dijous, 31 d’octubre de 1996

Con-jugar

L’aprenentatge metòdic i melòdic de la taula de multiplicar té un ressò escolar que ens trasllada a les aules ombrívoles del passat. Escenaris en blanc i negre inundats per l’escandalosa obvietat del vuit per vuit seixanta-quatre. La banda sonora plaent d’aquells senyors Esteve que entenien el progrés com una mera multiplicació. Que hi creien. L’aprenentatge també rigorós de les conjugacions verbals, en canvi, enclou el ric descobriment de l’altre. Dels altres. Canto, cantes, canta, cantem, canteu, canten. L’estudiant es veu obligat a fer tots els papers de l’auca. No progressa. Només canvia. Muta, mutem, muteu. Adopta tots els punts de vista que cada llengua és capaç de desplegar.
Potser per això, les variades formes verbals de les llengües romàniques permeten una modalitat ben interessant de polisèmia. La idea ens ha vingut tot llegint un llibre imprescindible per entendre el complex món dels sordmuts: l’assaig d’Oliver Sacks Seeing voices, traduït al català com “Veig una veu” (Proa-Butxaca, 1996). Sacks fa la dansa dels vels i ens endinsa, amb la força d’una novel·la, en aquest món dur i apassionant del silenci. El títol sinestèsic amb què Sacks bateja la seva excursió pel llenguatge de signes ens obre la porta de les conjugacions ambigües. Seeing voices (veient veus) podria ser fàcilment substituït per les formes verbals de les dues primeres persones del present d’indicatiu del verb veure: “veig veus”. I encara, el duet podria esdevenir troica si hi afegíem la tercera persona del singular: “veig veus, veu?”.
A partir d’aquí, la línia de recerca sembla clara. Cal buscar parelles consecutives de formes verbals conjugades que siguin ambigües. No és pas fàcil. Normalment, el temps més productiu és el present d’indicatiu. I, encara, les dues primeres persones. Així, si conjuguem el verb llançar toparem amb un clàssic de les frases ambígües: “llanço llances”. És difícil trobar parelles conjugades tan nítides com veig veus o llanço llances. La col·lisió morfològica de verbs com fúmer i fumar ens ofereix “fumo fums”, d’obrir en treiem “obro obres”, de forçar “forces força” i un verb tan suat com fer ens en permet conjugar tres d’encadenades: “fa fem” (produeix un excrement), “fem feu” (en produïu) i “feu fan” (fortifiquen).
Com es pot apreciar en els dos últims exemples, la qualitat de les troballes sovint es veu enterbolida per una sintaxi forana que només la inversió pot endolcir. Així, una troica tan violenta com “moro mors, mor” (et carregues un sarraí i efectivament perd la vida) també és violenta des d’un punt de vista sintàctic. La conjugació ambigua és un joc de paraules esquerp. Poques vegades podrem defugir el jo-tu del present d’indicatiu. Algun subjuntiu escadusser i forçat com “(t’)incorporis incorpori” (t’hi afegeixis sense cos) o un futur manipulat “serè seràs” completen la nostra migrada collita inicial. Si trobeu algun trofeu conjugat, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.