dijous, 5 de maig de 2005

El Bersaglio d’Eco i l’Scrabble

A La misteriosa flama de la Reina Loana el gran Umberto Eco, inexplicablement entestat a fer de novel·lista, treballa d’una manera molt intensa els ressorts de la memòria. La idea és recuperar la memòria perduda a partir de records del passat, des de pel·lícules a dibuixos, passant per tota mena d’objectes, en una espècie de partida de Memory permanent. En un moment determinat, tot rememorant el capó i la pasta reial, el desmemoriat protagonista diu: “No havia recordat el gust de la pasta reial: només el nom. Com en aquell joc d’enigmística que es diu Bersaglio: taula s’ha de relacionar amb cadira o menjar o sopa. A mi em feia pensar en la pasta reial, sempre per associacions entre paraules”. Com que, tot i la meva patologia verbívora, mai abans no havia sentit a parlar d’aquest joc, m’he apressat a documentar-me amb els meus experts de capçalera en enigmística italiana: Beatrice Parisi i Rafael Hidalgo. Un bersaglio en italià és una diana, o millor el centre de la diana, però en l’àmbit enigmístic el Bersaglio és un format de joc popularitzat pel conegudíssim setmanari La Settimana Enigmistica consistent en l’ordenació, segons una certa lògica, d’una sèrie de paraules que acaben formant part d’una diana. Els criteris d’aquesta ordenació varien. Pot ser l’ordre alfabètic, l’afinitat semàntica, els anagrames, per canvi de lletra, mil criteris. La qüestió és que els mots proposats sempre acaben jerarquitzats d’una manera determinada que el lector ha de descobrir, i que en la representació gràfica la diana pren cos. Beatrice Parisi opina que el Bersaglio és un joc prou simple, un d’aquells jocs de tipus mecànic que complementen els jocs més sofisticats a les revistes especialitzades. El que passa, afegeix, és que sortir a La Settimana imprimeix caracter, entre altres coses perquè els jocs són els mateixos des de fa dècades, i això sol ja els transforma en clàssics.

El mateix succeix ja entre els catalans amb una de les seccions que Miquel Sesé signa cada dia a les pàgines de passatemps de l’AVUI. Aquest diari és un dels pocs rotatius europeus que manté una secció diària d’Scrabble. Els catalans som lletraferits de mena, i pel que sembla a alguns els agrada que els fereixin lletra a lletra, com és el cas d’aquest clàssic dels jocs de tauler. Potser això explica que aquest cap de setmana se celebri a Viladecavalls el primer Campionat Mundial d’Scrabble en Català, amb participants d’arreu dels Països Catalans. Ho organitza la Unió Faristolaire, una entitat independent liderada pels mestres escrablistes Josep Maria Martí i Ernest Teniente, però el campionat compta amb diversos suports institucionals, entre els quals l’ajuntament de Viladecavalls i la Secretaria de Política Lingüística, que garanteixen premis prou sucosos per als guanyadors. També Enciclopèdia i aquest diari hi col·laboren, i el portal Vilaweb retransmetrà la final en directe arreu del món. És, per tant, un bon moment per recordar a qui devem que avui aquest clàssic dels jocs existeixi també en català. Ho devem a la perseverança del ludòleg Oriol Comas i Coma. Ara fa quinze anys va persuadir l’editor Borràs perquè li encarregués la versió catalana del joc i després la va dur a terme en col·laboració amb el professor Lluís de Yzaguirre. Per un d’aquells atzars de l’existència, aquest Campionat Mundial d’Scrabble en Català coincideix en el temps amb la publicació d’un veritable vademècum dels millors jocs del món: El món en jocs, d’Oriol Comas (La Magrana i RBA). Entre el centenar llarg de jocs indispensables que Comas recull a la seva obra magna, només n’hi ha un centrat en el llenguatge: l’Scrabble.