Pentagrames i lipogrames

Alguna vegada hem parlat de les aplicacions enigmístiques de la música arran de facècies genials com les composicions palindròmiques de Mozart o dels textos de fussió entre els llenguatges verbal i musical de Georges Perec. Una de les temptacions més seductores per als creadors que troben estrets els vestits d'un sol llenguatge és la de traduir els fonemes en notes musicals i a la recíproca. Els resultats, com gairebé sempre, són desiguals i poc sistematitzables. Però els intents més reeixits de fer aquesta mena de transfussions contenen grans dosis de màgia.
Gerardo Masana, un músic argentí que es delia per les transfussions d'heterodòxia aplicades als concerts de música de cambra, va fundar a mitjan anys seixanta un grup platenc de culte anomenat I Musicisti. Els nois de Masana provaven d'enllaçar la figura marxista de l'humorista incontinent amb la del músic seriós que sobtadament perd la compostura. La guspira que havia d'iniciar el quimèric incendi que quallaria en els famosos Les Luthiers la va trobar Masana gràcies a dos grans defectes dels seus avis. En efecte, els dos ancestres de Gerardo compartien dos grans vicis: ser amics de la faràndula (l'un era músic i l'altre home de teatre) i haver nascut en un dels països més contradictoris d'Europa (el nostre). Per això, quan deu membres d'un cor universitari van decidir apuntar-se a la seva idea de fer un número musical heterodox per al "Festival de Coros de La Plata" de 1964, Masana es va submergir en el vell bagul de partitures dels seus dos avis catalans, i hi va trobar una òpera burlesca de Carlos Mangiagalli anomenada "Il figlio del pirata". Masana moriria el 13 de novembre de 1973 de leucèmia, set mesos abans que els seus companys triomfessin a Barcelona, en un especial concert la nit de Sant Joan de 1974, però Les Luthiers l'han sobreviscut i han escampat per mig món la llavor que ell va sembrar.
El joc d'ambigüitats que aquests argentins exhibeixen comença pels propis instruments, la majoria dels quals han estat fabricats en el seu taller amb els materials més impensables. La instrumentografia de Les Luthiers inclou més de trenta peces úniques d'estètica pre-tecnològica com ara: el tubófono silicónico cromático, el bajo barríltono, el yerbomatófono d'amore, el shoephone, el latín o violín de lata o el famós robot musical Antenor. Malgrat que els seus vuit discos han circulat força, la ídem d'aquests porteños es mostra en les actuacions en viu. Les Luthiers han fet dels seus muntatges una fita periòdicament esperada a tota Iberoamèrica i a mitja Europa. Durant els anys setanta cada any, darrerament cada lustre, aquest grapat de folls s'empesquen un concert hilarant que fa les delícies dels seus seguidors. Els seus estrafolaris artefactes musicals i la seva impecable indumentària (Les Luthiers sempre actuen vestits amb smoking) esdevenen records inesborrables per als pocs afortunats que aconsegueixen entrades per a algun dels seus espectacles.
El seu humor, tot i la delirant plasticitat dels seus números, prové bàsicament de la fussió dels dos llenguatges que més dominen: el verbal i el musical. Els textos que reciten o canten són artefactes impecables que esclaten en el moment més inesperat. Els jocs de paraules són constants, en una línia d'incontinència verbal equiparable a la dels Germans Marx. Cada nota, cada silenci, cada mot ha estat calculat amb la bella precisió del jugador trampós que amaga dotzenes de cartes a la màniga. Sobta el domini narratiu d'una penya de músics folls que se'n fot del mort i de qui el vetlla. Les seves històries són contes sonors que obliguen a una audició atenta i repetida. L'ús intel·ligent dels mecanismes de transgressió textual els fa imprescindibles en qualsevol antologia de l'humorisme seriós.
Un dels membres transitoris de Les Luthiers, l'arquitecte Ernesto Acher que va cobrir durant una temporada la baixa del genial Mundstock, aporta al repertori del grup cinc composicions jazzístiques basades en un dels jocs més antics de l'enigmística: el lipograma. Acher dota les seves cinc composicions de cinc llarguíssims títols confegits amb mots que només contenen una de les cinc vocals. Així, en rigorós ordre lipoalfabètic, els temes d'Acher són: "Papa Garland Had a Hat and a Jazz-band and a Mat and a Black Fat Cat" (Rag); "Pepper Clemens Sent the Messenger; nevertheless the Reverend Left the Herd" (Ten Step); "Miss Lilly Higgins Sings Shimmy in Mississipi's Spring" (Shimmy); "Doctor Bob Gordon Shops Hot Dogs from Boston" (Foxtrot); "Truthful Lulu Pulls Thru Zulus" (Blus). Al setè volum de la discografia de Les Luthiers (editat l'any 1983 per Ariola a Barcelona) Acher rebla la seva primera composició lipogramàtica ("Papa Garland...") amb un comentari ad hoc que comparteix la filosofia del tema: "Acá va la aclamada banda grabada para agasajar al jazz. Banda para pasarla hasta gastar la placa, hará cantar, danzar, saltar, hasta a las almas más apagadas. Va a atrapar a las masas, hará ganar plata a carradas, alcanzará la fama, agradará mucho."