dijous, 31 d’octubre del 1996

Con-jugar

L’aprenentatge metòdic i melòdic de la taula de multiplicar té un ressò escolar que ens trasllada a les aules ombrívoles del passat. Escenaris en blanc i negre inundats per l’escandalosa obvietat del vuit per vuit seixanta-quatre. La banda sonora plaent d’aquells senyors Esteve que entenien el progrés com una mera multiplicació. Que hi creien. L’aprenentatge també rigorós de les conjugacions verbals, en canvi, enclou el ric descobriment de l’altre. Dels altres. Canto, cantes, canta, cantem, canteu, canten. L’estudiant es veu obligat a fer tots els papers de l’auca. No progressa. Només canvia. Muta, mutem, muteu. Adopta tots els punts de vista que cada llengua és capaç de desplegar.
Potser per això, les variades formes verbals de les llengües romàniques permeten una modalitat ben interessant de polisèmia. La idea ens ha vingut tot llegint un llibre imprescindible per entendre el complex món dels sordmuts: l’assaig d’Oliver Sacks Seeing voices, traduït al català com “Veig una veu” (Proa-Butxaca, 1996). Sacks fa la dansa dels vels i ens endinsa, amb la força d’una novel·la, en aquest món dur i apassionant del silenci. El títol sinestèsic amb què Sacks bateja la seva excursió pel llenguatge de signes ens obre la porta de les conjugacions ambigües. Seeing voices (veient veus) podria ser fàcilment substituït per les formes verbals de les dues primeres persones del present d’indicatiu del verb veure: “veig veus”. I encara, el duet podria esdevenir troica si hi afegíem la tercera persona del singular: “veig veus, veu?”.
A partir d’aquí, la línia de recerca sembla clara. Cal buscar parelles consecutives de formes verbals conjugades que siguin ambigües. No és pas fàcil. Normalment, el temps més productiu és el present d’indicatiu. I, encara, les dues primeres persones. Així, si conjuguem el verb llançar toparem amb un clàssic de les frases ambígües: “llanço llances”. És difícil trobar parelles conjugades tan nítides com veig veus o llanço llances. La col·lisió morfològica de verbs com fúmer i fumar ens ofereix “fumo fums”, d’obrir en treiem “obro obres”, de forçar “forces força” i un verb tan suat com fer ens en permet conjugar tres d’encadenades: “fa fem” (produeix un excrement), “fem feu” (en produïu) i “feu fan” (fortifiquen).
Com es pot apreciar en els dos últims exemples, la qualitat de les troballes sovint es veu enterbolida per una sintaxi forana que només la inversió pot endolcir. Així, una troica tan violenta com “moro mors, mor” (et carregues un sarraí i efectivament perd la vida) també és violenta des d’un punt de vista sintàctic. La conjugació ambigua és un joc de paraules esquerp. Poques vegades podrem defugir el jo-tu del present d’indicatiu. Algun subjuntiu escadusser i forçat com “(t’)incorporis incorpori” (t’hi afegeixis sense cos) o un futur manipulat “serè seràs” completen la nostra migrada collita inicial. Si trobeu algun trofeu conjugat, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 24 d’octubre del 1996

Jeroglífics

Els nigerians de la tribu Yoruba tenen una manera fantàstica de lligar gràcies a l’enigmística. Quan un jove yoruba perd el cap per una companya de tribu li fa arribar sis coses de cop. Sis regals iguals. Tant se val si són pedres o palles o plomes o cigrons o formigues. La qüestió és que n’hi hagi mitja dotzena. El número sis en la llengua dels yoruba es pronuncia “efa”. Però “efa” també vol dir “atret”, de manera que si la mossa té tres dits de front, en rebre la mitja dotzena d’andròmines, sap que l’andova li està dient “em sento atret per tu”. Les yoruba més llargues acostumen a pagar el seu galant amb la mateixa moneda. Per poc que els vagi la marxa, carreguen el pobre missatger amb vuit andròmines per tota resposta. Vuit, que en yoruba es pronuncia “ejo”, també vol dir “d’acord”. Hi estic d’acord. Llàstima que la llengua dels yoruba ens privi d’arrodonir aquesta història com caldria. La dimensió eròtica de la jugada seria molt més potent si “d’acord” no fos homòfon del número vuit sinó del nou. Però vaja.
Els italians, que d’enigmística en saben un niu, tenen una especial tirada per l’anomenat rebus criptogràfic. Rebus és el senzill mot llatí (vol dir cosa) amb què els transalpins coneixen una variant un xic més sofisticada de l’enigma gràfic que nosaltres anomenem jeroglífic. De rebus criptogràfics se’n publiquen molts, a Itàlia, i de tant en tant es convoquen concursos. Un dels autors més insignes del gènere és el cantautor Paolo Conte. A més, un campió del gènere anomenat Franco Bosio n’ha publicat una mena de vademècum anomenat Il libro del Rebus (Garzanti, 1993). Bosio, que guanyà el “Superprestige” al millor autor de rebus dels anys 1989 i 1990, estableix la història del jeroglífic des de la prehistòria fins als picture puzzle nord-americans i proposa 150 jeroglífics amb les seves respectives solucions. A més, descriu les regles de confecció i les claus de lectura, aporta diverses curiositats i reuneix un complet glossari dels “termini rebussistici” en italià.
Entre nosaltres, el professor de català per a adults Jordi Esteban va camí de convertir-se en l’Ocón de Oro local. A primers d’aquest mes d’octubre, en el bulliciós marc de la primera jornada de passatemps que els editors de les revistes “Passatemps” i “K-Mots” organitzaren a les Cotxeres de Sants, Jordi Esteban va presentar el seu segon recull d’enigmes gràfics. Es tracta del primer volumet de la nova col·lecció Trencabanyes: 444 jeroglífics per desjeroglificar , editat a Badalona per l’entusiasta gent d’Enigma Card. Els millors jeroglífics de Jordi Esteban (que han millorat força l’aspecte visual gràcies als dibuixos d’Enric Garcia) són els basats en homofonies. Nets i xocants com una cleca. “Què t’han fet, nebodet meu?” pregunta el 306 sota el dibuix d’una bústia de correus (un abús, tia). “On vas ara?” fa el 167 sota un rètol ALTRA DANSA (al treball). “Per què estàs disgustada?”, diu el 219 sota un ciri, el Foix i el Francolí (es pel Màrius).

dijous, 17 d’octubre del 1996

Campionat de Scrabble

Sempre que algú em demana que descrigui la felicitat em vénen al cap aquells vaixells impressionants que solquen les aigües del Mississipí propulsats per unes gegantines rodes. L’imaginari literari i cinematogràfic ens els ha pintat plens de jugadors professionals de pòquer que fan timbes interminables mentre beuen bourbon i fumen havans. Ja m’estan bé, aquests nous paradisos fluvials. Però jo hi canviaria un petit detall. Els jugadors, també professionals, no omplirien les taules de cartes sinó uns taulers verds de fitxes lletrades. Jugarien a Scrabble. Això és el que vull ser quan sigui gran. Jugador professional de Scrabble.
Ara, de sobte, aquesta fantasia onírica sembla possible. Passat demà, dissabte dinou, a la Sala Xúquer de València. I el proper dissabte 26 a Barcelona. Però (sempre hi ha peròs), les timbes esdevenen campionats, els vaixells del somni desapareixen i, a més a més, la llengua tampoc no és la que havia de ser. Quan la casa Borràs (els empresaris que van portar la màgia a Mataró) tenia els drets sobre la marca Scrabble es va aconseguir que el català fos una de les 31 llengües diferents en les quals hi ha versió del rei dels jocs de tauler que encreuen paraules. Corria l’any 90. L’emprenedor expert en jocs Oriol Comas i el doctor en Lingüística Lluís de Yzaguirre van muntar l’adaptació a la nostra llengua de l’insigne joc. Poc després, en el marc escolar del Saló de l’Ensenyament, els promotors de la idea van muntar dos campionats escolars en modalitat duplicada i l’olímpica temporada 91-92 en un bar especialitzat en jocs anomenat Queimada (Dos de Maig, 270) naixia la primera lliga catalana de Scrabble.
Encara ara, quatre temporades després, cada nit de dimecres una quarentena de jugadors provinents del món de l’enigmística professional, el periodisme, la literatura, les ciències diverses, la infermeria, l’administració, la crítica literària, la docència universitària o la daurada jubilació quedem emparaulats al nou Queimada (Independència, 323). De manera que la iniciativa que Mattel (els pares de la Barbie d’aquí són ara els nous propietaris dels drets) no és una primícia per aquests verals. Mattel ha muntat el seu Club Scrabble i organitza des de Barcelona un “1er Campeonato Nacional” del joc només en espanyol. Les convocatòries de la fase prèvia són a Madrid (5/10), València (19/10), Barcelona (26/10), Sevilla (9/11) i Bilbao (16/11) i la gran final a Madrid el 30/11. Si en voleu informació us la daran al telèfon 93/4103606.
Alguns dels aficionats catalans al joc hem decidit no boicotejar el campionat pel mer fet de ser només en castellà, de manera que potser ens posarem a estudiar el suculent diccionari de la RAE, amb la secreta intenció de presentar-nos-hi per Barcelona o València, arribar a la final de Madrid i, un cop a la capital del Regne, treure de les nostres butxaques el saquet amb les fitxes de la versió catalana del joc i proposar, amablement, de fer la final en català. Ho aconseguirem?

dijous, 10 d’octubre del 1996

Inscripcions

L’investigador alemany Géza Alföldy ha deixat ben descansats els segovians de pro. Esperonat per una curiositat insaciable i pels 10.000 marcs d’un ajut concedit per l’Institut Arqueològic Alemany, aquest expert en epigrafia acaba de resoldre l’enigma de la inscripció que havia presidit el famós Aqüeducte de Segòvia. Temps era temps, quan Espanya encara no era identitària i els romans campaven per la península, l’emperador Trajà ordenà de col·locar una inscripció daurada al primer pis de l’emblemàtic aqüeducte. Les lletres de bronze tenien 30 centímetres d’alt per 5 d’ample i estaven a 20 metres del terra, fixades a la pedra mitjançant uns claus que han deixat petja. L’arqueòleg alemany va fotografiar minuciosament els 204 forats que tatxonaven la façana occidental i els 200 de l’oriental.
En totes dues façanes la inscripció era la mateixa, però les dificultats d’accés i la longitud del text havien mantingut el misteri. Ara el senyor Alföldy l’ha resolt combinant lògica, coneixements històrics i una bona dosi de pràctica enigmística a l’hora de barrejar les lletres possibles. La inscripció és anodina, descriptiva i formal: Imperatoris Nervae Traiani Caesaris Augusti Germanici, pontificis maximi, tribunicia potestate II, consulis II, patris patriae iussu Publius Mummius Mummianus et Publius Fabius Taurus IIviri municipii Flavii Segoviensium aquam restituerunt. L’única gràcia és l’últim mot. “Restituerunt” vol dir que Trajà no fou qui la construí sinó qui la va fer reconstruir.
Les inscripcions mig esborrades o els rètols incomplets conformen un dels territoris fronterers més interessants de l’enigmística. En aquestes latituds l’enigmística limita amb l’epigrafia en els processos de desxiframent (com en el cas de Segòvia) o en el propi resultat de la inscripció descoberta. Per exemple, en una església asturiana anomenada San Salvador, hi podem trobar una curiosa pedra sepulcral amb una inscripció incompleta relativa al príncep Silo, que fou qui la va fer construir. Aviat veiem que la inscripció repeteix les mateixes lletres sistemàticament. Si completem la sopa de lletres tenim un rectangle de 19 caracters horitzontals per 15 verticals amb una S al centre exacte. Així, la ratlla central fa ECNIRPOLISILOPRINCE i la columna NIRPOLISILOPRIN. Aleshores, partint de la S central es pot llegir, igual com a l'església de San Salvador, la inscripció SILO PRINCEPS FECIT (el príncep Silo em va construir) de 45.760 maneres diferents.
És clar que el pas del temps no és l’únic culpable de la progressiva pèrdua de lletres de certes inscripcions o rètols. També el vandalisme enigmístic hi té a veure. He de confessar que, fa anys, vaig acompanyar una colla d’activistes a clavar enganxines de “En català!” a tots els rètols que trobàvem en la llengua cervantina. Jo tenia, no sé pas per què, una flaca per un rètol del metro que deia “NO SUJETAR LAS PUERTAS”. Sempre feia el mateix. Tapava dos dígrafs amb enganxines: NO i ER.

dijous, 3 d’octubre del 1996

Els mots cangur

L’enigmista nord-americà Richard Lederer proposa una variant de descart prou interessant a l’últim número de “Word Ways”. Pren la imatge dels marsupials característics d’Austràlia i la desenvolupa en el reialme dels jocs de paraules. Els mots cangur, així, són paraules que duen a la panxa vocables més curts. La gràcia dels cangurs de Lederer es basa en la relació xocant entre les personalitats semàntiques de la paraula mare i la filla. En un dels seus exemples, l’americà troba que un dels fills del PLAGIARIST (plagista) és també un mentider (pLagIARist= LIAR). Les lleis que permeten descobrir mots cangur genuïns són només dues: que les lletres del nounat ja estiguin disposades en ordre al nom de la mare (no es pot saltar mai enrera) i que no totes siguin contigües (de manera que, com ja ens temíem, l’art no pot ser mai fill de l’ARTesania). El pare cangur també suggereix d’eliminar els mots estrictament derivats (com ara PARLA de PARauLA), encara que compleixin els dos requisits, en pro de la qualitat del ramat.
Alguns dels cangurs de Lenderer són curiosos, però diuen molt poc a favor del seu sentit comú. Per exemple, s’emociona en descobrir petroli (oil) en una petroquímica (petrOchemIcaL), cacau (cocoa) a la xocolata (ChOCOlAte) o un cor noble en una persona hoNOraBLE. En aquesta línia de burda coherència hem acabat trobant un cangur català que tragina un sòsies de Ferran VII. Certament, segons en quines circumstàncies, posem a l’entorn de la clínica Dexeus, un ESPERmATozoide és l’esperat. Altres cangurs directes ens servirien per titllar la PintURA de pura, l’esCRIpTura de crit o l’eScUlTURA de sutura.
Lenderer proposa diverses modalitats de cangurs. En destaquem tres i les bategem de manera fraternal: els bessons, els multigeneracionals i els mals germans. Els primers són mots cangur que traginen bessons, trigèmins o un nombre major de cangurets de la mateixa generació. Així, si remenem bé els contenidors hi podrem trobar cotó, cer, cons, cors, un cos, un tors i un tenor (o dos). Si, per contra, anem a un casament com cal, trobarem que és cast i sant (amén). Evidentment, la tria del cangur adult aquí és essencial per aconseguir una certa versemblança. No té cap gràcia trobar un gla en una esGLésiA. En canvi, ja està una mica millor extreure primer “sense” i després “èxit” de l’existencialisme.
Els mots cangurs multigeneracionals són l’os de la família. Es tracta de trobar un mot inicial prou llarg com per fer-lo aviat avi. Així, si prenem l’omnipotent televisió descobrirem que pot comportar alguna lesió (teLEviSIO) i d’aquest cangur nounat encara n’extraurem un so (leSiO). Qualsevol arbre generacional de cangurs superior a tres generacions serà considerat un Guinness. Finalment, els caïnites mals germans són els més perversos. És el cas de Barcelona, que pot ser bona (si la bossa sona), però també pot ser bacona. Si de petits us emocionava “Skippy”, envieu els vostres cangurs a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.