dijous, 19 de desembre del 2002

Sense espinada

En l’últim article de l’any vull introduir un concepte inquietant: la literatura sense espinada. No és una idea nova, però sí que en aquest 2002 ha trobat nous valedors. Com si el Bartleby de Melville passat pel sedàs del Vila-Matas premontanià hagués fundat una editorial. Perquè es tracta justament d’això, d’una exquisida editorial nord-americana fundada el passat 20/02/2002, segurament a les 20:02 del vespre, amb el nom de Spineless Books (llibres sense espinada). Una editorial independent que s’ha especialitzat en la distribució de literatura d’experimentació formal, en suport imprès i de forma electrònica. L’entorn de Spineless, per tant, explora els gèneres hipertextuals d’escriptura col·laborativa i frega el pensament utòpic. Qualsevol que visiti spineless.com detectarà de seguida que és un projecte sòlid que va més enllà del weblog personal. S’hi ofereixen eines d’escriptura en línia, llibres per llegir o per comprar, llistes de lectura, bibliografia, imatges i sons. Spineless Books fins i tot reprodueix els textos complets de la mítica novel·la lipogramàtica d’Ernest Vincent Wright “Gadsby”, amb més de 50.000 paraules sense cap lletra E, o del poc conegut “Never again” de Doug Nufer, llibre en el qual no es repeteix ni una sola paraula.

La bibliografia al·ludida és molt propera al món que vaig intentar cartografiar a “Verbàlia”. A cal Sensespinada divideixen els llibres que els interessen en quatre seccions: ludolingüística, Oulipo, palíndroms i obres literàries formalment perfectes (sic). En aquesta última categoria, per exemple, inclouen la “Alphabetic Africa” de Walter Abish, una novel·la de 52 capítols que van de la A a la Z i viceversa. La lletra que cada capítol porta al títol indica la constricció. Totes les paraules que componen el capítol han de començar amb aquella lletra o qualsevol altra que la precedeixi en l’alfabet. Per tant el primer capítol i l’últim, presidits per la A, són forçosament tautogrames on l’única inicial admesa és la A, mentre que els dos capítols centrals (tots dos intitulats “Z”) admeten qualsevol paraula, comenci com comenci. La idea és prou raonable: el plantejament i el desenllaç de la novel·la lliguen l’autor de mans mentre que en la zona central de la història l’escriptura flueix perfectament alliberada del jou tropològic.

L’aposta d’experimentar sense l’espinada narrativa lineal també implica anar més enllà de la pàgina impresa. És per això que Spineless Books inclou obres literàries en hipertext com ara “Letter to Linus” i també eines informàtiques ben curioses per incitar a l’escriptura. Per exemple, el “Cervantes Writing Engine” (Motor d’escriptura cervantina) que permet una activitat tan borgiana com escriure i revisar “Don Quijote” en línia, el “Deep Speed” (Velocitat profunda) per crear nous palíndroms o el projecte “Newspoetry” d’escriptura col·lectiva per fer poemes sobre les notícies del dia, en sintonia amb les últimes propostes del poeta català Valentí Gòmez i Oliver. La literatura sense espinada és anticanònica. Pot recordar l’escriptura sense llançadora de Vicenç Altaió o les paraparèmies de Carles Hac Mor o els exercicis oulipians de Victor Sunyol. Però el seu cànon és literalment al·lucinant: “The Drinker” de Hans Fallada, “Lunar Caustic” de Malcolm Lowry, “Big Sur” de Jack Kerouac, “Opium” de Jean Cocteau i “Junky” de William Burroughs. Bon i etílic Nadal.

dijous, 12 de desembre del 2002

Balanç

De tant en tant, una proposta de recerca ludolingüística fa fortuna més enllà dels exemples que en compleixen les regles del joc. Passa poc, però quan passa res no pot deturar l’allau de noves propostes. La recerca de noms balancí (o “balançònims”), com ara Júlia Julià, Clara Clarà o Sole Solé ha provocat una pluja d’idees. D’entrada, una de les peculiaritats més notables d’aquesta troballa de Cèlia Riba era que els noms masculins semblaven resistir-s’hi. Doncs no. Poques hores després de sortir publicat l’article Josep Maria Fonalleras trencava el foc enviant un exemple boníssim difícil d’igualar: Jaume Jaumà. Carles Marquès hi afegeix un Deli Dalí, tot admetent que potser té més sortida la Dèlia. Ció Rigau proposa un altre exemple plausible en què la seqüència canvia a agut-pla: Romà Roma. En la mateixa línia, Enric Xicoy aporta balançònims masculins un pèl marians: Marià Maria, Marí Mari i viceversa en femení, és a dir Maria Marià o Mari Marí. Jaume Macià envia noms mitològics com Paris París o Pàstor Pastor, i també una joliua Bàrbara Barberà. Finalment, el colossal Alfons Saumell descobreix una vintena d’exemples amb noms i cognoms contrastats, entre els quals destaquen els masculins: Leopardí Leopardi, Gerard Gérard, Àlvar Alvar, Maurí Mauri o Crispí Crispi.

El més curiós de les aportacions rebudes és que moltes contenen noves variants que potser pagarà la pena investigar. Així, el matemàtic Robert Navarro envia dos casos documentats de personatges triplement ecoics: un professor d’una escola de Sant Cugat del Vallès anomenat Gil Gil Gil i un estudiant a l’Institut Químic de Sarrià anomenat Salvador Salvadó Salvadó. Curiosament, aquest mateix triplet és adjudicat pel reusenc Lluís M. Barceló a l’amo d’una cereria a la plaça del Castell de Reus. Per la seva banda, l’Enric Xicoy proposa una altra mena de repetició amb canvi de llengua. En diu “bilinguònims” i vindrien a ser èmuls del poeta Blanco White. Ell imagina n’imagina de possibles (Jordi Jorge, Pau Pablo…) i el Carles Marquès aporta un veí de Torredembarra anomenat Joan Juan que és un “bilinguònim” vivent. En aquest cas resulta que els més difícils de trobar són els exemples femenins. Igual que amb els “parrònims” proposats pel Jordi Graupera des de Lisboa. Cal que el nom tingui un reflex al cognom: Ferran Ferrandis, Pere Peris, Jack Jackson, Àlvar Àlvarez… El festival de propostes es completa amb una obertura toponímica i gentilícia per part del lingüista Jaume Macià. Topònims que donen joc per fer-ne frases (parlava a Parlavà, hulla a Ullà, àvia d’Avià, aneu a Àneu…) o gentilicis que es balancegen amb el seu topònim d’origen (italià d’Itàlia, bosnià de Bòsnia…) I encara amb uns complexos trios tritònics: líquida-liquida-liquidà.

Tanco aquest balanç provisional de l’obertura balançònima amb les propostes d’Alfons Saumell. D’una banda l’agermanament anagramàtic entre cognoms (Morán-Román, Amat-Mata, Roig-Giró, Lorca-Carol, Nebot-Bonet) o bifront (Serrat-Tarrés, Salom-Molas, Alas-Sala). De l’altra, les parelles molt ben balancejades: en Cornelià i na Cornèlia, l’Emilià i l’Emília, na Llúcia i en Llucià, el Valerià i la Valèria o na Màrcia i en Marcià. La conclusió seria que tots som una mica marcians.

dijous, 5 de desembre del 2002

Defectes especials

El tast mensual de “Gramàtica del Català Contemporani” ens va dur el novembre a la defectivitat verbal (Volum I, p. 692, capítol de Max Wheeler). Aplicada als verbs, la defectivitat designa la manca d'alguna forma en el paradigma de la conjugació. Els verbs defectius que Wheeler analitza són: caldre, dar, haver, lleure, soler i toldre. Vèiem com “caldre” exclou l'ús de les primeres persones. En teoria, el rètol “calen aprenents” és correcte, però aquests aprenents quan es presenten a l’entrevista de treball no poden dir “el rètol diu que calem” (a menys que exerceixin de piròmans). El quid de la proposta indefectible que vaig llançar provenia d’una sàvia consideració de Wheeler. Afirma l’estudiós que en principi tampoc no s'usarien les formes de segona persona "si no fos que Carles Riba va escriure en un poema «Em cals ben ardida i ben forta»". Aquest cas notable es completa amb un altre exemple no adjudicat però que també figura al Corpus: la 1ª persona del plural del futur de "soler" (jo soldré) consta entre les formes admeses per Wheeler perquè "hi ha un exemple (al Corpus) del 1961". Naturalment, la proposta verbívora llançada als poetes dels Països Catalans era trobar contextos literaris escaients que justifiquessin les formes de caldre, dar, lleure, soler o toldre (encara) no presents al Corpus.

La veritat és que no n’esperava gran cosa, més enllà dels típics relats protagonitzats per núvols capaços de dir “ploc poc però pel poc que ploc ploc prou”. Però en Josep Maria Vigatà va localitzar a la xarxa un vers solt (“París plou com tu plous capvespres àngels…”) i l’envià, sense saber ni de quin poema formava part ni qui n’era l’autor. Les pesquisses posteriors m’han portat fins a la Safor. Vigatà va localitzar el vers del “plous” en una de les dues ressenyes que el poeta de Gandia Josep Lluís Roig va escriure sobre el llibre de Marc Granell “Versos per a Anna” (Bromera. Alzira, 1998). L’una en aquest mateix suplement. L’altra a la rigorosa revista valenciana “Caràcters”. Per tant Granell demostra que els “plous” personalitzats també venen de París. La línia lacrimògena del “ploure” en persona arriba fins als poemes del mateix ressenyista. “Un home plou al mig de la finestra” és el vers que obre el poema “Paisatge” del llibre de Josep Lluís Roig “Oasi breu” (Tàndem. València, 2001). Llàstima que només fos un home. ¿Què hauria passat si el poeta hagués col·locat més d’un home ploraner al mig de la finestra? Continuarem informant.

La lectura ludolingüística d’aquest mes ens acosta al fascinant món dels clítics (Volum I, p. 933, capítol “Cliticització” d’Eulàlia Bonet). Un clític no és un crític de literatura xinesa, sinó un element a mig camí entre el morfema i el mot, com el “que” de “¡Que callis!” o la ema de “m’agrada”. Després de llegir el complet capítol de Bonet podríem arribar a la trista conclusió que els clítics s’assemblen massa als catalans, perquè: “Encara que depenen d’un mot veí, sintàcticament són elements independents i (…) normalment pertanyen a classes de mots tancades (les que no permeten la creació de mots nous)”. Els clítics pronominals són els famosos pronoms febles. ¿Serà que els catalans tenim l’ànima feble? ¿De debò estem en una posició tan clítica que ja no som ni capaços de crear mots nous? ¿O només fem passes enrere per agafar embranzida? Incògnites sense resposta. Ja ho cantaven els de Supertramp: “Clisi, ¿quina clisi?”

dijous, 28 de novembre del 2002

El making of d’un palíndrom

S’acaba 2002. Es clou un feliç període d’onze anys que ha separat els dos únics capicues que viurem. Es tanca el període d’entre-palíndroms, com si diguéssim. El proper any palindròmic no arribarà fins a 2112, i el proper període vivible entre dos anys capicua no es produirà fins al 2992-3003. Per això val la pena tornar a parlar per enèsima vegada de palíndroms. Aquesta vegada des d’una perspectiva inèdita, com és el seu procés de gènesi.

El verbívor madrileny Juan Baráibar s’ha iniciat enguany en l’escriptura palindròmica. En una carta extraordinària em confessa que la dèria de llegir del revés l’ha tingut absort durant mesos i em descriu el procés de creació d’un dels seus palíndroms castellans. Es tracta d’un exemplar no especialment reeixit, però en canvi els seus comentaris constitueixen un apassionant “making off”. Afirma Baráibar que tot el procés li va sorgir d’una llavor casual. Va pel carrer i ensopega amb un rètol que inclou la paraula “GRATIS”. Alliçonat per les lectures verbívores i empès per la dèria que acaba d’aquirir Baráibar desplega aquest mot comú a partir del punt G nuclear i troba “SITAR GRATIS”. S’adona que l’instrument musical hindú requereix funcionar de complement directe i decideix buscar un verb transitiu relacionat amb la música. La larva del palíndrom creix: “TOCA SITAR GRATIS A COT”. Però el sintagma preposicional que apunta a la dreta de la criatura ofereix poques possibilitats. Baráibar treu les tisores i hi torna: “DA SITAR GRATIS A D”. Ara li cal un subjecte a l’esquerra que es reflecteixi a la dreta en un complement indirecte: “ANA DA SITAR GRATIS A DANA”. Baráibar ho troba correcte, però insatisfactori. Creu que Ana és un nom massa fàcil i en canvi Dana no li plau per estranger. Decideix fer una repassada del santoral i hi torna: “EVA DA SITAR GRATIS A DAVE”. Tornem-hi. A Baráibar li sona millor, però li agradaria acomboiar el sitar amb algun possessiu: “DA SU SITAR GRATIS USAD”…

Llavors es produeix la troballa inesperada. El xoc de mots. Afirma Baráibar que, fecundat pel possessiu que ha aparegut a l’esquerra, li germina un imperatiu a la dreta i topa amb una oració composta. S’imposen noves ramificacions, com ara un complement per al nou verb: “OL DA SU SITAR GRATIS; USADLO”. La nova situació exigeix dues recerques. D’una banda, remenar en l’arsenal de noms propis, oficis i gentilicis acabats en –ol; per l’altra, buscar un vocatiu que complementi l’imperatiu d’usar. La primera solució sembla sortir d’una tòmbola: “MARISOL DA SU SITAR GRATIS; USADLO SIR AM”. Baráibar s’emociona. Sap que està arribant al cap del camí. Afirma que la familiaritat del primer nom queda compensada amb l’oportuna aparició del tractament anglès “sir”, i es veu abocat a completar el segon nom. Les opcions són moltes, però finalment Baráibar troba el literari ajut de l’autor de “Diner”: “SI MARISOL DA SU SITAR GRATIS, USADLO, SIR AMIS”. La seva felicitat verbívora és completa. El conegut cognom britànic converteix el que ja semblaven dues proposicions juxtaposades en una harmoniosa, afirma Baráibar, oració condicional. El palíndrom ja ha emergit. El seu descobridor, que fins ara el veia com un vegetal en creixement, el compara amb un fòssil a la manera dels “candelieri” platerescos. La ruta natural.

dijous, 21 de novembre del 2002

Balançònims

L'especulació onomàstica és un àmbit constant de joc verbal. En aquesta columna ens hem acostat diverses vegades als noms de persona des de perspectives ben diverses. Naturalment, les combinacions xocants de nom i cognom són les més populars. Tothom coneix alguna història com les de la fictícia senyora Dolores Fuertes de Barriga, el governador civil franquista de Girona Armando Murga, el venedor d'enciclopèdies Marc Mata Bala, la filla que el llegendari doctor Dou tingué a bé de batejar amb el nom de Clara o el pintoresc diplomàtic iberoamericà senyor Aquiles Pinto Flores. Cada vegada que algú treu el tema dels noms xocants en una sobretaula en surten de nous. Els últims que han entrat al meu arxiu són de dos il·lustres nouvinguts a la poètica família Riba. L'any passat Pau Riba va ser avi. L'esperada néta va rebre el nom de Maia. Es veu que s'havia fet esperar tant que van trobar adient dir-li Maia Riba. Aquest octubre en Pau Riba i la Memi March han tingut un fill. El joveníssim oncle de la Maia ha rebut un nom de gran tradició literària: Llull. Neix predestinat a la feridura de la lletra, perquè llueix una troica literària d'or: Llull Riba March. Enhorabona a tots els lul·lians, ribians i marquians. I visca els hippies capaços de tenir nétes i fills alhora!

Fa deu anys en Tísner, que no era hippy però havia nascut murri, es va empescar el terme "triplonomàstic" per designar la gent que porta noms de pila als dos cognoms, com ara el periodista Francesc Marc Álvaro. En van sortir molts exemples, perquè hi ha molts cognoms que provenen directament del nom. Fins i tot en va sortir un que va trencar el motlle: el director del Museu del Joguet de Figueres es diu Josep Maria Joan i Rosa, de manera que és un veritable "tetraonomàstic". Arran de la proposta tisneriana vaig fixar-me més en la qüestió onomàstica i se'm va acudir d'investigar els noms ecoics com el de l'escriptor Vidal Vidal. La collita va ser prou fèrtil entre els escriptors catalans: el narrador nord-català Joan Lluís Lluís, el poeta menorquí Ponç Pons, el crític valencià Ramon Ramon... Després van venir els "fratrònims" o germans amb cognoms lleugerament alterats: Salvador Pániker i Raimon Panikkar, Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, Enric Casasses i Anna Casassas... tot conformant un repertori d'il·lustres que encara ara va creixent amb les documentades aportacions dels lectors.

Finalment, una altra ribiana il·lustre, la lingüista Cèlia Riba, m'ha fet arribar una nova proposta tan bella com restrictiva. Després d'adonar-se que ella es podria haver dit Cèlia Celià, comença a buscar noms i cognoms que només es distingeixen per un accent desplaçat. La veritat és que no he conegut mai ningú que es digui Celià de cognom, però en canvi conec uns quants Julià, Clarà, Solé i Marí, les quatre altres nissagues explorades per na Cèlia. De manera que no resulta gens agosarat pensar en noies anomenades Júlia Julià, Clara Clarà, Sole Solé o Mari Marí. Na Cèlia creu que en podríem dir noms ditònics o balancí. Jo m'apunto a això dels mots balancí. ¿Balançònims? De noi sembla com si costés més, i de moment només en surten d'imperfectes, com ara un Pau de Paül o un Pere Parés. Envieu balançònims i a veure què.

dijous, 14 de novembre del 2002

Longitud jeroglífica

Un dels reptes verbívors que arrosseguem des de la temporada passada és el del jeroglífic d’un sol caracter tipogràfic capaç de suscitar la resposta més llarga. Tot va començar quan el ludolingüista serbi Zoran Radisavlevic em va enviar el que és rècord de longitud en la seva llengua: una lletra "V" a la part alta d'un full en blanc. La resposta arriba a congregar 21 lletres: "Dostavi sokove Sena Lazi". El mecanisme associatiu parteix de la frase "dosta visoko 've' se nalazi" i es pot traduir així: "Sena" (nom femení) ha donat diversos sucs a "Laza" (nom masculí). L'homofonia que la propicia és que "VE" (el nom serbi de la lletra V) està situada força amunt. Com que els vaig augurar llarga vida, en vaig dir “gerontoglífics”. I, efectivament, els lectors de l’Avui de seguida en van començar a enviar en català. Fins al setembre n’havia rebut una quarantena i el rècord era en poder de Joan Coll (Palma de Mallorca), amb una K central en caixa baixa que amagava “una k minúscula”, és a dir “una cassola minúscula” de 19 lletres.

Des de llavors n’he rebut gairebé un centenar més. Els intents de batre el rècord de la cassola han estat variats i fructuosos. De tota manera, el taló d’Aquil·les de la pràctica jeroglífica és l’elevat grau de subjectivitat que comporta. Fins i tot en la modalitat tipogràfica, en la qual els dibuixos estan prohibits, és difícil valorar, per exemple, la variació enviada per Alfons Saumell (Barcelona) que consisteix en una K tota abonyegada. La resposta ateny els 46 caracters si acceptem “Una cassola majúscula, plena de bonys o protuberàncies”, tot i que la disjunció aquí sembla gratuïta. Sense els bonys arribem a 40. Sense les protuberàncies només a 31. Però ¿per quins set sous “plena de bonys” no es redueix a un simple “abonyegada”? Naturalment, el culte a la longitud no ens ha de fer oblidar la justesa. A l’altre extrem de la K abonyegada hi ha l’operació que fa Àlex Lloreda, en recuperar un jeroglífic clàssic de Pedro Ocón de Oro, tot catalanitzant-lo. La pregunta diu “Com resols els jeroglífics?”, i només hi ha una U majúscula. La resposta, de 9 lletres, és molt ajustada: “U solament/uso la ment”.

Els gerontoglífics que superen la longitud del rècord serbi no són tan ajustats, però també n’hi ha de bons. Àlvar Casares (Barcelona) en tramet set de prou acceptables, que abasten de 21 a 33 lletres. El menys llarg és potser el més just. “Bola màgica, què veus? Veig… “. Una ratlla horitzontal i una N pintada de color lila: “Una ena/morada a l’horitzó”. El següent, que ja ateny la franja de les 25 lletres, ja és més discutible. Es veu una T blanca sobre fons negre dibuixada amb un traç tremolós. “Quina cara fa?”, pregunta: “La té blanca, prima i tremolosa”, respon. En la mateixa franja 25 Jordi B. Oliva envia una jota majúscula amb la part inferior guixada de negre. “Què t’ha deixat la teva àvia d’herència”, pregunta: “Una gran/jota mig buida al nord”. Casares arriba a les 26 lletres amb un asterisc negre en equilibri sobre un pla inclinat. L’entrada que dóna peu a la resposta és “Dalt de la moto…” i la resposta de grau 26 “El negre as/té/risc, en equilibri”. El mèrit indubtable, la dissociació d’asterisc. El dubte, la gratuïtat dels dos últims mots. De moment, però, el rècordman de gerontoglífics és Àlvar Casares amb un especimen polític. La pregunta és “Qui votaràs?” En el full es veu un rectangle amb un número 9 enganxat al costat esquerre. El 9 té una discontinuïtat de traç que el divideix en dues parts i, a banda, està pintat amb els colors de la senyera. La resposta implica 33 lletres: “Un nou partit català d’extrema esquerra”.

dijous, 7 de novembre del 2002

Calem o no calem?

Ara fa un mes vaig escriure que la lectura de la magna "Gramàtica del català contemporani" de Solà, Lloret, Mascaró i Pérez Saldanya (Empúries, 2002) donaria per llançar una proposta verbívora mensual. Vaig fer curt. En realitat, la seva lectura apassionant me'n suscitaria una cada setmana. D'entrada, volia començar explorant des d'una perspectiva ludolingüística el rendiment de les dues ròtiques (Volum I, p. 277, capítol de Gabriel Bibiloni): la bategant de "cera" i la vibrant de "Serra". La seva sonora oposició remet als doblatges cinematogràfics dels malvats espies russos durant el franquisme. No costa gaire imaginar les possibilitats de transformar una "vara" en una "barra", la "burocràcia" en "burrocràcia" o l'expressió "per ús" en un "parrús". Però l'intercanvi de ròtiques va més enllà. Per prologar un volum anomenat "Parnassius Apollo" (Proa, 2002) que recull relats d'encàrrec situats a les terres del Pirineu, el xivarri ròtic em va dur a inventar un neologisme: "literratura". Més endavant podem explorar com la ® fins i tot és capaç de dividir el territori de parla catalana en dues grans parts, segons si es pronuncia o no en mots com "popular", posem per cas. Però una rotació inesperada en la meva lectura a bots de la GCC m'ha dut fins a la "defectivitat" (Volum I, p. 692, capítol de Max Wheeler) i avui la proposta serà indefectiblement defectiva.

Aplicada als verbs, la "defectivitat" designa la manca d'alguna forma en el paradigma de la conjugació. Fins i tot els que no han llegit una pàgina d'una gramàtica en sa vida saben que el "ploure" és desconcertant, i no pas quan exerceix durant l'estiu o amb una intensitat perillosa, sinó perquè només el fem servir en tercera persona: plou, ha plogut, plourà... En principi, jo puc plorar, però no puc ploure. Ni tu tampoc, encara que visquis als núvols. Ni nosaltres ni vosaltres ni gairebé ells, tot i que ells podrien ser cumulonimbus i ploure dreta llei. O sigui que no circulen totes les formes possibles de pluja (ni de neu) i els gramàtics han considerat aquesta mancança com un defecte. És per això que han batejat aquests verbs com defectius. Ploure, doncs, és un verb no pas defectuós sinó defectiu, i Wheeler n'explora diversos, començant pels auxiliars. Resulta curiós veure com a l'auxiliar dels temps compostos (haver: he vist, vaig haver vist) li manquen precisament les seves pròpies formes compostes (¿he hagut vist?), llevat de les formes d'obligació (he hagut de veure).

Els altres verbs defectius que Wheeler analitza són caldre, dar, lleure, soler i toldre. Caldre (que en l'altra forma infinitiva "caler" potser sona massa crematístic) exclou l'ús de les primeres persones, tot i que són semànticament concebibles. Si entenem "calen llocs de treball", també entendríem "calem per treballar". Doncs no. No calem gens, a menys que siguem piròmans i ens dediquem a calar foc. Wheeler afegeix que tampoc no s'usarien les formes de segona persona "si no fos que Carles Riba va escriure en un poema «Em cals ben ardida i ben forta»". El "sinofós" de Wheeler obre les portes a l'especulació verbívora Poetes dels Països Catalans, al Corpus de l'IEC li cal la vostra creativitat. Si tu vals, cals. Si jo valc, calc. I si tots valem, ¿com és que no calem? La proposta és trobar contextos literaris escaients (poemes, eslògans, microcontes) que justifiquin les formes no presents de caldre, dar, lleure, soler o toldre al Corpus. Penseu que la 1ª persona del plural del futur de "soler" (jo soldré) hi consta perquè "hi ha un exemple (al Corpus) del 1961". Algú s'anima amb el condicional?

dijous, 31 d’octubre del 2002

Castanyada amb Sapir & Whorf

Ara que el canvi de llengua literària està a l'ordre del dia l'Enric Xicoy Comas m'envia un text d'aquests que circulen de forma lliure i anònima per Internet. Un text anomenat "qüestió d'ous" que busca les pessigolles verbals al nacionalisme espanyol a costa de revisar aquella antiga hipòtesi lingüística de Sapir i Whorf que adjudicava a cada llengua una idiosincràsia que d'altres havien anomenat "geni" i no pocs "visió del món". És un joc d'esperit vell (del tipus ells "hablan" i naltros "enraonem") i s'ha practicat en totes les llengües. La idea de fons vindria a ser que som diferents i que nosaltres ho fem tot millor... Una mica com en l'estimable tradició del "català, mare de totes les llengües" però sense l'esperit lúdic i àcrata que alena una frase llatina tan impossible com "Avis murris porten els nuvis a Gràcia en òmnibus gratis, i l'àvia sua".

Aquesta "Qüestió d'ous" dóna marge a la creença herderiana, i això sempre és perillós quan va més enllà de la boca. Tanmateix, la idea de trobar expressions traduïbles per bastir una contraposició ideològica resulta seductora. Per això, que els hispans anomenin "Virgen" la dona de Sant Josep mentre nosaltres li diem "Mare (de Déu)" ja permet construir una il·lusió identitària. Si a això hi afegim que en espanyol els genitals femenins poden anomenar-se "almeja" mentre que els catalans ens acollim a l'excelsa tradició italiana i en diem "figa", el retrat en termes d'obertura queda fixat. És obvi que una "almeja" és un mol·lusc salat, aspre, dur, gris i, sobretot, molt difícil d'obrir, mentre que la figa és un fruit dolç, sucós, tou, rogenc, de tacte agradable i fàcil de menjar. Les (sempre odioses) comparacions estan servides amb parelles clàssiques com ara "hablar" versus "enraonar" o la no menys interessant "adiestrar" vs. "ensinistrar". Serà per ventura una qüestió política l'adscripció dels uns a la "mà dreta" i dels altres a la "mà esquerra"? No és qüestió de blanc o negre, entre d'altres coses perquè ells no prenen vi negre sinó "tinto" i dels ous que no són blancs, en comptes de "rossos" en diuen "morenos", la qual cosa no encaixa, ni que sigui per pèls.

El redactor d'aquesta curiosa recuperació digital de Sapir i Whorf també adjunta troballes insignificants, com que "perro viejo" i "mosquita muerta" esdevinguin "gat vell" i "gata maula", o que el "gordo" de Nadal sigui per a nosaltres la "grossa". Però francament, em costaria molt valorar si "tocar ferro" és gaire millor que "tocar madera" o si saber-se la lliçó "de cap a peus" és millor que saber-se-la "de pies a cabeza". En canvi, la clàssica parella del "sinvergüenza" i el "pocavergonya" marca la diferència, i el fet que el seu "oiga!" sigui equivalent al nostre "escolti" potser també permet elucubrar sobre la capacitat de diàleg dels uns i els altres. Ja posats a explotar el filó, l'anònim autor del text deu haver pensat que tant se valia fer una mica de trampa. Per això, el text afirma alegrement que mentre els espanyols paguen "impuestos" (del verb "imponer") els catalans paguem "contribucions" (de "contribuir"), que ja són ganes, també. La veritat és que no m'imagino en un estat lliure associat pagant el CVA ni el CRPF. En canvi, l'IAE potser sí que me l'imagino, perquè a la catalana l'IAE CAE.

dijous, 24 d’octubre del 2002

La paraula revessa

Ramon Lladó és un dels principals culpables que la literatura potencial francesa sigui present en la nostra llengua. Les seves traduccions, en col·laboració amb Annie Bats, d'alguns textos fonamentals de Roussel ("Impressions d'Àfrica"), Queneau ("Exercicis d'estil") o Perec ("La vida: instruccions d'ús") han incorporat al nostre bagatge editorial els pressupòsits potencials. La rigorosa versió que Bats i Lladó van fer de l'obra més valorada de Perec fins i tot va meréixer el Premi Ciutat de Barcelona de traducció 1998. Ara, Lladó publica en solitari una reelaboració de la seva tesi doctoral que esdevé assaig sobre la traducció dels jocs de paraules. El llibre, editat per la Universitat Autònoma de Barcelona, duu per títol "La paraula revessa", amb el clàssic subtítol aclaridor: "Estudi sobre la traducció dels jocs de mots".

D'entrada cal dir que Lladó és un afrancesat. Això ja es veu d'una hora lluny només que llegim el subtítol, que xarrupa dels "jeux de mots" francesos, i després es confirma en les deus acadèmiques de les que beu. El llibre és inevitablement acadèmic, però no pas academicista. De fet, Lladó sap que s'enfronta a un territori habitat per franctiradors que mai no se sotmetrien a la disciplina del cos de cap exèrcit. De manera que es limita a situar, amb molt bon senderi, els jocs de paraules a rebuf de la retòrica i posteriorment fa mans i mànigues per penetrar en els mecanismes que generen l'enginy verbal sense caure en vel·leïtats maximalistes. Pel meu gust, el llibre és potser una mica dens i massa respectuós amb la farragosa terminologia desenvolupada pels estudiosos francòfons de l'espai retòric, capaços d'engendrar monstres tan indigestos com els "homeotelèutons" o els "metasememes", però en canvi també va farcit d'encerts metodològics. Al meu entendre, el principal és no aïllar mai els jocs de mots del seu hàbitat literari i, per tant, no allunyar-se mai de les lectures atentes dels practicants (francesos) estudiats per Lladó. A més, l'experiència traductora aporta al volum una bateria de solucions valuoses que permeten apuntalar molt dignament el discurs.

El territori atacat per Lladó amb les armes de la neoretòrica és una Terra Incognita que cada llengua ha anat colonitzant amb la part menys exportable de la seva tradició literària. Si Lladó fos un anglòfon o hagués anat a pescar els exemples en aigües jurisdiccionals de la literatura italiana el llibre seria sensiblement diferent, però una idea de fons romandria invariable. Perquè "La paraula revessa" té una virtut cardinal: Lladó mai no renuncia a l'observació detallada dels efectes que tota manipulació fonològica, morfològica o sintàctica té sobre la semàntica. Probablement aquesta és la clau que fa de Lladó un bon traductor capaç de reflexionar amb encert sobre la traducció dels evanescents jocs de mots de Raymond Queneau en un dels capítols finals ("Traducció de la forma i forma de la traducció").

Un últim detall ens inquieta des de la mateixa portada, il·lustrada per Benet Rossell amb una preciosa "micografia", i és que el títol admet una lectura inversa. Què voldrà dir "Assevera'l, ua!, rapa'l"?

dijous, 17 d’octubre del 2002

Delícia d'Alícia

Un dels fragments que sempre m'havien intrigat més de l'obra de Lewis Carroll "A través de l'espill" és quan la reina blanca li diu a Alícia: "Et diré un secret. Sé llegir paraules d'una sola lletra! Oi que és fantàstic?" Mai no ho havia acabat d'entendre. Però ara, de sobte, topo amb la tercera edició de "The White Queen's Dictionary of One Letter Words" de Craig Conley. No el busquin pels canals convencionals, perquè per no tenir no té ni ISBN. Conley és un americà àcrata que l'ha editat sense peu d'impremta sota l'etiqueta-excusa de "material educatiu" però el ven per Internet en una autoedició casolana que inclou altres diccionaris deliciosos. Segons ens avança al prefaci amb lògica carrolliana, tot i que l'alfabet anglès només usa vint-i-sis lletres, ell ha trobat més de set-centes unitats de significat distintes que s'escriuen amb una sola lletra. Val a dir que dues de les sis paraules angleses més usades tant en la parla com en l'escriptura tenen una sola lletra: l'article indeterminat "a" (3ª paraula més usada) i el pronom "I" (6è mot més emprat).

Justament la "A" és la primera paraula d'una sola lletra que recull el diccionari. Conley li adjudica fins a 39 significats diferents, tots ells exemplificats, que van de la A de Hawthorne a la novel·la "La lletra escarlata" (els puritans brodaven una A vermella als vestits de les dones "adúlteres") fins a As en frases fetes com saber-s'ho tot "de la A a la Z", passant per usos escolars ("em dónes una A pel guisat?", on una A equival a un 10 o a un excel·lent), bioquímics (la vitamina A), mèdics (el grup sanguini A positiu) o musicals (les set primeres lletres també designen les notes). Així 39 usos amb la A, 33 amb la B, 25 amb la C... i fins als 21 amb la Z. És a dir, una detallada cartografia del món que la reina blanca d'Alícia afirmava conèixer. Sovintegen les sorpreses (es veu que a l'edat mitjana marcaven els blasfems amb una B al front), però també hi reconeixem molts exemples clàssics, com el dia D i l'hora H del desembarcament a Normandia, el punt G, la bomba H, les K de memòria, el sofà en forma de L, la sang de tipus O, les valls glacials (U) o fluvials (V), els raigs X i les coordenades x, y i z. Curiosament, la lletra amb menys usos adjudicats, menys i tot que la W, és la P, amb només 13 entrades, entre les quals no hi ha ni la més remota al·lusió al PP.

Probablement subjugat per la reina blanca, Craig Conley pren embranzida i adjunta quatre obres més, entre les que destaca la "Encylopedia of textual silence", que conté centenars de fragments literaris presidits pel silenci. Partint de l'hamletià "la resta és silenci", Conley reprodueix els parèntesis de Melville, els guions llargs de Stephen Crane, les pauses d'Orwell, els asteriscos de Sterne, els espais entre paraules de Milorad Pavic, Updike, Faulkner, Conrad, Capote, Carroll, Pinter... Els repertoris de Conley es completen amb una crestomatia d'ocells que parlen en obres literàries diverses i dos diccionaris breus complementaris: l'un conté paraules documentades que només s'escriguin amb consonants (com ara la interjecció gèlida "brrr", l'amfiteatre natural en gal·lès "cwm" o el so d'algú que escup "pffft") i l'altre, complementari, mots escrits només amb vocals (com ara l'expressió polinèsia de sorpresa "aue" o la joguina "yo-yo"). No hi ha res com una delícia d'Alícia per afrontar el futur.

dijous, 10 d’octubre del 2002

Ge Ce Ce

Presentar Joan Solà als lectors d'aquest diari és sobrer. Fa anys i panys que hi escriu articles que es fan llegir perquè parlen amb saviesa de la llengua. Ara, el doctor Solà encapçala l'equip de lingüistes que acaba de publicar la magnífica "Gramàtica del Català Contemporani", que els editors d'Empúries presenten en tres volums presidits per tres lletres en caixa baixa: gcc. El primer que cal dir d'aquesta obra és que la G vol dir Gramàtica, i no pas Gran. Els catalans tendim a magnificar les coses de la llengua sense adonar-nos que només els petits ho veuen tot gran. Que la gcc és una gran obra ja ho capta tothom qui la fulleja una mica, de manera que no cal posar-hi una altra ge, al títol.
La distribució de les matèries suscita un segon comentari, així a cop calent. El primer dels tres volums de la gcc tracta de fonètica, fonologia i morfologia. Els altres dos, de sintaxi. Algú hi podria detectar un cert desequilibri, en aquesta dosi massiva de sintaxi amb què el doctor Solà i el seu equip completen la seva gramàtica. Però és un desequilibri oportú, perquè després de l'època heroica de "salvar els mots" potser ens hauríem de concentrar en un més pragmàtic "salvar les frases". El més esgarrifós del "català que ara s'emet" en mitjans públics i privats no són ni les qüestions fonètiques ni el lèxic limitat que s'hi dóna. El que sovint esgarrifa més és la construcció de certes frases que només són catalanes en el batibull mental de qui les produeix. Per superar aquest "xava mediàtic" que sona i ressona i s'estén com una taca d'oli calen tres esses: sintaxi, sintaxi i sintaxi. Només així podrem començar a caminar. Sense taxi.
La publicació de la gcc obre un nou camp de lectura als verbívors catalans. Tots els lectors que històricament ha tingut el "Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana" de Joan Coromines (salvem els mots) haurien de travessar el rubicó de la semàntica per visitar ara la "Gramàtica del català contemporani" de Joan Solà, Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró, Manuel Pérez Saldanya i desenes d'experts més (salvem les frases). Per això, des d'aquesta columna enceto avui una modesta campanya d'aproximació lateral a aquesta obra imprescindible. La idea és difondre-la des d'un punt de vista no tècnic que fins i tot sorprengui els seus autors. ¿Quants articles extralingüístics no ha propiciat el diccionari d'en Coromines des de la seva publicació? ¿Quants columnistes no l'han consultat i citat? Doncs ara ens convé "solanitzar-nos". Aquesta és la primera d'una sèrie de columnes d'enigmística que en els propers mesos aniré dedicant a la gcc des d'una perspectiva verbívora. Em donaré per satisfet si aconsegueixo desmentir el tòpic que situa les gramàtiques al prestatge dels llibres-tortura, al costat dels de matemàtiques, llatí o física quàntica.
Una passejada amb la ment neta de prejudicis per vuit títols corresponents a vuit capítols de la gcc ja ens posarà la mel als llavis. Aquestes són algunes de les seccions d'aquesta magnífica gramàtica que suscitaran les nostres activitats verbívores: "Cliticització", "Datius metes i benefactius", "El complement de règim", "Adverbis zeroargumentals", "Els sintagmes nominals escarits", "Interjeccions fàtiques", "La forma llur" i, sobretot, "L'el·lipsi de la còpula". Una de les col·leccions de divulgació més famoses de la història és la "Que sais-je?" de la PUF. Una resposta a "Que sais-je?" pot ser GCC.

dijous, 3 d’octubre del 2002

Barbàrie.com

A primers de juliol se'm va acudir proposar des d'aquesta columna la recerca d'un tipus específic de barbarismes que m'havien fascinat: només comptarien els castellanismes com més usats millor que derivessin de termes que ningú no solia fer servir malament. Els tres exemples que vaig posar eren la "zona peatonal" (ningú no sol dir "peató" quan es refereix a un vianant, però un eminent poeta m'acabava d'escriure un correu on escrivia tranquil·lament "zona peatonal"), "carpinteria metàl·lica" (ningú no sol trucar cap "carpinter" a menys que a partir d'ara el pregó bilingüe que l'eminent cardiòleg Valentí Fuster va fer per les Festes de la Mercè ens canvïi els hàbits lingüístics) o, finalment, les "escobilles" dels cotxe d'Scalextric (en el benentès que ningú no sol confondre l'escombra ni la granera amb una "escoba" per més precari que sigui el seu català). Vaig batejar aquestes troballes com "castellanismes a la deriva" i en vaig demanar als lectors de l'Avui amb l'esperança que no en trobarien gaires. La resposta, però, ha estat tan massiva que no hi cabran tots en aquest article.

D'entrada, l'eminent corrector i verbívor Enric Fontvila, va enviar una vintena de preguntes existencials del tipus "Per què ens costa tant canviar la "griferia" d'alumini que tenim picada i en canvi no fem servir mai el "grif" sinó l'aixeta?" O "per què fem "xuletes" per aprovar els exàmens, i en canvi mengem costelles de porc o llonzes?" El qüestionari Fontvila redacta en format interrogatiu les paradoxes que formen parelles tan flagrants com afaitar-se amb "cutxilla" i tallar el pa amb ganivet però mai amb "cutxill", cuinar amb "encimera" i posar-hi els plats sobre o al damunt però no "encima", fer-nos netejar les sabates per un "limpiabotes" o fins i tot per un "limpia", demanar una "parrillada" de carn feta a la graella, fer una sentida "sentada" de protesta tot asseient-nos-hi, dur ulleres de "conxa" mentre busquem petxines a la platja, i així fins a la vintena, sense excloure anglicismes com "mailing", "brainstorming", "jogging" i d'altres gerundis curiosos...

A banda, més enllà de la pluja de bàrbars barbarismes d'Enric Fontvila, durant aquest estiu (tan plujós tothora) ha anat arribant un degoteig d'aportacions notables. Enric Garriga afegeix a la ja llarga llista les "ventanilles" en què molts converteixen les finestretes, tot derivant-les d'unes gairebé impronunciades "ventanes". Per la seva banda Agustí Espallargas aporta un nou exemple tecnològic: el dels telèfons "inalàmbrics", adjectiu derivat d'un inexistent "alambre" per designar els aparells "sense fil". També el sabadellenc Jordi Domènech ha enviat una aportació molt usada: les "pitilleres" que acullen uns cigarrets mai dits "pitills". Joan Brunet es remet a la balística per esmentar que les beines sempre acaben sent "casquillos" i Raimon Pavia ens tramet un interessant exemple rural: el d'aquells pagesos que treballen amb màquines "cossetxadores" per poder fer més bona collita. En Jaume Bassa (Torroella de Montgrí) aporta l'acció de "taladrar" que es fa amb els trepants. Finalment, en Francesc i la Gabi aporten dos exemples una mica menys generalitzats que parteixen de l'ús dubitatiu del verb rentar ("lavadora" i "lavavaixelles", per rentadora i rentaplats o rentavaixelles). La immersió en les procel·loses aigües de "barbàrie.com" es resum en tres frases: a) quanta roba i quan poc sabó!, b) i que neta que la volen!, c) i que bruta que la porten!

dijous, 26 de setembre del 2002

El doctor Littlefield, suposo

De tard en tard apareix algun verbívor extravagant que s'entotsola en el medi verbal i s'hi rabeja. D'aquestes immersions en poden sortir moltes coses, però una de les més habituals són els diccionaris. Potser l'exemple que permet il·lustrar millor aquesta tesi sigui el ja antic "Diccionario Coll". Certament les troballes verbals d'aquest caspós humorista espanyol van marcar una època, però va ser aquella manera de presentar-les (ordenades alfabèticament) el que va crear un gènere. D'aquell referent ineludible parteixen diccionaris catalans plens d'enginy verbal com el "Diccionari de falses etimologies" de Josep Maria Espinàs (Edicions 62, 1984), el "Diccionari poc útil" de Toni Soler (Columna, 1997) o la "Petita enciclopèdia catalana" d'Orteu, Perelló i Salvador (Quaderns Crema, 1998). Ara, la sempre sorprenent casa editorial osonenca Emboscall ha editat un "Diccionari Filosòfic Filològic" (Vic, 2002) del doctor Michael P. Littlefield, àlies verbívor del lletrista Josep Maria Pascual, guardonat en l'última nit dels Bertrana per una lletra de cançó.

Littlefield omple una seixantena de fulls amb jocs de paraules d'interès variable, però presenta una novetat que el diferencia d'altres propostes: totes les seves entrades són dobles. De fet, el joc rau en presentar un antecedent i desbordar-lo a través de la morfologia, la fonologia o la semàntica. Així per exemple, a la B trobem l'entrada "Bacanal: Orgia tumultuosa" i a la ratlla de sota "Bacanal + : Orgia de la matinada del divendres" en referència a la programació porno del Plus. En algun cas, el reble prové més de la definició que no pas de la paraula (com al prescindible "Aleshores: Llavors./ Alsmesos: Fruits" o al més acceptable "Atrets: quan s'acosten./ A trets: quan se separen") però en general les millors troballes provenen dels mots definits. La que més m'ha entusiasmat és la parella "Virolai/Virolailo", que convida a aplicar el ventilador de la rumba catalana al "Rosa d'abril, morena de la serra". Si la Chenoa pot enregistrar la "Balanguera", ¿com és que el Peret no es marca un "Virolailo"?

Altres troballes felices del doctor Littlefield són la polèmica relació del terme "Fúnebre" amb les terres de l'Ebre, la certificació de la parella de fet "Nacional/NaCiUnal", el sorollós "Prostíbull", l'osonenca "Entonar-se" (per "empadronar-se a Tona") o la molt antiimperialista parella "Invasor: que envaeix./ Invasord: que no sent que criden Fora!". Està clar que Littlefield és un heterodox amb vocació transgressora, i no l'atura ni l'ortografia ni la grafia: "Preservatiu: condó./ Preservatia: píndola". El seu sentit de l'humor només grinyola quan repeteix fórmula. Potser per fer crèixer la llista de troballes, abusa d'algunes terminacions (-ca en el sentit de "gos", -al que esdevé -alt o -tor per reblar-lo amb -tort) i explota convencions dubtoses com la musical (gira-fa/gira-sol) o cronològica (guàr-dia/guar-nit). Però de tant en tant una bestiesa aïllada el salva (com quan un "sandvitx" es veu acompanyat per una aigua mineral anglesa anomenada "sandvitxy", o quan transforma un "dramaturg" en "dramaturc" a través d'Antonio Gala i sa "pasión turca").

En definitiva, val la pena posar-nos el salacot verbívor per explorar aquest continent a la recerca del doctor Littlefield, encara que només sigui per llegir a la pàgina 44 que podem passar del "nirvana" al "nirbanana".

dijous, 19 de setembre del 2002

Rellegir Carroll

La il·legalització de Batasuna i la sorollada posterior són un bon pretext per rellegir Carroll. I concretament "The Hunting of the Snark", un poema èpic en vuit parts que narra la recerca infructuosa d'un temible animal inexistent anomenat "Snark" (una de les paraules maleta carrollianes que podria agermanar un "shark" o tauró i una "snake" o serp). Concentrat en la cacera impossible d'un monstre terrestre del llac Ness, Carroll fa baixar de la barca la seva tripulació tautogramàtica en B —tots els seus oficis comencen per B: banker, barrister, beaver, bellman, broker...— i es llança a navegar per les procel·loses terres de l'absurd.

La meva proposta de relectura d'aquesta meravella carrolliana és trilingüe i passa per dos volums. La versió catalana que Amadeu Viana va publicar a Pagès Editors ("The Hunting of the Snark/La caça del Merma"; Lleida, 1998) i la doble traducció castellana que Adolfo Sarabia ha publicat a Lumen ("La caza del Carabón"; Barcelona, 2001). Totes dues edicions contenen el text carrollià original, però es dóna la circumstància que Sarabia n'ofereix dues versions distintes en castellà: una de literal, en vers però sense rima, i una altra de "festiva" en la qual els quartets carrollians es despleguen en una estrofa castellana de nou versos anomenada "saravilla", composta per tercets encadenats que es rematen amb un rodolí. En un deliciós pròleg, Sarabia s'endinsa en la metaliteratura d'una manera hilarant i ens exposa la rocambolesca història del poeta i aventurer don Pedro de la Cavada, pressumpte autor de les "saravillas" originals de les quals el reverend Dodgson hauria plagiat a la baixa el seu "The Hunting of the Snark". De manera que tots dos traductors s'enfronten de manera diversa a la temptació de reescriptura que sempre provoquen els textos de Carroll: Viana fent-ne una versió (eufemisme de traducció) mètricament impecable i Sarabia transportant el sentit en una traducció no mètrica i després permetent-se de fer una vesió adornada i augmentada.

Les diferències són notables, començament per la traducció del nom de la bèstia. Per referir-se al "snark" Viana tria el referent mironià del "merma" (la mítica peça teatral "Mori el Merma!" data de 1978, dècades abans del naixement de la banda punk mexicana "La Merma" de Nogales, Sonora) i Sarabia opta pel trisíl·lab "carabón" (quan un "cárabo" és una mena de cranc). També és molt divers el registre de les dues solucions proposades al terme "fit" (que s'usa per referir-se a un atac sobtat d'alguna afecció). Carroll divideix el poema en vuit "fits", que Viana transforma en "crisis" i Sarabia en "tiritonas". La relectura que els proposo és de fit a fit, però amb quatre passades per "fit": llegeixin primer la traducció literal al castellà de Sarabia, que ens situa en el context, gaudeixin després amb l'esforç titànic de Viana per agermanar fons i forma en la seva versió catalana, en tercer lloc, meravellin-se amb la grandiloqüència castellana que pot suscitar un ajustat text anglès. I finalment, provin de gaudir amb veu alta del text original carrollià. Per si tenen algun problema de comprensió amb l'anglès, potser és millor llegir-lo de les quartetes quasi subtitulades que reprodueix l'edició de Lumen, ja que estan impreses just damunt de la traducció literal castellana.

Rellegir sobre la marxa aquest clàssic de la poesia anglesa per quadruplicat és una festassa. Fa entendre moltes coses sobre les pors del poder i sobre els poders de la por.

dijous, 12 de setembre del 2002

Gerontoglífics

Abans de l'estiu vaig proposar un curiós repte plantejat pel ludolingüista serbi Zoran Radisavlevic. Es tracta d'elaborar un jeroglífic que consti d'un sol caracter i que propicïi una resposta ben llarga. L'exemple rècord del serbi presenta una lletra "V" a la part alta d'un full en blanc per amagar una frase de 21 lletres: "Dostavi sokove Sena Lazi". El mecanisme associatiu parteix de la frase homofònica "dosta visoko 've' se nalazi". La traducció de la solució és que "Sena" (nom femení) ha donat diversos sucs a "Laza" (nom masculí), i l'homofonia que la propicia és que "VE" (el nom serbi de la lletra V) està situada força amunt. La idea de fer jeroglífics amb un sol caracter resulta suggerent per la seva simplicitat i pel seu aire de contesa enigmística. Per això, uns quants lectors ja s'han llançat amb encert notable a superar el llistó proposat amb el primer exemple català que em vaig empescar per il·lustrar la proposta. El jeroglífic de partida era una D de color blanc sobre fons negre per aconseguir una frase de 10 lletres: "Una declara" (una D clara).

Els exemples que han enviat els lectors de l'AVUI són força interessants. D'entre els més llargs, en destaquen alguns del contumaç verbívor Alfons Saumell (Barcelona). Probablement el millor, per llarg i per simple, és la i sobre fons blau que presideix les oficines d'informació turística. Saumell pregunta "Què significa aquest símbol?". La resposta, en frase bisens per homofonia, arriba fins a 18 lletres: Informació, solament/ Informa Ció, so: lament. Neus Garcia (Badalona) proposa una D, però en el seu cas escrita en caixa baixa. La resposta que proposa té 14 lletres: "una de minúscula". Per la seva banda, Jordi Oliva especula sobre la possibilitat que el caracter no sigui una lletra, sinó un número natural. Inscriu un 3 en un full buit, li associa la pregunta "quan hi arribarem?" i li adjudica una frase feta de 14 lletres per tota resposta: "en un tres i no res". És obvi que l'exemple d'Oliva no participa de la complexistat homofònica, sinó que es limita a explotar la fraseologia, i per això no és tan admissible. Un altre lector, que signa Jesús, ha enviat una enorme Ç sense cap pregunta associada, però la frase de la solució (12 lletres) suggereix un sol intercanvi homofònic entre C i S: "la sé trencada".

Més discutibles són les propostes que ens fa arribar Antoni Deutú des de Juneda (Les Garrigues). Deutú ataca el rècord del serbi amb una T que la convenció jeroglífica transforma en una T-única. El problema ve després, quan llegim una resposta de 33 lletres amb massa elements gratuïts: "Per més que miro, només hi veig una túnica". L'exemple no és admissible perquè a la frase resolutiva hi ha molts elements prescindibles. En canvi, en un altre exemple Deutú dibuixa una R esvelta a l'angle inferior dret del full. En aquest cas, la resposta proposada ("relegant en un racó") només té un problema: la R no és la "re" sinó la "erra". Tret d'això tota la resta resulta admissible. També Joan Coll (Palma de Mallorca) s'arrisca una mica quan dibuixa una K central en caixa baixa per amagar "una cassola minúscula" (19 lletres), però ningú no li podrà negar haver-se acostat perillosament al rècord de Zoran, de manera que la seva minúscula K constitueix, ara per ara, el rècord català. ¿Superable?

D'aquests jeroglífics amb una certa voluntat longeva en podríem dir "gerontoglífics" per dos motius fonamentals: perquè per fer-ne cal saber-la molt llarga i perquè tindran llarga vida.

dissabte, 27 de juliol del 2002

L'alfabet dels ocells

Quan redactava el capítol de "Verbàlia" corresponent als lipogrames (textos on s'omet deliberadament una lletra) vaig tenir una revelació: escriure lipogrames implica reduir l'alfabet. Per exemple, l'any 1967 Georges Perec va escriure una novel·la sense cap E ("La disparition"). En realitat va utilitzar un alfabet reduït -1: totes les lletres llevat de la E. Quan, poc després, Perec va reincidir amb un text monovocàlic en E que, per tant, no tenia ni una sola paraula en comú amb l'anterior ("Les revenentes"), l'alfabet de la seva escriptura ja era -4: totes les lletres llevat de la A, la I, la O i la U. Més enllà d'aquestes dues modalitats clàssiques, altres tradicions justificaven transformar el capítol dels lipogrames en un de més ampli sobre alfabets reduïts. Una ràpida ullada ens duria a ponderar reduccions de rang -12, -15 o fins i tot -17. La primera implica textos on són prohibides totes les lletres que s'alcen com fanals (b, d, f, h, k, l, t) o s'enfonsen en la interlínia com pesats rems (g, j, p, q, y); la segona reducció abasta totes les lletres que no tenen una grafia simètrica que suporti la prova del mirall, és a dir, només són admeses A-H-I-M-O-T-U-V-W-X-Y; finalment, la reducció -17 designa els cronogrames purs: mots com ara VIC o IDIL·LIC escrits exclusivament amb les úniques lletres que tenen valor com a números romans: MDCLXVI.

L'amabilitat d'Andreu Carret, mestre a Argentona i aficionat a l'ornitologia, em permet ampliar d'una manera insospitada el club de les escriptures amb alfabet reduït. Resulta que els amants dels ocells tot sovint els anellen per seguir-ne el periple vital, la qual cosa permet establir hàbits i altres dades interessants per a la ciència. L'anellament d'ocells de mida mitjana (gavina) o gran (cigonya) implica atorgar una matrícula a cada exemplar. Una matrícula, per tant, visible amb prismàtics, inscrita sobre colors bàsics que sovint designen projectes concrets. Com que hi ha lletres que poden generar dubtes visuals, s'ha optat per reduir l'alfabet. L'Andreu m'informa que la SEO (Sociedad Española de Ornitología), en col·laboració amb l'ICO (Institut Català d'Ornitologia, abans GCA, Grup Català d'Anellament) va editar l'any 2000 un "Manual para el anillamiento científico de aves" del qual extreu: "En marcas con inscripciones alfanuméricas se aconseja evitar la utilización de caracteres que puedan ocasionar confusión. Los caracteres que deben utilizarse son (siempre en mayúsculas): A, C, F, H, J, L, M, N, P, R, T, U, V, W, 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 0. Los caracteres que no deben ser utilizados son: B, D, E, G, I, K, Ñ, O, Q, S, Y, Z.". Les prohibides ho són per similitud (entre S i 5 o entre Z i 2, I i 1 o entre el número 0 i les lletres Q i O), però també per problemes de desgast (una E mig esborrada pot semblar una F, igual com una Ñ sense barret esdevé N)...

Empès pel seu esperit verbívor, aquest mestre argentoní aficionat a l'ornitologia ha escrit un text amb el seu alfabet reduït, així en majúscula: " UN MANUAL, APAMANT L'ALA, FA UN TRUC, UNA TRAMPA: LA PARAULA CURTA, PUNTUAL, A LA CARTA, CAPTA UNA AU: ALCA, CACATUA, CUCUT, DUC, FULMAR, PUPUT, TÀNTAL, XATRAC, XURRA, XUTA... LA MARTA, LA RUT, LA PURA, LA PAULA, LA CARLA... (LA CANALLA CATALANA), VAN MUNTANT, AMUNT AVALL, UNA MALLA APUNTANT LA FAUNA NATURAL AL FULL, MARCANT UNA RUTA AL MAPA. UN PLA TAN ARRAUXAT JA VAL UNA CAPTA!" Bon estiu, "pàharos"!

dijous, 11 de juliol del 2002

Llingüística (sic)

La dita normalització lingüística no ha servit per eradicar els castellanismes del català. Això és obvi. Només cal sortir al carrer i parar l'orella. En el millor els casos sentirem un català tenyit de barbarismes. Segons on, només sentirem castellà, potser amb algun esquitx català del tipus "i prou" o "rachola" o "mudar". Però per cada catalanada que un català comet parlant en espanyol cometrà deu castellanades quan parli en català. Les coses van com van i és absurd mirar cap a una altra banda. Dit això, i sense cap altra voluntat que l'entomològica, hi ha uns quants exemples de castellanismes que són prou curiosos per figurar en una antologia "llingüística" (així amb la doble ela de "llengua", que és com denominen la ciència de Saussure no pocs conciutadans nostres).

Els castellanismes "llingüístics" no només es donen en l'oralitat, sinó que tot sovint traspassen els murs de l'escriptura i no només els usen els usuaris d'un català vacil·lant, sinó que també s'escolen en la parla o l'escriptura de gent amb la competència molt sòlida. En podríem dir "castellanismes a la deriva", perquè seran per definició paraules derivades. Vegem-ne l'exemple fundacional. Fa poc vaig rebre un correu electrònic d'un bon poeta català que m'explicava com m'ho havia de fer per no perdre'm en una bella ciutat del país que no esmentaré per no delatar-lo. La seva llengua sempre m'ha admirat, no només per la correcció i genuïtat que mostra, sinó per la gran capacitat de transgressió que acostuma a mostrar. Doncs bé, en el seu e-mail s'escolava tranquil·lament una "zona peatonal". Mai, ni ell ni jo ni pràcticament ningú, no usaria el substantiu castellà del qual deriva aquest adjectiu. Mai no diria ni escriuria "he vist un peató pel carrer" perquè l'alternativa "vianant", relativament nova en l'ús quotidià de la nostra llengua, s'ha imposat sense problemes. Però l'adjectiu ja és una altra història. No diem "peató" però sí "zona peatonal". Les nostres ciutats en van plenes, d'aquestes "zones per a vianants" a les quals no hem aconseguit adjudicar cap adjectiu genuí.

Les zones "peatonals" em van fer buscar més castellanismes d'aquests que van a la deriva. De moment n'he localitzat un parell més de claríssims. "Carpinteria metàl·lica" i "escobilles". Poca gent, per no dir ningú, diria que va a cal "carpinter" a que li faci un moble. En canvi, la moderna variant metàl·lica de finestres i portes sembla inhibir la possibilitat de barrejar "fusta i metall" en parlar d'una "fusteria metàl·lica". El mateix passa amb les "escobilles" de tants i tants aparells (com els cotxes de scalextric). La gran majoria de catalanoparlants escombren amb l'escombra (o agranen amb la granera) i mai amb l'"escoba". En canvi, no canvien les "escombretes" d'un motor sinó les "escobilles". ¿És una simple mostra d'estultícia lingüística (o "llingüística")? ¿Una prova més que les llengües evolucionen al marge de l'etimologia? ¿Per què, doncs, els gramàtics insisteixen en els criteris etimològics a l'hora de fixar una ortografia determinada o apostar per una tria lèxica concreta? Envieu més exemples de castellanismes a la deriva com a simples vianants d'aquesta llengua nostra que fou dissortada i ara comença a ser sortejada. Potser també sou dels que, per escalfar l'aigua de la dutxa, engegueu el "calentador".

dijous, 4 de juliol del 2002

El repte de Zoran

No cal conèixer la discografia completa de Lluís Llach per saber-ho: cal que neixin reptes a cada instant. En el món verbívor hi ha tot un territori poblat per éssers àvids de figurar en un llibre de rècords Guinness de la ludolingüística. Avui m'abelleix (uau!) presentar un repte inèdit. Es tracta del jeroglífic amb una sola lletra que oculti la resposta més llarga, acceptant només jeroglífics basats en dues frases homofòniques que permetin un doble sentit i no només la clàssica acumulació de notes musicals, preposicions i lletres d'un Ocón de Oro. És un repte, aquest, que m'ha arribat des dels fins fa ben poc convulsos Balcans.

Aquestes últimes setmanes a través de la versió italiana de la web dels verbívors (http://verbalia.com/ita) ens han arribat notícies de Novi Sad (capital de la província sèrbia de Vojvodina). Notícies i sol·licituds d'informació redactades en un anglès acceptable pel periodista especialitzat en ludolingüística Zoran Radisavlevic, que actualment treballa en un llibre sobre jocs de paraules en tradicions lingüístiques diverses. Quan, fa una dotzena d'anys, em documentava per escriure el primer "Manual d'enigmística" vaig descobrir que a l'antiga Iugoeslàvia hi havia una llarguíssima tradició enigmística que gairebé només tenia parangó a Itàlia. La distància lingüística, però, me'n va deixar al marge. Ara Radisavlevic ens ofereix prou informació com per capir vagament les dimensions d'aquesta rica tradició sèrbia.

Anagrames i palíndroms, lògicament, però també una estremidora quantitat de quadrats màgics amb mots homologats pels lexicògrafs: 40 de 9x9 i uns 1300 publicats en 8x8 (quan en català, fins ara, només se n'han publicat una dotzena de 7x7 i un parell de 8x8). Radisavlevic fins i tot parla de quadrats màgics sil·làbics, d'un rang fins a 5x5: és a dir cinc paraules pentasíl·labes (escric paraules i no mots perquè "pentasíl·labes", així en femení, és una paraula "pentasíl·laba", mentre que el seu masculí "pentasíl·lab" és un mot tetrasíl·lab) que lliguen en horitzontal i en vertical. Provin d'escriure aquests cinc mots serbis l'un damunt de l'altre amb les síl·labes formant columnes i observaran que els poden llegir de dalt baix i d'esquerra a dreta: A/U/RE/LI/O; U/ZUR/PA/CI/JA; RE/PA/RA/RO/RI; LI/CI/TO/VA/TI; O/JA/RI/TI/SE. Ara provin de trobar cinc pentasíl·labs catalans que lliguin. Què? I tetrasíl·labs? I trisíl·labs? No resulta gens senzill.

De tota manera, el més impressionant del que explica Radisavlevic és un rècord serbi que ostenta ell mateix: el jeroglífic d'una sola lletra que genera una resposta més llarga. El seu plantejament és una "V" a la part alta d'un full en blanc. La resposta que Zoran ens dóna conté 21 lletres: "Dostavi sokove Sena Lazi" i prové de la frase homofònica "dosta visoko 've' se nalazi". La traducció de la frase que constitueix la solució implica que "Sena" (nom femení) ha donat diversos sucs a "Laza" (nom masculí), i l'homofonia que la propicia és que "VE" (el nom serbi de la lletra V) està situada força amunt. En català, si improvisem una D de color blanc sobre fons negre podem aconseguir la vulgar frase "Una declara" (una D clara) de només 10 lletres. El camí fins al rècord serbi serà llarg, però també pot ser profitós. ¿Qui s'anima a acostar-se, ni que sigui vagament, a Zoran Radisavlevic?

dijous, 27 de juny del 2002

De números editorials

El recent anunci d'un saló del llibre a Barcelona en la línia dels de Torí o Frankfurt pot fer pensar que en el sector editorial les lletres cada cop han de competir més amb els nombres. Fer números és una de les activitats connaturals a tot editor, en la seva faceta d'empresari. Per això no ha d'estranyar que algunes cases editorials llueixin números al nom. Escatir-ne els motius no sempre és senzill, fins al punt que pot esdevenir una tasca detectivesca. Vegem-ho. En l'àmbit català Edicions 62 (i ara per analogia el Grup 62) és el paradigma d'editorial numèrica. El motiu és transparent: l'editorial neix en 1962 amb l'emblemàtic "Nosaltres, els valencians" de Joan Fuster. Justament enguany Edicions 62 celebra el seu quarantè aniversari. Fora misteris, doncs. Per la seva banda la també barcelonina "Edicions de 1984", de trajectòria tan llarga com pausada, remet sens dubte a la data que George Orwell trià per a la seva emblemàtica novel·la distòpica "1984" (escrita en 1948).

Altres casos també semblen clars: per exemple la barcelonina "Ediciones 29" (en homenatge a la famosa generació), l'editorial que en 1977 va publicar la gran novel·la de Tísner "Palabras de Opoton el Viejo. Crónica del siglo XVI de la expedición azteca a España", en la traducció castellana d'Angelina Gatell. Tísner sempre la trobà horripilant, fins al punt d'acabar-ne fent una versió ell mateix en "mexicà" que publicaria l'any 1992 a la prestigiosa i llavors avançada "Siglo XXI". A més, Tísner confessava que l'editor de 29 —el viu retrat d'un falangista— mai no va entendre el veritable sentit de la novel·la i per això la va retirar de circulació quan van sortir les primeres crítiques escandalitzades als diaris ultradretans.

Curiosament, és al País Valencià on els editors semblen fer més números. D'entrada, la gran editorial de la ciutat de València "3i4" (o "Tres i Quatre"), associada a la llibreria homònima que regenta Rosa Raga. No cal conèixer gaire Eliseu Climent per copsar que el 3 es refereix als tres Països Catalans i el 4 a les quatre barres. La numerologia climentiana, però, ha generat seguidors. La xicoteta editorial valenciana "Editorial 7 i mig" (on, per exemple, el poeta Ernest Farrés publicà en 1998 el seu primer poemari "Mosquits"), s'acull al nom d'un popular joc de cartes per ultrapassar de mig punt els 7 que sumen 3 i 4. ¿Serà aquest el motiu real que els va impel·lir a batejar-la amb un nom tan juganer?

Però potser el cas més interessant de numerologia editorial des d'un punt de vista enigmístic sigui el d'Edicions 96, de Carcaixent. Segons vaig saber en un sopar d'escriptors a Gandia amb il·lustres comensals saforencs, a can 96 l'especulació numèrica permet un triple salt enigmàtic. D'entrada, semblen inevitables les al·lusions més o menys velades a la similitud del 96 amb el 69. Òbviament, si el 69 incita a la brega, el 96 incitaria al repós. Però no. En l'origen del nom no hi hagué cap connotació eròtica. Després hi ha la via fàcil, perquè resulta que Edicions 96 es va fundar, justament, l'any 1996. Però tampoc. Segons asseguren el poeta Isidre Martínez Marzo i la seva companya, que hi treballen, l'origen és absolutament verbívor. Resulta que, a la primeria, l'editorial havia de potenciar un cert concepte d'autoedició de poesia i el nom havia de ser "Nou Sistema Editorial". El camí cap al "9 6tema" i d'aquí al "96" no pot ser descrit sinó com un camí de perfecció.

dijous, 13 de juny del 2002

Fratronímia

Ara fa un mes vaig proposar la recerca de germans que lluïssin un cognom lleugerament alterat, com ara Gabriel Ferrater i Joan Ferraté o Raimon Panikkar i Salvador Pániker, tots quatre elements prou notables en el món de les lletres. Altres exemples ens remetien a parelles fraternals de poeta i traductora (Enric Casasses-Anna Casassas) o d'actriu i cantant (Cecilia Roth-Ariel Rot). La petició de més exemples no semblava forassenyada en un país en el qual fins i tot el fill de l'eminent cardiòleg Valentí Fuster signa els seus discos com "Paul Fustèr", així accent gratuït. El cert és que ja he rebut una vintena de casos documentats. Prou exemples com per començar a creure que la fratronímia és un clàssic del segle XX. Pel que fa als il·lustres, cal destacar la confessió del filòleg Josep Murgades, codirector de "Els Marges" i quasi homònim del bisbe de Vic en l'època de Verdaguer Josep Morgades. Morgades seria la forma fabrianament correcta i Murgadas la castellanitzada, que era la seva: "vaig retocar-la en l'acabament just quan vaig començar a publicar, i ara convisc amb totes dues, la de l'acabament en -as per a la paperassa estrictament oficial, i la de l'acabament en -es per a totes les meves activitats professionals..." Un altre cas curiós és el del catedràtic de lingüística general de la UAB: Joan Albert Argente. En Xavier Villalba ens fa notar que, cap a l'any 2000, comença a firmar Argenter, amb el canvi d'accent que això implica.

Entre els exemples rebuts destaca la fratronímia Masó-Massó. Escriu Josep Pagès Massó que el seu avi es deia Josep Masó, amb una S, i que durant la guerra va ser capturat pels nacionals amb altres membres de la quinta del biberó. Un cop a Galícia, el soldat que l'havia de registrar es va encaterinar a dir-li que duia el cognom mal escrit en espanyol, i que havia de ser Massó, amb dues S, com la marca de sardines gallega "Massó" (que en realitat havia estat fundada per un català d'Arenys). O sigui que el soldat franquista, en el seu zel per espanyolitzar l'avi Masó, li va catalanitzar el cognom amb una segona S i des de llavors, escriu el nét, "la nostra branca es diu Massó i les branques de la família de Sant Hilari, Masó". L'exili durant el franquisme és també el rerefons d'un cas descrit per Cèlia Riba sobre una família Viñas (que també remetria a Vinyas i Vinyes) amb una branca afrancesada que perd el barret de la ñ per passar-se a dir Vinas (pronunciat Vinàs), fins al punt que tres germans llueixen cognoms oficialment diferents. També és curiosa la història que explica l'Anna Carbonell i Saurí sobre el seu segon cognom. Diu que el seu avi matern (Saurí) es va treure l'accent per evitar que a la branca feminina els diguessin "Saurina", de manera que la mare de l'Anna va passar a dir-se Sauri. Ara, de quatre germans els dos grans es diuen Carbonell i Sauri i els dos petits mantenen el Saurí.

Per acabar, dues dades xocants. D'una banda Jordi Parramon proposa els cèlebres policies Dupond i Dupont (espanyolitzats com Hernández i Fernández) dels dibuixos de "Tintin". Parramon està convençut que són germans i els proposa de patrons de la fratronímia, així escrita perquè el doctor Murgades té l'amabilitat d'assenyalar que l'encuny terminològic dels "fratònims" tal com jo el proposava no sembla gramaticalment gaire lícit, "ja que, en català, tots els derivats de «frater», és a dir, de la seva forma en acusatiu, «fratrem», conserven per cultisme la segona r, com ara «fratricidi»". Murgades admet que "fratrònim" sona cacofònic, però li sembla més adequat. Personalment, trobo del tot coherent que un terme nascut per a designar parelles com en Dupont i Dupond també presenti duplicitat de grafies: ¿serà, doncs, el mot "fratònim" un terme ídem de "fratrònim", i viceversa?

dijous, 6 de juny del 2002

Numerologia

Les relacions entre xifres i lletres sempre han estat font d'inspiració verbívora. Des dels logogrifs als problemes d'scrabble, passant per diversos enigmes com la magnífica sèrie alfanumèrica que va proposar Georges Perec: U D T Q C S... ¿Quina lletra seguiria? Doncs una altra S (inicial de Set) perquè l'única lògica que sosté aital sèrie lletrada és que la componen les inicials dels números naturals de menor a major: Un, Dos, Tres, Quatre, Cinc, Sis... En català, aquestes inicials coincideixen amb les que Perec pensà en francès. En anglès, algunes de les recerques ludolingüístiques clàssiques formen part d'aquest territori: el número 40 (FORTY) és l'únic número natural alfagramàtic, és a dir, que té les lletres en ordre alfabètic, mentre que l'ordre invers presideix el número 1 (ONE). També és alfagramàtic el primer ordinal (FIRST) i els números alemanys 1 (EINS) i 8 (ACHT). La recerca es podria estendre a d'altres llegües, però els especímens d'alfagrama són escassos i potser tampoc val la pena insistir-hi.

En canvi, una altra de les curiositats alfanumèriques de l'anglès dóna peu a una recerca que resulta força productiva. Es tracta de relacionar els números amb el nombre de lletres del seu nom, a veure si coincideixen. En principi no és fàcil: 1 (ONE) té 3 lletres, 3 (THREE) en té 5, 5 (FIVE) només 4 i així successivment. En darrer terme, només 4 (FOUR) sembla presentar un nombre de lletres coherent amb el seu sentit. La recerca numerològica està servida: es tracta de trobar números en qualsevol llengua que representin una quantitat equivalent al nombre de lletres del seu nom. D'entrada, descobrim que el català ocupa el número 1 amb l'ídem: U (1: 1 lletra). Però ja no reincideix, perquè 2 (DOS) en té 3, 3 (TRES) en té 4 i 4 (QUATRE) en té 6.

El número 2 és isonumèric en danès (TO), esperanto (DU), irlandès gaèlic (DO), japonès (NI) o lituà (DU). Pel que fa al 3 el nostre prefix TRI vol dir tres en eslovac, esperanto, gal·lès, irlandès gaèlic i txec, mentre que en suec, danès, noruec i italià fa TRE, i també és isonumèric en japonès, ja que 3 és SAN. Al costat del FOUR (4) anglès, hi ha el VIER neerlandès i alemany, el FYRA suec, el FIRE danès i noruec, el NÉGY hongarès, el NELI estonià, el DÖRT truc, el KVAR esperanto i l'APAT tagal. El número cinc relaciona a finesos (VIISI), lituans (PENKI), malgatxes (ENINA), espanyols i portuguesos (CINCO) i romanesos (CINCI). Com més creixen els números més es compliquen les coincidències. Per sota de la desena destaca el 7 en lituà (SEPTYNI) i ewondo (ZAMGBAL), el número 8 en khmer (PRAIM BEI) i la prova del 9 en euskera (BEDERATZI). Més enllà de la desena les llengües explorades ja són molt exòtiques, com el 12 (BALE'-OKO NA USE') en sango o el 16 (KOTAHI TAKAU MA ONO) en maori. De moment, el número més alt que té un valor idèntic al seu nombre de lletres és el 22 en llengua zulú, en la qual calen justament vint-i-dues lletres per escriure'l: AMASHUMI AMABILI NA MBILI. ¿Algú és capaç de superar aquests 22 zulus o de trobar algun altre número català que consumeixi tantes lletres com designa?

dijous, 30 de maig del 2002

Tísner en el record

Abans d'ahir, vint-i-vuit de maig, en Tísner hauria fet noranta anys. La corda se li acabà als vuitanta-vuit, però els que el vam admirar encara celebrem els seus aniversaris. Quan l'any passat en va fer un de la seva mort els crucigramistes de molts diaris catalans vam acordar que la solució a l'horitzontals 1 del nostre encreuat del dia tingués sis lletres i fos, justament, Tísner. Cadascú ho vam definir com ens semblà, però a les graelles de Miquel Sesé, Anna Genís, Fortuny, Pau Vidal, Jordi Soler i meva les seves lletres van lluir. Després, gràcies a l'amabilitat del seu fill Raixu, vam exposar al Museu del Joguet de Figueres els materials amb què ell i la Lluïsa treballaven per compondre uns mots encreuats cada dia. El reconeixement institucional li arribà en l'acte de presentació del llibre-reportatge L'univers Tísner (1912-2000: gairebé un segle) (Angle. Manresa, 2000) de David Escamilla i Jordi Finestres. Un acte a Palau presidit per Pujol en el que el president es va desfer en lloances sobre el tremp vital del difunt, cosa que no havia fet en vida. Segurament és més fàcil acceptar la personalitat d'un difunt, que ni s'hi torna ni ens pot sorprendre, però aquell dia va semblar talment que el poder hagués esperat a que morís en Tísner per posar-se a lloar-lo. Ja s'ho faran.

Una de les peces que sempre m'han fascinat del mestre Tísner és un article farcit d'homofonies que va tenir la gentilesa de dedicar-me al "Presència" del 20-26 d'octubre de 1991. La peça es deia "I com ho fonies, això de les homofonies?" i duia una endreça molt fluïda (A M-A Rius S'erra). La primera frase ja era tota una declaració de principis: "Jo sóc d'aquells que al pa, pa (Joan Pau II), al vi, vi (Andersen) i al fred (Rodríguez) picor". Després l'escriptura s'afinava i començaven a aparèixer insospitades parelles homofòniques com ara "la mampara m'empara", "vedellat/badallat", "els havans d'abans" o "la turista naturista". L'exercici homofònic feia avançar l'article cap a territoris molt picants. La protagonista semblava una d'aquelles seguidores de la selecció de Brasil que van celebrar els gols davant Catalunya amb els pits enlaire. "I ja se sap que aquesta mena de sessions impliquen certes cessions. La noia els deixava fer, però rebutjava els que li passaven massa a prop i es propassaven".

L'enginy no va ser l'única arma tisneriana. Només cal llegir "Paraules d'Opoton el Vell" per adonar-se que tenia l'alè dels grans novel·listes. Però les seves associacions llampants de mots, parlats i escrits, resulten indestriables de la seva personalitat. El Tísner que inventa la definició més poètica que mai hagi fet ningú d'un taxista —"alça la bandera en senyal de llibertat"— és el mateix que signa una altra gran novel·la com "Les dues funcions del circ". Avui en Tísner ja seria un d'aquells ancians que responen a la definició: "li diuen vell però ja porta el nou" (nonagenari). M'hauria agradat poder assistir a la festa dels seus noranta anys, i per això em fa goig actuar com si hi fos. Felicitem-lo, ni que sigui en el país dels records.

dijous, 23 de maig del 2002

Fratònims

El nostre país és ben ple de cognoms homòfons que mantenen grafies diferenciades des de temps prefabrians. Hi ha Fusters que escriuen el cognom Fuster i n'hi ha qui ho deixen en Fusté, igual com passa entre Baster i Basté o Forner i Forné o Piquer i Piqué, etcètera. També n'hi ha que mostren petites variacions sobre el mateix tema: Pujol, Puyol, Pujols, Pujals, Puyal... L'exemple més emblemàtic potser el constitueixen els ferrers: n'hi ha de normalitzats (Ferrer), sense erra (Ferré), amb a (Farré), amb essa final (Farrés), amb dues as (Farràs), a banda dels d'origen no català: Herrero, Herreros, Ferrero, Ferreiro, Ferreira, Laforge, Smith, Schmidt, Kovacs, Kutznezov...

De fet, moltes famílies han acabat distingint les seves branques per la grafia i fins i tot n'han fet bandera a l'hora de consolidar bàndols i diferències. El que ja costa una mica més és trobar casos de germans que llueixin una grafia distinta del mateix cognom patern. Podríem anomenar-los "fratònims" (de primera generació) i en alguns (pocs) casos podríem arribar a documentar el moment just en què es produeix la dissensió gràfica en el si de la família. Un exemple de primeríssima magnitud el constitueixen els germans Ferraté i Soler: l'escriptor i lingüista Gabriel Ferrater (que es va afegir la erra final) i son germà el també escriptor Joan Ferraté, que mantingué el cognom com el seu cosí enginyer Gabriel Ferraté. També els germans Pàniker i Alemany formen un bon parell de fratònims. El germà gran, filòsof i teòleg, va adaptar el cognom patern hindú i és conegut com Raimon Panikkar, mentre que el menor, enginyer industrial, escriptor i fundador de l'editorial Kairós, signa Salvador Pániker i en algun cas fins i tot Pániquer.

No fa gaires anys el poeta Enric Casassas va travessar el llindar fabrià i començà a signar Enric Casasses. Diria que el primer llibre amb e va ser "Coltells" (Llibres del Segle. Gaüses, 1998). El canvi casassià ha quedat fixat en els registres del ISBN. Qualsevol investigador que entri a la base de dades del ISBN trobarà dos autors diferents, l'un anomenat Enric Casassas i Figueras i l'altre anomenat Enric Casasses i Figueres. El fratònim de Casasses podria ser, per exemple, una de les seves germanes que també consta als registres del ISBN: la traductora Anna Casassas. L'Anna no sembla gaire disposada a introduir una e solta en la bellesa monovocàlica del seu nom i cognom. També en una altra de les famílies importants de la poesia catalana contemporània (els Altaió) hi ha dissensions de grafia, tot i que en aquest cas no es tracta de fratònims pròpiament dits, sinó d'aproximacions de segon grau. Els poetes Vicenç i Gerard Altaió (oncle i nebot) difereixen d'una branca familiar (cosins) a Santa Perpètua de Mogoda que signa Altayó, amb i grega. Finalment, una mera qüestió de representants i imatge ha separat els cognoms de dos germans argentins històricament instal·lats a Madrid: el músic Ariel Rot (ex Tequila) i la guardonadíssima ("Todo sobre mi madre") actriu Cecilia Roth. Entre Rot i Roth només hi ha una lletra muda, però no per això deixa de transformar-los en curiosos fratònims.

Envieu històries de fratònims a l'adreça electrònica indicada o al Suplement i ja veurem què.

dijous, 16 de maig del 2002

Catering Nostrum

L'escriptura condicionada és una pràctica potencial que permet arribar al final del camí de perfecció verbívor. Si el programa és "jugar, llegir, tal vegada escriure", la constricció fa perdre la por al full en blanc i desencalla el doll de l'escriptura. Es tracta justament d'imposar-nos regles més difícils del compte per adonar-nos de l'extrema complexitat de les que ja hem assumit, i després abandonar-les. És com córrer a la sorra per trobar-nos lleugers sobre un ferm més dur. Atorgar un valor a l'esforç d'elaboració, com feien els barrocs, i dissipar les bromes de la fal·laç facilitat d'escriptura amb què pretenen engalipar-nos els conreadors de llocs comuns. Després d'anys de promoure per aquests móns del verb l'escriptura condicionada (monovocàlica o monosil·làbica o sense una lletra determinada...) he detectat que hi ha un gènere que sobresurt per damunt dels altres: el menú. La literatura gastronòmica, sempre tan propera a la paronomàsia herbívora/verbívora, esdevé un gènere breu i suculent, que tira de mots de la terra, ens permet evocar el que hem menjat i aproxima el neòfit al món sofisticat de l'enginy verbal. Des d'aquestes ratlles els menús monovocàlics en A, E, I, O i U del xef Josep Abellán han saltat a les pàgines dels llibres verbívors, i d'allà a les nombroses conferències que la seva publicació ha suscitat en aquests últims dos anys. Però no són els únics. Hi pot haver menús fets amb mots banana o amb mots promiscus, menús compostos només per heptasíl·labs o fins i tot menús palindròmics. Avui vull divulgar una completíssima carta pentavocàlica confegida per una xef excepcional de La Garriga: l'exbibliotecària i literalment marquiana Julieta Sunyol, ella mateixa pentavocàlica amb repetició d'U.

Arran d'una subhasta de mots celebrada a la Biblioteca de La Garriga ara fa un mes, aital xef verbívora em va obsequiar amb un menú "Ab Verbivorus" signat per una empresa anomenada "Catering Nostrum" que conté una cinquantena d'alternatives pentavocàliques (i amb les vocals sempre en ordre alfabètic!!). L'extensa carta es divideix en quatre apartats: "Anteriors. 1", "Carn, Peix, Ous", "Apetit Doux" i "Bar: seltz, kirch, ponx, sucs (abstemis no, tu!)". Entre els "anteriors-1" destaquen, entre d'altres, aquestes cinc delicioses opcions "Plat de cigrons crus/ Paté i col, junts/ Galets i brou/ cabdells i nous/ farcells i prou". De la vintena de plats forts ("carn, peix, ous") en destacaria aquests set: "Rap, sepiots bruns./ Tall sec. Hi vol suc?/ Ànec fibrós mut/ Tall de pit d'oc rus/ Gras pernil, o bull/ Crancs fregits molt purs/ Gran civet d'ós turc". Pel que fa a les postres ("apetit doux"), també hi ha de tot i força: "Gran melindro dur/ Flam de iogurt/ Cake prim, dolç, bru/ Pa, mel i nous", naturalment acompanyat de pans blans: "panet fi tou" o "pa de mill, tou", i regat per "mam sec i dolç turc" o "vas de sifó, uf!". Al final, "cafè i poc fum".

El menú pentavocàlic de Julieta Sunyol demostra dues coses: que l'escriptura de menús es pot adaptar a les condicions més draconianes i que l'experimentació gastronòmica podria explorar la via verbívora. Si Ferran Adrià innova a través de les papil·les gustatives de la llengua, algun deixeble espavilat podria proposar-s'ho canviant una llengua per l'altra. El dia que això passi un "flam de iogurt" serà "cuina catalana". Convideu-m'hi!

dijous, 9 de maig del 2002

¿Decapites o amputes?

Hi ha jocs de lletres que permeten objectivar les fites, normalment gràcies a la longitud. Amb els anys, aquests artificis m'han permès d'anar establint un particular llibre rècord Guinness del món dels verbívors. Hi figuren el quadrat màgic de major format, el pangrama que consumeix menys lletres, el mot que transporta més lletres repetides, la col·lecció de pentavocàlics més completa, l'heterograma (o paraula sense repeticions de lletres) més llarg, el mot banana més llarg, la paraula amb entrada al diccionari més llarga... En l'univers Guinness normalment la longitud és una qüestió vital, i poques són les situacions en les quals no influeixi. O sigui que, en això, la mida "sí que importa".

L'únic problema és que l'univers d'artificis objectivables és reduït i, un cop situat el rècord a un nivell molt elevat, resulta quasi impossible de superar amb paraules documentables als repertoris lexicogràfics habituals. Per això, hem de saludar amb gran joia una nova proposta del ludolingüista mataroní Toni Civit susceptible de convertir-se en un camp de batalla adequat per a verbívors. Civit va assistir com a jutge a una subhasta de mots que vaig celebrar a la Biblioteca Can Manent de Premià de Mar el dia abans de sant Jordi, i se li va acudir que aquella pràctica verbívora d'anar fent créixer lletra a lletra un mot podia obrir una altra via experimental. En comptes de permetre la recombinació de les lletres a cada pas del seu creixement, Civit proposa trobar la paraula més llarga que es pugui descompondre (per decapitació o per amputació) lletra per lletra. Per exemple, la forma verbal "callaràs" (8). Per amputació progressiva de la seva cua, podem obtenir la sèrie perfectament admissible: "callaràs - callarà - callar - calla - call - cal - ca - c". Si procedim per decapitació, en canvi, ens aturarem al nivell 6 de "callar", que permet "allar" (camp d'alls), "llar", "lar" (divinitat romana) i "ar" (símbol del gas noble "argó"). Després, també podríem establir una tercera categoria que es fonamentés en l'acció combinada de la decapitació i l'amputació, segons la conveniència. Per exemple amb el mot "avalots" (7) —"avalot, avalo, aval, val, va, a"— que altrament no admetria cap més amputació després de l'"aval" ni cap decapitació més enllà del primer pas: "avalots, avalot, i prou".

Civit, de moment, només ha treballat la primera modalitat que es basa en l'amputació progressiva. El seu rècord personal ateny el notabilíssim nivell 11 amb la paraula "restaurarem". La sèrie "restauraré, restaurar, restaura, restaur, restau, resta, rest, res, es" conté dues formes verbals baleàriques que poden resultar xocants per al lector català continental: "restaur" (primera persona del present d'indicatiu del verb "restaurar", que a Barcelona escriuríem "restauro" i a València "restaure"), i "restau" (segona persona del plural del present d'indicatiu del verb "restar", que tant a Barcelona com a València escriuríem "resteu"). Atès que el IEC recull les conjugacions valencianes i balears, el rècord de Civit és vàlid. O sigui que, ara per ara, els verbívors amb ànsies Guinness disposen de tres mots a batre (i a abatre): "restaurarem" (11, amputada), "callar" (6, decapitada) i "avalots" (7, combinada). ¿Qui és capaç de superar-ne algun? Envieu la vostra paraula decapitada o amputada al Suplement Cultura de l'Avui i ja us en diré el què.

dijous, 2 de maig del 2002

Ocón de Oro

Pedro Ocón de Oro va néixer a Madrid l'any 1932 i hi va morir el 1999, abans del tomb de mil·lenni. Amb Conchita Montes ha estat l'enigmista espanyol més conegut. Si Ocón de Oro hagués buscat un pseudònim no n'hauria trobat cap de millor que els seus mateixos cognoms. Les seves filles (i seguidores) Paloma i Chelo expliquen que la vida del seu pare va canviar en 1948. Amb setze anys, aquell estudiant de taquigrafia i mecanografia que anava per a pixatinters, es va presentar al concurs de mots encreuats del diari "Madrid" i el va guanyar. Allò li va obrir les portes a col·laborar en diversos mitjans de l'època. El relat familiar oconorià diu que va començar fent jeroglífics però que després es va empescar un centenar llarg de modalitats de jocs: "oconograma", "cuadrograma", "transfusión de letras", "crucigrama blanco"... És ben cert que Ocón va obrir uns quants camins en el desolat panorama enigmístic espanyol, però no és objectivament gaire just atorgar-li el títol d'"inventor" d'un joc tan antic com els mots encreuats blancs, del qual hi ha exemples en anglès que daten d'una dècada abans del seu naixement. Sigui com sigui, els seus jeroglífics l'identifiquen com un clàssic de l'enigmística popular espanyola.

Per això cal saludar amb joia la publicació del primer recull de les seves creacions gràfiques —"500 jeroglíficos de oro" (Robinbooks. Teià, 2002)— que he tingut el gust de prologar. De jeroglífics n'hi ha de dues menes: els iconogràfics (fets amb dibuixos més o menys artístics) i els tipogràfics (fets amb els signes que figuren en un teclat d'ordinador). En tots dos casos poden aparèixer lletres, però en els iconogràfics la seva importància és menor. Els jeroglífics d'Ocón són tipogràfics. Alguns es poden reproduir complets sense haver de saltar-se cap línia. Un dels que m'ha agradat més fa AEIOU a la vinyeta subtitulada per aquesta pregunta: "¿Puedo pasar?". Per resoldre'l ens hem de fixar en la posició que ocupa la A a la sèrie. On és? Davant. Doncs "delante"; "A-delante". Les convencions del gènere donen un paper molt central a les preposicions que indiquen posició: "ante, bajo, sobre, tras... " També les notes musicals hi apareixen sovint, igual com d'altres símbols. La millor definició de jeroglífic la va donar Éstienne de Tabourout a finals del segle XVI: "Equivoque de la peincture à la parole". Doncs això.

dimarts, 23 d’abril del 2002

Antologia 2002 PP (Poemes Palindròmics)

Els palíndroms susciten els instints taxonòmics. Fins i tot els taxidèrmics, segons com. Molta gent en col·lecciona exemplars diversos. Paraules com ara "radar" o la llengua "malaialam", frases de l'estil "català a l'atac" o "sé verla al revés", fins i tot rècords Guinness com el megapalíndrom de Georges Perec en francès, de milers de paraules. Hi ha repertoris molt amplis, com ho demostren els vastíssims reculls que ha publicat el sarralenc Ramon Giné en català, espanyol o qualsevol altra llengua que tingui a l'abast, l'entengui o no l'entengui. Repertoris que acostumen a ser la suma de col·leccions de frases capicues reunides sense cap altra voluntat que l'acumulació de troballes. Internet en va ple. Però també hi ha poemes nascuts de la fascinació estètica que provoca en els artistes la simetria perfecta dels palíndroms. En aquest Sant Jordi de l'últim any capicua que viurem tots els que ara llegim aquestes ratlles, vull reproduir-ne SIS. Tècnicament, potser el del veneçolà Darío Lancini és el més perfecte, perquè fins i tot integra el títol en les anades i vingudes de la simetria; també els del nord-americà Maguire o el del gallec Navaza són integrals; Casassas i de Winter opten per una palindromia vers a vers; finalment, Palol assaja una variant que no pren pas la lletra sinó la paraula com a unitat mínima.

Lives Evil

Evil am I.
Evil,
as so to die not sane.

Menace, I lay.
A stab mocks.
I revolt.

No din is still.
I kidnap and I kill.
It's sin I don't love.

Risk combat.
Say a lie.
Cane men.

A stone I do toss!
Alive,
I'm alive.

Mike Maguire
11 (Herndon, Virginia, 1998)



Amé opio, oí poema

Haití, ah...
Haxix, ah...
Sí, Cha, hachís,
Sí rapé de París,
Amigo, no gima,
A mi manía cocaína mima.
Ya urge grúa y...
Ya ni ore, heroína y...
Oí por Omar, amor, opio.
Oí, "pot" opio,
Desató manía (coca, la cocaína, mota) sed,
De Sade me da sed,
Ávida toma mota la diva,
Avísame, más Iva,
Agotarás a Saratoga.
A gorda sometemos a droga.
La pena, ríese, ir a nepal
La marihuana, uh... irá mal.

Willy de Winter
Picardía palindrómica (México DF, 1987)
Pròleg de Juan José Arreola.




per sucar-hi melindromes palindros
per ull llur ep
ras sap passar
poc a poc cop a cop
el baf afable
sota la tos
ne mamen
i ella la llei
i tot i llenya i anyell i tot i tot
era faré
nena nen
o rajar o
un tro fort nu
ara ara i la calí ara ara
un tro fort nu
o rajar o
nena nen
era faré
tot
i tot i llenya i anyell i tot i
i ella la llei
ne mamen
sota la tosa
el baf afable
poc a poc cop a cop
ra sap passar
per ull llur ep
mata’m ara farà mata’m
taca’t tacat

Enric Casassas
UH (Centelles, 1997)
1er Premi Contenidor de la poesia catalana.



Ánimo.
De toda
corredoira,
tilos nus.
Un solitario
derrocado
te dominA.

Gonzalo Navaza
A torre da derrotA (Vigo, 1990)
Pròleg de Xosé María Álvarez Cáccamo.



35

CONTRAPUNT A 4, CONTRARIO MOTU,
ENCAVALLAT, PENTAPALINDRÒMIC

M'ha fet.
En Palol, m'ha fet?
En Palol m'ha fet, un qualsevol?
En Palol? No m'ha fet un qualsevol!
En Palol no; un qualsevol, no?
No un qualsevol, un qualsevol no.
No, un qualsevol no, en Palol.
Un qualsevol m'ha fet, no en Palol?
Un qualsevol m'ha fet, en Palol!
M'ha fet en Palol.
M'ha fet.

Miquel de Palol
Grafomàquia (Barcelona, 1993)



El río

Asoma Venus.
Osiris, ¡oh!
Asegurada la
balsa
río Elba
Fénix inefable
oirás
la balada.
Ruges, ¡ah!
Osiris os une.
Vamos a oírle.

Darío Lancini
Oir a Darío (Caracas, 1975)
Pròleg de Salvador Garmendia.

dijous, 18 d’abril del 2002

Un any d'espera

Com se sol dir, tal dia farà un any, i aquest dia serà dimarts vinent: Sant Jordi. En aquesta columna, igual com dimarts entrant hi trobareu una antologia de poemes palindròmics, ara fa un any hi vau trobar un criptograma. Era el primer Sant Jordi del segle XXI i calia celebrar-lo honorant un autor amic qualsevol. Prou bo per merèixer-ho. Prou heterodox. I sobretot, un autor del qual en 2001 no se celebrés cap aniversari. La tria em va portar a un pou de bona literatura, Edgar Allan Poe. I concretament al conte que és considerat la font de la criptografia entesa com un quefer literari, "L'escarabat d'or". Després d'exposar, analitzar i resoldre el criptograma original d'aquest conte clàssic em vaig disposar a llançar un repte criptogràfic que em rescabalés de la rapidíssima resolució amb què alguns lectors espavilats ventilaven altres enigmes que jo proposava, per exemple a la coberta d'un llibre. Aquest cop, però, sense cap altre premi que resoldre'l.

Vaig escriure llavors, no sense una mica de recança, que potser aquell nou criptograma era una mica més difícil i també vaig assegurar, sobtadament convertit en milhomes, que "aquest cop no penso revelar-ne la resposta fins que algun lector no me l'envïi. Només llavors diré si sí o si no. No hi ha cap més pista i l'únic premi que ofereixo és el plaer de resoldre'l. O el neguit de quedar-se a l'escapça". Naturalment, els lectors més perspicaços ja hauran endevinat que si avui torno a parlar-ne és perquè ningú no l'ha resolt, encara. De fet, en aquest any transcorregut que ens ha instal·lat ja cruament en el segle XXI només n'he rebut una notícia: un correu electrònic en el qual l'editor Enric Borràs aventurava un inici de solució no del tot desencaminada, tot i que massa incipient. Després, res. Silenci administratiu entre la comunitat verbívora. Els mateixos que havien trigat poques hores a resoldre l'enigma de Verbàlia ara em confessaven que no trobaven el desllorigador. I llavors, l'eterna qüestió: ¿hi ha algun enigma irresoluble? O bé: ¿un enigma que no troba qui el resolgui deixa de ser un enigma? La solució gairebé remet a Feuerbach, quan considera que el món s'acaba just el dia que et mors. Ergo, el món és només una construcció feta amb el que perceps i, per tant, si un enigma no és percebut deixa d'existir. Potser per això el repeteixo avui, perquè estic convençut que el nivell de dificultat és alt, però no impossible, i que algú hi haurà que en tregui l'entrellat.

La solució radical hauria estat publicar-lo al número 2 de la revista secular "La Bugadera" (La Magrana, 2002) que acaba d'editar Xavier Sust, i dipositar la solució (tal com ja he fet amb l'encreuat blanc monovocàlic que hi ha publicat) al Museu del Joguet de Figueres, a nom del que en sigui director d'aquí a cent anys. Però no. Aquest criptograma no durarà un segle. Cada any, pels volts de sant Jordi, el tornaré a airejar allà on pugui, fins que un bon dia algú arribarà a llegir el que vaig escriure l'abril de 2001 i que només conservo al disc dur del iMac. Un sol virus, una sola avaria informàtica i el secret potser ho serà fins i tot per a mi, que en sé la clau. El criptograma és aquest:

5723 9253 9987 2368 5135 3331 8975 8595 5911 6538 1568 5791 8882 5720 7357 1153 9228 2368 1613 1022 7106 2015 1687 1653 8169 2156 8538 8899 2453 9275 1822 1799 1568 7979 4536 7375 8141 0223 3168 3527 7356 7182 3765 3102 9216 2922 6527 7575 1689 2979 1123 6883 2388 8921 6992 242.

Que els verbs us siguin propicis.

dijous, 11 d’abril del 2002

Els que no claudiquen

Diuen alguns escriptors de ratlles curtes que la poesia poesia no es busca sinó que es troba. Potser perquè en realitat mai no he fet ni una cosa ni l'altra, estic del tot convençut que el fet de trobar ja implica una búsqueda que després fins i tot serà possible reconstruir. En canvi, la pràctica sistemàtica de la recerca no sempre comporta una troballa. La història de l'experimentació literària en va plena, de búsquedes sense troballa, igual com al buscador Google és relativament fàcil trobar paraules clau que ens aboquin a una llista buida i en canvi és tan i tan difícil fer una recerca concreta que aconsegueixi situar un sol enllaç a la llista de troballes. Per això és d'agrair i de lloar i fins i tot digne d'esment la valentia mental dels qui es passen el dia busca que buscaràs pels conreus dels mots sense claudicar mai ni deixar-se temptar pel camí dret de la mímesi. Tot plegat, vénen ganes d'etzibar una sentència sentenciosa: "abans mil búsquedes sense troballa que no pas una troballa provinent d'una búsqueda aliena". I punt.

Aquest proper dilluns dia 15 a les 20 hores una cooperativa cultural amb nom de bandoler (Rocaguinarda, òbviament al barceloní barri del Guinardó) acollirà la presentació de dos "poemaris experimentals" força buscaraons: "Pel forat del pany" (El Carro del Sol), primer llibre de Clàudia Viladrich, i "Una estona de Sal" (Edicions 96), quart poemari del prolífic Darrutri (Daniel Ruiz-Trillo), autor ja de "Truc curt" (2000), "Sal i vi" (2001) i "Sonets sonats" (2001). Tots dos signants practiquen una poesia de rajaploma, en la qual el mot i qui el vetlla fan tant l'indi com poden, amb previsibles atacs verbívors que potser ompliran de joia els cors dels col·leccionistes: "Poema palindròmic/ Anima la mina,/ ai, por pròpia!/ Com moc? Ara la Lara vol ser aires./ Stop on no pots,/ no sap pas on. / Cim a l'amic,/ atura la ruta,/ cita'l a l'àtic/ i tapa l'àpat". Darrutri va fent via amb els seus "escamots de mots", però potser a aquestes alçades no s'hauria de permetre titular un poema "Poema en blanc" i deixar el full en ídem a sota. La literalitat del figurat és un material fungible que es consumeix molt de pressa. Encara bo de versos com "Fins avui/ no m'havia adonat/ que la meva barba/ és un gratacels".

Clàudia Viladrich a "Pel forat del pany" ressegueix les lletres dels Gossos amb entusiasme de fan mentre veu com se li fan poemes on hi guspireja l'anagrama ("Van, és clar/ Navarcles"), la paronomàsia ("Pub era un drac màgic"), l'homofonia ("Comissaria/com hi seria?"), el lipograma ("Filiprim: I si tinc sis mil vint-i-cinc pins i pics xics fins dins vins???/ I crits dins hits rics, fins tics??/ Vinc!!!"), la ludoacronímia de pedra picada ("DNI: Dura Nacionalitat Imposada") i, a voltes, fins la criptotoponímia: "A Calella el gos és d'ella,/ a Manresa hi prega un home,/ a Tàrrega rego tes plantes,/ a Solsona només hi arriba una ona./ Quina ardor hi ha al Guinardó!!!". L'ardor, en aquest cas, és el de la militància compartida amb Ruiz-Trillo al nucli dur guinardorenc de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL). Per això, quan Darrutri prescriu "contra la rutina, la poesia/ contra la grip, alegria" potser pensa en l'escriptora guinardorenca Alegria Julià, que el proper dilluns exercirà de presentadora de tots dos poemaris. Ella, alhora, mereix que algun dia parlem dels seus textos juganers, l'últim dels quals és un llibre infantil tan verbívor com "Contes numèrics una mica histèrics" (Alfaguara, 2001).

dijous, 4 d’abril del 2002

Sunyol: tal vegada escriure

Avui, dia 4 del 4 de 2002, ve de gust parlar d'una obra rodona. Per això he esperat fins ara per recomanar l'últim poemari de Víctor Sunyol: "Lowely pore —mostrari—" (Emboscalleditorial. Vic, 2001). Per això i perquè aquesta perla és el volum que fa 44 de la col·lecció "El taller de poesia". Però deu ser el primer i únic que inclou una paraula entre cometes al colofó. La paraula és "original", obra "original" de Víctor Sunyol, escrit així, amb les cometes. I no és que Sunyol estigui sota sospita de plagi, sinó que tot el poemari parteix de la premissa que es poden escriure poemes amb versos d'altri. Sunyol, que és un virtuós del verb i del silenci, s'acull d'entrada al mestratge oulipià. De primer, perquè el "porus insignificant" del títol permet una homofonia evident. "Lowly pore" sona com "Oulipo" (taller de literatura potencial). Després, perquè obre el llibre amb una declaració de principis de Raymond Queneau: "Si s'agafen les parts que rimen (no necessàriament reduïdes a un mot) d'alguns sonets de Stéphane Mallarmé, es composaran uns poemes haikuïtzants que, lluny de deixar escapar el sentit original, al contrari, en donaran un lluminós elixir, fins al punt que ens podrem demanar si les parts que s'han eliminat no eren pura redundància". Una poesia, doncs, propera al bàsquet, on ja només compten els últims minuts.

Sunyol aplica la idea quenel·liana als versos de Gabriel Ferrater per confegir tres haikús a "Retalls". El mateix procediment li permet retallar versos de les "Estances" ribianes per convertir-los en tankes ("Tanques de la trentena"), i després invertir l'activitat. Partir de tankes escrites per Carles Riba i convertir-les en estrofes de decasíl·labs, tot afegint elements al principi de cada vers ("Més"). Sunyol, però, no es limita a seguir les constriccions oulipianes. També s'empesca nous procediments. A "Gris" poua nou alexandrins de la prosa del "Quadern Gris" de Josep Pla, i data el poema a 8, 9, 12 i 13 d'abril de 1919, que són els quatre dies del dietari en els quals troba els alexandrins. A "Talment així" confegeix quatre sonets amb els versos de les "Estances" de Riba que contenen la paraula "com". A "Mi" pren tot allò del poema "Matí" de Marià Manent que limita amb la pàgina en blanc: els versos primer i últim, els començaments de vers i també els finals. Fins i tot a "Septimi" fa un centó —ell en diu un "collage"— amb poemes de set autors: Guerau de Liost, Josep Carner, Joan Maragall, Carles Riba, Marià Manent, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres.

Amb cometes o sense, els poemes d'aquest excel·lent llibre són de Sunyol. I punt. L'autor es permet anagramitzar alguns dels seus poetes estimats: "besar-la ric" (Carles Riba), "en rima amant" (Marià Manent), "terrible rafegar" (Gabriel Ferrater) i es dispara en el cas de Joaquim Folguera (Fogueral; jo que aim folgar; Jo: Aquí folgarem; Joaquim, folgaré; Jo, amic, folgaré; a qui jo am regolf...) La veritat és que es mereix més que aquest "nyu sol" que el segueix. Sobretot perquè és honest. Després de mostrar-nos els trucs dels seus poemes escriu, savi: "I ja està. Però no ens enganyem; aquestes claus, tot i que expliquen l'origen dels textos, no n'expliquen ben res. De res". Víctor Sunyol representa l'excel·lència d'una ruta que no em cansaré mai de proposar: jugar, llegir, tal vegada escriure. És verbívor i és poeta. No és fàcil.