dijous, 25 de juny de 1998

El Tour d'Olano

Just abans de començar el Giro d'Itàlia que tan gloriosament va guanyar Marco Pantani vam proposar un joc de paraules que agermanava les belles ciutats d'Amsterdam i Narbona. Els noms de totes dues acaben amb les dues mateixes lletres amb què comencen (Am-am, Na-na). L'any 1973 un enigmista neerlandès conegut pel pseudònim de Battus va decidir batejar aquest fenomen amb el recurrent nom de ciclograma. Dèiem llavors que els ciclogrames són rodons com un conte de Txèkhov. La sol·licitud d'aquests mots de ressons ciclistes ha obtingut una bona resposta entre els lectors de l'AVUI.
El primer impuls d'alguns corresponsals ha estat proposar noves etapes per a la cursa ciclogramàtica entre Amsterdam i Narbona. Però els biciclogrames ciutadans semblen cars de trobar: només Toronto, Miami i Zaragoza (o Saragossa). Alguns lectors han volgut batre el Guiness de l'especialitat, però cap no ha pogut ultrapassar el grau 4 de "ment/al/ment" o "aren/aren". D'entre els tetraciclogrames enviats el més bell és potser l'immaculat "ador/ador", tramés per Alfons Saumell de Barcelona, Antoni Deutú de Juneda i Neus Garcia de Terrassa. Tant Saumell (que també proposa "aven/ç/aven" i "aven/tur/aven") com Deutú ("ador/n/ador") coincideixen a afegir-ne un segon d'immaculat: "aves/aves". Joan Brussosa ofereix una casa de pagès a Taradell anomenada "Vall/de/vall" i el junedenc Deutú fa una pregunta digna del debat sobre l'inici del segle XXI: "La paraula adoradora es pot considerar un pentaciclograma?" La resposta és no, a menys que la a central patís una "geminadura" i es clonés en a-a.
D'entre la muntanya de triciclogrames rebuts, destaquen alguns mots bisíl·labs de sis lletres i posat quec: bàrbar, tàrtar, testes, cuscús... L'únic exemple que trenca l'esquema de repetició sil·làbica és "ret/ret". No és cap retret, és clar, però potser resulta més interessant una sèrie com la que ens envia Eva Bofill (Barcelona) amb diversos triciclogrames basats en les lletres "ent". Comença ent/en/ent que pot extreure informació de les lletres de rebuig (en aquest cas la preposició "en"), passa a adquirir ent/enim/ent (gairebé "en tenim", assegura) i acaba amb aquest ent/retenim/ent ("i com que en tenim, d'enteniment, retenim l'entreteniment", conclou).
Saumell, per la seva banda, forma un trio ciclogramàtic digne de tocar mambos amb l'escriptor italià Leonardo Sciascia (4), el dramaturg Sergi Belbel (3) i l'enigmista Miquel Sesé (2); i després ho remata tot completant un alfabet amb 26 monociclogrames: abacallanada, baobab, cacic, digitígrad, excursionisme, fonògraf, gag, Haensch (Günther, lingüista alemany contemporani), iterbi, Jalaj (ciutat i regió assíria citada a la Bíblia), kodak, làbil, maremàgnum, nan, obcecació, pap, Quebeq (amb llicència), rar, soporífers, tocat, urpeu, Voronov (Sergej, cirurgià rus), xeix, Ydby (ciutat de l'exunió soviètica) i Zarautz (a Euskadi).
En tot cas, Pantani guanyà el Giro sense ser ciclogramàtic. Guanyarà Olano (o-o) el Tour?

dijous, 18 de juny de 1998

Estiu al carrer

Quan, fa mesos, vam demanar dades sobre cronovies —aquells carrers o passeigs o avingudes o places amb una data a la placa com els barcelonins Carrer Dos de Maig o Passeig Onze de Setembre— el calendari se'ns va començar a omplir d'espais. Les cronovies són indrets que podeu associar al vostre aniversari o a qualsevol data significativa de les vostres biografies. Què millor que celebrar l'aniversari passejant aquest dissabte pel Carrer 20 de Juny de Girona? Tant se val que sigui un carrer curt (la mera unió entre Bonastruc ça Porta i Gran Via de Jaume I); tant se val que el setge fallit de les tropes napoleòniques capitanejades pel mariscal Augereau es produís un llunyà 20 de juny de 1808; si sabeu tot això enhorabona, però la qüestió realment important és agermanar temps i espai, tal com fa la fórmula de la velocitat. Un carrer cada dia i un bon dia serem tots al carrer.
Ara que arriba l'estiu és un bon moment per repassar uns quants d'aquests possibles objectius turístics. Així, podríem partir de Girona mateix, i concretament del Carrer del 8 de Juliol, retre un joliu homenatge a la munió de carrers dedicats al 18 de Juliol que els ajuntaments democràtics han arraconat als soterranis de la memòria (per exemple l'actual carrer de la Font del Gat, a Manresa) i rematar la passejada travessant l'imponent Passeig del 22 de Juliol de Terrassa (commemoració d'una victòria dels terrassencs sobre les tropes carlines en 1872). La ruta de les cronovies del mes de juliol pot acabar gloriosament a París, en una travessia de la Rue Rivoli, darrere mateix de les Tuileries, anomenada Rue du 29 Juillet. Als amants de l'enigmística que facin vacances a l'agost els recomanem la Place du 25 Aout 1944, a tocar de la Porte d'Orléans, a veure si encara són capaços de detectar-hi l'alegria desbordant que s'hi devia desfermar el dia de la capitulació nazi.
Calen 366 cronovies diferents. La col·lecció perfecta fóra aquella en la qual cap dia no queda sense carrer, cap ciutat no es repeteix a la llista, l'origen de totes les dates està prou documentada i, per què no?, hi ha imatges fotogràfiques dels paisatges. Però l'àlbum del millor calendari d'espais, 29 de febrer inclòs, és un objectiu tan ambiciós que requereix una convocatòria ben ambiciosa. Per això, tot commemorant el primer aniversari de Vademe.cum (literatura i enigmística a Internet) hem llançat una convocatòria internacional de cronovies en català, espanyol, anglès i italià: (http://www.partal.com/vademecum/cat/torneig/index.html).

Durant un any i mig —el temps que ens separa de l'any 2000— tots els navegants que passin per aquesta URL podran enviar dades sobre noves cronovies en qualsevol ciutat del món. Des de Vademe.cum cada mes actualitzarem les pantalles de l'agenda electrònica que contindrà totes les cronovies acceptades, de manera que qualsevol transeünt pugui comprovar en tot moment a quin racó de món pot anar a celebrar el seu aniversari de casament en bona companyia. O sol.

dijous, 11 de juny de 1998

53 dies

Un anònim membre del cos tècnic del "Bon Dia Catalunya" de TV3 m'aborda per demanar-me un aclariment sobre una novel·la de Georges Perec que el té captivat. L'home està llegint amb fruïció la traducció castellana que va sortir fa anys a Mondadori de 53 jours i es deleix per entendre a què treu cap l'enfilall d'arxius, quaderns i notes que troba al final. Li explico que és una obra inacabada, publicada pòstumament per Jacques Roubaud i Harry Mathews, i que Perec mai no va escriure ni una ratlla intencionada d'aquesta última part que tant l'amoïna. Roubaud i Mathews han completat l'edició amb una colla de materials heteròclits perquè el lector pugui fer-se càrrec de l'últim projecte literari de Perec.
En tornar a casa busco el llibre a la biblioteca i el fullejo enllaminit. Tres hores després encara el tinc enganxat als dits. Devoro goludament l'inventari d'artefactes propis del gènere criminal que Perec hi disposa. Vibro amb les pàgines ja acabades que formen la primera part, ressegueixo amb interès les que van ser rescatades de manuscrits per compondre'n la segona i em desconcerto com el meu anònim interlocutor amb el desgavell inevitable dels materials que hi ha al final. Talment el Llibre del desfici de Pessoa. Els 53 dies del títol són els que va trigar Stendhal a escriure La cartoixa de Parma. Hi ha un munt de referències stendhalianes, i la idea de la novel·la com a mirall viatger és central. L'estructura del projecte, en la qual acabarà inserint-se macabrament la mort de Perec, suggereix cinc nines russes i desemboca en un veritable curs de novel·la basat en l'ús intel·ligent dels textos afusellats. Perec hi maneja seriosament l'aclucada d'ull escèptica: la santa realitat (saint-réal) és el contrari del primer miratge del mirall, però després el problema consisteix a "triar entre els contraris possibles".
D'entre el fotimer d'artefactes enigmístics de l'obra, trio dotze vocables de dotze lletres que sempre m'havien semblat impenetrables:

L A M E N T A T I O N S
C A L L I G R A P H I E
S E C H E C H E V E U X
S A C H E R M A S O C H
M I T R A I L L E U S E
R E A D E R D I G E S T
C A R I C A T U R A L E
I N T E M P O R E L L E
F O O T B A L L E U S E
H A M P T O N C O U R T
Q U E L Q U E C H O S E
F O R T D E F R A N C E

Aquesta dotzena d'expressions de dotze lletres, ara me n'adono, oculten al seu interior una al·lusió stendhaliana que em resulta especialment emocionant. Partint de la L que ocupa l'escaire superior esquerre es pot llegir en diagonal LA CHARTREUSE. Una Chartreuse que, a banda de Parma, ocupa d'altres espais propers a aquests fascinants 53 dies perequians. Com per exemple la rodalia d'una de les residències franceses de l'escriptor nord-americà Harry Mathews. Mathews, amic íntim de Perec i coresponsable de l'edició de la novel·la, té una hisenda molt propera a la Grand Chartreuse, seu de la mateixa orde dels cartoixans que avui en dia encara regenta la Cartoixa de Montalegre, al terme municipal de Tiana.

dijous, 4 de juny de 1998

Esteganografia

McGuffin ja és un cognom cèlebre. François Truffaut el va adoptar per descriure una de les estratègies del cineasta Alfred Hitchcock i des de llavors ha participat en nombrosos private jokes entre cinèfils. L'últim, l'efecte McGuffin amb què Marta Balletbó-Coll fa desaparèixer els personatges masculins quan els exilia a la lluna en la seva darrera pel·li. El McGuffin de Truffaut descriu la tàctica d'introduir un fals enigma que Hitchcock utilitza en molts dels seus films. Fals en el sentit que la solució no interessa tant com l'efecte que la seva frenètica recerca provoca en els personatges implicats en l'enigma. Al final Hitchcock desactiva el clímax de la solució, tot desviant l'interès de l'espectador cap a d'altres esdeveniments que sacsegen els personatges. Aquest és el famós McGuffin. Una bomba de rellotgeria al mig del vestíbul. Una mena de falsa alarma que projecta tothom cap als límits de la normalitat, just a la zona de perill on saltaran altres alarmes que ja res no tenen a veure amb l'enigma inicial.
El món de la criptografia, cada cop més sotraguejat per la física quàntica, acaba de viure un intens McGuffin. El matemàtic Jim Reedes, investigador dels laboratoris nord-americans ATT, acaba de desxifrar un codi ocultista que té 500 anys d'antiguitat. La notícia va saltar als diaris a mitjan abril, juntament amb detalls curiosos de la proesa criptogràfica (el matemàtic el desxifrà en dos dies) i el reconeixement a dos predecessors que Reedes desconeixia: el jurista Wolfgang Ernst Heidel (que l'any 1676 va assegurar que havia desxifrat el codi en un escrit que també està xifrat) i el professor d'alemany Thomas Ernst (que el va desxifrar d'estudiant i ho publicà l'any 1996 en una revista alemanya minoritària).
El codi ocultista en qüestió forma el tercer volum de l'obra Steganographia (1499) de Johannes Trithemius (nom llatinitzat amb què és conegut l'humanista alemany Johannes Heidenberg), un tractat de màgia negra sobre la comunicació amb els esperits. L'obra va aconseguir una popularitat molt sobtada i l'església catòlica la va prohibir. Des d'aleshores, generacions i generacions de mags més o menys clandestins n'han usat els conjurs per als seus ritus, mentre el mite del codi secret s'estenia com una taca d'oli. Els estudiosos sempre van sospitar que el llibre encloïa un missatge ocult, fins al punt que "esteganografia" (steganós: ocult) ha esdevingut sinònim culte de "criptografia" (cripto: amagat). Ara Ernst i Reedes ho han confirmat d'una manera tan brillant com taxativa. Trithemius va utilitzar l'ordre alfabètic invers per assignar lletres a números, va prescindir d'algunes de les lletres actuals (k, y) i en va usar d'altres ja obsoletes.
On és, doncs, el McGuffin esteganogràfic? Els missatges codificats tan enginyosament per Trithemius resulta que són del tot banals (la primera frase del salm 21, per exemple). Mers exercicis que han mantingut febrilment agitats molts creients durant mig milenni. S'imposa un cert estat d'alerta. Què no és un McGuffin?