dissabte, 27 d’octubre del 1990

Fauna americana

Els Estats Units d'Amèrica presenta un dels superàvits més envejables del món en l'exportació de ximpleries. La seva especialitat és l'invenció periòdica de gerundis que després circulen per totes les revistes il.lustrades i omplen les columnes més enginyoses dels diaris. Alguns d'aquests gerundis en negreta fan fortuna, com ara el footing, el jogging, l'outing, el looping o el cruising. D'altres, com el vogueing que promociona la Madonna o l'oportunista schwepping que ens va voler vendre una marca de begudes de nom impronunciable, han quedat reduïts a records efímers de la fungibilitat cultural que ens envolta.
Però els creadors de llenguatge nord-americans no s'aturen en els gerundis. La posada en escena de nous adjectius substantivables com ara hippies, wasps o yuppies ha establert jurisprudència en l'interessant gènere del neologisme. Tothom sap que aquestes joies tenen un origen enigmístic. Un wasp, per exemple, és un "white anglo-saxon protestant" rosset i blanquet com el minyó de l'establia; un exemple clar d'acrònim paral.lel a "radar", "inri" o "Renfe". Per la seva banda un yuppy és un "young urban professional" i el seu origen etimològic és una mica més complex. L'acrònim "yup" esdevé el radical de l'expressió resultant, al qual el saber popular afegeix una terminació marca d'adjectiu (-y) i, per analogia amb alguns adjectius d'aquesta mena (sunny, assolellat) dobla la consonant final.
Les ments més recargolades dels Usa han començat la taxonomia de les noves espècies aparegudes durant aquest final de segle. Els zoòlegs urbans i els articulistes més juganers tindran feina, perquè els nous taxonomistes han confegit una llista que farà tremolar d'enveja el propi Amadeu Fabregat. De manera que surten cosins dels yuppies per tot arreu. Començant per la família negra que formen els buppies ("black urban professionals") o els cosins d'altres ètnies menys afortunades: chuppies ("Chinese or Chicano or Cuban urban professsionals"), juppies ("Japanese or Jewish urban professionals") o guppies (els gais).
Naturalment, la societat de l'èxit sempre es basa en l'existència inexcusable de la desfeta. Així, la fauna nord-americana també presenta espècies molt desgraciades, com els yuffies ("young urban failures") o els puppies ("poor urban professionals"). Aquests darrers ens resulten molt entranyables perquè semblen cadells que arrosseguen la llengua (¿recorden el gosset de l'anunci de Hush Puppies?) i a més presenten un parentesc homofònic amb l'impagable Jesús Gil-i-Gil (en espanyol els matalassers sempre han estat anomenats els pupas).
Un altre ordre molt original d'espècies són les nascudes a l'empar d'alguna addicció. Així, els foodies ("food addicts") presenten un desfici per les funcions nutritives que els empeny a l'obesitat, els phonies (literalment "hipòcrites") són "phone addicts" perquè es passen la vida penjats al telèfon i els techies ("technology addicts") són els tecnòcrates reciclats que perden el cul per qualsevol botonera. Però no totes les noves espècies de la fauna nord-americana són producte de situacions excepcionals. Hi ha un bon grup d'especímens fills de la quotidianeitat més tediosa. Els dewks, per exemple, es veuen abocats al "pluri" per poder alimentar els seus fills ("double-employed with kids") mentre que els dinks conformen el seu grup contrari ("dual income no kids") i els skippies, que manlleven el seu nom a aquell antic cangur televisiu que algun dia retrobarem a la pantalla d'Antena 3, són els fills de papà que porten clauers de l'Snoopy i estudien amb la butxaca plena ("school kids with income").
És clar que, en aquests moments de temença golfística, les espècies que més futur semblen tenir són els oilies -que treballen en la indústria del petroli- i els fundies perquè, com que viuen de la correcta manipulació dels fons públics de certes fundacions, són els que tenen més dret a fer-se anomenar "fonamentalistes".

dissabte, 20 d’octubre del 1990

El sexe oral

No cal insistir massa en el fet que el sexe és, sobretot, un joc carregat d'enigmes que genera passions i desficis. Tots, poc o molt, els hem experimentat. Més d'una vegada hem caigut en la temptació de comparar el procés de desxiframent de qualsevol enigma amb qualsevol dels actes sexuals. I no costa gaire d'imaginar-nos on para l'orgasme.
Fa poc, rellegint l'excel.lent Anàlisi pragmàtica de les endevinalles catalanes amb què la Margarida Bassols va guanyar el I Premi de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú, he topat amb un munt de referents primitius que relacionen sexe i enigmística. Sembla que en algunes societats d'`Africa les endevinalles ostenten un valor ritual d'iniciació al fascinant món del sexe. Bassols en recull diversos exemples força interessants. D'una banda, els dogons festegen amb endevinalles. Les insinuacions amoroses, per tant, s'efectuen per la via de l'enigma. Més agosarats encara resulten ser els bozos. Sembla que els joves admiradors africans dels Dagoll Dagom es fan notar entre les noies de la seva tribu mitjançant el gènere de l'endevinalla eròtica. Com allò dels acudits verds, però amb una mica més d'enginy.
D'altra banda, les dones tuaregs mai no poden contestar un enigma si qui el planteja és germà seu. En canvi, ho fan de bon grat si qui proposa l'endevinalla és un altre noi amb ínfules de festejador. Les més espavilades, doncs, s'han de mossegar la llengua si no volen caure en actes incestuosos. Per últim, la situació del sexe oral empitjora en algunes regions de Rússia. En aquestes zones el nuvi ha de resoldre uns enigmes elaborats pels seus futurs cunyats per tal de poder gaudir de l'esposa durant la nit de noces. M'imagino que les relacions entre cunyats deuen ser molt més tenses de l'habitual i que els eixelabrats que es queden en blanc davant d'unes bones cuixes la deuen passar ben magra.
Històricament la nostra cultura no s'ha distingit gaire per relacionar tan descaradament l'enigmística i el sexe. Tal vegada els únics exemples que podríem oposar a l'exacerbat recargolament eròtic d'aquestes tribus africanes i caucàsiques serien els jocs de saló d'origen francès. Uns jocs pre-televisius que ja contenien la carrincloneria de "Su media naranja" i l'erotisme de "Ay qué calor!".
A casa nostra, alguns reculls com el Flor d'enamorats de Joan Timoneda (reeditat parcialment per 3i4 en 1983) presentaven una part castellana relacionada amb aquests "romanços, endevinalles, motes, chistes, lamentaciones, ventures de gitana i preguntes" de caire eròtic en els quals la intervenció de la dona era essencial. Sobre aquest punt és interessant l'estudi de García Morales que acompanya la reproducció facsímil del Libro de motes de damas y caballeros (València, 1535) feta a Barcelona l'any 1951. La Biblioteca Nacional de Catalunya, en la seva secció de reserva, serva un exemplar del Libro de motes valencià de Lluís Milan (s XVI). Allà hi consta la descripció de jocs tan ordinaris com l'"abejón" (tres jugadors, un braç enlaire, l'altre a la galta, qui bada rep un "pestorejazo)", el "pasagonzalo" (el "talitre" dels romans, un seguit de cops al nas), el joc dels "propòsits" (d'entreteniment per a les donzelles), el de "cosa i cosa" o el de "passa passa"...
Potser la diversió més elaborada de totes aquestes facècies és el joc de manar (predecessor de les nostres "penyores"). A partir de les ordres rimades del llibre, un cavaller i una dama es troben aparellats i ella li mana una cosa. Si el cavaller no és obedient les dames el podran condemnar a allò que els sembli. Un exemple del tot innocent seria: "-Us dic que piqueu de mans/ car jo sé que poc a poc/ vós les tocareu de boig". La resposta adient, per bé que acompanyada d'un cert ritme manual, havia de ser: "-Faré tal com demaneu/ que ja fa molt que les toco/ car per vós m'he tornat boig". Si comencem així, no jugo.

dissabte, 13 d’octubre del 1990

La vaca espanyola

Fa uns anys, quan la sintonia ideològica entre els governs francès i espanyol va promoure els primers acords en matèria terrorista, un analista francès ironitzà a "Libération" sobre les virtuts filològiques de Felipe González. El periodista es limitava a aplaudir el bon gust del president espanyol a l'hora de parlar en francès. Deia que el manaire andalús "parlava el francès com una vaca espanyola". La boutade fou silenciada per les pròpies circumstàncies, però qualsevol curiós que ho desitgi podrà comprovar que el sarcàstic periodista no era del ram dels "creadors de llenguatge". Parler français comme une vache espagnole és una frase feta que es pot trobar a l'entrada bovina de qualsevol bon diccionari francès (Larousse, Petit Robert, Hachette...), normalment amb el descriptiu afegitó: très mal.
L'anècdota em fascinà prou com per prendre'n nota. Però poc em podia pensar aleshores que les especulacions sobre l'incert origen de la salvatge locució fossin políticament tan sucoses. Una de les fonts d'informació més preuades dels autèntics apassionats per l'enigmística són els productes del gènere literari de caire filològic que componen els reculls de "curiositats" o "rareses" de qualsevol llengua. De llibres així en van plens els calaixons d'obres "filològiques" de qualsevol biblioteca. Acostumen a ser purs divertimentos de professionals de la llengua que s'han cremat les celles transitant pels diccionaris i que han tingut la paciència d'anar anotant els exemples curiosos amb què han topat. Normalment, les curiositats més remarcables tenen relació amb la "història de la llengua". La nebulosa que ha acompanyat secularment la tasca dels etimologistes dóna peu a les especulacions més interessants. Des d'aquestes mateixes ratlles hem exposat en altres ocasions catàlegs diversos d'etimologies gairebé surrealistes. Les històries personals de mots com ara "carajillo", "orxata" o "okay" mereixen tant d'interès com la biografia de Josep Carreras, l'extracció social de Manuel Orantes o els embolics de Terenci Moix.
El coronel De Thomasson, en un llibret de 1938 anomenat Les curiosités de la langue française que es podia trobar a vint duros a la Fira del llibre vell del Passeig de Gràcia, recull la història de la locució francesa de la vaca espanyola. Una història que esdevé essencial per entendre la posició del país veí en el conflicte del terrorisme basc. El coronel, en el capítol dedicat a l'estudi de la semàntica, parla de parler le français comme une vache espagnole (en el benentès que s'aplica a algú que parla el francès pitjor que en Joan Antoni Samaranch). L'autor, impressionat per la força expressiva de la seva llengua, poua en la història del francès per tal d'escatir-ne l'origen. Així, el vell coronel descobreix una primera explicació al Diccionnaire critique de Legoarant (1858). La forma inicial de la locució podria ser parler le français comme un Basque espagnol ou comme une Basque espagnole. Les majúscules no són meves.
Legoarant, d'origen basco-francès, aventura una altra hipòtesi menys compromesa amb la seva cultura originària. Afirma que els bascos no hi tenen res a veure i fins li sembla ofensiu relacionar impunement bascos i espanyols per la via ramadera. De manera que proposa un altre màster per a la locució popular: parler le français comme una basse espagnole, on el substantiu basse significa en francès antic "servent, criada". Rebla Legoarant que basse és possiblement una forma derivada del provençal bagasse. I això, per a un catalano-parlant, no pot tenir cap misteri.
De tot plegat se'n poden extreure dues conclusions enigmístiques: les meuques espanyoles que pul.lulen pel País Gal no han passat per la Berlitz i Felipe González no és Basc.

dissabte, 6 d’octubre del 1990

Els mots seriats

La setmana passada descrivíem el naixement d'un dels jocs més populars de l'escuderia de Lewis Carroll. El problema anomenat doublet pel pederasta de l'enigmística ha arrelat en la nostra llengua fins al punt que l'equip de producció del conegut programa concurs "Tres pics i repicó" el presentà, sota el rètol de "mots seriats", en una secció del concurs. La seva simplicitat el fa adaptable a qualsevol idioma i l'ús escalonat del fenomen retòric de la paronomàsia el converteix en un dels jocs més productius de l'enigmística.
La qualitat d'un problema de "mots seriats" depèn de dos factors. D'una banda, l'encert en la tria dels mots origen i final de la cadena. D'altra banda, evidentment, del nombre de passos intermedis que separen aquestes dues paraules clau. És clar que alguns doublets del mestre Carroll anaven més enllà del pur joc i presentaven processos semàntics prou transcendents. Per exemple, el pas evolutiu del simi a l'home que es desprenia de les revolucionàries teories evolucionistes de Charles Darwin. Carroll ho aconsegueix en sis etapes: ape-are-ere-err-ear-mar-man, però en anglès és possible reduir-ho a cinc: ape-apt-opt-oat-mat-man. Aquesta troballa enigmística va sorprendre tant els contemporanis de Lewis Carroll que el científic britànic John Maynard Smith va arribar a escriure en una revista especialitzada que el procés d'evolució i el joc dels mots seriats eren processos paral.lels. Smith sostenia que el simi -ape- podia en realitat haver-se transformat en home -man- seguint processos evolutius similars als lingüístics ressenyats per Lewis, però en l'estructura de la mol.lècula d'ADN. Pura enigmística biològica, doncs.
Els nord-americans, que sempre que poden se'n foten dels britànics, han fet córrer uns factors de conversió de les unitats de distància de caire enigmístic. Així, transformen els peus en iardes en quatre salts (foot-fort-ford-fard-yard), les iardes en milles (yard-yare-mare-male-mile) i els peus en milles (foot-moot-molt-mole-mile).
En català, quan l'equip de la productora enigmística Olissip va plantejar-se la publicació d'una revista de mots encreuats en català, els mots seriats foren considerats un dels problemes a tenir en compte. El mateix equip de gent que ara prova de trencar-los la closca des de la secció dominical d'aquestes mateixes planes va reformular l'estructura dels mots seriats. Així s'establí que l'única solució acceptable seria la que arribava al final en el mínim nombre d'etapes possible. La producció de les cadenes esdevingué una tasca molt més difícil del que semblava perquè només treballàvem amb paraules de cinc lletres que no presentaven cap coincidència i admetíem solament cinc salts -els mínims-.
Però vam descobrir que el Segre es desviava fins passar per La Pobla (Segre-sogre-sobre-pobre-poble-Pobla) o que mocar-se era sinònim de tenir salut (mocar-molar-solar-salar-salat-salut). L'alquímia dels mots seriats ens va aclarir també que qui vol unes vacances amb marro se n'ha d'anar a la costa o a l'inrevés (marro-carro-cartó-carta-casta-costa). I finalment, vam desenvitricollar aquell afer escandalós de la Chávarri i el seu distingit pinxo que sotraguejà la producció dels fabricants de calces i de revistes (Marta-manta-manxa-panxa-panxó-pinxo).
Tanmateix, el descobriment més transcendent que preteníem extreure del mètode alquimista dels mots seriats, se'ns va estroncar dolorosament. La relació enigmística entre el "Barça" i la "lliga" sembla gairebé impossible. Així ens va. Per si de cas volen cremar una mica de celles entre golet i golet de l'Stoikhov, el Barça aniria per aquí (Barça-barca-parca-parla-Paula-paüra-païrà...) i la lliga aniria per allà (lliga-llega-plega-prega-preua-preus-treus-trens-prens-plens-plans-plana-plaça...) Com poden observar, encara falta molta lliga, però és possible que aquest any sí... que aconseguim resoldre l'enigma.