dijous, 10 d’octubre de 2002

Ge Ce Ce

Presentar Joan Solà als lectors d'aquest diari és sobrer. Fa anys i panys que hi escriu articles que es fan llegir perquè parlen amb saviesa de la llengua. Ara, el doctor Solà encapçala l'equip de lingüistes que acaba de publicar la magnífica "Gramàtica del Català Contemporani", que els editors d'Empúries presenten en tres volums presidits per tres lletres en caixa baixa: gcc. El primer que cal dir d'aquesta obra és que la G vol dir Gramàtica, i no pas Gran. Els catalans tendim a magnificar les coses de la llengua sense adonar-nos que només els petits ho veuen tot gran. Que la gcc és una gran obra ja ho capta tothom qui la fulleja una mica, de manera que no cal posar-hi una altra ge, al títol.
La distribució de les matèries suscita un segon comentari, així a cop calent. El primer dels tres volums de la gcc tracta de fonètica, fonologia i morfologia. Els altres dos, de sintaxi. Algú hi podria detectar un cert desequilibri, en aquesta dosi massiva de sintaxi amb què el doctor Solà i el seu equip completen la seva gramàtica. Però és un desequilibri oportú, perquè després de l'època heroica de "salvar els mots" potser ens hauríem de concentrar en un més pragmàtic "salvar les frases". El més esgarrifós del "català que ara s'emet" en mitjans públics i privats no són ni les qüestions fonètiques ni el lèxic limitat que s'hi dóna. El que sovint esgarrifa més és la construcció de certes frases que només són catalanes en el batibull mental de qui les produeix. Per superar aquest "xava mediàtic" que sona i ressona i s'estén com una taca d'oli calen tres esses: sintaxi, sintaxi i sintaxi. Només així podrem començar a caminar. Sense taxi.
La publicació de la gcc obre un nou camp de lectura als verbívors catalans. Tots els lectors que històricament ha tingut el "Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana" de Joan Coromines (salvem els mots) haurien de travessar el rubicó de la semàntica per visitar ara la "Gramàtica del català contemporani" de Joan Solà, Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró, Manuel Pérez Saldanya i desenes d'experts més (salvem les frases). Per això, des d'aquesta columna enceto avui una modesta campanya d'aproximació lateral a aquesta obra imprescindible. La idea és difondre-la des d'un punt de vista no tècnic que fins i tot sorprengui els seus autors. ¿Quants articles extralingüístics no ha propiciat el diccionari d'en Coromines des de la seva publicació? ¿Quants columnistes no l'han consultat i citat? Doncs ara ens convé "solanitzar-nos". Aquesta és la primera d'una sèrie de columnes d'enigmística que en els propers mesos aniré dedicant a la gcc des d'una perspectiva verbívora. Em donaré per satisfet si aconsegueixo desmentir el tòpic que situa les gramàtiques al prestatge dels llibres-tortura, al costat dels de matemàtiques, llatí o física quàntica.
Una passejada amb la ment neta de prejudicis per vuit títols corresponents a vuit capítols de la gcc ja ens posarà la mel als llavis. Aquestes són algunes de les seccions d'aquesta magnífica gramàtica que suscitaran les nostres activitats verbívores: "Cliticització", "Datius metes i benefactius", "El complement de règim", "Adverbis zeroargumentals", "Els sintagmes nominals escarits", "Interjeccions fàtiques", "La forma llur" i, sobretot, "L'el·lipsi de la còpula". Una de les col·leccions de divulgació més famoses de la història és la "Que sais-je?" de la PUF. Una resposta a "Que sais-je?" pot ser GCC.