dijous, 26 de setembre del 2002

El doctor Littlefield, suposo

De tard en tard apareix algun verbívor extravagant que s'entotsola en el medi verbal i s'hi rabeja. D'aquestes immersions en poden sortir moltes coses, però una de les més habituals són els diccionaris. Potser l'exemple que permet il·lustrar millor aquesta tesi sigui el ja antic "Diccionario Coll". Certament les troballes verbals d'aquest caspós humorista espanyol van marcar una època, però va ser aquella manera de presentar-les (ordenades alfabèticament) el que va crear un gènere. D'aquell referent ineludible parteixen diccionaris catalans plens d'enginy verbal com el "Diccionari de falses etimologies" de Josep Maria Espinàs (Edicions 62, 1984), el "Diccionari poc útil" de Toni Soler (Columna, 1997) o la "Petita enciclopèdia catalana" d'Orteu, Perelló i Salvador (Quaderns Crema, 1998). Ara, la sempre sorprenent casa editorial osonenca Emboscall ha editat un "Diccionari Filosòfic Filològic" (Vic, 2002) del doctor Michael P. Littlefield, àlies verbívor del lletrista Josep Maria Pascual, guardonat en l'última nit dels Bertrana per una lletra de cançó.

Littlefield omple una seixantena de fulls amb jocs de paraules d'interès variable, però presenta una novetat que el diferencia d'altres propostes: totes les seves entrades són dobles. De fet, el joc rau en presentar un antecedent i desbordar-lo a través de la morfologia, la fonologia o la semàntica. Així per exemple, a la B trobem l'entrada "Bacanal: Orgia tumultuosa" i a la ratlla de sota "Bacanal + : Orgia de la matinada del divendres" en referència a la programació porno del Plus. En algun cas, el reble prové més de la definició que no pas de la paraula (com al prescindible "Aleshores: Llavors./ Alsmesos: Fruits" o al més acceptable "Atrets: quan s'acosten./ A trets: quan se separen") però en general les millors troballes provenen dels mots definits. La que més m'ha entusiasmat és la parella "Virolai/Virolailo", que convida a aplicar el ventilador de la rumba catalana al "Rosa d'abril, morena de la serra". Si la Chenoa pot enregistrar la "Balanguera", ¿com és que el Peret no es marca un "Virolailo"?

Altres troballes felices del doctor Littlefield són la polèmica relació del terme "Fúnebre" amb les terres de l'Ebre, la certificació de la parella de fet "Nacional/NaCiUnal", el sorollós "Prostíbull", l'osonenca "Entonar-se" (per "empadronar-se a Tona") o la molt antiimperialista parella "Invasor: que envaeix./ Invasord: que no sent que criden Fora!". Està clar que Littlefield és un heterodox amb vocació transgressora, i no l'atura ni l'ortografia ni la grafia: "Preservatiu: condó./ Preservatia: píndola". El seu sentit de l'humor només grinyola quan repeteix fórmula. Potser per fer crèixer la llista de troballes, abusa d'algunes terminacions (-ca en el sentit de "gos", -al que esdevé -alt o -tor per reblar-lo amb -tort) i explota convencions dubtoses com la musical (gira-fa/gira-sol) o cronològica (guàr-dia/guar-nit). Però de tant en tant una bestiesa aïllada el salva (com quan un "sandvitx" es veu acompanyat per una aigua mineral anglesa anomenada "sandvitxy", o quan transforma un "dramaturg" en "dramaturc" a través d'Antonio Gala i sa "pasión turca").

En definitiva, val la pena posar-nos el salacot verbívor per explorar aquest continent a la recerca del doctor Littlefield, encara que només sigui per llegir a la pàgina 44 que podem passar del "nirvana" al "nirbanana".

dijous, 19 de setembre del 2002

Rellegir Carroll

La il·legalització de Batasuna i la sorollada posterior són un bon pretext per rellegir Carroll. I concretament "The Hunting of the Snark", un poema èpic en vuit parts que narra la recerca infructuosa d'un temible animal inexistent anomenat "Snark" (una de les paraules maleta carrollianes que podria agermanar un "shark" o tauró i una "snake" o serp). Concentrat en la cacera impossible d'un monstre terrestre del llac Ness, Carroll fa baixar de la barca la seva tripulació tautogramàtica en B —tots els seus oficis comencen per B: banker, barrister, beaver, bellman, broker...— i es llança a navegar per les procel·loses terres de l'absurd.

La meva proposta de relectura d'aquesta meravella carrolliana és trilingüe i passa per dos volums. La versió catalana que Amadeu Viana va publicar a Pagès Editors ("The Hunting of the Snark/La caça del Merma"; Lleida, 1998) i la doble traducció castellana que Adolfo Sarabia ha publicat a Lumen ("La caza del Carabón"; Barcelona, 2001). Totes dues edicions contenen el text carrollià original, però es dóna la circumstància que Sarabia n'ofereix dues versions distintes en castellà: una de literal, en vers però sense rima, i una altra de "festiva" en la qual els quartets carrollians es despleguen en una estrofa castellana de nou versos anomenada "saravilla", composta per tercets encadenats que es rematen amb un rodolí. En un deliciós pròleg, Sarabia s'endinsa en la metaliteratura d'una manera hilarant i ens exposa la rocambolesca història del poeta i aventurer don Pedro de la Cavada, pressumpte autor de les "saravillas" originals de les quals el reverend Dodgson hauria plagiat a la baixa el seu "The Hunting of the Snark". De manera que tots dos traductors s'enfronten de manera diversa a la temptació de reescriptura que sempre provoquen els textos de Carroll: Viana fent-ne una versió (eufemisme de traducció) mètricament impecable i Sarabia transportant el sentit en una traducció no mètrica i després permetent-se de fer una vesió adornada i augmentada.

Les diferències són notables, començament per la traducció del nom de la bèstia. Per referir-se al "snark" Viana tria el referent mironià del "merma" (la mítica peça teatral "Mori el Merma!" data de 1978, dècades abans del naixement de la banda punk mexicana "La Merma" de Nogales, Sonora) i Sarabia opta pel trisíl·lab "carabón" (quan un "cárabo" és una mena de cranc). També és molt divers el registre de les dues solucions proposades al terme "fit" (que s'usa per referir-se a un atac sobtat d'alguna afecció). Carroll divideix el poema en vuit "fits", que Viana transforma en "crisis" i Sarabia en "tiritonas". La relectura que els proposo és de fit a fit, però amb quatre passades per "fit": llegeixin primer la traducció literal al castellà de Sarabia, que ens situa en el context, gaudeixin després amb l'esforç titànic de Viana per agermanar fons i forma en la seva versió catalana, en tercer lloc, meravellin-se amb la grandiloqüència castellana que pot suscitar un ajustat text anglès. I finalment, provin de gaudir amb veu alta del text original carrollià. Per si tenen algun problema de comprensió amb l'anglès, potser és millor llegir-lo de les quartetes quasi subtitulades que reprodueix l'edició de Lumen, ja que estan impreses just damunt de la traducció literal castellana.

Rellegir sobre la marxa aquest clàssic de la poesia anglesa per quadruplicat és una festassa. Fa entendre moltes coses sobre les pors del poder i sobre els poders de la por.

dijous, 12 de setembre del 2002

Gerontoglífics

Abans de l'estiu vaig proposar un curiós repte plantejat pel ludolingüista serbi Zoran Radisavlevic. Es tracta d'elaborar un jeroglífic que consti d'un sol caracter i que propicïi una resposta ben llarga. L'exemple rècord del serbi presenta una lletra "V" a la part alta d'un full en blanc per amagar una frase de 21 lletres: "Dostavi sokove Sena Lazi". El mecanisme associatiu parteix de la frase homofònica "dosta visoko 've' se nalazi". La traducció de la solució és que "Sena" (nom femení) ha donat diversos sucs a "Laza" (nom masculí), i l'homofonia que la propicia és que "VE" (el nom serbi de la lletra V) està situada força amunt. La idea de fer jeroglífics amb un sol caracter resulta suggerent per la seva simplicitat i pel seu aire de contesa enigmística. Per això, uns quants lectors ja s'han llançat amb encert notable a superar el llistó proposat amb el primer exemple català que em vaig empescar per il·lustrar la proposta. El jeroglífic de partida era una D de color blanc sobre fons negre per aconseguir una frase de 10 lletres: "Una declara" (una D clara).

Els exemples que han enviat els lectors de l'AVUI són força interessants. D'entre els més llargs, en destaquen alguns del contumaç verbívor Alfons Saumell (Barcelona). Probablement el millor, per llarg i per simple, és la i sobre fons blau que presideix les oficines d'informació turística. Saumell pregunta "Què significa aquest símbol?". La resposta, en frase bisens per homofonia, arriba fins a 18 lletres: Informació, solament/ Informa Ció, so: lament. Neus Garcia (Badalona) proposa una D, però en el seu cas escrita en caixa baixa. La resposta que proposa té 14 lletres: "una de minúscula". Per la seva banda, Jordi Oliva especula sobre la possibilitat que el caracter no sigui una lletra, sinó un número natural. Inscriu un 3 en un full buit, li associa la pregunta "quan hi arribarem?" i li adjudica una frase feta de 14 lletres per tota resposta: "en un tres i no res". És obvi que l'exemple d'Oliva no participa de la complexistat homofònica, sinó que es limita a explotar la fraseologia, i per això no és tan admissible. Un altre lector, que signa Jesús, ha enviat una enorme Ç sense cap pregunta associada, però la frase de la solució (12 lletres) suggereix un sol intercanvi homofònic entre C i S: "la sé trencada".

Més discutibles són les propostes que ens fa arribar Antoni Deutú des de Juneda (Les Garrigues). Deutú ataca el rècord del serbi amb una T que la convenció jeroglífica transforma en una T-única. El problema ve després, quan llegim una resposta de 33 lletres amb massa elements gratuïts: "Per més que miro, només hi veig una túnica". L'exemple no és admissible perquè a la frase resolutiva hi ha molts elements prescindibles. En canvi, en un altre exemple Deutú dibuixa una R esvelta a l'angle inferior dret del full. En aquest cas, la resposta proposada ("relegant en un racó") només té un problema: la R no és la "re" sinó la "erra". Tret d'això tota la resta resulta admissible. També Joan Coll (Palma de Mallorca) s'arrisca una mica quan dibuixa una K central en caixa baixa per amagar "una cassola minúscula" (19 lletres), però ningú no li podrà negar haver-se acostat perillosament al rècord de Zoran, de manera que la seva minúscula K constitueix, ara per ara, el rècord català. ¿Superable?

D'aquests jeroglífics amb una certa voluntat longeva en podríem dir "gerontoglífics" per dos motius fonamentals: perquè per fer-ne cal saber-la molt llarga i perquè tindran llarga vida.