dijous, 26 de maig del 2005

Bona química

Claudi Mans és un químic lletraferit del qual ja hem parlat alguna altra vegada en aquesta secció per la seva tendència a endinsar-se en la dimensió ludolingüística de les qüestions químiques que divulga. Mans publica articles molt amens sobre la seva disciplina. Són textos ben escrits i estructurats que exploren les analogies més entenedores per exposar processos científics. Textos rigorosos que es fan llegir fins i tot pels qui ja no recorden ni qui va ser Mendelèjev. Ara Mans els acaba de recollir en un volum altament recomanable editat pel Col·legi Oficial de Químics de Catalunya que porta per títol La truita cremada (24 lliçons de Química). Si teniu problemes per trobar-lo us podeu acostar a la magnífica llibreria científica que corona el Cosmocaixa.

D’entre els vint-i-quatre textos del llibre avui vull destacar el que porta per títol “Un mol, poc mol”. Mans hi explora l’ambigüitat que envolta els termes mol (la unitat de mesura de la quantitat de substància que hi ha en un sistema), molaritat, formalitat i normalitat. Ho fa, com sempre, amb analogies encertades i una tècnica narrativa eficaç. Comença matant el lector i el situa davant cinc portes idèntiques custodiades per cinc guardians impertèrrits. Només una de les portes condueix al cobejat paradís dels químics (on ens deu esperar, dic jo, Pompeu Fabra). El difunt lector només pot fer una pregunta i haurà de decidir quina porta travessa en funció de les repostes dels guardians. No hi ha temps per a més. El rellotge avança. Tic tac. I tu, pobre lector, no saps pas per on tirar. De fet, ets mort i en mans d’en Mans, el qual no para de suggerir-te preguntes massa especialitzades que no et servirien de res. Al final del túnel, la llum apareix en forma de pregunta que és, també, resposta: ¿Què et suggereix la paraula molar? Mans, llavors, reprodueix les respostes dels cinc guardians: el primer diu que és un queixal de mamífer; el segon parla d’un municipi del Priorat de 300 habitants; el tercer una tartera quan arriba a la part baixa de la vall, per exemple de Boí, amb pedres que ja no es mouen; el quart parla en un argot en el qual una cosa que mola és una cosa que agrada; finalment, el cinquè assenyala que és un terme que indica la concentració en mols per litre d’una dissolució. Naturalment, la porta que mena al paradís dels químics és la cinquena.

L’article condensa les virtuts de la divulgació científica. Estableix amb claredat la terminologia associada al concepte de molaritat sense obviar-ne la notable evolució experimentada en els últims cinquanta anys. També es permet afegir-hi curiositats ludolingüístiques com ara que antigament en català hi hagués una unitat de mesura anomenada “mola” que designava el cabal d’aigua mínim necessari per fer moure una mola de molí estàndard quan havia de moldre blat per fer farina. Mans acudeix a Coromines per establir que, com a mínim al Bages, una mola equivalia a 7439 m3 per dia, és a dir 86 litres per segon. Després ho relaciona tot. Ens explica que en un litre d’aigua (d’un quilo de massa) hi ha 55,55 mols d’aigua perquè un mol d’aigua té una massa de 18 grams. I aquests càlculs el porten a establir la següent equivalència: 1 mola = 4783 mols. Finalment, Mans conclou que: “un mol d’aigua mol si passa pel molí junt amb 4782 mols més cada segon. Si no, no mol. Un sol mol no mol. . . o, almenys, molt no mol”. Els articles de Mans són esmolats i molen amb eficàcia els prejudicis que separen ciències i lletres. En calen molts i moltes, de Mans, perquè no se’ns cremin totes les truites!

dijous, 19 de maig del 2005

D’escola italiana: Fortuny, Hidalgo, Parisi

Escola italiana és el títol del primer poemari del gran Josep Pedrals, però serveix aquí per descriure el moment tan especial que viu l’enigmística en castellà. Demà, dia 20/05/2005 a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia es presenten els tres volums inaugurals de la primera col·lecció d’enigmística en castellà, editada per Octaedro. Naturalment, a les 20:05 de la vesprada. A més, Jordi Fortuny acaba de publicar un nou llibre amb les seves creacions ludolingüístiques: Crucigramas nunca vistos y charadas sabrosonas cocidas a juego lento (Óptima). Avalat pel poeta Valentí Gómez i Oliver, autor del flamant Or verd (62/Empúries), Fortuny s’endinsa en la tradició enigmística italiana per la via pràctica. En un llibre-joia de primera magnitud, no només ens obsequia amb crucigrames inèdits farcits de calamburs, anagrames i paronomàsies, sinó que s’endinsa en la pista italiana. Explica el complex procés d’elaboració de les xarades segons la tradició enigmística italiana i s’arromanga. A partir d’una frase que Fortuny creu recordar haver llegit en un text de Julián Ríos, aventura que “todos los cominos llevan aroma” i es llança a compondre xarades en castellà que freguen l’excel·lència poètica: “Si la estrella más brillante/ cae de forma azarosa,/ aunque la llamen honrosa/ su muerte es horripilante”. Tant se val si n’endevines o no la solució (sol, dado, soldado). “¿Auxilio, dices que quieres?/ Sólo lo dan las mujeres/ intuyo” (sos-pecho). Les xarades de Fortuny són poemes que traslladen el joc als territoris del foc. Aquest ex cuiner a Ciutadella de Menorca (restaurant Unicorn) cuina a joc lent la tradició italiana en llengua castellana. Mereix molta més atenció de la que pensàvem dispensar-li a la platja o al tren. En Fortuny és hereu de l’agudesa i art de l’enginy al qual al·ludia Gracián.

Rafael Hidalgo i Beatrice Parisi són els directors i traductors de la col·lecció “Palabras en juego” que l’editor Juan León ha decidit llançar des d’Octaedro. També signen el llibre que obre la col·lecció: un Diccionario de enigmística que situa el lector en aquest territori ignot en llengua castellana. La seva és una obra divulgativa i molt didàctica sobre aquesta modalitat tan italiana, tot i que també es fan ressò del camí recorregut per l’enigmística catalana. Dels tres llibres inicials que demà es presenten en societat, potser el més complex de traduir ha estat Lecciones de enigmística de Stefano Bartezzaghi. El gran especialista de La Repubblica, fill d’un popular enigmista i deixeble d’Umberto Eco, fa un recorregut apassionant pels processos que utilitzen els creadors d’enigmes. La simple enumeració dels infinitius que descriuen els quatre processos principals de composició enigmística ens donarà una idea de la importància de l’obra: 1) començar, desconnectar, repetir, lligar, plasmar, invertir, desenvolupar, encreuar, seccionar, combinar; 2) lletrejar, completar, reconstruir, comprendre, interpretar, equivocar-se, descarrilar, desplegar, ampliar, contraure; 3) amagar, definir, descriure, distreure, uniformar, llimar, renunciar; 4) encaixar, ensumar, conjecturar, consultar, imaginar, ¿renunciar?

Naturalment, tots aquests infinitius van exemplificats, en italià per Bartezzaghi i en castellà per Hidalgo & Parisi. Traduir literalment exemples enigmístics és pràcticament impossible, però els responsables de les versions espanyola i italiana del portal www.verbalia.com han estat capaços de trobar exemples en castellà que reprodueixin els principals mecanismes de la riquíssima tradició enigmística italiana. Demà 20/05/2005 seré al seu costat a les 20:05.

dijous, 12 de maig del 2005

La perla de Shakespeare

Abans d’explicar els detalls de l’extraordinària coincidència verbívora a la qual al·ludeix el títol caldrà establir-ne el context. Nicholas Lezard és el crític a qui el diari britànic The Guardian va encarregar la ressenya de l’assaig Power and Glory d’Adam Nicolson (Harper Perennial). El llibre de Nicolson descriu la societat anglesa de la qual va sorgir la famosa traducció bíblica de la King James Bible, tal com l’autor ens aclareix des del mateix subtítol: Jacobean England and the making of the King James Bible. La traducció de la Bíblia que Jaume I d’Anglaterra va auspiciar en 1611 encara ara és la versió de les sagrades escriptures que l’Església Anglicana considera oficial. El seu model de llengua té grans defensors entre els lletraferits anglòfils, tot i els anacronismes que el pas de quatre segles permeten suposar-li. Nicolson el compara amb el llenguatge de la New English Bible —la versió que sona a les actuals esglésies del país de Carles i Camil·la— i troba que no hi ha color. És a dir, que la moderna és una versió molt descolorida. De fet, TS Eliot ja es va despatxar a gust contra ella, titllant-la de contenir elements “vulgars, trivials i pedants”. Nicolson afegeix que “l’aplanament de llenguatge és també un aplanament de significat. Un llenguatge que no manté la tensió amb la seva significació o que es mostra delerós de ser acceptable per a una consciència moderna és un llenguatge que ja no pot transportar la càrrega que la Bíblia requereix. Ras i curt, ha perdut autoritat. És una forma morta de llenguatge”. No sé pas què opinaria Nicolson de les múltiples versions simplificades del Quixot i altres clàssics que omplen enguany les llibreries, però la seva reflexió és pertinent i inquietant. Aplicada a una llengua com la nostra, que té problemes perpetus de pervivència, resulta devastadora.

Establert, doncs, el context en el qual Nicholas Lezard divulga l’anunciada perla verbívora sobre Shakespeare, tradueixo el primer paràgraf de la seva ressenya: “L’única cosa que tothom sap sobre la King James Bible és que Shakespeare devia ficar cullerada en la traducció. L’any 1610, quan el Comitè Revisor es va reunir al Stationer’s Hall de Londres per preparar la publicació de l’any següent, Shakespeare tenia 46 anys; la paraula 46ena des de l’inici del 46è salm i el 46è mot comptat des del final són shake i spear respectivament”. Shake vol dir agitar i spear travessar amb una llança. L’extraordinària coincidència amb el nom de Shakespeare ha agitat el cor ludolingüístic dels lletraferits anglòfons. Val a dir que com a primer paràgraf de ressenya és una mica exhibicionista, però el crític recondueix posteriorment l’article, tot titllant la coincidència de freakish i assenyalant que Adam Nicolson no esmenta en cap moment el salm 46.

La troballa del shake & spear empeny qualsevol esperit mínimament inquiet cap al salm 46 de la Bíblia. Jo n’he triat dues versions catalanes que difereixen fins i tot en el títol. Segons la Bíblia de Montserrat el salm 46 fa “Déu fortalesa del seu poble”; segons la Bíblia Catalana Interconfessional “Déu és el nostre castell de refugi”. Les paraules catalanes situades en la 46ena posició per davant i per darrere del salm 46 són, en el cas montserratí EXÈRCITS i HA, i en el cas interconfessional RIU i ARREU. A quins autors nostrats remeten? Qui és qui en la literatura catalana que Exèrcits Ha? Qui Riu Arreu? Qui és el nostre Shakespeare?

dijous, 5 de maig del 2005

El Bersaglio d’Eco i l’Scrabble

A La misteriosa flama de la Reina Loana el gran Umberto Eco, inexplicablement entestat a fer de novel·lista, treballa d’una manera molt intensa els ressorts de la memòria. La idea és recuperar la memòria perduda a partir de records del passat, des de pel·lícules a dibuixos, passant per tota mena d’objectes, en una espècie de partida de Memory permanent. En un moment determinat, tot rememorant el capó i la pasta reial, el desmemoriat protagonista diu: “No havia recordat el gust de la pasta reial: només el nom. Com en aquell joc d’enigmística que es diu Bersaglio: taula s’ha de relacionar amb cadira o menjar o sopa. A mi em feia pensar en la pasta reial, sempre per associacions entre paraules”. Com que, tot i la meva patologia verbívora, mai abans no havia sentit a parlar d’aquest joc, m’he apressat a documentar-me amb els meus experts de capçalera en enigmística italiana: Beatrice Parisi i Rafael Hidalgo. Un bersaglio en italià és una diana, o millor el centre de la diana, però en l’àmbit enigmístic el Bersaglio és un format de joc popularitzat pel conegudíssim setmanari La Settimana Enigmistica consistent en l’ordenació, segons una certa lògica, d’una sèrie de paraules que acaben formant part d’una diana. Els criteris d’aquesta ordenació varien. Pot ser l’ordre alfabètic, l’afinitat semàntica, els anagrames, per canvi de lletra, mil criteris. La qüestió és que els mots proposats sempre acaben jerarquitzats d’una manera determinada que el lector ha de descobrir, i que en la representació gràfica la diana pren cos. Beatrice Parisi opina que el Bersaglio és un joc prou simple, un d’aquells jocs de tipus mecànic que complementen els jocs més sofisticats a les revistes especialitzades. El que passa, afegeix, és que sortir a La Settimana imprimeix caracter, entre altres coses perquè els jocs són els mateixos des de fa dècades, i això sol ja els transforma en clàssics.

El mateix succeix ja entre els catalans amb una de les seccions que Miquel Sesé signa cada dia a les pàgines de passatemps de l’AVUI. Aquest diari és un dels pocs rotatius europeus que manté una secció diària d’Scrabble. Els catalans som lletraferits de mena, i pel que sembla a alguns els agrada que els fereixin lletra a lletra, com és el cas d’aquest clàssic dels jocs de tauler. Potser això explica que aquest cap de setmana se celebri a Viladecavalls el primer Campionat Mundial d’Scrabble en Català, amb participants d’arreu dels Països Catalans. Ho organitza la Unió Faristolaire, una entitat independent liderada pels mestres escrablistes Josep Maria Martí i Ernest Teniente, però el campionat compta amb diversos suports institucionals, entre els quals l’ajuntament de Viladecavalls i la Secretaria de Política Lingüística, que garanteixen premis prou sucosos per als guanyadors. També Enciclopèdia i aquest diari hi col·laboren, i el portal Vilaweb retransmetrà la final en directe arreu del món. És, per tant, un bon moment per recordar a qui devem que avui aquest clàssic dels jocs existeixi també en català. Ho devem a la perseverança del ludòleg Oriol Comas i Coma. Ara fa quinze anys va persuadir l’editor Borràs perquè li encarregués la versió catalana del joc i després la va dur a terme en col·laboració amb el professor Lluís de Yzaguirre. Per un d’aquells atzars de l’existència, aquest Campionat Mundial d’Scrabble en Català coincideix en el temps amb la publicació d’un veritable vademècum dels millors jocs del món: El món en jocs, d’Oriol Comas (La Magrana i RBA). Entre el centenar llarg de jocs indispensables que Comas recull a la seva obra magna, només n’hi ha un centrat en el llenguatge: l’Scrabble.