dijous, 11 d’abril de 2002

Els que no claudiquen

Diuen alguns escriptors de ratlles curtes que la poesia poesia no es busca sinó que es troba. Potser perquè en realitat mai no he fet ni una cosa ni l'altra, estic del tot convençut que el fet de trobar ja implica una búsqueda que després fins i tot serà possible reconstruir. En canvi, la pràctica sistemàtica de la recerca no sempre comporta una troballa. La història de l'experimentació literària en va plena, de búsquedes sense troballa, igual com al buscador Google és relativament fàcil trobar paraules clau que ens aboquin a una llista buida i en canvi és tan i tan difícil fer una recerca concreta que aconsegueixi situar un sol enllaç a la llista de troballes. Per això és d'agrair i de lloar i fins i tot digne d'esment la valentia mental dels qui es passen el dia busca que buscaràs pels conreus dels mots sense claudicar mai ni deixar-se temptar pel camí dret de la mímesi. Tot plegat, vénen ganes d'etzibar una sentència sentenciosa: "abans mil búsquedes sense troballa que no pas una troballa provinent d'una búsqueda aliena". I punt.

Aquest proper dilluns dia 15 a les 20 hores una cooperativa cultural amb nom de bandoler (Rocaguinarda, òbviament al barceloní barri del Guinardó) acollirà la presentació de dos "poemaris experimentals" força buscaraons: "Pel forat del pany" (El Carro del Sol), primer llibre de Clàudia Viladrich, i "Una estona de Sal" (Edicions 96), quart poemari del prolífic Darrutri (Daniel Ruiz-Trillo), autor ja de "Truc curt" (2000), "Sal i vi" (2001) i "Sonets sonats" (2001). Tots dos signants practiquen una poesia de rajaploma, en la qual el mot i qui el vetlla fan tant l'indi com poden, amb previsibles atacs verbívors que potser ompliran de joia els cors dels col·leccionistes: "Poema palindròmic/ Anima la mina,/ ai, por pròpia!/ Com moc? Ara la Lara vol ser aires./ Stop on no pots,/ no sap pas on. / Cim a l'amic,/ atura la ruta,/ cita'l a l'àtic/ i tapa l'àpat". Darrutri va fent via amb els seus "escamots de mots", però potser a aquestes alçades no s'hauria de permetre titular un poema "Poema en blanc" i deixar el full en ídem a sota. La literalitat del figurat és un material fungible que es consumeix molt de pressa. Encara bo de versos com "Fins avui/ no m'havia adonat/ que la meva barba/ és un gratacels".

Clàudia Viladrich a "Pel forat del pany" ressegueix les lletres dels Gossos amb entusiasme de fan mentre veu com se li fan poemes on hi guspireja l'anagrama ("Van, és clar/ Navarcles"), la paronomàsia ("Pub era un drac màgic"), l'homofonia ("Comissaria/com hi seria?"), el lipograma ("Filiprim: I si tinc sis mil vint-i-cinc pins i pics xics fins dins vins???/ I crits dins hits rics, fins tics??/ Vinc!!!"), la ludoacronímia de pedra picada ("DNI: Dura Nacionalitat Imposada") i, a voltes, fins la criptotoponímia: "A Calella el gos és d'ella,/ a Manresa hi prega un home,/ a Tàrrega rego tes plantes,/ a Solsona només hi arriba una ona./ Quina ardor hi ha al Guinardó!!!". L'ardor, en aquest cas, és el de la militància compartida amb Ruiz-Trillo al nucli dur guinardorenc de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL). Per això, quan Darrutri prescriu "contra la rutina, la poesia/ contra la grip, alegria" potser pensa en l'escriptora guinardorenca Alegria Julià, que el proper dilluns exercirà de presentadora de tots dos poemaris. Ella, alhora, mereix que algun dia parlem dels seus textos juganers, l'últim dels quals és un llibre infantil tan verbívor com "Contes numèrics una mica histèrics" (Alfaguara, 2001).