dijous, 22 de febrer del 2007

Karcino

L’escriptor argentí Juan Filloy passarà a la història com el mestre que va sobreviure a tots els seus deixebles. Filloy és molt anterior a Borges i a Cortázar, però va morir més tard, als 106 anys d’edat. Notari, va bastir una considerable obra narrativa publicada en edicions gairebé clandestines. Tots els seus títols tenen set lletres: Estafen, Gentuza, Op Oloop, Caterva..., alguns dels quals ja comencen a ser accessibles. Caterva, reeditada per Siruela el 2004, va inspirar la famosa Rayuela de Cortázar. El protagonista d’Op Oloop (versions a Paidós, a Losada, ara a Siruela, 2006) és un personatge obsedit per comptar-ho tot —els cops que dóna la mà, les portes que tanca, els coits— i va fascinar Sigmund Freud. Avui, però, em vull centrar en el seu llibre més singular: Karcino (tratado de palindromía), actualment al catàleg de l’editorial argentina El cuenco de plata (2005). Filloy es vantava de ser el campió mundial de palíndroms en espanyol. A Karcino, més enllà d’un abundant repertori de fillogrames de 2 a 17 paraules de longitud, estableix les bases d’un veritable tractat per a l’escriptura en simetria: ARTELETRA. Afirma Filloy: “nego que la frase palindròmica tingui equivalència entre les meravelles del llenguatge. És única”. Vegem-ne alguns exemples. De 2: SOCORRA PÁRROCOS; ORAL, CLARO; AMENO FONEMA. De 3: SERENO DON ERES; SÉ LOGRAR GOLES; ALUMNO CON MULA. De 4: OLAF USA SU FALO. De 5: SOCIAL SOLAZ A LOS LAICOS. De 6: TELMA HACE PIS SI PECA HAMLET. Filloy defineix la palindromia com un “mirall retrovisor invisible que meravella qui el descobreix, ja que repeteix de manera cabal el que ja estava escrit, amb grafies idèntiques i ressonàncies iguals”. Potser el palíndrom més conegut en espanyol sigui aquella absurditat del DÁBALE ARROZ A LA ZORRA EL ABAD. Filloy la trascendeix amb un curiós LA ZORRA LE ASOLÓ GOLOSA EL ARROZAL. Com més llargs són els palíndroms, més absurds i il·legibles esdevenen, però Juan Filloy tranquil·litza els verbívors amb una consideració final molt agosarada que no traduiré perquè n’ensumeu la prosa: “Sí, este noble entretenimiento es sublime por su irrefragable inutilidad. Mas ¿qué ganan también los que se dedican a desentrañar hieroglíficos, charadas, metátesis, crucigramas, logogrifos, metaplasmas, anagramas, etc? Nada. A no ser el halago de superar al enigma esclarecièndolo y la complaciencia de saber que la agudeza y la constancia propias son atributos que categorizan la costumbre de vivir”. El centenari Filloy dixit. Qui som els joves per contradir-lo?

dijous, 15 de febrer del 2007

Mercè Rodolaire

La Fundació Mercè Rodoreda ha publicat les quatre primeres novel·les de l’autora, que ella mai no va voler reeditar. Són quatre peces menors, editades i anotades per Roser Porta, en les quals el lector d’avui detectarà amb claredat els tempteigs de l’autora per trobar un estil i un catàleg de temes. Més enllà de la feina impecable que Porta aboca a peu de pàgina, en unes notes que fluctuen entre la contextualització i l’estudi literari, val la pena submergir-se en aquestes quatre provatures rodoredianes per gaudir d’una llengua joiosament genuïna i alhora propera. Són textos que venen d’un altre temps (els anys trenta) i un altre país (aquella Catalunya idealitzada que mai no tornarà). I cal dir que no són els mots allò que els fa llegidors. Són les frases. La sintaxi. La veritat és que frisava per poder-les llegir perquè sempre havia sentit a dir que eren novel·les plenes de jocs de paraules. I no. Els jocs de mots, com els pallassos o les pantomimes, sovint són objecte d’un ús despectiu per part dels seriosos crònics. Segurament, volien referir-se a la seva lleugeresa. Les dues primeres —Sóc una dona honrada? i Del que hom no pot fugir— són novel·letes de temàtica sentimental. Un dia de la vida d’un home és una novel·la d’humor, en la línia de les humorades de Trabal. Finalment, la menys reeixida de les quatre —Crim— parodia les novel·les policíaques amb una estructura de trencaclosques francament ingovernable. Val a dir que l’enjogassament de l’autora és més argumental que no pas verbal, i que els diàlegs de les novel·letes sentimentals, més que no pas juganers, són una mostra clara d’allò que en diríem la xerrameca insubstancial dels enamorats. Tot i així, a Del que hom no pot fugir trobem alguna temptativa d’homofonia: “—Fujo a desgrat meu... / —Fuges perquè t’és grat”. Rodoreda juga, sobretot, en els paratextos i altres aspectes laterals. Trobem, per exemple, un calembour a la introducció de Es pot ser una dona hornada? a partir del doble sentit que permet el mot endreça (dedicatòria o ordenament): “Farem una endreça ben endreçada. Això és feina de dones, oi? Però jo que haig d’endreçar tantes coses, no sé a qui fer l’endreça aquesta”. I unes ratlles més endavant l’autora acaba el proemi amb un viceversa esclaridor: “Dic el que no penso i penso el que no dic. Però al capdavall sempre dic el que he pensat, sense pensar el que he dit”. No és estrany que la Rodoreda adulta no pensés de reeditar-les, però ara mateix es publiquen i àdhuc es premien novel·les molt inferiors a Un dia de la vida d’un home anomenat Ramon Rampell.

dijous, 8 de febrer del 2007

Camiller camillaire

Ha nascut una estrella. Es diu Miquel Camiller, àlies Camil, i protagonitza la primera novel·la (negroverbívora) del lingüista, traductor i crucigramista Pau Vidal: Aigua bruta (Empúries). Negra perquè s’adscriu a les claus del gènere: hi ha un cadàver mort en estranyes circumstàncies, una trama oculta i una investigació que ens la revela. Negra també perquè el rerefons de tot plegat és la contaminació de l’aigua i verbívora perquè el llenguatge n’és un personatge central. Aigua bruta ha rebut el Premi de Literatura Científica per les dues ciències que explora: la química derivada dels abocaments tòxics que apareixen a la novel·la i la lingüística. Perquè Camiller és un filòleg gourmet (com Vidal) amoïnat per l’extinció de moltes paraules (com Vidal) que visita els pobles del país en moto (com Vidal) a la recerca de mots fins que topa amb un excursionista mort i comença a interessar-se per les qüestions medioambientals (com la germana científica de Vidal). En el moment dels fets en Camil exerceix de caçamots per a una obra sobre l’argot que paga l’Acadèmia d’Estudis Catalans. Més enllà de l’encàrrec, té la dèria colossal d’actualitzar el Diccionari etimològic i complementari del mestre Coromines al català d’ara i aquí (català d’harakiri, potser en podríem dir) i no acaba de tenir gaire bones relacions amb el NOCAT (Nomenclatura Catalana) ni, en general, amb la societat actual. La novel·la és una festa verbal que retrata amb agror la Catalunya d’ara. El ventall de registres lingüístics del català que hi trobem és ampli i reeixit. Ben hilarants són les relacions entre l’àvia balear i la becària xava d’en Camil. O el doble registre escandalosament dissonant que fa anar un guàrdia urbà amb contactes als baixos fons segons si està de servei o no. Vidal controla sempre la trama però ens fa salivar amb un llenguatge ric i uns paràgrafs hipotàctics amb un tremp que ni al Pallars. Camiller tanca un cercle virtuós que va engegar en espanyol el català Vázquez Montalbán amb la sèrie del gallec Carvalho, continuà en italià el sicilià Camilleri amb la sèrie de Montalbano i ara completa Vidal en català amb el seu Camiller. Es nota el mestratge de Camilleri, a qui Vidal tradueix habitualment, però les aportacions personals són prou notables per augurar un futur esplendorós a aquest detectiu accidental destinat a ser un desentrellador que desentrelli molts entrellats. Per cert, que en català tenim camillers i camillaires, i tots dos referits als cantaires de caramelles. No pas als portalliteres, que tampoc estem tan greus! Llarga vida a Miquel Camiller i a la llengua que l’encaramel·la!

dijous, 1 de febrer del 2007

Percaçant paraules

Ja fa uns quants dilluns que la televisió i el llenguatge mantenen un idil·li inesperat. A TV3 el ja mític departament de nous formats —mai no oblidaré el rètol que anunciava l’exposició d’un jove pintor de petits quadres a Lleida: “X, petit i mig format”— ha tornat a fer diana. Aquest cop ha adaptat un projecte lingüístic d’Enric Gomà i Piti Español a l’exitós format micològic del “Caçadors de bolets”. Ja en deuen haver vist el resultat: “Caçadors de paraules” (CdP), presentat per l’actor polonès Roger de Gràcia i amb el gran Quimi Portet exercint de savi catòdic. La proposta, ara que ja ha estat beneïda pel deu Audímetre, mereix molts comentaris, però només en faré tres des d’aquesta columna que porta, avui, vuit-centes setmanes apostant per una aproximació al llenguatge entès com a font de plaer. El primer és ambivalent: CdP és un bolet en l’actual panorama televisiu, en el qual la relació dels professionals amb una de les seves eines principals —ço és, el llenguatge verbal— es deteriora d’una manera alarmant. El segon comentari ve suscitat per la naturalesa d’algunes crítiques que ha rebut el programa. L’envejable desinhibició amb què CdP tracta aspectes com el llenguatge groller, els barbarismes o les variants del domini lingüístic esvera, respectivament, els sempre amatents membres de la lliga del bon mot, els pompeuets de laboratori i els nacionalistes espanyols que només volen veure el mapa de les Balears i el País Valencià al costat del de Catalunya si també hi ha tota la pell de brau, i encara llavors es miren el Rossellò i no saben què fer-ne. La llengua és un ésser viu en tensió constant entre la genuïtat i la transgressió. La fascinació acrítica pel “que ara es parla” és tan absurda com la creença que des d’una butaca acadèmica es pot imposar el “que s’ha de parlar”. Per transgredir, però, cal conèixer, ni que sigui d’oïda. Al darrere de CdP hi ha gent que té bona oïda. L’últim comentari és una constatació. Per a bé i per a mal, els humans som el que som gràcies al llenguatge. No només ens és central. És que sense el seu concurs no som. O som una altra cosa. És lògic, doncs, que un programa de televisió sobre llenguatge triomfi, sempre que encerti el to (i el format). El que ja no s’entén tant és que els dirigents dels mitjans no hi apostin més sovint, o que descartin invertir més en lingüistes que vetllin per la qualitat, i no pas l’encarcarament, del llenguatge que fan servir els professionals de la comunicació. S’imaginen un equip de futbolistes que fossin tan guapos, simpàtics i atlètics com Beckham però que no la sabessin tocar? Doncs les teles en van plenes.