripció. Per presentar-hi un original cal abonar 20 dòlars. Dos originals, 40. I així successivament. A canvi, us podeu estalviar les fotocòpies si envieu l'obra amb disquet (floppy o zip), CD-Rom o a través de correu electrònic. Ho convoca l'editorial nord-americana Spìneless Books (d'Urbana, Illinois), hi ha temps fins al 31 d'octubre i el veredicte no es farà públic fins a la nit de cap d'any de 2004.

El Fitzpatrick-O'Dinn és un premi literari altament especialitzat. S'adreça només a textos (en anglès) de longitud propera al llibre (un mínim de 48 pàgines) i escrits segons una constricció formal. Els exemples que esmenten les bases per definir què s'entén per "constricció formal" són a www.spinelessbooks.com/award i abasten acròstics (en poesia i en prosa), poesia monovocàlica, novel·les lipogramàtiques (sense una lletra determinada) o textos amb les síl·labes comptades, però òbviament cadascú es lliga les mans com vol. La cita d'Italo Calvino que encapçala la convocatòria ja descriu la poètica oulipiana d'aquesta literatura de peu forçat. Un escriptor que s'hi dedica, ens ve a dir Calvino, és com un corredor de cent metres tanques que corre més de pressa quan a la pista hi ha tanques que no pas si no n'hi ha. Per això els exquisits editors de Spineless ("sense espinada") han triat les figures de Fizpatrick i O'Dinn per donar nom al seu premi. Edwin Fitzpatrick va ser un poeta verbívor del segle XIX de qui hem parlat diverses vegades en aquesta columa. Fill de dos grans lexicògrafs, el jove Edwin va ser posseït per la dèria palindròmica i ho va abandonar tot per l'experimentació poètica. Entre d'altres, va retraduir Omar Kayyam en palíndroms i va inventar una tècnica deliciosa per compondre poemes anomenada "Twenty Consonant Poetry". Per la seva banda, Pontius O'Dinn va ser un novel·lista experimental que va explorar tècniques diverses, la més divulgada de les quals és una escriptura acròstica a partir de la sèrie numèrica de Fibonacci.

Però potser la millor peculiaritat del premi és que el jurat només pot fallar per unanimitat, a menys que es doni un cas greu d'esquizofrènia. Perquè es compon d'una sola persona, nomenada per l'editor William Gillespie. El jutge únic serà, enguany, el llorejat poeta Christian Bök, a qui adjudiquen dos llibres que no conec: "Crystallography" (Coach House, 1994) i el poemari monovocàlic "Eunoia" (Coach House, 2001). Els aspirants hauran d'explicar la seva constricció en un full a banda, com quan San Juan de la Cruz reescrivia en prosa els seus poemes místics. Naturalment, el premi és la publicació. Espero que l'any vinent les parades del Dia del Drac venguin l'obra guanyadora del Fizpatrick-O'Dinn 2003.

dijous, 13 de març del 2003

L’auca del senyor Stop

La nova cultura popular circula per Internet en format pdf, jpg, mp3 o simplement txt. Són tantes les facècies internàutiques que circulen sobre el Prestige, la guerra o el Barça que durant les primeres dècades d’aquest segle XXI hauran de sortir èmuls d’Amades (o de Serra i Boldú) per fixar un nou “Costumari” digital. És per això que avui l’article és un jpg. Hi proposo una versió catalana per a l’auca viària anònima que circula per la xarxa en espanyol. Tots els senyals de trànsit existeixen i, naturalment, permetrien altres relats menys esquemàtics. Des d’ahir dimecres el fitxer d’aquesta “Auca del senyor Stop” està disponible a Internet per si us en voleu baixar una còpia i fer algun altre relat amb els senyals de trànsit. L’adreça és www.verbalia.com i la secció es diu “El que hem de veure”.

dijous, 6 de març del 2003

L’as Muntada

És l’últim premi Mercè Rodoreda, de títol “Canvi d’agulles”. L’edita Proa i el signa Lluís Muntada. És bo. Un dels millors llibres de narracions que s’han publicat últimament. Amb Sala, Zabala, Serés o Puntí (i me’n deixo: Pons i Gual i Burgas i més que en trobaríem), Muntada demostra la gran paradoxa: l’ús social del català recula i els narradors que s’hi incorporen avancen. Esmolen l’eina. L’afinen i la fan sonar. És un veritable plaer llegir-los.

Muntada no és un jovenet. Havia publicat un primer llibre a finals dels vuitanta i torna ara amb una joia que hauria de merèixer atenció preferent. Algunes de les narracions, com per exemple la que porta per títol “Fingir”, són excepcionals, i en general l’escriptura flueix (ben muntada) sense giragonses ni exhibicions innecessàries. Rica, genuïna, eficaç. Als lectors més conspicus d’aquesta columna els agradarà especialment la tercera narració del recull: “Etimologies”. És la història d’una obsessió verbívora que recorda alguns contes (de Modest Prats o Vicenç Pagès) protagonitzats per correctors Aquí, la fixació no és ortogràfica sinó etimològica. El personatge que la pateix l’explica al doctor: “Ras i curt: cada cop que llegeixo, que escolto, que penso, que somio, que escric o parlo, neix i creix en mi l’impuls irrefrenable d’analitzar cada fragment del discurs, de disseccionar cada partícula i, sobretot, de derivar cada paraula, de recórrer els seus segles d’història, les seves inflexions, els múltiples i dissemblants sentits que ha rebut de la miríada de boques que l’han pronunciada. Arrossegat per aquesta torbonada, sempre desitjo emprar el llenguatge en el seu sentit etimològic i no puc estar-me de valorar les aplicacions de cada mot, el seu origen, textura i tamís segons els encaixos de cada parlant, època o context”. El protagonista d’aquestes “etimologies” hereves de sant Isidor (el de Sevilla, vull dir) prova d’aconseguir la transubstanciació de la parla. Però cada mot té llast i el seu sentit autèntic (étymon) resulta una quimera.

L’obsessió etimologista va ser un dels motors filosòfics de l’antiguitat. Des que Plató plantejà al seu “Cratil” el debat irresoluble sobre l’origen del llenguatge, la recerca del sentit veritable de cada paraula ha anat acompanyada d’hipòtesis tan històriques com histèriques sobre la presumpta llengua primigènia. En aquest camí de perfecció esbarriat pel relat babèlic la ciència etimològica no val per res. En canvi, en segles més recents hi ha un munt de trajectes verbals documentables que ens permeten veure com les paraules es formen i es deformen, neixen i moren, es reprodueixen, emigren, canvien de color i pateixen tota mena de transformacions fascinadores. I llavors, el relat etimològic esdevé narració i el Coromines de torn escriptor d’unes novel·les de foc que poden contenir tantes i tantes idees concentrades en un sol morfema que gairebé semblen una central nuclear. Per això, en arribat al caire del perill atòmic, és millor que ens posem a jugar com infants. Per exemple, buscant parelles insòlites que tinguin un origen etimològic comú que es remunti a un llunyà canvi d’agulles. Com “caníbal” i “caribenya”, o “mercromina” i “Mercedes”, o el “xotis” i “Scotland Yard”, o un “marit” i un “mariachi”, o encara les “figues” i el “fetge”. Llegiu-lo. L’as Muntada.