dimecres, 31 de maig del 2006

El Pitxot d’Avellaneda

Vet aquí un glossari interessant: Viatge a l’origen dels insults, del sabadellenc mallorquinitzat Joan Avellaneda (Ara Llibres). Dos-cents vint-i-sis mots susceptibles d’aquirir un ús ofensiu, d’aborigen a zombi, i un epíleg amb disset termes geogràfics que, per contra, són elogis, com ara florentí, franc, potosí o versallesc. El nombre de gentilicis (i etnònims) és tan elevat que el viatge a l’origen dels insults esdevé un viatge als insults d’origen: sudaca, polaco o moro, però també belga, català, espanyol, lepero, malai, mallorquí, pallarès, soviètic, valencià, vigatà, xinès, entre molts d’altres. Gentilicis a dojo que Avellaneda ha de contextualitzar per fer-nos entendre que poden ser despectius. El mot cerdà sembla ben neutre, però a Olot o al Vallès un cerdà és algú que enganya. Cerverina, via refrany, lliga amb puta fina (com mallorquina) i pallarès amb fals i cortès. Més enllà de la parèmia, té gràcia descobrir que els barroers remeten a la contrada francesa de Berry, els búlgars tenen fama de sodomites (bugres, bujarrons) o l’ara famosíssim gautxo ve del quítxua wáhtxa (pobre vagabund). Qualsevol paraula pot servir per insultar. Tot depén de qui l’usa, quan, on, com i per què. Alguns dels insults d’Avellaneda perden la te, i un insult insuls no fa la feina. ¿Us ofendreu gaire si una nit d’estiu un taxista us crida faranduler, tosc, filibuster o galifardeu? Les definicions, però, són clares i la feina de recopilació prou completa. Lògicament, les aportacions més personals són les de l’entorn balear, com que els palmesans són coneguts amb el fàl·lic renom de llonguets (o panesillos) fora Ciutat. Destaca també la informació etimològica. La mala premsa dels vàndals és molt més recent que les seves malifetes: en 1784 un bisbe francès adjudicà el nom d’aquests saquejadors de Roma als destructors de tresors religiosos. Un segle més tard uns treballadors de Manlleu van veure com els seus veïns de l’Esquirol els rebentaven la vaga. Avellaneda, però, recorda que en francès faire l’écureuil vol dir fer una feina inútil i que els esquirols que rebenten vagues reben noms d’animal tant a Anglaterra (rat) com a França (renard). També exonera Txèquia de les terribles sales d’interrogatoris conegudes com txeques. L’etimologia el porta al rus Txrezvitxàinaia Komíssia, la comissió extraordinària creada per Lenin en 1917. Llàstima que, potser empès per l’aposta toponímica, se li escapi que el suec de fer-se el suec no té res a veure amb els compatriotes de Larsson, sinó que ve del mot llatí soccus, el calçat dels comediants romans.

dimecres, 24 de maig del 2006

Refer & dum

Les cinc primeres lletres del mot referèndum formen un palíndrom bàsic en la composició literària. Escriure és fer i refer, tantes vegades com calgui. Llegir és també refer camins. Ara que ens veiem abocats a un referèndum desconcertant i enverinat, em sembla procedent recuperar un procés de lectura refeta que va protagonitzar Jordi Parramon mentre escrivia el Repertori mètric de la poesia catalana medieval (P. de l’Abadia, 1992). Parramon va llegir al Butlletí de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres (volum de 1985-86) un article del professor Peter Cocozzella en el qual aquest catalanòfil editava les set peces del poeta del segle XV Pere Torroella que es troben en un cançoner de la Hispanic Society de Nova York. Una de les set li va cridar l’atenció. Fa: “De moltes bondats io us veig abundosa/ tostemps apartada de vicis e mal/ de grans malvestats vivint freturosa/ vós sou heretada de tot bon cabal/ e no gens composta de seny variable/ de cor virtuós dotada sens par/ senyora disposta de gest amigable/ en fet viciós no us puc apel·lar/ben sola sou vós del món singular.” Aital lloança, d’un abrandament digne dels partidaris del sí al referèndum, duia a la rúbrica "Esparça de llaor i desllaor", i l'editor s'estranyava que no veia la desllaor ni la misogínia típica de l'autor per enlloc, i per això suposava que el text era incomplet. Però Parramon ja havia topat amb alguna cobla equívoca d’aquelles que, tallant-ne els versos segons les instruccions del poeta, canvia de sentit. Va rellegir-se-la amb detenció i descobrí que els primers hemistiquis rimaven igual que els finals de vers. Com que això també passava en sengles cobles equívoques de Bernat Fenollar i Joan Roís de Corella, partí el poema en dues columnes i el va refer. Prenent primer els primers mitjos versos i després els segons queda: “De moltes bondats/ tostemps apartada/ de grans malvestats/ vós sou heretada/ e no gens composta/ de cor virtuós/ senyora disposta/ en fet viciós/ [ben] sola sou vós / io us veig abundosa/ de vicis e mal/ vivint freturosa/ de tot bon cabal/ de seny variable/ dotada sens par/ de gest amigable/ no us puc apel·lar/ del món singular.” De sobte, la lloança esdevenia una invectiva digna dels partidaris del no al referèndum. Ja havia aparegut la “desllaor” (i la misogínia) de Torroella. Parramon ho va fer saber a Cocozzella i publicà la descoberta en un article al mateix butlletí de la RABLB (volum de 1993-94). El que potser el perspicaç Parramon no va valorar prou és que el nom del catanòfil Peter Cocozzella sembla inspirat en Pere Torroella i Roís de Corella.

dimecres, 17 de maig del 2006

Centonari de Jep Ferret

Després de la remor santjordiesca 62 publica El crim perfecte de Jep Ferret, un llibre de poemes d’aquells que no fan soroll. Aital crim comença amb una declaració de l’esmunyedís Jep, a qui poc que veureu mai exercir de poeta en públic: “Tinc un grapat de versos indecisos,/ atemorits. Canvien de color/ i se’m desfan, i callen. Tenen por./ Por dels lectors, els crítics, els narcisos./ Volàtil, breu, fugaç com un somriure,/ tinc un recull de versos per escriure”. Els versos jepferretians seran volàtils, breus i fugaços com un somiure, però també són dels que et diuen torna-hi que no ha estat res. I hi tornes. “Jo i Jo, en la batalla,/ i l’acalorada fosca./ Somni revelat pels núvols/ diabòlics del capvespre./ Cos a cos, la lluita, sense/ treva, sé que està perduda”. Perduda? Perdre així no vol pas dir perdre-hi, sinó perdre-s’hi, i de grat. Entre tants poetes que viuen de fer-se el trobadís, plauen els camins secrets d’aquesta perdició que ens proposa Ferret. Altres lectors, els crítics i els narcisos ja diran el què, si els vaga, però a mi El crim perfecte jepferretià m’ha semblat un llibre suggerent i honest. “L’avi deia que l’aigua espatlla els camins./ Plou Rambles avall de les dues del matí/ i aquest collons d’humitat que em xopa els mitjons/ té gust de Barcelona”. El seu avi també n’era, de poeta, tot i que ningú no en celebri el centenari, i no diré res més ni de l’un ni de l’altre. “El meu cadàver/ rep l’ombra llaminera/ de l’altra vida./ Dins l’embolcall de plomes/ beuré la llum futura.” Ferret clou el seu crim perfecte amb cinc deliciosos delictes a la propietat que recuperen l’antiga tradició dels centons. En llatí el terme cento designava una capa feta amb pedaços. Per analogia, un centó és una composició poètica elaborada amb versos ja existents recombinats que pren un sentit allunyat dels poemes originals. La regla d'or és no manllevar mai ni menys d'un vers complet ni dos versos seguits. L’escriptura centonària és un acte d’amor lector. Manllevem versos als autors que han escrit com nosaltres pensem o sentim. Recombinem els seus versos igual com el poeta abans ha recombinat les paraules i expressions de la deu d’on beu. El suplantem. Simulem el seu vol poètic com el pilot en pràctiques. Fruïm com Ferret ha fruït recombinant versos de Josep Carner, Salvador Espriu, Gabriel Ferrater, Joan Salvat-Papasseit i Joan Vinyoli en cinc centons superbs que, naturalment, inclouen un apèndix amb la procedència exacta (poema i poemari) de cada vers manllevat. Qui farà ara un centó amb versos de Jep Ferret?

dimecres, 10 de maig del 2006

Recerques obsessives

Molts lectors m’han escrit arran de l’article d’enigmística del dia 19/IV (“Mots sota els mots”) on descrivia l’obsessiva recerca de mots clau escampats pels versos dels poetes llatins que menà Ferdinand de Saussure. Els que ja coneixien l’ús literari que en faig a la novel·la Farsa es pensaven que m’ho havia inventat. I no. El llibre de Jean Starobinsky Les mots sous les mots (Gallimard, 1971) —traduït en espanyol com Las palabras bajo las palabras (Gedisa, 1996)— ho explica a bastament. Ara el jutge anglès que ha redactat la sentència sobre la denúncia de plagi contra Dan Brown ha tornat a posar d’actualitat els criptogrames escampats per textos que presumptament no amaguen cap missatge secret. El divertimento del jutge és graciós, però tot plegat fa ferum de promoció editorial, sobretot perquè coincideix amb l’estrena de la pel·lícula. En realitat, la recerca de missatges ocults en tota mena de textos ha estat una activitat força practicada. És clar que cadascú té la motivació que té. Els uns, ben lícitament, ho fan amb l’esperit olímpic d’un esportista que vol assolir la victòria en una especialitat. D’altres, pero, hi apliquen un esperit més artístic i exploratori. Per exemple, als anys setanta John Cage va fer una recerca exhaustiva de relectura i reescriptura per les atapeïdes pàgines del Finnegan’s Wake de James Joyce. La recerca de Cage no buscava descobrir cap secret cabdal per a la història de la humanitat, sinó provar un procediment de reescriptura. Obrim el Finnegan’s per qualsevol pàgina. Primer busquem una paraula que contingui una lletra J i, a més, que no contingui cap A al darrere; després continuem llegint fins a trobar una paraula que contingui una A però cap M al darrere; tot seguit una amb M sense cap E al darrere; després una amb E sense cap S al darrere, i anem reproduint el procediment resseguint la matriu que ens marquen les deu lletres de JAMES JOYCE. Després de cada recerca tenim una llista de deu paraules. Les ajuntem i confegim un text. John Cage va publicar els seus textos finneganesos a Writing through Finnegan’s Wake (Tulsa University, Oklahoma, 1973). El lector català que no es desenvolupi bé amb l’anglès també els pot trobar traduïts a l’italià en l’antologia de poesia americana La rosa disabitata (Feltrinelli), a cura de Luigi Ballerini i Richard Milazzo. ¿Per què no ens animem a reproduir aquest procediment amb l’obra d’Ausiàs March, per exemple? La realitat és complexa. Només els qui creuen en l’existència d’una sola veritat poden tenir la temptació de buscar-la entre els signes d’un criptograma.

dimecres, 3 de maig del 2006

Cavil·la anagrames

La generositat radiofònica del nou Frègoli polonès —Queco Novell— i els seus companys del programa de RAC-1 Minoria Absoluta té un efecte insospitat sobre la difusió de l’enigmística. De tant en tant trobo algú que, només veure’m, pronuncia la paraula anagrama amb la inflexió de veu que utilitza Novell per imitar-me al programa. El dia de Sant Jordi molts dels lectors que s’acostaven a demanar-me una dedicatòria volien, també, que els fes un anagrama. Fins i tot els que no acaben d’entendre ben bé què és. Alguns, després de sentir parlar d’anagrames per la ràdio, simplement volien saber quin és el misteriós mecanisme combinatori que transforma Toni Soler en noi solter o Eugeni Sallent en el geni sua lent. I bé, no costa d’entendre: AMAGARAN ANAGRAMA. Una de les aplicacions més habituals de l’anagramàtica en l’àmbit literari és el de crear pseudònims. Voltaire, per exemple, en realitat es deia François-Marie Arouet. Segons sembla, trobava el seu cognom massa proper a à rouer (atonyinar, causar un suplici) i va decidir buscar un nom de ploma millor. L’anagrama VOLTAIRE parteix de les vuit lletres AROUET LJ (le jeune, el jove), tenint en compte que per influència llatina les parelles U-V i J-I eren indistintes. El nom de ploma de Marguerite Yourcenar surt també d’un anagrama del seu cognom real: Crayencour. Segurament, l’autora de les Memòries d’Adrià ho va fer per coqueteria, però de vegades els motius han estat una mica més perillosos. François Rabelais, clergue heterodox, va signar Gargantua i Pantagruel amb l’anagrama Alcofribas Nasier per mirar d’esquivar els seus perseguidors religiosos. També el reformador Calví va haver de signar amb pseudònim les dues primeres edicions del seu Institutio Christianae Religiones (1536 i 1539) per raons de seguretat. La primera la signà LVCIANUS i la segona ALCVINOS, dos anagrames perfectes de CALVINUS. Ara acabo d’assabentar-me que un altre calvinista conspicu —el gran autor italià Italo Calvino— també va ocultar-se rere un anagrama. En una carta del 1965 a Kitty Alenius —estudiosa sueca que havia fet la tesi doctoral sobre Ariosto i Calvino—, li escriu: “[...] forse può esserLe utile un’edizione annotata e commentata del Barone Rampante che ho preparato quest’anno per le scuole. Le note e i commenti figurano sotto falso nome, ma li ho scritti io.” Aquest nom fals que figura en l’edició anotada per a les escoles de El Baró Rampant és Tonio Cavilla, anagrama perfecte d’Italo Calvino, amb l’afegit que en italià el verb cavillare vol dir el mateix que en català.