Prou Majúscules!

Mai no m'havia interessat gaire per les qüestions tipogràfiques fins que, coincidint amb la crisi mundial del comunisme, vaig arraconar el meu vell PC i vaig mossegar la poma prohibida dels Macintosh. No penso fer proselitisme des d'aquestes ratlles ni tampoc, malauradament, no cobro cap comissió del monstre nord-americà que ha salvat més vides de dissenyador gràfic en els últims anys, però els que coneguin mínimament les prestacions que ofereix aquesta secta informàtica de la poma convindran amb mi que el seu ús continuat representa un curs paral·lel de tipografia. A banda d'adquirir un munt de coneixements gratuïts que solen inquietar els coordinadors de suplements literaris (¿vols un article de cinquanta ratlles amb Helvètica cos dotze?, o bé ¿t'escric els títols en versaleta?, o encara ¿vols que et faci l'interlineat més sòlid?), els Macintosh desenvolupen una certa sensibilitat tipogràfica fins i tot en els esperits més allunyats del voraginós vaixell fantasma de la dictadura del disseny.
Per això, quan aquest nou virus et circula incipientment per la sang, comences a fixar-te en detalls insignificants que adquireixen la categoria d'aberracions gràfiques perpretades en nom de la imatge. Com la darrera obsessió dels magnats de l'embolcall: la proliferació de majúscules inútils als cartells publicitaris, a les nadales d'empresa o fins als llibres més ben editats. L'altre dia, en una exposició acabada d'inaugurar, uns rètols especialment visibles ens assenyalaven el camí de la "Sala d'Actes". Encara ara, després de la meva vacil·lant visita, no sé pas a què es devien referir, quina mena d'actes majestàtics s'hi devien realitzar o quina empresa deu ser aquesta que ha triat un nom tan aparentment poc comercial per esponsoritzar salons.
Els Actes de la Sala, darrerament tan relacionats amb un mot amb regust de presó model com "prevaricació", em van posar a l'aguait. Ho vaig comentar amb un apassionat de la qüestió tipogràfica, l'escriptor Jaume Subirana, i vaig notar que picava en calent. "És el regnat de la imatge i prou per damunt del missatge" --em va dir, indignat--, "de l'estètica i prou per damunt de la lògica, del publicista per damunt del comunicador". Li vaig assegurar que publicaria el seu diagnòstic perquè només contenia la majúscula inicial. Vam buscar incoherències paral·leles a la Sala d'Actes i en vam trobar un munt. Ara resulta que alguns dissenyadors s'han apuntat al carro dels anarquistes de baixa estofa i, com que sovint confonen les lletres amb els logotips, sembren el caos sense adonar-se'n. Així, la Vila Olímpica és el mateix que una vila olímpica, un arxipèlag d'illes verges el mateix que les Illes Verges i els USA el mateix que algú que els usa.
Però l'assumpte és més greu quan afecta als llibres. Fins i tot una institució de provada solvència, com ara l'Institut del Teatre, s'hi ha embolicat. Després del redisseny de les seves col·leccions (redissenyar, juntament amb recontradissenyar és una de les activitats més lucratives del moment), els títols de la "Biblioteca Teatral", que abans apareixien a la coberta tots amb majúscules, ara s'escriuen seguint aquesta moda de les majúscules al començament de cada paraula. La irrupció de lletres en caixa alta en nom de la imatge la deu haver introduït algun dissenyador que se'n va de copes a Londres i les troba més bones que aquí. En anglès, potser per influència alemanya, solen posar en caixa alta totes les inicials dels mots no auxiliars dels títols, deixant el terreny abonat a la creació d'acrònims. El sobtat cosmopolitisme del redissenyador de la "Biblioteca Teatral" de l'Institut del Teatre provocarà una gatzara impensable entre els clients de la col·lecció.
Tindrem L'Hostal de la Glòria, doncs, i no podrem saber a priori si es tracta d'un hostal propietat de la Swanson o d'un establiment comercial que duu aquest nom; i Assassinat a la Catedral, sense que puguem destriar si han matat algú al pàrking interminable que jeu sota les altes voltes gòtiques de l'ou com balla o bé en aquell bar que féu famós Mario Vargas Llosa. És clar que quan llegirem Berenàvem a les Fosques l'embolic encara serà més notable: això de les Fosques... és un poble, com les Planes? Un topònim pirinenc? Un restaurant de l'Empordà? Sort que quan aparegui La Nàusea ja ens haurem acostumat al nou redisseny, i sabrem del cert que l'autor s'està referint a una barqueta que ell tenia per sortir a passejar que es gronxava tant, així que sortia de port, que feia marejar qualsevol que hi pugés.
És una Sort que Això de les Copes a Londres i les Majúscules a Casa ens Ajudi a Entendre Perfectament una de les Obsessions dels Dramaturgs Contemporanis: el Sentit de l'Ambigüitat i l'Ambigüitat dels Sentits.