dijous, 27 de juny del 1996

Pich i Pon

Entre 1912 i 1915 Joan Pich i Pon va ser alcalde accidental de Barcelona en diverses ocasions. Lerrouxista primigeni, va arribar a presidir la Cambra de Propietat Urbana i a actuar com a comissari regi (juntament amb Cambó) de l’Exposició Internacional de 1929. Fundà un parell de diaris i fou l’alcalde de Barcelona que imposà el govern després dels fets d’octubre de 1934. L’afer de l’estraperlo l’obligà a dimitir de tots els seus càrrecs en 1935 (amb d’altres membres del Partit Radical) i l’inici de la guerra civil el va foragitar. Tot un currículum, el d’aquest polític amb nom de joguet.
Però curiosament un home matusser com ell, que accedí a l’alta política amb una formació més aviat precària, té tots els números per arribar a ser una figura de culte equiparable al reverend Spooner anglès (que dóna nom als làpsus lingüístics dits spoonerisms) o a una loquaç personatge de Sheridan anomenada Mrs. Malaprop (que batejà els malapropismes). Pich i Pon ens havia llegat les pich-i-ponades fins que l’IEC ha decidit que cal escriure pichiponades (o piquiponades). En tot cas, és la nostra manera historiada de dir làpsus lingüístics. Les piquiponades són errors clamorosos de lèxic que desperten la hilaritat general. Sobretot en boca de personatges públics.
El mecanisme sempre és el mateix. Un orador s’equivoca sovint a l’hora de parlar en públic i la cultura popular fa la resta. Dels exemples verídics en els quals es fonamenta la fama de “trabucaire lèxic” de l’interfecte es passa a un caramull d’exemples espuris que engrandeixen el seu renom. Fins ara, de Pich i Pon només hem estat capaços de localitzar tres piquiponades cèlebres. “Llengües vespertines” en comptes de llengües viperines, “perspicàcia” en comptes de perspectiva i, la millor, quan per assegurar que a la fi se li havia fet justícia l’estraperlista Pich i Pon va cridar “A la fi m’han ajusticiat!”. Ben segur que molts dels lectors sèniors de l’AVUI podrien completar aquest breu repertori amb perles extretes de la seva tradició oral familiar.
La celebritat de Joan Pich i Pon ha minvat molt. És el preu de la fama efímera que atorga l’oralitat. Les seves facècies involuntàries han estat substituïdes per les expressions que fan circular els mitjans de comunicació actuals. És llàstima, perquè qualsevol guionista amb quatre dits de front en podria treure molt partit, del llegat piquiponià. Un altre dels mots de l’època que ha quedat encastat en la memòria dels més grans és l’estraperlo. Tothom, més o menys, relaciona l’estraperlo amb la corrupció. El que potser no és tan conegut és l’origen d’aquest mot estrany de ressons esperantistes.
El nom, que després va passar a designar tota mena de frau comercial, provenia d’una ruleta trucada que els seus inventors van provar d’introduir a Espanya abans de la guerra. Els tres propietaris del diabòlic giny es deien Strauss, Lowman i Perlo i van batejar-lo Straperlo. La jugada, que segurament “emulsionà” Pich i Pon, va ser un fracàs i l’estraperlo se’n va anar en orris.

dijous, 20 de juny del 1996

És Almirall !

Tal com l'admirat Joan Solà demostra setmanalment des de la seva docta columna en aquest mateix suplement, la llengua és un brollador inesgotable de sorpreses. Inesgotable. Fa un mes llarg ens fèiem ressò d'una nova figura enigmística practicada amb fruïció pels fabricants nord-americans de samarretes serigrafiades de màniga curta en forma de T. El repte consistia a elaborar missatges verbals que eludissin les clàssiques distorsions especulars dels miralls. Calia escriure, per tant, amb lletres simètriques. Només les majúscules A-H-I-M-O-T-U-V-W-X-Y. La ceba prové d'un fals anunci de pasta de dents que un dels gurus del gènere s'empescà als Estats Units fa deu anys: "IVY MOUTH WAX". Escrit a la manera xinesa. De dalt a baix. Com es pot comprovar, el tub d'aquest peculiar dentifrici resisteix un cara a cara amb un mirall sense patir cap capgirament.
Vam batejar el nostre modest expedient X amb el nom entre marí i catalanista de mots Almirall i vam donar un parell d'exemples catalans que decantaven la tendència estètica del gènere cap a un gore fi: HI VOMITO o HO VOMITI. Molt adients per lluir-los a la samarreta durant les nits de marxa estival. Potser per culpa d'això alguns dels exemples enviats pels lectors de l'AVUI (ell mateix, mot Almirall) van de sang i fetge. Sever Salvador (Sabadell) en fa un d'escorxador —TA IAIA MATA XAI— i un altre de política internacional —AXIOMA: XIÏTA MATA XA—. Alfons Saumell (Barcelona) comença matant mots —HA XUMAT VI I VA MUT: MATA TOT MOT VIU—, però després afluixa i passa a les cròniques d'en Tomàs Molina: AI, HI HAVIA, AVUI MATI, HUMITAT MAXIMA. Un corresponsal anònim de Barcelona (carta matasegellada a l'Oficina Central de Correus de Colom) que es limita a signar XAVI es mostra TAXATIU en les seves opinions. Diu que la recerca de mots Almirall MOTIVA AVIAT. Un bon eslògan per serigrafiar-se al pit.
Pep Martínez (Terrassa) no s'IMMUTA davant la HUMITAT. Signa TITOT. Laura Serra (Barcelona) ens escriu que MOIX (Terenci) és l'únic escriptor que resisteix la prova del mirall. En busquem d'altres, infructuosament. Alfons Saumell proposa buscar polítics que siguin capaços de resistir els canvis d'esquerra a dreta o viceversa sense deixar de sortir al mirall. Seguim sense trobar-ne. Finalment, Sever Salvador i Padrosa (Sabadell) demostra que és el corresponsal que més hores ha invertit davant del mirall. Ens fa arribar un llistat de 249 mots Almirall espigolats entre les entrades del nou Diccionari de la Llengua Catalana del IEC. Després, aprofita tot aquest material per elaborar una quinzena de frases classificades (innocents, polítiques, ornitològiques, onomatopeiques i verdes). Naturalment, en reproduïm una de les que mereixen aquest acoloriment esperançat. La millor (i la segona més llarga): TA TIA HA MAMAT TOTA TITA TUA I HA XUMAT TOTA TITA MIA. Per més que optem per una lletra menuda, si volem lluir-la serigrafiada no en tindrem prou amb una samarreta. Ens caldrà una túnica. O un vestit de núvia.

dijous, 13 de juny del 1996

C D Casassas

CD-ROM. Poesia. Semblen incompatibles. Però no. Dotze sentits (Poesia Catalana d'Avui) (UPF-Proa-Diputació, 1996) és un cedé (el primer del seu gènere) que surt a l'incipient mercat dels productes informàtics carregat de poemes, poetes, paraules —escrites, dibuixades, dites—, informació, bibliografia, entrevistes filmades, moments màgics, àlbums de fotografies, objectes trobats i molt més encara. Tot plegat, bufat per una alenada d'interactivitat que fins i tot inclou un recital a la carta que permet l'usuari triar els poemes que vol escoltar en un teatret virtual. La proposta, ideada per Jaume Subirana, s'ha pogut desenvolupar a l'Institut Universitari de l'Audiovisual que dirigeix Xavier Berenguer. Un dels pocs centres des dels quals, avui, es construeixen ponts sobre les aigües revoltades que separen l'humanisme i les noves tecnologies. Ponts com aquests Dotze sentits amb Blai Bonet, Joan Brossa, Enric Casassas, Narcís Comadira, Feliu Formosa, Pere Gimferrer, Maria Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol, Josep Palau i Fabre, Francesc Parcerisas, Màrius Sampere i Jordi Sarsanedas.
La iniciativa de Subirana i Berenguer potser empenyerà alguns lectors de poesia a compondre-se-les amb un lector òptic, però el més segur és que acosti aquesta dotzena de poetes a uns quants consumidors habituals de CD-ROMs menys documentats i lírics. Potser així un buscador de shareware descobrirà un vers que li entrarà pels ulls i per l'oïda alhora. Un vers que ja no l'abandonarà, que podrà localitzar en llibres adquirits en aquella mateixa llibreria que té el quiosc ple de revistes informàtiques. I, vés a saber, potser els poetes guanyaran un lector humà gràcies al lector òptic. De fet, alguns dels dotze poetes antologats ja hi guanyen molt, amb el canvi de suport. ¿Qui no voldrà, a partir d'ara, sentir i veure el seu poeta preferit recitar els mateixos poemes que surten per pantalla, escrits i dits alhora? ¿Qui renunciarà a imprimir-los, tantes vegades com vulgui, en fulls volants com els que Foix somiejava?
Un dels que gairebé demana a crits un CD monogràfic és Enric Casassas. L'Enric és un bard intrèpid que recita com vol. Un rapsoda de whiksy sol i veu clara. Ha volgut ser poeta i no ser-ho. Ser-hi i no ser-hi. La tossuderia d'uns quants, en especial de David Castillo i Julià Guillamon, el va rescatar del medi pelàgic. La cultura dita oficial l'ha reconegut. Després de la publicació sistemàtica d'alguns dels seus vells llibres a Empúries (notablement La cosa aquella i No hi érem ) Casassas ha hagut d'entomar un reguitzell de premis. Primer els de la crítica d'aquí (Serra d'Or, 1991) i d'allà (Associació de Crítics d'Espanya, 1993), després el Carles Riba 1995, amb Calç. Ara els que el van lloar com a "trobador punk" començaran a dir que aquest llibre (presentat a un premi) ja no és tan bo. Ximpleries! Mantenir l'extraoficialitat després de tantes confirmacions costa, però en Casassas se'n surt. "Qui gosa i vol i sap fa el que li rota". Volem un CD només d'en Casassas!

dijous, 6 de juny del 1996

De bulbs i vulves

Els lectors confessos d'aquesta secció enigmística han subscrit amb vehemència l'anàlisi que, no fa gaires setmanes, fèiem dels conflictes genèrics de Johan Cruyff. Mé enllà de les debatudes qüestions futbolístiques, aquí ens centràvem en les falses parelles (tipus pilot-pilota) amb què Cruyff ens va delectar durant tots aquests anys. Conscients que la vida en parella és sempre una font de conflictes i que el bulb del jardiner és una cosa ben distinta de la vulva de la jardinera, alguns lectors de l'AVUI han ultrapassat el mer llistat i s'han llançat a fabular una mica.
Així, Alfons Saumell (Barcelona) trava una dotzena de frases a partir de les oposicions pot-pota, pop-popa, bombó-bombona, tomb-tomba o tel-tela. Saumell ens assegura que veu pops a popa, que la flama socarrima el flam o que no és estrany trobar una taca blava a la punta del tac de billar. També Lídia Ros (Sabadell) ens presenta un cònsol (honorari?) desconsolat a la consola prenent cansalada perquè el seu vol ha quedat cancel·lat. Pep Garcia (Badalona) afirma que pren calamars sota la calamarsa i Rita Pérez (Argentona) escriu que trobar cotxes a la voravia li toca el voraviu. Per acabar-ho d'adobar, un conte que l'escriptor figuerenc Vicenç Pagès publicà a "El Punt" el 28/7/93 descriu amb l'elegància pròpia de l'autor de El món d'Horaci la "Història d'amor" (que és el títol) d'un tren amb la trena d'una nena. "Sense la trena, el tren es pansia", hi llegim.
El també empordanès Josep Domènech Ponsatí (Sant Feliu de Guíxols) ens ha fet arribar 69 (!) falses parelles esplèndides en un format que oscil·la entre l'aforisme i el conte bonsai, agrupades sota l'adient títol "De l'aparell crític de La parella crítica. La novel·la del Nobel ". Domènech fa troballes inèdites i sorprenents —(De penalty) Diva sense DIU, o (L'staff i l'estafa) Injusta reducció de plantilla—, però sobretot sap donar forma literària a les més òbvies —(Nit de noces) Després del sí, la sina; o (Al·lucinatoris) El porro i la porra—. És aquest estil a dos temps, com d'acotació escènica, el que transcendeix el mer joc enigmístic i suggereix mons ignots.
En reproduïm més encara. N'hi ha de mediàtiques —En portada: "Casament de l'any entre el civil i la sibil·la" (Ella ja ho havia profetitzat)—. De metafísiques —(La presó imaginària) El cel, una cel·la—. D'actualitat —Interrogant: ¿De què fa gala el GAL?—. De bíbliques —(Do de síntesi) "El món no va ser fet en un dia; la mona, en canvi, sí" (Gn, 1)—. De criptozoològiques —(El drac i la draga) Recerques al llac Ness—. De gastronòmiques —(Col·lage) Col de Brussel·les i col llombarda, amb cola aràbiga—. De tradicionals —(La bella i la bèstia) El ruc i l'arruga—. De peix —Gregueria: la rapa és l'espina escurada del rap—. I també de ferroviàries com al conte de Vicenç Pagès —(Imatge surrealista) Trenes de trens en garlanda—. Una joia verbal per fer el pau tant com calgui i després fer les paus sense pausa.