dissabte, 25 de gener de 1992

Les Luthiers

L a setmana passada parlàvem del grup musical més delirant de l'Argentina i difoníem alguns dels secrets que el periodista Daniel Samper Pizano divulga en el seu llibre-reportatge "Les Luthiers, de la L a la S" (Ediciones de la Flor, 1991). Sempre que parlem de músics des d'una perspectiva enigmística topem amb la impossibilitat tècnica d'adjuntar un petit xip que sonoritzi l'article, però en aquest cas la necessitat és menys flagrant, perquè Les Luthiers componen els seus temes en funció d'una lletra habitualment hilarant, fins al punt que en moltes de les seves composicions més celebrades la música és un mer embolcall, al servei de construccions lingüístiques especialment afortunades.
Com per exemple, en la genial correspondència via tam-tam entre un fetiller africà anomenat Oblongo i el seu nebot que ha emigrat a Holywood, anomenada "Cartas de color", en la qual la mera percussió d'un peculiar tam-tam serveix de banda sonora a una de les històries més treballades del grup. O a "Quien conociera a María amaría a María". O, encara, en un remarcable exercici estilístic anomenat "El rey enamorado" que ens presenta un monarca medieval que esdevé gelós del seu joglar quan aquest prova de reproduir literalment els seus maldestres poemes d'amor sota el balcó de l'estimada. El pobre joglar, que es limita a fer la seva feina d'intermediari, es veu obligat a confegir complicades cabrioles amb tots els pronoms i adjectius possessius del poema per tal d'eludir les ires del cavaller engelosit. I així, un innocent joc de repeticions textuals acaba en una apressada conversió de tots els possessius de primera persona en neutres possessius de tercera que provocarà un inoblidable i hilarant garbuix lingüístic.
La gràcia d'aquests irreverents argentins s'inscriu en una tradició d'humor escumós que assoleix els seus objectius per la via de l'acumulació. La seva particular visió del món no és especialment brillant, però el to orgiàstic que les seves composicions aconsegueixen crea un clima abonat per a la rialla constant. Les particularitats dels components d'aquesta insòlita formació eren ideals per a l'ídem d'un bon estol de seguidors incondicionals. I, efectivament, Les Luthiers compten amb un dels clubs de fans més estrafolaris del món. Es tracta d'una associació pertinentment anomenada call (Centro de Amigos de Les Luthiers) encapçalada per dos erudits de les seves obres: Daniel Fleischer i Eduardo Stupnik. L'associació compta amb més de 300 socis argentins i 45 d'estrangers. La seva seu social és a la llar de Fleischer (al número 5028 del carrer Cullen de Buenos Aires) i es va fundar l'any 1985. Els seus membres han de passar uns qüestionaris elaborats per un dels seus ídols, l'extravagant Carlos Núñez "el loco", que els situa en un dels tres subgrups de seguidors, segons els seus coneixements. Les Luthiers tenen dividits els seus fans més conspicus en "Misacántanos" (els novicis), "Exegetas" (els experts) i "Cholulos" (els que saben més de les activitats del grup que els seus propis components). És en aquest contacte directe on rau la gran diferència de relació entre els fans de Les Luthiers i els de qualsevol altre grup musical.
Arran del vintè aniversari de la formació, Daniel Fleischer i Eduardo Stupnik, summes sacerdots de la lògia luteriana, van elaborar dos jocs de graella exclusivament basats en l'univers Luthiers. El primer va aparèixer a la revista Cruzadas i el segon a Crucicosas, dues revistes enigmístiques de Buenos Aires. Els directors del club de fans luterià es van empescar dos innovadors jocs de graella per obsequiar els seus ídols. Els batejaren com "sopaclaves" i la seva principal virtut era que tant els podien resoldre els fanàtics del grup com el públic general. Les "sopaclaves" de Fleischer-Stupnik semblen damerogrames com el famós "Damero maldito" de Conchita Montes, però el seu mecanisme real és el del logogrif. Primer cal esbrinar vint títols de vint temes de Les Luthiers, tenint en compte que cada quadret buit té un número i que, en tots els casos, el mateix nombre correspon a la mateixa lletra. Bon punt comencem a tenir clares les relacions entre xifres i lletres traslladem la mateixa clau a una graella 14x12 buida que també conté una xifra per a cada quadre blanc. Quan aconseguim completar aquesta graella hem de buscar vint paraules relacionades amb els vint temes prèviament descoberts de Les Luthiers (gènere musical, idea, personatge central del tema...) i les assenyalem a la manera de les sopes de lletres. Finalment, els "cholulos" enigmistes ens asseguren amb les lletres sobreres hi trobarem una sèrie de paraules lligades al tema en qüestió.
No cal dir que López Puccio, Núñez, Mundstock, Maronna i Rabinovich (els actuals components del grup) declaren amb un somriure glaçat als llavis que estan una mica amoïnats per la magnitud de les passions que desperten entre els seus seguidors. En realitat, no deixa de ser una cruel paradoxa que l'heterodòxia més militant sigui una de les principals fonts d'inspiració de l'ortodòxia aristotèlica.

dissabte, 18 de gener de 1992

Pentagrames i lipogrames

Alguna vegada hem parlat de les aplicacions enigmístiques de la música arran de facècies genials com les composicions palindròmiques de Mozart o dels textos de fussió entre els llenguatges verbal i musical de Georges Perec. Una de les temptacions més seductores per als creadors que troben estrets els vestits d'un sol llenguatge és la de traduir els fonemes en notes musicals i a la recíproca. Els resultats, com gairebé sempre, són desiguals i poc sistematitzables. Però els intents més reeixits de fer aquesta mena de transfussions contenen grans dosis de màgia.
Gerardo Masana, un músic argentí que es delia per les transfussions d'heterodòxia aplicades als concerts de música de cambra, va fundar a mitjan anys seixanta un grup platenc de culte anomenat I Musicisti. Els nois de Masana provaven d'enllaçar la figura marxista de l'humorista incontinent amb la del músic seriós que sobtadament perd la compostura. La guspira que havia d'iniciar el quimèric incendi que quallaria en els famosos Les Luthiers la va trobar Masana gràcies a dos grans defectes dels seus avis. En efecte, els dos ancestres de Gerardo compartien dos grans vicis: ser amics de la faràndula (l'un era músic i l'altre home de teatre) i haver nascut en un dels països més contradictoris d'Europa (el nostre). Per això, quan deu membres d'un cor universitari van decidir apuntar-se a la seva idea de fer un número musical heterodox per al "Festival de Coros de La Plata" de 1964, Masana es va submergir en el vell bagul de partitures dels seus dos avis catalans, i hi va trobar una òpera burlesca de Carlos Mangiagalli anomenada "Il figlio del pirata". Masana moriria el 13 de novembre de 1973 de leucèmia, set mesos abans que els seus companys triomfessin a Barcelona, en un especial concert la nit de Sant Joan de 1974, però Les Luthiers l'han sobreviscut i han escampat per mig món la llavor que ell va sembrar.
El joc d'ambigüitats que aquests argentins exhibeixen comença pels propis instruments, la majoria dels quals han estat fabricats en el seu taller amb els materials més impensables. La instrumentografia de Les Luthiers inclou més de trenta peces úniques d'estètica pre-tecnològica com ara: el tubófono silicónico cromático, el bajo barríltono, el yerbomatófono d'amore, el shoephone, el latín o violín de lata o el famós robot musical Antenor. Malgrat que els seus vuit discos han circulat força, la ídem d'aquests porteños es mostra en les actuacions en viu. Les Luthiers han fet dels seus muntatges una fita periòdicament esperada a tota Iberoamèrica i a mitja Europa. Durant els anys setanta cada any, darrerament cada lustre, aquest grapat de folls s'empesquen un concert hilarant que fa les delícies dels seus seguidors. Els seus estrafolaris artefactes musicals i la seva impecable indumentària (Les Luthiers sempre actuen vestits amb smoking) esdevenen records inesborrables per als pocs afortunats que aconsegueixen entrades per a algun dels seus espectacles.
El seu humor, tot i la delirant plasticitat dels seus números, prové bàsicament de la fussió dels dos llenguatges que més dominen: el verbal i el musical. Els textos que reciten o canten són artefactes impecables que esclaten en el moment més inesperat. Els jocs de paraules són constants, en una línia d'incontinència verbal equiparable a la dels Germans Marx. Cada nota, cada silenci, cada mot ha estat calculat amb la bella precisió del jugador trampós que amaga dotzenes de cartes a la màniga. Sobta el domini narratiu d'una penya de músics folls que se'n fot del mort i de qui el vetlla. Les seves històries són contes sonors que obliguen a una audició atenta i repetida. L'ús intel·ligent dels mecanismes de transgressió textual els fa imprescindibles en qualsevol antologia de l'humorisme seriós.
Un dels membres transitoris de Les Luthiers, l'arquitecte Ernesto Acher que va cobrir durant una temporada la baixa del genial Mundstock, aporta al repertori del grup cinc composicions jazzístiques basades en un dels jocs més antics de l'enigmística: el lipograma. Acher dota les seves cinc composicions de cinc llarguíssims títols confegits amb mots que només contenen una de les cinc vocals. Així, en rigorós ordre lipoalfabètic, els temes d'Acher són: "Papa Garland Had a Hat and a Jazz-band and a Mat and a Black Fat Cat" (Rag); "Pepper Clemens Sent the Messenger; nevertheless the Reverend Left the Herd" (Ten Step); "Miss Lilly Higgins Sings Shimmy in Mississipi's Spring" (Shimmy); "Doctor Bob Gordon Shops Hot Dogs from Boston" (Foxtrot); "Truthful Lulu Pulls Thru Zulus" (Blus). Al setè volum de la discografia de Les Luthiers (editat l'any 1983 per Ariola a Barcelona) Acher rebla la seva primera composició lipogramàtica ("Papa Garland...") amb un comentari ad hoc que comparteix la filosofia del tema: "Acá va la aclamada banda grabada para agasajar al jazz. Banda para pasarla hasta gastar la placa, hará cantar, danzar, saltar, hasta a las almas más apagadas. Va a atrapar a las masas, hará ganar plata a carradas, alcanzará la fama, agradará mucho."

dissabte, 11 de gener de 1992

Prou Majúscules!

Mai no m'havia interessat gaire per les qüestions tipogràfiques fins que, coincidint amb la crisi mundial del comunisme, vaig arraconar el meu vell PC i vaig mossegar la poma prohibida dels Macintosh. No penso fer proselitisme des d'aquestes ratlles ni tampoc, malauradament, no cobro cap comissió del monstre nord-americà que ha salvat més vides de dissenyador gràfic en els últims anys, però els que coneguin mínimament les prestacions que ofereix aquesta secta informàtica de la poma convindran amb mi que el seu ús continuat representa un curs paral·lel de tipografia. A banda d'adquirir un munt de coneixements gratuïts que solen inquietar els coordinadors de suplements literaris (¿vols un article de cinquanta ratlles amb Helvètica cos dotze?, o bé ¿t'escric els títols en versaleta?, o encara ¿vols que et faci l'interlineat més sòlid?), els Macintosh desenvolupen una certa sensibilitat tipogràfica fins i tot en els esperits més allunyats del voraginós vaixell fantasma de la dictadura del disseny.
Per això, quan aquest nou virus et circula incipientment per la sang, comences a fixar-te en detalls insignificants que adquireixen la categoria d'aberracions gràfiques perpretades en nom de la imatge. Com la darrera obsessió dels magnats de l'embolcall: la proliferació de majúscules inútils als cartells publicitaris, a les nadales d'empresa o fins als llibres més ben editats. L'altre dia, en una exposició acabada d'inaugurar, uns rètols especialment visibles ens assenyalaven el camí de la "Sala d'Actes". Encara ara, després de la meva vacil·lant visita, no sé pas a què es devien referir, quina mena d'actes majestàtics s'hi devien realitzar o quina empresa deu ser aquesta que ha triat un nom tan aparentment poc comercial per esponsoritzar salons.
Els Actes de la Sala, darrerament tan relacionats amb un mot amb regust de presó model com "prevaricació", em van posar a l'aguait. Ho vaig comentar amb un apassionat de la qüestió tipogràfica, l'escriptor Jaume Subirana, i vaig notar que picava en calent. "És el regnat de la imatge i prou per damunt del missatge" --em va dir, indignat--, "de l'estètica i prou per damunt de la lògica, del publicista per damunt del comunicador". Li vaig assegurar que publicaria el seu diagnòstic perquè només contenia la majúscula inicial. Vam buscar incoherències paral·leles a la Sala d'Actes i en vam trobar un munt. Ara resulta que alguns dissenyadors s'han apuntat al carro dels anarquistes de baixa estofa i, com que sovint confonen les lletres amb els logotips, sembren el caos sense adonar-se'n. Així, la Vila Olímpica és el mateix que una vila olímpica, un arxipèlag d'illes verges el mateix que les Illes Verges i els USA el mateix que algú que els usa.
Però l'assumpte és més greu quan afecta als llibres. Fins i tot una institució de provada solvència, com ara l'Institut del Teatre, s'hi ha embolicat. Després del redisseny de les seves col·leccions (redissenyar, juntament amb recontradissenyar és una de les activitats més lucratives del moment), els títols de la "Biblioteca Teatral", que abans apareixien a la coberta tots amb majúscules, ara s'escriuen seguint aquesta moda de les majúscules al començament de cada paraula. La irrupció de lletres en caixa alta en nom de la imatge la deu haver introduït algun dissenyador que se'n va de copes a Londres i les troba més bones que aquí. En anglès, potser per influència alemanya, solen posar en caixa alta totes les inicials dels mots no auxiliars dels títols, deixant el terreny abonat a la creació d'acrònims. El sobtat cosmopolitisme del redissenyador de la "Biblioteca Teatral" de l'Institut del Teatre provocarà una gatzara impensable entre els clients de la col·lecció.
Tindrem L'Hostal de la Glòria, doncs, i no podrem saber a priori si es tracta d'un hostal propietat de la Swanson o d'un establiment comercial que duu aquest nom; i Assassinat a la Catedral, sense que puguem destriar si han matat algú al pàrking interminable que jeu sota les altes voltes gòtiques de l'ou com balla o bé en aquell bar que féu famós Mario Vargas Llosa. És clar que quan llegirem Berenàvem a les Fosques l'embolic encara serà més notable: això de les Fosques... és un poble, com les Planes? Un topònim pirinenc? Un restaurant de l'Empordà? Sort que quan aparegui La Nàusea ja ens haurem acostumat al nou redisseny, i sabrem del cert que l'autor s'està referint a una barqueta que ell tenia per sortir a passejar que es gronxava tant, així que sortia de port, que feia marejar qualsevol que hi pugés.
És una Sort que Això de les Copes a Londres i les Majúscules a Casa ens Ajudi a Entendre Perfectament una de les Obsessions dels Dramaturgs Contemporanis: el Sentit de l'Ambigüitat i l'Ambigüitat dels Sentits.

dissabte, 4 de gener de 1992

El quinto de Sabadell

Fa dos mesos, en Joan Solà donava a conèixer des d'aquestes mateixes planes un fenomen lingüístic curiós relacionat amb els jocs d'atzar. Solà pouava de la revista "Alba" d'Ontinyent un estudi que Josep Sanchis publicà a mitjan anys vuitanta sobre les relacions entre xifres i lletres en la rifa dels cecs i el completava amb una nova aportació de 1991 en l'àmbit alacantí de Biel Sansano a les "Actes del Catorzè Col·loqui General de la Societat d'Onomàstica". El tema és digne de figurar en els annals de l'enigmística, perquè les relacions establertes entre xifres i lletres sovint presenten un parentiu inqüestionable amb els mecanismes criptogràfics que permeten resoldre jeroglífics i endevinalles. Sanchis explica, per exemple, que a Ontinyent l'onze és conegut com les "barres" (ja que semblen dos pals) o que el cinquanta cinc és anomenat el "penal" (per homofonia dels seus guarismes amb el famós penal nord-americà de Sing-Sing).
La casuística dels cent possibles sobrenoms que adopten les primeres terminacions binàries és rica i variada. Sorprèn que les denominacions d'Ontinyent no s'assemblin gaire a les d'Alacant i, en canvi, que aquestes siguin paral·leles gairebé sempre a les de Múrcia, fins al punt que molts dels sobrenoms murcians no els entenen ni ells mateixos (el 5, "la puncha"; el 88, "las mamellas"). És clar que el transvassament de castellanismes a les llistes valencianes és també notable i que la irrupció abassegadora de les sales de bingo durant els primers anys de la transició va suposar un cop baix a la riquesa lingüística d'aquesta versió local del "xifres i lletres". L'avidesa dels jugadors de bingo no permet filigranes lingüístiques. Els números són cantats pel seu nom, com més de pressa millor, i la llengua vehicular és l'espanyol, perquè la majoria dels usuaris van aprendre a comptar així.
Arran de l'article de Joan Solà, uns bons amics em van fer saber que aquesta mena de relacions atzaroses entre xifres i lletres no eren privatives del País Valencià. Els meus amics pertanyen al nombrós grup que reivindica la indiscutible capitalitat de Sabadell en el País Vallesà de Pere Quart i em convidaren a presenciar en directe una de les famoses sessions nadalenques del "quinto". De manera que, com dirien "Les Luthiers", "después de rezar la novena en mi cuarto atravieso la quinta". Sabadell és una ciutat amb una vida nocturna més aviat discreta, potser perquè amb les lletres del seu nom es pot construir un anagrama tan revelador com "badalles", però el cert és que la proximitat de les festes nadalenques treu la son de les vallesanes orelles dels seus habitants i la nit esdevé efervescent com un alka-seltzer. Hi ha, en aquest joc de bombolles, uns quants indrets que no són El Corte Inglés i presenten una animació especialment anòmala. Són establiments del ram de l'hosteleria com l'Urpi o l'Espanyol que bescanvien per unes setmanes els seus enormes salons de banquets per mini-casinos d'ambient familiar i bulliciós. És el joc del quinto, la pujada al cel social del menjador de casa.
El quinto de Sabadell (com, tot s'ha de dir, el de Terrassa o el de Puigcerdà o el d'Àger) és una loteria tradicional catalana. Sembla evident que els inventors anglicans del bingo devien enviar un espia industrial a les nostres contrades abans de patentar els cartonets que els farien famosos arreu, perquè el quinto consisteix en un "lloro" que canta xifres i lletres i un miler de periquitos que posen faves comptades damunt dels noranta números del seu cartó amb la sana intenció d'aconseguir un quinto (cinc xifres arrenglerades) o una plena (quinze xifres emmarcades). A diferència del bingo, és absolutament impossible arruïnar-se jugant al quinto. Potser per això les partides semblen més aviat un espectacle de varietats, amb més o menys fortuna, segons les dots còmiques del lloro de torn i les ganes de gresca del públic. Les noranta xifres del quinto van acompanyades d'una cantarella amanida amb comentaris sorneguers als quals el públic, com un cor de tragèdia grega o en incursions tràgicament individuals, sol replicar. L'humor català trincaire, com si diguéssim; allò de les bromes pel broc gros.
Així, sembla natural que els sabadellencs coincideixin amb valencians i alacantins en batejar el 88 com les mamellasses (txin txin, afegeix algun lloro addicte a Tele 5), repliquin al 69 amb grans crits de joia (toca'm un ou), pronunciïn el 16 com la famosa cançó dels Sopa de Cabra en espanyol o mantinguin romànticament el 15 com la més maca. Però les coincidències s'acaben aviat. Alguna referència al calendari (19-sant Josep arreu, 23-sant Jordi, 24-la nit de Nadal, 25-Nadal a Sabadell i 16-Marededéu del Carme a Elx), les curioses Banderes d'Itàlia--el 77-- i l'Agüelo o el més vell de tots --el 90--. Hi ha pautes seguides arreu, com per exemple el costum d'adjectivar prèviament com a "pelat" qualsevol xifra acabada en zero. En el cas vallesà, com que el joc és viu i ben viu, cada lloro introdueix els seus sobrenoms preferits i la festa és un sac de sorpreses hilarants.
La gent de Política Lingüística hauria d'enviar cada Nadal un autocar de sabadellencs a la Safor o a Elx, i a la recíproca. Potser així aquest espai comunicatiu difús que alguns intenten crear resseguint les encontorns d'un mapa que sembla una cuixa de pernil començaria a existir.