dijous, 28 de maig del 1998

Promiscuïtat

Aquella màxima de no anar mai al llit sense haver après una cosa nova continua vigent. També en el teòricament ultraespecialitzat camp dels jocs de paraules. Els nord-americans, que a l'hora de fer saraus sempre han estat els reis, acaben d'organitzar un concurs lingüístic ple de pirotècnia enigmística. Ben allunyat dels clàssics concursos de la paraula més bonica o la més lletja que de tard en tard s'han convocat per aquí (fa cinc anys un diari francès va convocar-ne un de lletjor i el va guanyar "Maastricht"). A Amèrica han prescindit de la bellesa. Es tractava de trobar la paraula més promíscua de la llengua anglesa, entenent la promiscuïtat com la capacitat de la interfecta de relacionar-se enigmísticament amb el màxim nombre d'altres paraules. Per presentar-los la paraula vencedora he decidit traduir literalment el paràgraf de la seva nominació: "I ara, linguòfiles i linguòfils —verbívors, potser podríem dir-ne en català—, si us plau preparin-se per fer una gran ovació de gala en honor de la lluminosa, la increïble, l'ínclita, la mai prou ponderada estrella entre les estrelles. Senyores i senyors, verbívores i verbívors, els presento la paraula STAR".
La demostració de les aptituds promíscues de la lluminosa STAR (estrella) són riques i variades. En la mesura que permeten una adaptació al català, provaré de reproduir-les. D'entrada, si capgirem aquesta estrella lluminosa ens trobarem els esgarrifosos RATS, penats o no, que componen el seu bifront. Si, en canvi, efectuem el que els enigmistes nord-americans anomenen una transposició cíclica (decapitem el mot i li afegim la inicial al darrere), ens apareix un os humà: el TARS. Ara bé, si progressem de l'interior del mot cap a l'exterior, per tal de passar a les disposicions 2134 i 3421 topem amb un TSAR i amb les seves males ARTS. En anglès la parella de bifronts STAR-RATS són les úniques paraules de quatre lletres o més que permeten fer un doble capgirament dedins-enfora. En català aital meravella encara està per descobrir.
Finalment, STAR presenta una paraula veïna perfecta: TUBS (el que els americans anomenen shiftgram ). Les paraules veïnes estan compostes per les lletres immediatament anteriors o posteriors de l'alfabet. Aquest és el procediment que va usar el cineasta Stanley Kubrick quan va decidir rebatejar el seu IBM a "2001, Odissea en l'espai" amb les lletres veïnes HAL —les immediatament anteriors de l'alfabet—. Les veïnes posteriors de STAR formen TUBS. En canvi, d'entre totes les combinacions que permeten les lletres de STAR, només les quatre ja vistes produeixen un anagrama perfecte —TSAR, TARS, RATS, ARTS—, tot i que potser podríem admetre al club l'abreviació de senyoreta (Srta.). En aquest terreny, la promiscuïtat de STAR segurament és superable.
Si algun lector és capaç de trobar una paraula de quatre lletres més promíscua que STAR, ja pot córrer a enviar-nos-la a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o a mailar-nos-la a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.

dijous, 21 de maig del 1998

Cave Canem

Cave Canem és una revista (aperiòdica) de literatura editada a Vic. Tot i que ja té set anys de vida, l'últim lliurament és només el cinquè. Com la immensa majoria de revistes culturals CC és una publicació difícil de trobar (raó: IEC. Carme, 47), però en canvi és atípica per diversos motius: perquè és de literatura, perquè s'hi cou bon pa i perquè flueix tranquil·la. Al número 1 Lluís Sol ja definia els interessos dels càvecs anèmics en un text de presentació: "Ens interessa la literatura (...) que es fonamenta bàsicament en la llengua. La literatura és un tipus de manipulació de la llengua. I el fet d'entendre que la llengua arriba un moment que ha esdevingut literatura implica pensar en un exercici intencionat, que gira i es regira per tal de tocar el lector com les aromes que captiven el vianant distret que passa per davant de ca l'herbolari".
Una de les gràcies de CC és que el seu consell de redacció —format per Ignasi Badia, Toni Casals, Jordi Llavina, Jordi Puntí, Joan Rebagliato i Lluís Sol— és força generacional, anyada, poc o molt, del 67. I la generació de Puntí —el primer dels càvecs anèmics que ha destacat al circuit open—, a banda de prometedora, és de les últimes que van viure un mapa universitari quasi bicèfal en el qual els estudis de Filologia encara ocupaven un lloc destacat. Els càvecs anèmics han acompanyat, des del primer número, les narracions i poemes inèdits amb pulquèrrimes traduccions d'autors aimats. Epigrames de Marcial reescrits per Toni Casals, sonets de Miquel Àngel en versions de Gemma Pauné, poemes de Robert Walser a càrrec de Pere Montalat, contes de Tabucchi (Jordi Puntí), Dino Buzzati (Joan Rebagliato) o l'escriptor hindú Arjun Dangle (Elena Martí Segarra). Al CC4 hi ha bons poemes de Lluís Sol i Maurici Pla, Rebagliato dedica un conte a Joan Coromines, Puntí fa una ressenya espúria d'una exquisidesa només comparable als croissants de xocolata de les sagues escandinaves i Pau Vidal hi aporta una bona dosi enigmística amb uns mots encreuats temàtics intitulats "Literatura Definida".
El text de presentació del CC4 demostra que el consell de redacció no s'ha cansat de redactar definicions de literatura. Aquest cop és Ignasi Badia qui escriu: "tot amb tot, si encara volem que la literatura sigui alguna cosa, sempre podem dir que és un conjunt d'activitats que tenen a veure amb la funció estètica de la llengua (...) de mots rimats a mots encreuats —benvinguda, enigmística!— passant per tota la prosa que calgui". La presència de l'enigmista Pau Vidal, coetani dels càvecs anèmics, en una revista de literatura és una gran notícia per dos motius. D'una banda, perquè els mots encreuats catalans van tenir la sort de néixer a la cuina d'un escriptor com en Tísner. A més, les definicions del xef Vidal són una delícia: "Solen fer-ho els escriptors mandrosos quan agafen el metre" (rimar); "Féu el que calia sobre la closca pelada dels cretins" (escopí); "Sol ser lletra d'importància majúscula" (inicial)...

dijous, 14 de maig del 1998

Personatges numeraris

Ramon Giné és l'editor d'una de les poques revistes del món especialitzades exclusivament en palíndroms. Una publicació que presenta, naturalment, una impecable capçalera capicua: "Semagames". Però la dèria palindròmica no és pas eixorca. També ha empeltat Giné d'altres brots de febres verbívores. Aquest sarralenc trasplantat a Vilallonga del Camp sovint investiga o escriu sobre mots pentavocàlics, bifronts, problemes de lògica i tota mena de facècies. Repassant un recull dels seus escrits a la revista "El Baluard" de Sarral he topat amb una llista del que Giné anomena "números onomàstics" i que aquí rebatejarem amb el títol que encapçala aquesta columna: "personatges numeraris".
Giné recupera una antiga tradició castellana de cognoms amb finals numèrics que avantposava "Miguel de Unamuno (1) a Benito Pérez Galdós (2)" per elaborar una llista numèrica que també es permetia elements tan pintorescos com "Luca de Tena, don Torcuato" per cobrir el número quatre. Ramon Giné eixampla la llista canònica tot afegint-hi exemples que corresponen als nombres en català i obre de bat a bat les portes a l'especulació enigmística. En el millor dels casos es tractaria de crear una galeria absolutament inútil de "penes" —personatges numeraris, PPNN— que ens permetés comptar del zero a l'infinit. Una nova col·lecció enigmística d'interès inversament proporcional a la seva utilitat. És per això que avui completem les troballes de Giné amb alguns exemples de collita pròpia i emplacem els lectors més inquiets d'aquesta columna a enviar personatges numeraris que ens permetin completar la llista.
Després d'Unamuno (1) i Galdós (2), Giné introdueix un tercer personatge que funciona tant en espanyol com en català: l'escriptor català Apel·les Mestres (3), a qui des d'aquí afegim l'autor contemporani Albert Mestres (3) que acaba de publicar a Proa una novel·la magnífica: La ela de Milet. En la llista de Giné els números senars semblen més avinents per a la pràctica dels numeraris. Personatges com el filòsof José Ortega y Gasset (7) o el Marquès de Masnou (9) fan augmentar l'estol de numeraris senars. L'exercici és dur i la collita migrada, de manera que Giné acaba permetent-se llicències una mica transgressores com ara Severo Ochoa (8) per al vuit o Jacinto Benavente (20) per al vint en espanyol.
Les primeres aportacions exteriors que ens permetem per completar la llista de personatges numeraris són aquestes: per a la mitja dotzena sant Francesc d'Assís (6) alena numeraris com el novel·lista brasiler Joaquim Maria Machado de Assís (6) — de qui Quaderns Crema acaba de publicar El señor Casmurro—. Una altra casella que estem en condicions d'omplir és la centenària. L'escriptor valencià Manuel Vicent (100) ens permet completar aquest número tan rodó. Si algun lector troba més personatges numeraris els pot enviar a la Secció Enigmística. Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o mailar-los a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.

dijous, 7 de maig del 1998

Personatges exemplars

Una de les peculiaritats de la literatura dita de ficció és la creació de personatges. Éssers que sovint tenen noms i cognoms, edat, caracter —justament els anglesos els anomenen characters—, complexió física, malformacions, família i sobretot conflictes. Són els subjectes de molts relats, les persones interposades mitjançant les quals els autors exposen pensaments que mai no gosarien formular des del seu jo. La sal de la literatura. En algunes tradicions —penso en Pirandello, en Unamuno— aquests éssers sorgits, com se sol dir, de la ploma, es revolten contra el seu demiürg particular. Prenen una fictícia autonomia i rebaixen el seu creador a la seva condició, tot xuclant-lo al fons de les seves existències virtuals. Altres autors, en canvi, efectuen el procés contrari: prenen éssers censats al món dels vius i els entaforen en les seves novel·les sense preocupar-se ni tan sols de maquillar els seus noms i cognoms.
Alguns escriptors s'han entretingut a elaborar magnífics diccionaris enciclopèdics de personatges ficticis. És el cas, per exemple, de l'italià Gesualdo Bufalino que va publicar un interessant Dizionario del personaggi di romanzo (Mondadori, 1989) que inclou entrades com Simplicissimus, don Quixot, madam Bovary o Ulisses (l'homèric i el joycià). La utilitat didàctica d'aquesta mena de volums no treu que siguin materials propers a la mítica enciclopèdia de Tlön borgiana, on es cartografiava un univers paral·lel al nostre, tan desconegut com fascinant. O a un magnífic diccionari de llengües inventades que ha escrit el poeta italià Paolo Albani. Fa poc, en una de les moltes trobades entre escriptors desvagats que propicien les cuites de sant Jordi, Jordi Puntí —autor del flamant recull de contes Pell d'armadillo— em deia que ell col·lecciona llibres inexistents que apareixen esmentats en obres literàries i que ja en té un grapat d'inventariats.
Aquesta flaca d'en Puntí admet un complement que potser ens permetrà oferir personatges aptes per a unes obres tan exemplars. Personatges extrets de la nostra realitat quotidiana que algun "creatiu" ha llançat a la vida per exemplificar algun formulari. Vaig topar amb el primer fa poc, quan un afer burocràtic em va exigir visitar una màquina d'aquestes que la parla ha batejat com "fotomatons". Mentre esperava el bloc de quatre clònics que s'estaven revelant a l'interior d'aquell quiosc, em vaig fixar en la mirada bovina d'una de les noies que sortien fotografiades en un dels plafons laterals.
És un exemple dissenyat per demostrar que les fotos que fa la màquina serveixen per fer-se el carnet d'identitat. El document exemplar, com els reals, està signat per la "Fábrica Nacional de Moneda y Timbre". Va ser expedit el 13-05-1996 i caducarà el 12-05-2006. És el número de DNI 99999999-R i correspon a una tal "Carmen Española Española". No cal dir que es detecta un esforç per no coincidir amb cap persona de carn i ossos. Coneixeu altres personatges tan exemplars com aquesta Carmen?