dijous, 29 de desembre del 1994

Kuznetsov l'onomàntic

L'onomància és, sense cap discussió, l'especialitat ocultista preferida dels enigmistes. Consisteix a endevinar la sort o la desgràcia que viurà algú en el futur només tenint en compte el seu nom. La decapitació Nomen, omen —un nom és una profecia— defineix clarament l'esperit d'aquests simpàtics onomàntics (res a veure amb els amants de la musa nipona de John Lennon). Malauradament, les pràctiques ocultistes basades en les atzaroses llistes del registre civil no acaben de merèixer l'aprovació de ningú. Què dir davant flagrants revenges en forma de nom, com ara Maria de les Angústies, Hermenegild o Maria Dolors? Quins recursos li queden a l'onomàntic seriós davant el fervor falangista que fa proliferar els Joseantonios entre els components d'una certa generació d'espanyols (acomboiats ara per un bon nombre de Josep Antonis)? Com valorar d'aquí a vint anys la presència massiva de Ferrans entre els fills dels addictes al Poble Nou? A més, els fenomens de bateig massiu en honor a un líder no sempre prenen una persona per referència. A la Itàlia feixista, un bon nombre de fidels mussolinians van anomenar Roberto els seus primogènits en honor acrònim a l'eix ROma-BER lín-TÒquio.
Ja es veu que l'onomància no va enlloc. En canvi la cognomància —neologisme enigmístic— podria tenir un futur més esplendorós. A Itàlia acaba de sortir un fantàstic llibret que relaciona els cognoms de la gent amb la seva professió. S'anomena Mal cognome mezzo gaudio, stupidario dei cognomi italiani d'Antonio Di Stefano (Mondadori, 1994). Sembla que el seu autor —que no surt al "Força Barça"— ha buidat les guies telefòniques italianes a la recerca de dietistes anomenats Mangione, dentistes Senzamici, oculistes guenyos que cognomen Guercino o esteticistes que llueixen al seu rètol un cognom tan adequat per a la professió com Lo Brutto. Aviat analitzarem les troballes d'aquest cognomàntic Di Stefano. De fet, més d'una vegada aquestes mateixes ratlles han estat cognomàntiques sense saber-ho. Com per exemple quan parlàvem d'una model catalana anomenada Colet Petit o d'un famós metge madrileny que lluïa un fantàstic rètol a la porta. "Doctor Tocón: Ginecología".
Però la cognomància també pot agafar una volada poliglota. Sembla ser que, almenys a Occident, els cognoms són un invent medieval per distingir els joans, joseps i ases que vivien a totes les cases, tot i que alguns d'aquests cognoms han acabat sent més populars que la majoria dels noms de pila. La qüestió és que els cognoms que provenen d'una professió antiga —com ara Fuster, Forner, Ferrer o Teixidor i no pas electricista, informàtic o dissenyador— són els més estesos en moltes llengües occidentals. D'aquesta mena de poliglotisme cognomàntic en surten casos realment màgics. Si agafem el jugador del Barça Albert Ferrer, per exemple, veurem que el seu cognom és un dels més presents en el panorama internacional. A més, tots els seus equivalents fan olor de futbol: Herrero en espanyol, Ferreiro en portuguès, Ferrero en italià, Smith en anglès, Schmidt en alemany, Laforge en francès o Kóvacs en hongarès. Però, més enllà de les fàcils comparances, el jove lateral blaugrana s'ha enfrontat aquesta temporada a dos ignots rivals bessons: el jugador del Galatasaray Haddad (ferrer en àrab) i el jugador de l'Espanyol Kuznetsov (ferrer en rus).

dijous, 22 de desembre del 1994

Sinagogues miraculoses

Són mots pentavocàlics tots aquells que contenen només cinc vocals —i totes diferents—, com aquestes miraculoses sinagogues que avui presideixen la nostra secció. En els últims temps hem analitzat 48 de les 120 possibles combinacions pentavocàliques. Avui ens les havem amb la tercera sèrie, composta pels quintets encapçalats per I. El AEIOU més buscat és aquell que conté les cinc vocals en ordre alfabètic. En català F. Serra (Badalona) proposà "faceciòfug" (qui defuig les facècies) i també el terme botànic "transpeciòlul" (pecíol d'un folíol en posició trans) i J. Ferret (BCN) hi afegí híbrids nacional-geogràfics com ara "armenio-rus" o "armenio-turc". Ara A. Saumell (BCN) se suma al rànquing amb un concloent "paremiòfug" (qui defuig els refranys).
El text I-pentavocàlic sembla extret del diari d'un explorador àrtic: "No és pas el Minoutaure (IOAUE) sinó milers de sinagogues (IAOUE) miraculoses (IAUOE) el que hi ha a la ciutat inconeguda (IOEUA). En aquesta perillosa travessia per la niquelosa (IUEOA) regió circumboreal (IUOEA) a la recerca de les infortunades (IOUAE) incubadores (IUAOE) dels secrets cabalístics m'acompanya una bielorussa (IEOUA) impetuosa (IEUOA). Sovint dec resultar massa inafectuós (IAEUO), però és que ja cinquantejo (IUAEO). Només criaturejo (IAUEO) quan hi interactuo (IEAUO). Llavors la situació esdevé incestuosa (IEUOA) i em sento un maleït indocumentat (IOUEA) per culpa del meu inquiet hierofal·lus (IEOAU). Oi que no n'informareu (IOAEU) l'autoritat? Em resultaria molt vituperador (IUEAO) i del tot insuportable (IUOAE). El rei restarà prou content si passeu per sobre l'afer de la bielorussa (IEOUA) i només giravolteu (IAOEU) per les meves troballes de sinagogues (IAOUE) miraculoses (IAUOE). Digueu-li que he descobert el microenclau (IOEAU) de l'infeudador (IEUAO) i podreu fer-ne un cinema-fòrum (IEAOU)". Els mots pentavocàlics que conformen aquestes combinacions han estat subministrats pels lectors Rosa Cura, Joan Barceló, Jep Ferret, Ramon Giné, Dídac Palañà i Neus Robusté. La vida del faedor de pentavocàlics és tan dura que encara no ens ha arribat cap combinació acceptable en IAEOU.
Enguany se celebra el 300 aniversari del naixement del filòsof François Marie Arouet, més conegut pel seu nom de ploma: Voltaire. La curiositat inabastable del filòsof il·lustrat el va transformar en un enginyós aficionat a les facècies. Tots els manuals d'enigmística recullen un episodi criptogràfic del filòsof a la cort de Frederic el Gran. Voltaire hi fou acollit l'any 1750 i s'hi va estar fins que una llarga pugna amb l'Acadèmia de Berlin el va empènyer a publicar en 1753 la virulenta sàtira Diatribe du docteur Akakia. Es diu que Frederic el Gran va convidar el filòsof a un banquet amb una invitació que feia: À 6 heures P/A á 6/100 (À six heures à super à Sans-souci). Educat i faceciòfil com era, Voltaire va respondre amb un missatge lacònic i contundent: Ja (J'ai grand a-petit).
Voltaire és el responsable de moltes altres creacions enigmístiques. Com per exemple, aquesta deliciosa devinette : "Cinq voyelles, une consonne,/ en Français, composen mon nom,/ et je porte, sur ma personne/ de quoi l'ecrire sans crayon. " La resposta a aquesta endevinalla és un O-pentavocàlic francès com els que analitzarem, en català, d'aquí a un mes. Envieu els vostres O-pentavocàlics a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 15 de desembre del 1994

Que cou?

Això dels llibres de text és una tautologia, i la gent que estudia la duu sota el braç. Per més exemplars que es venguin del Pasta Gansa —el divertit recull de guionets patrocinat per Mikimoto (Quaderns Crema, 1994)—, l'invent mai no arribarà a la categoria de llibre més rebregat de l'any entre els vilipendiats estudiants de COU. Aquestes criatures dolcíssimes reserven els rebrecs i les rebregades per als materials impresos de caracter compulsiu. Com per exemple els anomenats llibres de text. I no és que el Pasta Gansa no contingui textos (i àdhuc testos), sinó que figura que hi ha llibres els textos dels quals han de ser memoritzats i/o treballats en el decurs d'un curs, per exemple d'orientació universitària.
No és habitual trobar ressenyes d'aquesta mena de totxos en mitjans no especialitzats. Però el manual de Llengua de l'editorial Teide que des d'aquest setembre traginen més de 15.000 estudiants catalans de COU s'ho val. Acostumats, de ben petits, a trobar noms tan ínclits com Lázaro Carreter o Laín Entralgo a les cobertes dels nostres manuals de la seva llengua, ens congratula que cap dels quatre autors del text —el lingüista Jaume Macià, l'escriptor Josep Francesc Delgado, el crític Pere Marcet i la traductora Anna Maria Muñoz— no pertanyin a cap acadèmia. El llibre demostra que es tracta d'un quartet ben compacte i els recursos esmerçats palesen que tenen molta corda.
Em sap greu si els cou als 15.000 usuaris forçosos del llibre, però la veritat és que el Llengua catalana de COU de Teide es fa llegir. De fet, els confrares de l'enigmística estem d'enhorabona, perquè mai els estudiants de català havien estat tan ben exposats a les magnificències del joc lingüístic a una edat tan tendra. Des dels singulars exercicis d'homofonia (suposa/s'ho posa/s'oposa, insults/insuls, evocar/abocar...), a l'enriquidora pràctica amfibològica (Ja heu vist la mona —pasqual, estètica, etílica o zoològica— del porter? ), passant per tota mena de jocs de mots. Per treballar la polisèmia i les seves variants, els autors inventen interessants calamburs i en recuperen d'històrics. Així, "Van travessar una selva verge prenyada de dificultats" els demostra la poca fiabilitat de la monosèmia, i la reproducció d'un verset publicat al Brusi en ocasió d'una nit etílica de la reina Maria Cristina (mare d'Alfons XIII), parafrasseja l'enginyós Quevedo d'entre el clavell i la rosa "su majestad es-coja": "La reina al sopar del Ritz/ no duia mantell ni corona/ però portava una mantellina, /i que n'estava de mona!"
És probable que algun dels usuaris d'aquest magnífic totxo, tan rigorós i encertat des de tots els punts de vista, arribi a escriure textos inspiradament hilarants com els dels assalariats de Mikimoto. A més, l'elaboració de textos ad hoc. fa que aquest "llibre de text" no sigui tautològic. Mentre Lázaro Carreter tirava mà de l'eterna transvestida Fernán Caballero, el quartet de corda Teide presenta textos propis o n'encarrega a gent propera —com ara la poeta Hermínia Mas— per tal d'adequar teoria i praxi. D'entre tots, n'hi ha un d'Anna Maria Muñoz que sobresurt per mèrits propis. És un poema que comença: "Una estrella brilla sobre la mar serena./ Un poeta bilingüe medita: «Crearé una oda, una balada»./ La soprano, enorme, canta insaciable, irresistible./ El poeta no aguanta... La ira rebrota: falta la calma". El poema, intitulat "La «musa» del poeta" i de 19 versos, reprén una tradició barroca de lectura bilingüe. Llegiu-lo en la nostra llengua i en la del país veí: ¿creieu que el publicaria un aferrissat defensor del bilingüisme com l'ABC?

dijous, 8 de desembre del 1994

Militància

En els bulliciosos setanta el galàctic Jaume Sisa va dir que l'ús del català no es normalitzaria fins que no tinguéssim policia i pornografia. L'absència de l'exèrcit en la reivindicació catalanista del cantant s'explica pel context floral de la dècada. Allò tan bonic del "fes l'amor i no la guerra". Entre els seixanta i els primers setanta es va gastar tant la paraula amor que, vint anys després, ningú no gosa pronunciar-la. Ara Sisa ha après de solfa a Madrid, la pornografia manté un poliglotisme gens preocupant i la propagació dels mossos encara va sobre rodes. Com que seguim sense exèrcit, els pobres traductors de pel·lis i sèries bèl·liques, generalment nord-americanes, han hagut de fer esforços d'imaginació prodigiosos. A més, un percentatge molt elevat dels professionals de la traducció són dones o inútils o objectors de consciència, de manera que el coneixement directe d'una realitat que no recullen els diccionaris és més aviat pobre. De mica en mica, traducció rera traducció, han anat creant un exèrcit català virtual que funciona per pantalla fins al punt de deixar-nos veure "La batalla de Midway" sabent en tot moment qui mana qui.
El servei lingüístic del departament de Producció Aliena de Televisió de Catalunya acaba d'editar un interessantVocabulari militar anglès-català compilat per Martí Garcia-Ripoll. El document, d'ús intern, recull les equivalències entre les graduacions dels exèrcits britànic, nord-americà i virtual-català de Terra, Mar i Aire. Descobrim, així, que un "major" anglo-saxó seria comandant al nostre exèrcit o que el quart en l'escalafó de la Marina es faria dir comodor.
La jerarquia de la Marina és la més interessant. Hi ha tres menes de capitans: de navili, de fragata i de corbeta. Per sobre d'ells plana el comodor, un paio impagable que cau bé pel nom. Ens l'imaginem ajagut al club d'oficials en una hamaca de fil amb una caipirinha a la mà. Només mourà el cul si rep ordres de l'almirallat. I just aquí, a la cúpula, és on trobem la causa última dels tradicionals motins. L'almirall és seguit per un vice-almirall (que imaginem favorable) i per un contraalmirall (la mare de tots els motins). Però la cosa no acaba aquí. A la part baixa de la piràmide, només per damunt del mariner, s'erigeix la conspiradora figura del contramestre.
En els exèrcits de Terra i de l'Aire, els catalans optem per l'alternativa britànica a l'hora d'establir la jerarquia. La cúpula americana l'ocupa un general. En el cas britànic (i ara català) l'anxaneta que corona el castell s'anomena mariscal —marshall— i els seus somnis són ordres per a tots els generals. Cal suposar que un mariscalíssim s'imposaria olímpicament a qualsevol generalíssim.
A banda de les graduacions, el Vocabulari militar anglès-català recull les frases militars que encara no han estat incorporades al llenguatge esportiu. Les barracks es dignifiquen per esdevenir casernes. Els soldats es posen ferms. L'army és l'exèrcit (una nota entre parèntesi recomana de no dir mai "armada", tal vegada en record del malastruc 23F) i un war memorial és un "monument als Caiguts" de ressons obvis. L'experiència personal d'algun lingüista que devia fer la mili es palesa en l'equivalència proposada per ranker : "xusquero".
El vocabulari es completa amb un útil recull d'abreviatures militars i amb una perla acrònima: el codi alfabètic internacional que s'usa en el món de les telecomunicacions militars i civils. Heu llegit la secció de Echo, November, India, Golf, Mike, India, Sierra, Tango, India, Charlie, Alfa del Alfa, Victor, Uniform, India del Oktoeight del Unaone-unaone del Novenine-Kartefour.

dijous, 1 de desembre del 1994

Basques basques

Fa 25 anys un egregi lingüista català anomenat A. Griera va publicar un extens vocabulari basc per demostrar la seva revolucionària tesi sobre l'origen de l'èuscar: el basc prové del llatí. Precedides per una cita deliciosa —Qui més hi sàpigui/ que més hi digui—, les 1111 pàgines de Griera comencen corominejant ufanoses i ben aviat esdevenen al·lucinants telegrames. D'entrada, dues especulacions exemplars: "Aaide: Pariente" i "Aalkatu: Avergonzarse". Del parent basc comenta "La ausencia de la h hace sospechar en (sic) la desaparición de una consonante, posiblemente una P. Si se tiene en cuenta que PATRE ha evolucionado a paire en provenzal (...) es probable que ahaide proceda de un PARENTE con la pérdida de la N y con la evolución de T a d". Pel que fa a l'avergonyiment, Griera aventura "Aalke podría ser un derivado de CUNICULU. (...) La desaparición de la N y la evolución de la I a e pueden explicar aalke (el cony) que, del significado de «verenda de la mujer» pasó a significar vergüenza".
Sense cap mena de vergonya, el tal Griera escriu el significat castellà de milers de paraules basques i hi afegeix un suposat origen llatí (o català) quan en troba algun que encaixa. Els comentaris de Griera supuren un cientifisme exemplar. Així, a l'entrada "Poker: Eructo" es limita a escriure "es un boquer ", a "Katamalo: Máscara" afirma que "es un gatamaula " o a "Elera: Empuje de un animal" fa un comentari digne de Fallera Major: "Es la fal·lera ". Les hipòtesis etimològiques de Griera són de natura ben diversa, però destaquen les fetes d'oïda ("Amaordo: Madrastra. Es la AMMA borda "; "Arrazadura: Pasión. Deriva de abrasadura "). Sovint, l'homofonia evocada per Griera frega el rodolí infantil. D'una fórmula de cortesia —Mantxut— en diu "Es el «bon jour»", mentre que fixa l'origen de misantrop —Berrestemio— en el mot castellà "abstemio ".
Algunes de les seves equacions etimològiques contenen elements poliglotes. Així, deriva l'oreneta —Egabera— de "ala+BELLA"; la gallina —Putiña— "de PULLU+-INU"; l'avortament —Illor— d'un "FILIU+MORTUU" i la menstruació —Illodol— "de LUNA+dol (DOLOR)". D'altres són simplement incomprensibles (Apo: Pezuña. Deriva de AQUA; comp. catalán aiguarols ), patilleres (Dilinga: Holgazán. Es un gandul con metátesis), moralistes (Lelogura: Gusto por la fama. Es la locura ) o deliciosament impossibles (Gal: Cencerro. Deriva de LACUCU).
Però fins i tot el gran Griera dubta. Dubta del xai —Arkatze— (Deriva de "porcassa"?), dubta del cul —Purdi— (Puede derivar de mierdo ?) i també dubta per complet —Oni—(Es un omni?). La història va plena d'injustícies. Com és que mai no van fer membre de la RAE el pobre llàtzer que volia demostrar que als bascos no els hauria calgut romanitzar-se perquè, de fet, més de mil anys enrera ja parlaven un vernacle romànic?