dimarts, 23 d’abril de 2002

Antologia 2002 PP (Poemes Palindròmics)

Els palíndroms susciten els instints taxonòmics. Fins i tot els taxidèrmics, segons com. Molta gent en col·lecciona exemplars diversos. Paraules com ara "radar" o la llengua "malaialam", frases de l'estil "català a l'atac" o "sé verla al revés", fins i tot rècords Guinness com el megapalíndrom de Georges Perec en francès, de milers de paraules. Hi ha repertoris molt amplis, com ho demostren els vastíssims reculls que ha publicat el sarralenc Ramon Giné en català, espanyol o qualsevol altra llengua que tingui a l'abast, l'entengui o no l'entengui. Repertoris que acostumen a ser la suma de col·leccions de frases capicues reunides sense cap altra voluntat que l'acumulació de troballes. Internet en va ple. Però també hi ha poemes nascuts de la fascinació estètica que provoca en els artistes la simetria perfecta dels palíndroms. En aquest Sant Jordi de l'últim any capicua que viurem tots els que ara llegim aquestes ratlles, vull reproduir-ne SIS. Tècnicament, potser el del veneçolà Darío Lancini és el més perfecte, perquè fins i tot integra el títol en les anades i vingudes de la simetria; també els del nord-americà Maguire o el del gallec Navaza són integrals; Casassas i de Winter opten per una palindromia vers a vers; finalment, Palol assaja una variant que no pren pas la lletra sinó la paraula com a unitat mínima.

Lives Evil

Evil am I.
Evil,
as so to die not sane.

Menace, I lay.
A stab mocks.
I revolt.

No din is still.
I kidnap and I kill.
It's sin I don't love.

Risk combat.
Say a lie.
Cane men.

A stone I do toss!
Alive,
I'm alive.

Mike Maguire
11 (Herndon, Virginia, 1998)



Amé opio, oí poema

Haití, ah...
Haxix, ah...
Sí, Cha, hachís,
Sí rapé de París,
Amigo, no gima,
A mi manía cocaína mima.
Ya urge grúa y...
Ya ni ore, heroína y...
Oí por Omar, amor, opio.
Oí, "pot" opio,
Desató manía (coca, la cocaína, mota) sed,
De Sade me da sed,
Ávida toma mota la diva,
Avísame, más Iva,
Agotarás a Saratoga.
A gorda sometemos a droga.
La pena, ríese, ir a nepal
La marihuana, uh... irá mal.

Willy de Winter
Picardía palindrómica (México DF, 1987)
Pròleg de Juan José Arreola.




per sucar-hi melindromes palindros
per ull llur ep
ras sap passar
poc a poc cop a cop
el baf afable
sota la tos
ne mamen
i ella la llei
i tot i llenya i anyell i tot i tot
era faré
nena nen
o rajar o
un tro fort nu
ara ara i la calí ara ara
un tro fort nu
o rajar o
nena nen
era faré
tot
i tot i llenya i anyell i tot i
i ella la llei
ne mamen
sota la tosa
el baf afable
poc a poc cop a cop
ra sap passar
per ull llur ep
mata’m ara farà mata’m
taca’t tacat

Enric Casassas
UH (Centelles, 1997)
1er Premi Contenidor de la poesia catalana.



Ánimo.
De toda
corredoira,
tilos nus.
Un solitario
derrocado
te dominA.

Gonzalo Navaza
A torre da derrotA (Vigo, 1990)
Pròleg de Xosé María Álvarez Cáccamo.



35

CONTRAPUNT A 4, CONTRARIO MOTU,
ENCAVALLAT, PENTAPALINDRÒMIC

M'ha fet.
En Palol, m'ha fet?
En Palol m'ha fet, un qualsevol?
En Palol? No m'ha fet un qualsevol!
En Palol no; un qualsevol, no?
No un qualsevol, un qualsevol no.
No, un qualsevol no, en Palol.
Un qualsevol m'ha fet, no en Palol?
Un qualsevol m'ha fet, en Palol!
M'ha fet en Palol.
M'ha fet.

Miquel de Palol
Grafomàquia (Barcelona, 1993)



El río

Asoma Venus.
Osiris, ¡oh!
Asegurada la
balsa
río Elba
Fénix inefable
oirás
la balada.
Ruges, ¡ah!
Osiris os une.
Vamos a oírle.

Darío Lancini
Oir a Darío (Caracas, 1975)
Pròleg de Salvador Garmendia.

dijous, 18 d’abril de 2002

Un any d'espera

Com se sol dir, tal dia farà un any, i aquest dia serà dimarts vinent: Sant Jordi. En aquesta columna, igual com dimarts entrant hi trobareu una antologia de poemes palindròmics, ara fa un any hi vau trobar un criptograma. Era el primer Sant Jordi del segle XXI i calia celebrar-lo honorant un autor amic qualsevol. Prou bo per merèixer-ho. Prou heterodox. I sobretot, un autor del qual en 2001 no se celebrés cap aniversari. La tria em va portar a un pou de bona literatura, Edgar Allan Poe. I concretament al conte que és considerat la font de la criptografia entesa com un quefer literari, "L'escarabat d'or". Després d'exposar, analitzar i resoldre el criptograma original d'aquest conte clàssic em vaig disposar a llançar un repte criptogràfic que em rescabalés de la rapidíssima resolució amb què alguns lectors espavilats ventilaven altres enigmes que jo proposava, per exemple a la coberta d'un llibre. Aquest cop, però, sense cap altre premi que resoldre'l.

Vaig escriure llavors, no sense una mica de recança, que potser aquell nou criptograma era una mica més difícil i també vaig assegurar, sobtadament convertit en milhomes, que "aquest cop no penso revelar-ne la resposta fins que algun lector no me l'envïi. Només llavors diré si sí o si no. No hi ha cap més pista i l'únic premi que ofereixo és el plaer de resoldre'l. O el neguit de quedar-se a l'escapça". Naturalment, els lectors més perspicaços ja hauran endevinat que si avui torno a parlar-ne és perquè ningú no l'ha resolt, encara. De fet, en aquest any transcorregut que ens ha instal·lat ja cruament en el segle XXI només n'he rebut una notícia: un correu electrònic en el qual l'editor Enric Borràs aventurava un inici de solució no del tot desencaminada, tot i que massa incipient. Després, res. Silenci administratiu entre la comunitat verbívora. Els mateixos que havien trigat poques hores a resoldre l'enigma de Verbàlia ara em confessaven que no trobaven el desllorigador. I llavors, l'eterna qüestió: ¿hi ha algun enigma irresoluble? O bé: ¿un enigma que no troba qui el resolgui deixa de ser un enigma? La solució gairebé remet a Feuerbach, quan considera que el món s'acaba just el dia que et mors. Ergo, el món és només una construcció feta amb el que perceps i, per tant, si un enigma no és percebut deixa d'existir. Potser per això el repeteixo avui, perquè estic convençut que el nivell de dificultat és alt, però no impossible, i que algú hi haurà que en tregui l'entrellat.

La solució radical hauria estat publicar-lo al número 2 de la revista secular "La Bugadera" (La Magrana, 2002) que acaba d'editar Xavier Sust, i dipositar la solució (tal com ja he fet amb l'encreuat blanc monovocàlic que hi ha publicat) al Museu del Joguet de Figueres, a nom del que en sigui director d'aquí a cent anys. Però no. Aquest criptograma no durarà un segle. Cada any, pels volts de sant Jordi, el tornaré a airejar allà on pugui, fins que un bon dia algú arribarà a llegir el que vaig escriure l'abril de 2001 i que només conservo al disc dur del iMac. Un sol virus, una sola avaria informàtica i el secret potser ho serà fins i tot per a mi, que en sé la clau. El criptograma és aquest:

5723 9253 9987 2368 5135 3331 8975 8595 5911 6538 1568 5791 8882 5720 7357 1153 9228 2368 1613 1022 7106 2015 1687 1653 8169 2156 8538 8899 2453 9275 1822 1799 1568 7979 4536 7375 8141 0223 3168 3527 7356 7182 3765 3102 9216 2922 6527 7575 1689 2979 1123 6883 2388 8921 6992 242.

Que els verbs us siguin propicis.

dijous, 11 d’abril de 2002

Els que no claudiquen

Diuen alguns escriptors de ratlles curtes que la poesia poesia no es busca sinó que es troba. Potser perquè en realitat mai no he fet ni una cosa ni l'altra, estic del tot convençut que el fet de trobar ja implica una búsqueda que després fins i tot serà possible reconstruir. En canvi, la pràctica sistemàtica de la recerca no sempre comporta una troballa. La història de l'experimentació literària en va plena, de búsquedes sense troballa, igual com al buscador Google és relativament fàcil trobar paraules clau que ens aboquin a una llista buida i en canvi és tan i tan difícil fer una recerca concreta que aconsegueixi situar un sol enllaç a la llista de troballes. Per això és d'agrair i de lloar i fins i tot digne d'esment la valentia mental dels qui es passen el dia busca que buscaràs pels conreus dels mots sense claudicar mai ni deixar-se temptar pel camí dret de la mímesi. Tot plegat, vénen ganes d'etzibar una sentència sentenciosa: "abans mil búsquedes sense troballa que no pas una troballa provinent d'una búsqueda aliena". I punt.

Aquest proper dilluns dia 15 a les 20 hores una cooperativa cultural amb nom de bandoler (Rocaguinarda, òbviament al barceloní barri del Guinardó) acollirà la presentació de dos "poemaris experimentals" força buscaraons: "Pel forat del pany" (El Carro del Sol), primer llibre de Clàudia Viladrich, i "Una estona de Sal" (Edicions 96), quart poemari del prolífic Darrutri (Daniel Ruiz-Trillo), autor ja de "Truc curt" (2000), "Sal i vi" (2001) i "Sonets sonats" (2001). Tots dos signants practiquen una poesia de rajaploma, en la qual el mot i qui el vetlla fan tant l'indi com poden, amb previsibles atacs verbívors que potser ompliran de joia els cors dels col·leccionistes: "Poema palindròmic/ Anima la mina,/ ai, por pròpia!/ Com moc? Ara la Lara vol ser aires./ Stop on no pots,/ no sap pas on. / Cim a l'amic,/ atura la ruta,/ cita'l a l'àtic/ i tapa l'àpat". Darrutri va fent via amb els seus "escamots de mots", però potser a aquestes alçades no s'hauria de permetre titular un poema "Poema en blanc" i deixar el full en ídem a sota. La literalitat del figurat és un material fungible que es consumeix molt de pressa. Encara bo de versos com "Fins avui/ no m'havia adonat/ que la meva barba/ és un gratacels".

Clàudia Viladrich a "Pel forat del pany" ressegueix les lletres dels Gossos amb entusiasme de fan mentre veu com se li fan poemes on hi guspireja l'anagrama ("Van, és clar/ Navarcles"), la paronomàsia ("Pub era un drac màgic"), l'homofonia ("Comissaria/com hi seria?"), el lipograma ("Filiprim: I si tinc sis mil vint-i-cinc pins i pics xics fins dins vins???/ I crits dins hits rics, fins tics??/ Vinc!!!"), la ludoacronímia de pedra picada ("DNI: Dura Nacionalitat Imposada") i, a voltes, fins la criptotoponímia: "A Calella el gos és d'ella,/ a Manresa hi prega un home,/ a Tàrrega rego tes plantes,/ a Solsona només hi arriba una ona./ Quina ardor hi ha al Guinardó!!!". L'ardor, en aquest cas, és el de la militància compartida amb Ruiz-Trillo al nucli dur guinardorenc de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL). Per això, quan Darrutri prescriu "contra la rutina, la poesia/ contra la grip, alegria" potser pensa en l'escriptora guinardorenca Alegria Julià, que el proper dilluns exercirà de presentadora de tots dos poemaris. Ella, alhora, mereix que algun dia parlem dels seus textos juganers, l'últim dels quals és un llibre infantil tan verbívor com "Contes numèrics una mica histèrics" (Alfaguara, 2001).

dijous, 4 d’abril de 2002

Sunyol: tal vegada escriure

Avui, dia 4 del 4 de 2002, ve de gust parlar d'una obra rodona. Per això he esperat fins ara per recomanar l'últim poemari de Víctor Sunyol: "Lowely pore —mostrari—" (Emboscalleditorial. Vic, 2001). Per això i perquè aquesta perla és el volum que fa 44 de la col·lecció "El taller de poesia". Però deu ser el primer i únic que inclou una paraula entre cometes al colofó. La paraula és "original", obra "original" de Víctor Sunyol, escrit així, amb les cometes. I no és que Sunyol estigui sota sospita de plagi, sinó que tot el poemari parteix de la premissa que es poden escriure poemes amb versos d'altri. Sunyol, que és un virtuós del verb i del silenci, s'acull d'entrada al mestratge oulipià. De primer, perquè el "porus insignificant" del títol permet una homofonia evident. "Lowly pore" sona com "Oulipo" (taller de literatura potencial). Després, perquè obre el llibre amb una declaració de principis de Raymond Queneau: "Si s'agafen les parts que rimen (no necessàriament reduïdes a un mot) d'alguns sonets de Stéphane Mallarmé, es composaran uns poemes haikuïtzants que, lluny de deixar escapar el sentit original, al contrari, en donaran un lluminós elixir, fins al punt que ens podrem demanar si les parts que s'han eliminat no eren pura redundància". Una poesia, doncs, propera al bàsquet, on ja només compten els últims minuts.

Sunyol aplica la idea quenel·liana als versos de Gabriel Ferrater per confegir tres haikús a "Retalls". El mateix procediment li permet retallar versos de les "Estances" ribianes per convertir-los en tankes ("Tanques de la trentena"), i després invertir l'activitat. Partir de tankes escrites per Carles Riba i convertir-les en estrofes de decasíl·labs, tot afegint elements al principi de cada vers ("Més"). Sunyol, però, no es limita a seguir les constriccions oulipianes. També s'empesca nous procediments. A "Gris" poua nou alexandrins de la prosa del "Quadern Gris" de Josep Pla, i data el poema a 8, 9, 12 i 13 d'abril de 1919, que són els quatre dies del dietari en els quals troba els alexandrins. A "Talment així" confegeix quatre sonets amb els versos de les "Estances" de Riba que contenen la paraula "com". A "Mi" pren tot allò del poema "Matí" de Marià Manent que limita amb la pàgina en blanc: els versos primer i últim, els començaments de vers i també els finals. Fins i tot a "Septimi" fa un centó —ell en diu un "collage"— amb poemes de set autors: Guerau de Liost, Josep Carner, Joan Maragall, Carles Riba, Marià Manent, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres.

Amb cometes o sense, els poemes d'aquest excel·lent llibre són de Sunyol. I punt. L'autor es permet anagramitzar alguns dels seus poetes estimats: "besar-la ric" (Carles Riba), "en rima amant" (Marià Manent), "terrible rafegar" (Gabriel Ferrater) i es dispara en el cas de Joaquim Folguera (Fogueral; jo que aim folgar; Jo: Aquí folgarem; Joaquim, folgaré; Jo, amic, folgaré; a qui jo am regolf...) La veritat és que es mereix més que aquest "nyu sol" que el segueix. Sobretot perquè és honest. Després de mostrar-nos els trucs dels seus poemes escriu, savi: "I ja està. Però no ens enganyem; aquestes claus, tot i que expliquen l'origen dels textos, no n'expliquen ben res. De res". Víctor Sunyol representa l'excel·lència d'una ruta que no em cansaré mai de proposar: jugar, llegir, tal vegada escriure. És verbívor i és poeta. No és fàcil.