dijous, 25 de gener de 1996

Bestiari

Parlàvem la setmana passada dels excel·lents reculls d'articles periodístics de Ramon Solsona Ull de bou i Ull de vaca (Quaderns Crema, 1995). Els dos títols que Solsona ha triat per encapçalar els seus articles "seriosos" i els més "humorístics" tenen la ignota virtut de formar una de les poques paraules hermafrodites de la nostra llengua: bouvaca. Un bouvaca és un estri mariner. Concretament un "art de pescar, més petit que el de la pesca del bou, que arrossega una sola embarcació proveïda de dues perxes laterals, una a cada banda, en els extrems de les quals es lliguen els caps de l'ormeig". L'únic mot hermafrodita paral·lel al bouvaca que se'ns acut és el barbarisme flagrant matxembrat —provinent del verb espanyol machihembrar—, amb el qual els fusters designen certes peces encaixades.
Arran de la publicació dels acròstics bíblics, alguns lectors ens han fet arribar poemes alfabètics en diverses llengües (però no en català). La majoria dels exemples són, com era d'esperar, didàctics. Destinats al públic infantil. Alfons Saumell (Barcelona) ens ha tramés una auca deliciosa en anglès que reprodueix un animal per cada lletra de l'alfabet. Sobta la presència d'alguns animals exòtics forçats pel compromís alfabètic. L'anglès resol bé lletres difícils com ara la K (kangaroo), la W (wolf per llop), la Y (yak) o la Z (zebra), però fracassa estrepitosament amb la X (el rodolí assegura que per més que busqueu no trobareu cap ics en tot el zoo) i ha de recórrer al mitològic unicorn per a la U. En la casella de la N hem retrobat el nilgau, un bòvid de color gris fosc que els assidus dels mots encreuats trobem familiar.
Un dels bestiaris menys sistematitzats és el que componen els animals habituals de les reixes de mots encreuats. Tots els que ens hem dedicat alguna vegada a fabricar o resoldre el rei actual dels jocs de paraules sabem que rere les nostres reixes de paper sovint s'oculten urs, boes, nyus, emús, ocapis i iacs. També nilgaus, marabús, onagres i urubús. Bèsties de mots encreuats que només podrem conèixer si anem al parc zoològic. Els enigmistes sempre hem venerat els seus noms. Fins al punt que en 1925 els primers nord-americans addictes a la pràctica diària del recentíssim passatemps dels quadrets negres van muntar un aplec multitudinari al zoo del Bronx. El motiu de la festa era retre homenatge a l'emú, el nyu i la boa, tres dels animals més assidus de les primeres graelles de mots encreuats gràcies a la brevetat dels seus noms. La targeta d'invitació deia que aquestes tres bèsties "juguen un paper molt important en la quarta activitat més practicada del país". Cal recordar que la televisió encara havia de néixer.
Esperem que la festa de presentació del proper recull dels mots encreuats de l'AVUI que signa diàriament Miquel Sesé es faci al parc zoològic de Barcelona. Podríem estendre l'homenatge als anoes (búfals nans), els anolis (mena d'iguanes), els bàrals (ovins), els carabaos (búfals indis), els egòcers (antilops negres), els gaials (bòvids), els licaons (mena d'hienes) o els niales (bòvids). La targeta d'invitació reproduiria un bouvaca.

dijous, 18 de gener de 1996

Solsona, el Solsonès

Escriure a l'AVUI sobre la qualitat dels articles de Ramon Solsona és com parlar de la depurada tècnica futbolística de Pep Guardiola a la Masia. Els papers diaris de Solsona apareixien en la indiscreta finestra del darrere per on abans havia guaitat Montserrat Roig, ara entelada per l'enraonadissa estereofònica d'un grapat de dialoguistes. Solsona era el rei del quelcom. Mai no oblidava el què i sempre sabia trobar el com. Tan aviat transformava la columna en poema pitarresc com la vestia de conte caldersià. Els dos reculls d'articles amb què Jaume Vallcorba ha premiat autor i lectors ens ho recorden. Més enllà dels temes d'actualitat, Ull de bou i Ull de vaca (Quaderns Crema, 1995) preserven els millors moments d'aquest bonhomiós Groucho Marx de la ploma.
El Solsonès és una regió àmplia i gens mancada de recursos que convida al trekking. Aquest buscador de tresors ha passat el detector de perles per les pàgines de l'hilarant ull vaquí de Solsona i n'ha sortit amb les sàrries plenes. Des dels clàssics acrònims rellegits per la saviesa popular (sic), com ara RENFE: retrasos enormes; necesitamos fuerzas; empujen (p.89) fins a un prolix recull de noms xocants d'establiments comercials aplegats sota el títol dalinià de "Botigònims" (p.204), passant per frases fetes a còpia de noms de carrers barcelonins (p.156) o un impressionant "breu diccionari de noms falsos" (p.185) que projecta l'eponímia a l'àmbit de la biografia ful. Solsona descriu magistralment, entre d'altres, personatges tan estimables com ara Laila Bikini, Udo Van der Clàxon, Joao Curaçao, Emmanuel Duralex, Adèle Gillette, Isumaro Karaokè, Michelín, Florence Penalty, Anna von Rímmel, Eliseu Túrmix o Miquel dels Sants Velcro.
En una de les seves sovintejades excursions pel santoral, Solsona descobreix l'exorbitant quantitat de santjoans que el poblen. 93 Joans i 8 Joanes, concretament. De tot aquest estol, en tria un que no designa cap persona sinó una església romana que hi ha prop de la Porta Latina de la muralla aureliana: San Giovanni ante portam latinam. Solsona, sempre disposat a mostrar la seva indubtable faceta de latin laugher, transforma el topònim en sant patró dels impressors i assegura que els del gremi el coneixen com a "Sant Joan porta'm la tinta".
Fa pocs dies un membre conspicu d'aquest gremi de sol·licitants de tinta a sant Joan m'explicava que les noves tecnologies estaven arraconant els llatinòrums. Es veu que fins ara, quan un maquetista havia de menester text simulat, tirava mà d'uns paràgrafs llatins (sempre els mateixos) que comencen "Lorem ipsum dolor sit amet..." , de manera que els soferts treballadors de les arts gràfiques acabaven més il·lustrats que un seminarista. Els últims programes informàtics han capgirat la tradició. Ofereixen textos generats aleatòriament en diverses llengües (inclòs el klingon de Star Trek), perquè resulten més distrets i plausibles. Caldrà proposar a Bill Gates que inclogui els articles de Solsona.

dijous, 11 de gener de 1996

Encadenats a Horaci

Parlàvem dijous passat d'El món d'Horaci, la novel·la que Vicenç Pagès Jordà acaba de publicar a Empúries. Una fascinant aplicació literària dels mecanismes més subtils de l'enigmística al servei del fals. Partint de la suprarealitat espúria que imposen els mèdia, VPJ basteix una intriga surreal que desemmascara la manipulació dels signes per demostrar que la televisió és miratge i el llenguatge revelació. Amb l'alè de Feuerbach VPJ qüestiona la realitat i s'afegeix a la crítica sistemàtica dels sopars de duro que consumim cada dia sense caure en la temptació apocalíptica.
L'ajut inestimable de la insigne filòloga Carla Romans i de l'escriptor Àngel Mauri li permeten adoptar l'escèptica mirada de sant Tomàs a l'hora de transmetre amb eficàcia la perplexitat semiòtica de l'Homo Recept-Horus contemporani. Horaci explora amb equipament enigmístic els pous (wells) insondables de H. G. Wells (l'autor de La guerra dels mons ), Orson Welles (el seu reemissor radiofònic), George Orwell (profeta de la pantalla espantall) i Robert Maxwell (magnat mediàtic ofegat a les costes de la Gran Canària). El mostrari de mecanismes enigmístics que VPJ posa al servei de la seva novel·la és ampli i variat. En destacarem dos. L'encadenat i el lipograma.
L'encadenat és una variant de la xarada basat en un mot que acaba amb el mateix grup de lletres amb el qual comença un altre. L'inventaren els italians en 1950 i l'anomenen lucchetto (cadenat). El joc era popular a les revistes d'enigmística clàssica, però el seu veritable esclat es produí en 1987 quan el noruec Karl Strong va inventar-ne la modalitat onomàstica. Així, del sobtat maridatge entre el mític capità Horace NELSON i del líder sudafricà NELSON Mandela sorgia un hipotètic Horace Mandela. El procés és senzill. En aquestes noces sorprenents l'enigmista només actua d'alcavot. L'alquímia dels noms fa la resta. Així, ajuntant Santa KLAUS i KLAUS Kinski apareix una admirable Santa Kinski i de la combinació d'Elton JOHN amb JOHN Lennon en sorgiria un andrògin Elton Lennon.
Per reblar el paper del pou (well), que tindrà una transcendència macabra a la novel·la, VPJ s'empesca una explosiva parella d'autors encadenats —Walter Scott Fitzgerald Kennedy Toole & Walter Benjamin Franklin Delano Roosevelt— i els fa signar To the fair well with tied down arms (Al bell pou amb els braços lligats, variant de la famosa A farewell to arms d'Ernest Hemingway).
Finalment, l'as d'oros que és Horaci viu una esquizofrènica lluita interior digna d'Anthony Perkins a "Psicosi" que és un clam del poder revelador de la paraula en un lipograma d'as. "Clams d'alba": «—Parla'n amb la Varvara. / —Planta cara a Atlanta. Ataca la Varvara. Rapta-la, falca-la a la cambra, tanca-la, passa la balda, abat-la al matalàs, tapa-la amb la manta, banya-la amb la saba sagrada, tasta'n la sang./ —Calma't: pacta. / —Llança-la a la bassa, tanca la trapa. / —Adapta't al cap atlant. / —Mata-la. / —Raspalla-la. / —Matxaca-la, cratxa-la. / —Calla, Max! / Varvara: ¿L'atzar la salvarà?»

dijous, 4 de gener de 1996

Amors de Pagès

Potser amb la voluntat perversa d'arrecerar-se a l'ombra del gran èxit editorial d'El món de Sofia l'escriptor figuerenc Vicenç Pagès acaba de treure al mercat una novel·la desconcertant i atractiva titulada El món d'Horaci (Empúries, 1995). En el seu retorn a la taula de novetats, l'autor del notabilíssim Cercles d'infinites combinacions (Empúries, 1990) s'adscriu al puixant gènere del manuscrit trobat —aquest cop en suport magnètic i tan desordenat com el Llibre del desfici de Pessoa— i ens presenta l'edició d'una història fragmentada en un seguit de fitxers informàtics. El món d'Horaci és una literaturització intel·ligent i eficaç d'un tema recurrent en la nostra quotidianitat mediàtica: l'interregne cada cop més ampli que els mass media han establert entre la dita realitat i la dita ficció. Les ditades de Pagès deixen empremta. Cal un cert domini de les tècniques desxifradores per descobrir totes les ratlles del fals que emmascaren les pàgines d'aquest món horacià tenyit d'idiolectes joganers, homofonies sorprenents, parles privades de cotilla i jocs de paraules desacomplexats.
Una de les ditades més peculiars de l'obra és al fitxer dit BLOC1.HOR. Aquí, el nét espuri de Cortázar que protagonitza la novel·la abandona la xerranca i s'abona a la dita trigonometria sentimental. Sota el lema «l'amor és una funció», s'estén a analitzar les representacions cartesianes d'un ampli ventall de tipologies sentimentals. A partir d'una variable independent x (el temps) i una variable dependent y (el comportament afectiu, la sexualitat, les necessitats i els desitjos) aquesta fascinant criatura de Pagès representa gràficament un seguit de relacions de parella. Si ƒ és l'amor, x➙y=ƒ(x).
Fredes i clares, les representacions parteixen del moment en el qual la parella estableix un binomi format pel «primer coit i la convivència aproximadament monògama». El mostrari inclou gràfiques de les relacions dites normals i gràfiques de les relacions dites patològiques. De les onze variants establertes, unes quantes serveixen per il·lustrar els avatars emocionals del currículum amorós de Marilyn Monroe: des del seu primer matrimoni amb l'honrat treballador de la Lockheed James Edward Dougherty fins a les seves relacions puntuals amb John Fitzgerald Kennedy, passant per la seva connivència amb el dramaturg Arthur Miller o per les anades i vingudes de la seva convivència amb el jugador de beisbol Joe Dimaggio.
Tot plegat una il·lustrativa manera d'analitzar de què parlem quan parlem d'amor que, lluny de significar un mer divertiment enganxat amb blue-tack a les pàgines centrals d'aquest homenatge literari al fals, ajuda a ubicar l'univers referencial que envolta el món d'Horaci en el seu punt just. La descreença és l'única creença possible a l'hora d'analitzar l'aparença. Que un tema del teatre de Calderón salti dignament al nostre entorn plagat de semiòlegs, simulacres i setciències no és poca cosa. Sobretot si el curador dels fitxers editats tragina al nom un homòfon carregat de doble sentit, dit Bisens.