dijous, 22 de febrer de 2001

Amades endevinalles

La Biblioteca de Tradicions Populars de les Edicions El Mèdol va recuperant en edicions facsímil uns materials antics equivalents a les obres per fascicles que avui saturen els quioscos. Els laboratoris on neixen aquestes iniciatives editorials i els mitjans disponibles han canviat molt, però la voluntat d'arribar a un públic ampli les agermana. El "Diccionari d'endevinalles" que el folklorista Joan Amades va publicar en 1934 n'és un exemple clar. Va ser el volum XVIII de la sèrie B de la BTP i conté centenars d'endevinalles catalanes classificades alfabèticament segons els mots solució, de la A a la Xocolata. Ara els editors "medolars" ens la serveixen tal com era, amb l'únic afegit d'un bon pròleg de Joan Josep Isern que descriu amb amenitat les claus del gènere, el reivindica sense complexos i el situa en el vast camp d'interessos de Joan Amades, qualificat pel prologuista d'home-antena. La iniciativa és lloable des del punt de vista documental i permet adonar-nos d'un fenomen que sovint passa desapercebut: la brutal mutació de referents que separa el món, llavors ja antic, que cartografiava Amades, del nostre.
Un exemple extret de les endevinalles de la Jota és "Jo ho dic,/ jo ho torno a dir/ i no saps el que vull dir". La resposta, que Amades ja associa a l'artifici francès del "calembour", és l'estri que servia (i serveix, però cada cop menys, em temo) per junyir els bous: "jou". El pas del temps atorga un nou sentit al tercer verset de l'endevinalla. "No saps el que vull dir", avui, ja no només es refereix a l'estratègia d'amagar l'ou d'una manera enginyosa (homfònica, en aquest cas), sinó al fosc sentit que el terme "jou" pot tenir per a qualsevol jove d'avui, encara que visqui a pagès. De fet, una passejada ràpida per alguns mots resposta permet capir una paradoxa sagnant: sovint el pas del temps ha transformat els enigmes antics en peces gairebé irresolubles. Així, mots resposta com ara "clemàstecs", "filosa", "manegot", "papaorelles", "ullastre" o "xeixa" semblen més propis de constituir un enigma semàntic d'aquells que ofereixen quatre definicions possibles que no pas de figurar com a resposta a una endevinalla que oculta mitjançant artificis d'enginy un mot solució del qual es pressuposa un coneixement clar.
Amades es va interessar pels jocs de paraules gràcies al mestratge de Rossend Serra i Pagès, l'únic folklorista català que va conèixer a fons la tradició enigmística italiana, més rica i variada que qualsevol altre. Serra i Pagès va arribar a publicar una sèrie de quinze articles sobre enigmística al setmanari ripollenc "La Veu de Ripoll" i, pel que sembla, inoculà el virus ludolingüístic en la ment del seu inquiet deixeble. Les obres enigmístiques d'Amades, però, mai no van anar més enllà de l'endevinalla, segurament aclaparat per la dificultat d'altres artificis no tan "populars" com l'anagrama, el palíndrom o el logogrif. Tanmateix, la força de l'endevinalla no només es fonamenta en la seva difusió pedagògica de grans a petits. Sovint Amades recull exemples que voregen el territori subversiu conreat per les avantguardes coetànies del folklorista. Per exemple, aquesta, la solució a la qual és un personatge orwellià abduït pel marasme televisiu actual que comença amb G: "Tinc el que no té Déu/ i veig el que Déu no pot veure".

dijous, 15 de febrer de 2001

Arafat agafat

L'afrancesada proposta que transforma les peres en pegues prové d'un conte infantil anomenat A mi em patina la egga, i què? ?(La Galera, 2000).de l'escriptor basc Anjel Lertxundi. És un simple joc de substitució que comporta extirpar la vibració R de tots els mots que admetin una segona lectura amb el transplantament d'una G. Aquest procés, prou conegut pels logopedes perquè sovint l'han de combatre, admet un ús lúdic que desdramatitza el problema i fa crèixer la benaurada ambigüitat. Sovint la pràctica del patinatge errat ens acara a relacions tan sorprenents com la que encapçala aquesta columna, tramesa per Miracle Sala, que exemplifica el desig gens ocult dels radicals seguidors d'Ariel Sharon, en una versió tristament contemporània del joc del gat i la rata.
Les aportacions dels lectors han estat riques i variades. Neus Solà (Tarragona) s'endinsa en el terreny de l'erotisme per concloure que, avui, el comportament més eròtic és el més egòtic. Miracle Sala (Manresa) se'n val per revisar un dels títols emblemàtics del reporterisme panoràmic —Catalunya des de l'aire— i transformar-lo en un clam força sentit a les terres de l'Ebre: "Catalunya des de l'aiga". Qüestió de fluids. Sala també s'aventura a confegir frases que continguin rates i gats alhora, com a "La mare l'amaga a la maga" , "volar al ras a tot gas", "un baró en un vagó" o "és rar, aquest gag". De les seves aportacions en destaca una que molts clients de logopeda subscriurien: la xiroia expressió "és la pera" esdevé, en cas de problemes de pronúncia, "és la pega".
També Joan Pinyol (Capellades) s'hi afegeix amb parelles de frases erragé. Així, "L'aroma de la rossa" esdevé "la goma de la gossa", "Tarrés-Serrat en plena ràbia" es transforma en la surrealista "t'hagués segat en plena gàbia" i "L'Alvar no canta sense la Romina" fa "l'Alvar no canta sense la gomina", en un homenatge gens dissimulat als Power (¿gomina power?). Per la seva banda Carles Elias envia un exemple que "no mereixeria l'aprovació ni de pescadors ni de gastrònoms". La profecia d'Elias diu que sota "La ràbia del mar canvià la fira en un parell de rases" s'hi oculta "la gàbia del mag canvià la figa en un pagell de gases". Però és l'infatigable Alfons Saumell qui més excel·leix en l'art de segar serres. D'entrada, assoleix la millor resolució de la ràbia-gàbia, tot transformant "la ràbia d'una rossa" en "la gàbia d'una gossa". Després ens enlluerna amb consideracions econòmiques —"Hi ha marro, potser? ¿Els marcs alemanys canviats?" (¿hi amago, potser, els mags alemanys canviats?)— o zoològiques —"Què veig? La meva Maria, amb un ros, que sembla honrat!" (què veig?, La meva mà guia, amb un gos, que sembla un gat!). Finalment, Saumell ataca els noms propis. Una afectuosa dedicatòria "a Maragall" resulta que "amaga gall"; la valoració musical "En Serrat canta molt bé" esdevé "encegat canta molt bé"; "volem, ja, més Carner al cinema català" oculta "volem Ja-mes Cagney al cinema català" i, la millor, "era hortera i grasset" , gentilment dedicada a Ortega y Gasset. Més endavant veurem com l'univers RG conviu amb l'orientalitzant RL, com molt bé saben a Caldes de Malavella.

dijous, 8 de febrer de 2001

Una puta corba

La fal·lera translingüística desencadenada per una "cosina prima" que viatjava en un "cotxe car" ha provocat ja mitja dotzena de columnes carregades d'exemples en llengües diverses. Són temps poliglotes, els nostres, perquè una de les riqueses més visibles que sempre aporten les onades d'immigrants són les seves llengües, que ressonen i ressonaran pels nostres carrers peti qui peti. Fins ara, la majoria d'exemples aportats posaven el català en contacte amb l'espanyol (cosina prima), l'anglès (full ple sense sentit qualsevol any), el francès (tantes ties), l'alemany (rot vermell) o l'italià (l'esquerra sinistra). La columna d'avui recull aportacions en altres llengües.
D'entrada, Joan Prats Sobrepere explora els territoris fronterers entre el llatí i el català, sempre tan familiars, i ofereix diversos exemples entre els que destaca un "índex delator" i els "gens de família". Per la seva banda, Joan Brussosa Bassas aporta el seu gra de sorra en l'espinós afer del diàleg amb Euskadi tot oferint homonímies euscarocatalanes. Entre els exemples de Brussosa sobresurten un eixerit "avi d'Aitona" ("aitona" és avi en basc), un contundent "l'ase va fart" (ase es diu "fart") i un inquietant "No deus res" (es veu que els "deus" en euskera volen dir alguna cosa i res). Brussosa documenta la deu d'on han brollat els seus exemples, un diccionari escolar castellà-euskera i viceversa de Xabier Gereño (Bilbo, 1975).
Però ha estat el tàndem Xesca Pons i Gabriel Sampol els qui s'han endinsat amb més empenta en territoris lingüístics una mica més recòndits. Escriuen que "després d'un dinar", que imagino prou plaent com per convidar a una llarga sobretaula, es van llançar a la persecució de la "cosina prima". Les elucubracions, a banda d'exemples anglòfons (el ball de la pilota), alemanys (un frau de dona) i hispans (las golfas del desván), els van portar a confins tan remots com l'hebreu i el polonès. En hebreu ja vaig consignar els sorprenents "l'error del taüt" ("taüt": error) i "el mar amarg" ("mar": amarg), però l'encreuament amb una tercera llengua encara els permet trobar un exemple més rocambolesc en una frase aparentment tan anodina com "L'home ix de casa". Segons Pons & Sampol, "ix" és home en hebreu i "home" és casa en anglès, de manera que el cercle obert per "l'home de casa" es tanca, a Israel, quan n'ix.
Finalment, la puta corba que encapçala aquesta columna és l'exemple polonès proposat per aquest tàndem de verbívors. Tanmateix, per més que sovint hem estat titllats de "polacos", la veritat és que la llengua de Lech Walesa no és molt coneguda per aquests verals. A més, tal com ells ho han enviat no quedava clar si és que en polonès "puta" vol dir corba o viceversa, de manera que he corregut a documentar-me sobre la bella llengua del pontífex que vol til·la i heus ací que al final n'he tret l'entrellat. En polonès, d'una senyora que fa el carrer en diuen educadament "dziwka" o "prostytutka", però en registre vulgar és una "kurwa". D'aquí ve que tanta gent que ha perdut algun ésser estimat estimbat en algun revolt traïdor de les nostres carreteres recorri a l'expressió "aquella puta corba!".

dijous, 1 de febrer de 2001

Truca'm al call

L'allau d'homonímies interlingüístiques rebudes o penjades al fòrum "la cosina prima" de www.verbalia.com exigeix una reactualització d'aquesta proposta que ja arrosseguem des de fa mesos. La sol·licitud era clara i partia d'aquella familiar "cosina prima" bilingüe que agermanava català i castellà gràcies al translingüisme de "prima". Lluís Colom (Barcelona) fa créixer la família prima amb "tantes ties" francocatalanes i "son fill" anglocatalà, els quals s'afegeixen a un magnífic arquetip que torna a lligar la llengua catalana (casa) amb l'anglesa (home): "l'home de casa" i fins i tot al títol estrafet d'una de les novel·les de Josep Pla: El carrer street. Seguint en la línia anglòfila, Joan Bartolí (Sant Cugat) ens fa una petició sorprenent que ens acosta a la immortal Girona: "truca'm al call" i després es concentra en la regió facial, tot trobant "noses als nassos" i " el barret al cap". Joan Tharrats (Barcelona) coincideix en les qüestions relatives a les cases de barrets, tot insistint en la bondat d'anar amb el terrat ben airejat a "cap gorra" i Roser Guixà s'endinsa en el món de les marques amb el seu "seient de Seat".
Algunes de les propostes són més agosarades, fins al punt d'encadenar mots catalans amb els seus equivalents anglesos per bastir frases més o menys intel·ligibles en la nostra llengua. Així, Salvador Cases (Argentona) enfila "qualsevol any tot all (que) està be crida cries (i) entra enter", o "pares parents familiars relatives cantaven sang (a) son fill". També Daniel Ruiz-Trillo (Rubí) s'afegeix a la festa parti-da amb un poema dedicat a la cosina prima: "Correus a la posta de sol bimba de nena/ penes de membres sides de cantons dies que moren/ focs a les fires tapes cintes planes avions". I de Mallorca estant Xesca Pons i Gabriel Sampol s'empesquen homes de casa com "el ball de la pilota", "un pet de mascota" o "el bou bull" i també inverteixen el camí del català al castellà per transformar unes fantàstiques "golfes" en senyores que fumen i et parlen de tu a "las golfas del desván". Pons & Sampol fan una repassada poliglota que va més enllà dels habituals català, castellà, francès i anglès per abastar llengües com l'alemany, el polonès o l'hebreu. La setmana entrant algunes de les seves troballes compartiran columna amb d'altres cosines primes en llengües menys habituals, però un article intitulat "truca'm al call" no pot deixar de reproduir "l'error del taüt" (segons afirmen, "taut" vol dir error, en hebreu) o "el mar amarg" ("mar" vol dir amarg).
No totes les troballes interessants són canòniques. J. Parareda fa esment de diverses coincidències lingüístiques anglo-catalanes que no són sinonímiques però sorprenen i assevera, amb tota la raó del món, que els turistes anglòfons deuen tenir poquíssimes ganes d'agafar un d'aquells petits autobusos blaus que circulen per la zona comercial de Barcelona sota el bonic rètol de "Tomb Bus". Una hora o altra a tots ens agrada anar a fer un tomb, però la cosa canvia de color si ens adonem que "Tomb", en anglès, vol dir "tomba". Francament, no tots els dies són Tots Sants ni tots els que volten pel món volen tornar al Born.