dijous, 13 de juliol de 1995

Tots els camins van a Vilanova

Vilanova i la Geltrú té més homònims que Barcelona, Reus, París i Londres junts. La gloriosa llista de les Barcelones del món queda petita al costat de la que pot exhibir la capital del Garraf. Una de les fórmules toponímiques més esteses és, justament, la que descriu una població com a vila nova. De tothom són conegudes les altres vilanoves catalanes i probablement alguna Villanueva espanyola. Però la cosa no acaba aquí. La llista s'enriqueix amb grans ciutats del passat (per exemple Cartago) i un reguitzell de viles noves homònimes que encara senyoregen als mapes d'avui. Si ens cenyim a la vella i dissortada Europa, les localitats germanes de la pàtria de Francesc Macià abasten Newtown, Neuville, Napoli, Neustadt i Novogrod.
Però Vilanova podria també esdevenir l'escenari ideal per a una hipotètica trobada enigmística de personatges amb cognom toponímic. La nova arca de Noè antrotoponímica aplegaria gent ben diversa que compartiria l'estranya qualitat de no poder desaparèixer del mapa. La podria presidir el teòleg benedictí Evangelista Vilanova i els seus membres podrien traçar una autèntica ruta turística.
Així, l'actriu Sílvia Tortosa seuria prop dels radiofònics Sílvia Tarragona i José Luis Barcelona, sota l'atenta mirada de Josep Antoni Duran Lleida i just al costat d'un bust de Manuel Girona. El sector català el completarien el fotògraf Quim Manresa, l'actriu Teresa Manresa, el futbolista colombià Tren Valencia, el financer Valls i Taberner, el desparegut noble de fira Jaime de Mora y Aragón, l'enginyer de camins espirituals monsenyor Escrivà de Balaguer i la inefable Tita Cervera.
El país veí també comptaria amb una nodrida representació. L'estrella indiscutible dels antrotopònims —Carmen Sevilla— patiria els atacs dels puristes perquè es tracta d'un pseudònim, però la seva simpatia proverbial tornaria a salvar-la. Els escriptors catalans Maria Jaén i Enric Sòria s'afegirien a la celebració, igual com les artistes Rosa Zaragoza i Loles León o els futbolistes Fran Murcia, Cáceres, Ricardo Zamora (q.e.d.) i Iván Zamorano. Les Castelles encara aportarien quatre nous membres il·lustres a la trobada de Vilanova: l'ex-president mexicà Miguel de la Madrid, l'ex-consellera catalana Maria Eugènia Cuenca i dues patums de la música i del teatre espanyols: Andrés Segovia i Paco Martínez Soria.
Posats a gastar diners públics en congressos, encontres, trobades, aplecs i jornades l'antrotoponímia és nova, espectacular i distreta. Atrauria els mitjans de comunicació i tampoc no caldria que els congregats diguessin gran cosa. Sempre podrien parlar de Jaume Roma.

dijous, 6 de juliol de 1995

De cor ¿què vols?

Qui menja sopes se les pensa totes. Segurament, Josep Maria Albaigès en deu haver menjat moltes abans d'escriure el seu recent manual de mnemotècnia —o mnemònica— Ayudando a la memoria (Círculo de Lectores, 1994). Un llibre digestiu farcit de fórmules pretesament infal·libles per retenir en el cervell informacions de tota mena. Les publicacions de caire pràctic al voltant de la memòria són força nombroses en totes les cultures. Albaigès —que ja ha fet llibres sobre noms de persona—, s'afegeix a la tradició mnemotècnica amb una obra correcta que participa de les claus bàsiques del gènere: anècdotes Guinness, promesa còmplice d'utilitat, nocions psicològiques generals, mètodes curiosos, receptes clares i exemples precuinats. El seu llibre supera amb escreix els models més sensacionalistes i es situa en la regió de la tèbia credulitat que transiten les darreres tendències en la mnemònica, com ara Demonic Mnemonics de Murray Suid (Laurel Ed. New York, 1990). Enrera queden les gasòfies que ofereixen poder mental en 30 dies o obres com les del francès Robert Tocquet que l'any 1987 els de Martínez Roca van tenir la delicadesa de traduir com Supermemoria. Cómo adquirir, desarrollar y conservar una memoria excepcional, sense acabar d'especificar en quants dies.
Els sofistes grecs són els pares de la mnemònica. Quintilià explica que Simònides s'havia retirat d'hora d'un gran banquet que acabaria en tragèdia. El sostre es va ensorrar i la majoria de morts van quedar desfigurats. Simònides reconstruí mentalment la posició de tots els convidats i així va poder reconèixer els seus cadàvers. El rei cimmeri Mitridates II del Pont, en qui s'inspirarien Racine, Scarlatti i Mozart, parlava 22 llengües i coneixia el nom de tots els seus soldats. Sèneca retenia grups de 1.000 paraules incongruents. També Pico della Mirandola parlava 22 llengües i podia repetir de cor, com l'eximi Menéndez y Pelayo, qualsevol cosa en llegir-la per primera vegada. Més enllà d'aquests dignes terratinents de la memòria s'alça el territori inhòspit de la follia.
Poliglotes exhibicionistes que dominen 54 llengües (cardenal Giuseppe Gaspare Mezzofanti), conferenciants de fira que poden recitar 20.000 dates de la història universal en 15 llengües (doctor Fred Braums), estudiosos de l'Alcorà que en reciten 6.666 versicles sense vacil·lar (Mehmed Ali Halici, d'Ankara, en 1967), hindús que reciten de cor les 10.000 estrofes del seu Rig Veda o japonesos obsedits per saber les 20.000 primeres xifres del número pi (Hideaki Tomoyori). Però el rei de la casa és el polonès Veniamin, estudiat durant més de 30 anys per l'Acadèmia de Ciències de la URSS. Veniamin rebia qualsevol llista de mots —fins i tot inexistents—, de xifres o de signes i la reproduïa de cor. Una setmana després. O un mes. O fins i tot vuit anys més tard. Les seves explicacions són impressionants. El paio associava qualsevol signe a una impressió de forma, de color, de llum... i després ho recordava tot plegat. Un crac de la sinestèsia, el polonès.
Albaigès ofereix alguns exercicis per jugar a fer de Veniamin i afegeix un divertit diccionari de trucs mnemotècnics en espanyol a preu fet. Alguns d'entranyables: "Cuando el oso toca el pito, el mico pasa el plato", en un context químic, implica que els àcids acabats en -oso produeixen bases acabades en -ito. Els àcids d'alta valència acaben en -ico i les seves sals en -ato. Són trucs curiosos. Podem usar-los, llençar-los o fer-ne de nous. I menjar més sopes. O millor encara, cues de pansa.