Esteganografia

McGuffin ja és un cognom cèlebre. François Truffaut el va adoptar per descriure una de les estratègies del cineasta Alfred Hitchcock i des de llavors ha participat en nombrosos private jokes entre cinèfils. L'últim, l'efecte McGuffin amb què Marta Balletbó-Coll fa desaparèixer els personatges masculins quan els exilia a la lluna en la seva darrera pel·li. El McGuffin de Truffaut descriu la tàctica d'introduir un fals enigma que Hitchcock utilitza en molts dels seus films. Fals en el sentit que la solució no interessa tant com l'efecte que la seva frenètica recerca provoca en els personatges implicats en l'enigma. Al final Hitchcock desactiva el clímax de la solució, tot desviant l'interès de l'espectador cap a d'altres esdeveniments que sacsegen els personatges. Aquest és el famós McGuffin. Una bomba de rellotgeria al mig del vestíbul. Una mena de falsa alarma que projecta tothom cap als límits de la normalitat, just a la zona de perill on saltaran altres alarmes que ja res no tenen a veure amb l'enigma inicial.
El món de la criptografia, cada cop més sotraguejat per la física quàntica, acaba de viure un intens McGuffin. El matemàtic Jim Reedes, investigador dels laboratoris nord-americans ATT, acaba de desxifrar un codi ocultista que té 500 anys d'antiguitat. La notícia va saltar als diaris a mitjan abril, juntament amb detalls curiosos de la proesa criptogràfica (el matemàtic el desxifrà en dos dies) i el reconeixement a dos predecessors que Reedes desconeixia: el jurista Wolfgang Ernst Heidel (que l'any 1676 va assegurar que havia desxifrat el codi en un escrit que també està xifrat) i el professor d'alemany Thomas Ernst (que el va desxifrar d'estudiant i ho publicà l'any 1996 en una revista alemanya minoritària).
El codi ocultista en qüestió forma el tercer volum de l'obra Steganographia (1499) de Johannes Trithemius (nom llatinitzat amb què és conegut l'humanista alemany Johannes Heidenberg), un tractat de màgia negra sobre la comunicació amb els esperits. L'obra va aconseguir una popularitat molt sobtada i l'església catòlica la va prohibir. Des d'aleshores, generacions i generacions de mags més o menys clandestins n'han usat els conjurs per als seus ritus, mentre el mite del codi secret s'estenia com una taca d'oli. Els estudiosos sempre van sospitar que el llibre encloïa un missatge ocult, fins al punt que "esteganografia" (steganós: ocult) ha esdevingut sinònim culte de "criptografia" (cripto: amagat). Ara Ernst i Reedes ho han confirmat d'una manera tan brillant com taxativa. Trithemius va utilitzar l'ordre alfabètic invers per assignar lletres a números, va prescindir d'algunes de les lletres actuals (k, y) i en va usar d'altres ja obsoletes.
On és, doncs, el McGuffin esteganogràfic? Els missatges codificats tan enginyosament per Trithemius resulta que són del tot banals (la primera frase del salm 21, per exemple). Mers exercicis que han mantingut febrilment agitats molts creients durant mig milenni. S'imposa un cert estat d'alerta. Què no és un McGuffin?