dissabte, 31 d’agost de 1991

Qüestions marxistes

Ara que el president de la república soviètica del Kazakhastan, Nursultan Nazarbaiev, ha proposat una fantàstica mutació que ha de transformar l'acrònim URSS del consabut rètol Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques en la Unió Lliure de Repúbliques Sobiranes (que en rus forma curiosament el mateix acrònim), sembla el moment més indicat per recordar un aniversari poc celebrat --el dissetè--d'una de les obres més agosarades (i oblidades) de Manuel Vázquez Montalbán.
El novembre de 1974, a un any vista del decés del segle, el polifacètic autor comunista es despenjava amb una novel·la al caire del suïcidi narratiu anomenada, com aquest paper, Cuestiones marxistas (Anagrama, 1974). L'experiment de Vázquez Montalbán --darrera obra del cicle d'"escriptura subnormal" i il·lustre predecessor de la celebrada sèrie de Carvalho-- liquidava la situació insostenible de la seva narrativa coetània amb una absurda simulació hilarant basada en els jocs de paraules. L'autor, tal vegada jove i inexpert, però en cap cas indocumentat, presentava una nova generació de germans Marx composta pel genial Groucho, l'incombustible Harpo i el corrosiu Carlos (Karl Marx). Chico, doncs, transformava el seu inversemblant accent italià en el transcendent tarannà germànic de Karl. L'absurd, en plena dictadura franquista, donava peu a la transgressió pura i dura. Vázquez Montalbán, recolzat còmodament en els jocs de paraules marxistes (amb què Groucho, Chico i Harpo animaven les interminables discussions dels cinemes-fòrum de l'època), aconseguia subvertir el franquisme des del seu component més característic: l'absurd.
La novel·la té un començament força engrescador: "Hombre/ Hombro/ Hombrera/ obrero..." que recorda els experiments textualistes de l'època. Vázquez Montalbán, empeltat del marxisme més hilarant, dibuixa amb traç ferm l'estructura del caos. "Frank Zappa pidió que se arrebatara el poder a los viejos. Nunca lo han tenido. Creerlo ha sido una trampa. El poder lo tienen los taxidermistas, y la función del poder es crear apariencias de vida, pero sin vísceras". Però els taxidermistes, tal com s'acaba de veure a l'ex-Unió Soviètica, tampoc no aconsegueixen dominar aquestes qüestions marxistes i el text avança xiroi entre les sensibilitats oposades de Groucho i de Carlos, davant el sospitós silenci de Harpo.
Els jocs constants dels germans Marx, adoptats amb notable benevolència per Vázquez Montalbán, són el plat fort d'un volum profusament il·lustrat que va sortir als Estats Units tres anys abans que les Cuestiones marxistas. Richard J. Anobile editava a Nova York l'imprescindible Why a Duck? (visual and verbal gems from the Marx Brothers movies) (Darien House, 1971) que inclou un centenar de bromes marxistes impreses com a peu de foto de les imatges més hilarants de la filmografia dels Marx. El títol --why a duck?-- prové d'un dels jocs de paraules clàssics del binomi Groucho-Chico. Davant la insistent defensa grouchiana d'un nou viaducte --viaduct-- en un parc luxós, Chico insistia obsessivament "why a duck? " --que per què un ànec?-- fins que la conversa derivava cap a altres temes menys conflictius. Recordo que aquest clàssic pun marxista (viaduct/why a duck?) apareixia en un dels capítols radiofònics de la sèrie Groucho i Chico, advocats (Columna, 1989) que vaig traduir al català, i la meva tímida solució passava per la transformació del viaducte en un pont i de l'ànec en un poni: "Un parc amb pont i tot/ Amb poni tot? Per què amb poni tot? Per què no amb zebra, o a cavall?..." Els avatars lingüístics dels autèntics germans Marx ens durien molt més lluny del que pot semblar, i potser seran objecte d'un altre paper. De tota manera, val a dir que rellegir les excel·lents Cuestiones marxistas de Manuel Vázquez Montalbán és una bona manera de comprendre les cagarrines generalitzades de l'ex-imperi soviètic sense caure en les valoracions eufòriques dels ressentits que gaudeixen relacionant Occident amb el Far West americà.

dissabte, 24 d’agost de 1991

De Calembours

Calembour és el terme francès que denomina els jocs de paraules en genèric. Tot i tractar-se d'un gal·licisme no acceptat, té una presència notable a la nostra cultura. A la seva Història de la Literatura Catalana Martí de Riquer en recull de Cerverí de Girona, amb el nom de calemburs. Per la seva banda, Joan Amades, al seu Jocs de paraules i jocs de memòria (Barcelona, 1933) també en recull sota una altra denominació: calamburs.
Malgrat que les hipòtesis etimològiques més plausibles daten el terme de la regió picardo-valona --on es conserva el verb calander per designar l'acció de "perdre el temps en facècies"--, els proverbials calembours han viscut moltes profecies joioses sobre el seu complex origen.
De fet, dos dels historiadors italians més importants de l'Enigmística --Demetrio Tolosani i Alberto Rastrelli--, afirmen sense embuts que el terme prové del cognom d'un diplomàtic germànic especialment maldestre a l'hora de pronunciar les subtileses de la llengua francesa. Tolosani i Rastrelli expliquen al seu bàsic Storia dell'Enimmística (Milà, 1926) que l'ambaixador de Westfàlia a la cort del rei Lluís XV era, precisament, el comte de Kalenburg. Resulta que el seu exagerat accent alemany, aplicat a la delicada llengua francesa, feia riure tothom, fins al punt que un graciós local va començar a imitar-lo pertot. Aquest predecessor del Jordi LP es feia dir marquès de Bièvre i va fer arribar la facècia a les reials oïdes de Lluís V. Un bon dia el monarca va requerir del seu llengut marquès una explicació del nou joc i el marquès, genial com tots els protagonistes de les millors anècdotes, li va respondre: "Sire, votre Majesté n'est pas un sujet!" El calembour cèlebre del marquès es basa en el doble sentit de sujet: en la frase de Bièvre "súbdit" (el rei no és pas cap súbdit) i "subjecte" (no pot ser subjecte de cap calembour). Llàstima que no se'n conservin les imatges.
Recentment, gràcies a la tímida convocatòria de rectificacions i ampliacions via Correus dels materials continguts al meu recent Manual d'Enigmística, he rebut noves notícies sobre calembours. És l'amabilitat d'un advocat badaloní anomenat Joan-Anton Oriol Dauder la que em permet afegir un nou candidat a una de les paternitats més cobejades del món enigmístic. Oriol Dauder, citant l'etimòleg espanyol Roque Barcia, recupera la figura d'un abat de Calemberg que suposadament va estendre com una taca d'oli tota mena d'equívocs entre els seus companys primats (diré de passada que un innocent calembour meu entre els primats de l'admirat Sabater Pi i els que duen mitra a les definicions d'uns mots encreuats fou motiu de contundent condemna a la secció corresponent de cartes al director).
Roque Barcia, al seu Diccionario General Etimológico de la Lengua Española (Madrid, 1880), no es limita a esmentar aquest abat de llengua esmolada, sinó que afegeix un exemple deliciós. Diu que hi havia a la ciutat de Montpeller un saberut catedràtic de Medicina, fill d'Almeria, que es deia Don Benigno Risueño de Amador. Rebla Barcia que els francesos, en pronunciar el darrer cognom d'aquesta bassa d'oli feta metge, el descomponien fins dir: un amas d'or (un munt d'or). El meu comunicant badaloní parla d'un indret de la seva ciutat especialment apte per al ressentiment: resulta que un dels carrers més coneguts del casc antic de Badalona és l'anomenat Mar. Oriol Dauder ens explica on acostumen a dir que van els badalonins que busquen el número 2 del carrer Mar. Val a dir que al centre de Sabadell, molt a prop del Mercat i de l'Ajuntament, hi ha una plaçoleta amb dos pins que és molt transitada. Hi he passat infinitat de vegades, però mai no n'he sabut el nom. Sempre me l'han esmentada com la plaça del Pipí.

dissabte, 17 d’agost de 1991

Tres sil·labaris

Quan, ja a l'escola, les paradoxals mestres de Preescolar s'enfronten a la feixuga tasca d'ensenyar a llegir els tendres nadons, els angelets comencen una baralla interminable amb els arbitraris signes gràfics i fònics que componen el llenguatge. Alguns --la majoria-- amb el pas dels anys acabaran oblidant l'esquinçament interior que aquell violent aprenentatge els provocà; d'altres --molt pocs-- observaran sorpresos com les lluites intestines es reprodueixen pertot sense pietat, i tal vegada acabaran escrivint. Però és molt poc probable que cap d'aquests que sovint rememoren aquelles primeres lliçons de llengua acabi per reproduir-les en un text de creació. Aquest és el cas exclusiu dels autors de sil·labaris entesos com a gènere literari.
Són els juganers membres de l'OULIPO els primers que formen sèries de cinc mots parònims que només es diferencien en les successives vocals. El mecanisme, de tant senzill, fa feredat: s'agafa el major nombre possible de consonants productives d'una llengua i es tatxonen amb sèries de les cinc vocals ordenades. La dificultat més delicada de l'orfebre és dotar d'un significat coherent la troballa paronomàsica. Després ve la literatura: l'autor s'empesca una història-context en la qual l'estrafolària frase esdevingui natural. És un procediment fascinant, digne de Raymond Roussel, que han practicat amb diversa fortuna autors de la talla d'Italo Calvino i Georges Perec.
Calvino inclou al butlletí número 6 de la "Bibliothèque Oulipienne" l'anomenat Piccolo sillabario illustrato, on elabora 19 històries breus que desemboquen en una frase formada per la sèrie paronomàsica completa i ordenada de la majoria de consonants italianes. Un bon exemple és la corresponent a la lletra n. Calvino exposa la breu història d'un ministre d'Afers Estrangers italià anomenat Pietro Nenni que rep moltes crítiques de l'oposició per la poca mà esquerra que demostra en les seves intervencions al Consell General de les Nacions Unides. Els seus partidaris, per contra, sostenen que N'ha Nenni in ONU.
El precedent d'aquests textos de Calvino cal anar-lo a buscar al Petit abécédaire illustré que Georges Perec va publicar el novembre de 1969 als Cahiers du Moulin amb la sana intenció d'obsequiar els seus amics per l'any nou. El sil·labari de Perec es compon de 16 brevíssims textos narratius que equivalen semànticament a la sèrie paronomàsica d'una consonant amb les cinc vocals. L'exemple més esmentat és la història del Summe Pontífex escodrinyant nerviós a Cremona el riu que deixa anar la seva sentor. Perec conclou el conte papal així: Pape épie, Po pue.
Fins fa ben poc, l'únic exemple que coneixia en català es devia a Francesc Pujols, que va rebre la publicació d'un poemari de tall arcaïtzant anomenat Les bruixes de Llers amb un comentari força adient: A les llars de Llers els llirs i els llors són llurs. Però fa poc em va caure a les mans un text inèdit fascinant, anomenat humilment Materials per a un sil·labari i signat per l'escriptor Jordi Vintró (Cançons per a en Jaume. Pòrtic, 1985; Eugeni i altres. Edicions dels Dies, 1986). Vintró, que col·laborà a Àrtics, ha confegit nou variacions paronomàsiques a la manera dels sil·labaris esmentats. El botó de mostra és paral·lel al que hem esmentat de Calvino:

"Una parella de la guàrdia civil desperta, en una platja de Mallorca, un súbdit de talla curta i cara infantil, que s'ha adormit, completament despullat, al sol. Amb maneres exquisides, i algun dubte pel que fa al tractament amb què s'escau adreçar-se-li, el reprenen i li fan entendre que, si persisteix, es veuran obligats a prendre mesures coercitives: Nan, nen, nin: non nu?".

dissabte, 10 d’agost de 1991

Brevipennes i catequèsis

Quan la setmana passada parlàvem de la secta dels neocabalistes que exposava Vicenç Pagès al seu Cercles d'infinites combinacions molts lectors fidels devien posar el rostre de protagonista de novel·la picaresca que fan servir quan juguen a pòquer i no els acaba de pujar cap carta bona. Però val a dir que en ocasions l'escepticisme més radical pot esdevenir pura candidesa. Les arbitrarietats que es detecten en els exemples explicatius d'un diccionari poden arribar a adquirir la magnitud subjectiva de gènere literari. Tots els que hem donat classes de llengua --sigui quina sigui-- sabem que moltes vegades els exemples dels manuals que fem servir o els que posem als exàmens ultrapassen l'estatus neutre de frase gramatical i apleguen adherències ideològiques, sentimentals o estètiques. Sempre recordaré aquell exemple de subjecte plural dissenyat per a una correcta substitució pronominal que presentava un manual d'anglès de l'editorial Longman: Paul, George and John need a haircut (a Paul, George i John els cal anar al barber). Algú pot dubtar de la referència beatle?
Potser una de les activitats menys tingudes en compte dels avorrits tipògrafs sigui la creació, a voltes tendenciosa, de capçals de diccionari. Totes les edicions de diccionaris, per definició, tenen una feina tipogràfica d'última hora que consisteix a escollir les entrades que serviran de referència per al trànsit correcte per les pàgines de l'obra. En cap llibre com en un diccionari la numeració de les pàgines esdevé un factor tan obviable. Els mots escollits per a encapçalar, a dreta i esquerra, les pàgines, seran les autèntiques constel·lacions que guiaran el pelegrí per entre la ruta dels mots. Aquests mots guia, tan arbitraris com despullats de significat, esdevenen els mollons que marquen el quilometratge lèxic d'una llengua. Són mots referència que en teoria resten buits semànticament, condemnats a no ser mai fita final.
Però alguns d'aquests mots circumstancials tenen prou entitat com per transmetre un missatge. I, sovint, el missatge que transmeten és que algun tipògraf va fer mans i mànigues per situar-los en la situació preeminent que ocupen. Com l'adjectiu dels que tenen les ales curtes que presideix aquest article, extret de la pàgina 272 de la dissetena edició (febrer 1983) del Diccionari General de la Llengua Catalana. L'ara polèmic Pompeu amaga altres sopreses més aviat sorolloses, com ara Violat (morat clar; confeccionat amb violes) a la pàgina 1733 de la mateixa dissetena edició; o Cul-blanc (moixó insectívor) a la pàgina 515, Culcosit (sargit) a la 516, Polla (gallina o peix) a la 1352, Trempar-Trempat a les pàgines 1671-1672 i, especialment, Cabronada (pàgina 289). Recordo que, en una època molt determinada de la meva vida, aquest darrer capçal se m'apareixia invariablement cada vegada que obria el diccionari per consultar algun mot desconegut. En això, el condemnat Diccionari de la Llengua Catalana que corre sencer per casa (7a edició, 1987, format gran) no és gens plagista. Substitueix la cabronada fabriana per una innocent cabrada (ramat de cabres; pàgina 279) , i hi afegeix l'ingenu castellanisme burro (pàgina 273), però no reprodueix cap altre dels capçals singulars fabrians. A més, el format més gran introdueix una variant molt productiva: cada pàgina és encapçalada per dos mots de referència, el primer i l'últim que es defineixen.
Val a dir que aquest costum tipogràfic permet meravelloses coincidències en els encapçalaments dels diccionaris. Així, per exemple, al Oxford Advanced Learner's Dictionary of Current English (Hornby, 1984) hi ha diverses pàgines amb encapçalaments interessants. Per exemple, la 735, que comença amb l'entrada Rock i acaba, curiosament, amb l'entrada Roll; o la pàgina 817, on es pot llegir un eslògan digne de Stevie Wonder: So-Sober (tan sobri!); o a les pàgines 1001 (amb un capçal adormidor: Z-Zombie) o 522 (amb el polític Marxist-Massive).
Els exemples són molt més nombrosos del que sembla. Molts traductors, correctors i curiosos poden fer llistes interminables d'arbitrarietats imputables als tipògrafs. Però potser un dels casos més flagrants i ideològics que he trobat és a la pàgina 139 de la primera edició --quarta reimpressió, 1984-- del Gran Diccionario Moderno Larousse Español-Inglés/ English-Spanish, que té un capçal paradigmàtic: Castigo-Catequésis.

dissabte, 3 d’agost de 1991

L'oracle de Vicenç Pagès

Fa cosa de nou mesos, d'una manera més aviat discreta, Empúries va treure al carrer un nou llibre d'autor inèdit. L'arreplec de narracions va passar sense fer gaire renou per la recarregada escena de novetats, però se n'ocuparen els crítics més avisats amb un cert interès i aconseguí desempolsegar algun bagul de les passions amagat a les golfes. El llibre es diu Cercles d'infinites combinacions i el seu autor és Vicenç Pagès. Pagès és un jove crític empordanès que ha demostrat un cert rigor en les seves ressenyes literàries per a dos rotatius barcelonins. La seva ploma té un traç ferm que augura bones dosis textuals en un futur proper. A la història que dóna nom al recull, Pagès ha optat per la literatura sense ficció que preconitzava Truman Capote (A sang freda o Música per a camaleons) i ens exposa la història real d'una agrupació secreta de base lingüística que ha estat actuant al nostre país des de passada la Segona Guerra Mundial.
Pagès, d'una manera valenta, aconsegueix fer-nos arribar els detalls més obscurs d'una història periodísticament apassionant, sense perdre un gram de finesa literària. Resulta que alguns lingüistes catalans, seguidors acèrrims de l'obra del Mestre Pompeu Fabra, han aprofundit l'estudi de determinats materials del Diccionari General de la Llengua Catalana del 1932. Igual com la Càbala hebrea buscava missatges ocults en el Gènesi mitjançant diversos mètodes de transposició lingüística, aquests catalanòfils que retrata Pagès ho han intentat a partir del Diccionari del Mestre Fabra. El seu reportatge mereixeria tenir un parangó en algun programa del Canal 33, perquè exposa descobriments sensacionals. Els neocabalistes catalans basen totes les seves anàlisis en les frases exemple que redactà el Mestre Fabra per a aclarir els matisos semàntics de les entrades més polisèmiques. A partir de l'arbitrària entrada fabriana del mot amulet ABRACADABRA en la seva especial disposició tipogràfica, els neocabalistes catalans han fet descobertes transcendentals. El mètode analític de les frases exemple es justificaria encara que només fos per l'exemple fabrià a l'entrada Compendiar: En aquest llibre es compendia tota la filosofia dels antics.
Pagès assenyala, encertadament, l'abast incalculable dels estudis neocabalístics en revelar per primera vegada alguns dels missatges secrets més explícits del Mestre Fabra. A l'entrada Indiferent, per exemple, hi trobem la frase: La matèria és indiferent al repòs i al moviment. Igual com a l'entrada Creure hi ha: No crec en les teories socialistes. En el seu amplíssim reportatge, Vicenç Pagès exposa el paper que Walter Benjamin i Gershom G. Scholem van jugar en el desenvolupament de la neocàbala catalana, així com les inquietants dissensions que sacsejaren els seus dos fronts bàsics: els anomenats estètics i els més ortodoxos i violents, anomenats morals. Tot i que Pagès només ho apunta, sembla que els neocabalistes han arribat a fornir una sorprenent tradició textual tot combinant fins a l'infinit els milers de frases exemple del Diccionari fabrià i formant textos de gran coherència. Pagès presenta el testimoni amarg de la doctora Carla Romans, que de fet és qui decideix revelar totes les activitats secretes dels neocabalistes perquè se sent, com a dona, marginada d'aquest club selecte pels seguidors radicals de les teories fabrianes.
El més interessant del lloable esforç que fa Vicenç Pagès per expressar d'una forma literària els avatars d'aquesta escandalosa lògia maçònica és que el text de Pagès és un oracle fascinant de l'estrafolària sentència jurídica que fa poc ha condemnat la Gran Enciclopèdia Catalana a satisfer les demandes de plagi per part dels editors del Diccionari General de la Llengua Catalana fabrià. Tal com Pagès explica, els missatges entre neocabalistes tendien a adoptar la fòrmula críptica de les entrades del diccionari. Així, Pagès esmenta el diàleg criptogràfic entre un metge i el pare d'un pacient: Cessar/2, Atipar/1. I aquest criptograma es resol transcrivint els exemples que contenen les entrades esmentades, amb la precisió del número d'ordre: --No cessa de plorar. --Tot això és gana: atipeu-lo, i li passarà.
Així, l'oracle dels neocabalistes estava escrit a Enciclopèdia/1. Molt abans que un jutge decidís que el percentatge d'autoria fabriana en la Gran Enciclopèdia Catalana era prou significatiu com per a transformar durant un any els mítics venedors d'enciclopèdies en contrabandistes i camells, els neocabalistes ja havien descobert l'oracle del plagiat: Aquest home és una enciclopèdia. Ens consta que aquest text anava inclòs en l'anònim amenaçador que els neocabalistes morals van fer arribar al jutge uns dies abans de fer-se pública la sentència.