dijous, 25 d’octubre de 2001

Lliçons d'enigmística

A la veïna Itàlia una de les joies editorials de la temporada és l'assaig de Stefano Bartezzaghi "Lezioni di enigmistica" (Grandi Tascabili Einaudi núm. 868). El títol no enganya. És un llibre sobre jocs de paraules escrit a la pàtria oficial de l'enigmística "acadèmica". És un volum especialitzat, ric i complex, però qualsevol lector curiós pot afrontar-lo amb garanties. No cal ni ser seguidor habitual d'aquesta columna, ni tan sols haver sentit mai a parlar d'aquesta disciplina que comença com un enigma i acaba en la cosa mística. Només cal, de moment i mentre ningú no hi posi remei, saber prou italià per deixar-se entabanar verbalment pels hereus de Quintilià. Així i tot Bartezzaghi ens ho facilita en assolir una virtut insòlita: és clar com l'aigua quan parla de coses intrínsecament fosques (com els enigmes).

El llibre, programàtic i brillantíssim, està dividit en tres parts. La tercera, sobre el futur de l'enigmística amb l'afegit de la bibliografia disponible, és la més generalista. Aquí Bartezzaghi fins i tot es permet alguna ullada tímida a les manifestacions dels verbívors no italians (entre els quals els lectors d'aquesta columna). La segona part és la més especialitzada i difícil de traslladar. Bartezzaghi hi descriu i exemplifica desenes de jocs tal com els ha formalitzat un segle d'enigmística clàssica italiana. Des del genèric "indovinello" a les "sciarade" de tota mena, passant pel "rebus", l'"acrostico", el "logogrifo", el "bifronte", el "palindromo" o el "cruciverba", entre molts d'altres. Els exemples són superbs i denoten l'àmplia cultura enigmística de l'autor, fill d'un insigne enigmòfil però distanciat de la pràctica "ortodoxa" del gènere. Els anys d'escriptura periodística, primer a "La Stampa" i ara a "La Repubblica", han dotat la seva prosa d'una joiosa vivor. El mestratge d'intel·lectuals com Umberto Eco (director de la seva tesi doctoral sobre criptografia) el proveeixen de fondària i transformen en referència ineludible les opinions ludolingüístiques d'aquest torinès de 39 anys.

De totes les lliçons del volum em quedo amb les trenta primeres pàgines. Bartezzaghi hi construeix amb una simplicitat aclaparadora un veritable kamasutra verbal. Sota quatre paraigües paral·lels a les quatre operacions aritmètiques bàsiques —combinar, llegir, compondre i resoldre— desplega 33 (10-10-7-6) activitats que van des de "començar" fins a "renunciar?", així amb interrogant, passant per un estol de fins infinitius de la infinita orfebreria verbal: separar, repetir, relligar, plasmar, capgirar, desenvolupar, encreuar, completar, reconstruir, interpretar, contradir... Durant el seu periple pel taller dels enigmògrafs Bartezzaghi deixa anar unes quantes reflexions d'interès. Dues de les millors serviran per cloure aquestes ratlles: a) "Jo penso que sempre hi ha un doble sentit a l'aguait, a l'interior de qualsevol paraula o enunciat"; b) "La mentalitat de l'enigmista és comuna a la de l'humorista: ha de ser capaç de detectar les situacions en les quals el discurs es bifurca". Per poc proper que us sigui l'italià, llegiu Bartezzaghi i us deixarà ben alliçonats.

dijous, 18 d’octubre de 2001

Ièpala!

Ara feu deu anys una columna com aquesta anunciava la imminent publicació d'un Diccionari d'abreviacions de Josep Maria Mestres i Josefina Guillén (Enciclopèdia Catalana, 1992) amb un article que duia per títol "La revolta dels acrònims". Ara arriba a les llibreries una segona edició revisada i ampliada amb 7.000 noves entrades. Si hi ha algun sector verbal que ha experimentat un creixement espectacular durant el segle XX és el de les sigles. Tot i que quan parlem d'abreviacions no només parlem de sigles o acrònims (UNESCO) sinó també d'abreviatures (àlg. per àlgebra) i símbols (&, emoticones, monogrames o els químics). El tàndem Mestres & Guillén en recull el major nombre possible, ara amb la col·laboració d'Elisabet Curt (que els deu haver ajudat a no fer ídem). Els seus criteris en un territori tan estantís com aquest són clars i enraonats, de manera que la nova introducció al diccionari (que triplica les pàgines de l'edició anterior) acabarà sent un text de referència. Els autors hi esvaeixen un bon nombre dels dubtes que generen aquests neologismes rampants alhora que fixen la nomenclatura fins a límits deliciosos per als verbívors de mena, com quan parlen d'alfònims (acrònims desplegats a la manera de "elapé" per LP) o siglònims (sigles lexicalitzades com "radar", "ovni" o "làser").
De totes les abreviacions les sigles són les que tenen un rendiment ludolingüístic més elevat. Quan un col·lectiu vol que l'identifiquin amb una sigla busca un doble sentit que la singularitzi. Així la "Federación de Organismos de Radio y Televisión Autonómicos" ja va néixer, per influència catalana, FORTA. Naturalment, en un terreny que tendeix a l'estalvi de lletres l'homonímia causa estralls i el joc ludoacronímic està garantit, sobretot perquè és senzill apropiar-se de sigles impunement, tal com ho demostra l'espanyol "Instituto de Biología Molecular" que comparteix acrònim amb la IBM (International Business Machines). Els nord-americans han fet de l'illa de Menorca un símbol de la ludoacronímia, més que res perquè l'invers d'ACRÒNIM es llegeix, justament, MINORCA, que és com els anglosaxons coneixen la pàtria dels Rubió i Tudurí. Una Minorca interessant és a la pàgina 222 del diccionari, a l'entrada FNAC. Aquesta llibreria francesa llueix un acrònim tan poc transparent que fins i tot s'ha arribat a fomentar l'especulació sobre l'origen de les quatre lletres. Doncs bé, en espanyol FNAC és el "Fondo Nacional de Arte Contemporáneo" i ni la seva combativa parella francesa FNACA "Fédération nationale des anciens combattants" ens n'aclareix res més.
D'entre les moltíssimes troballes que ens esperen a les pàgines d'aquest renovellat diccionari em quedo amb tres perles. D'una banda l'almogàver FOT (Free on truck: preu franc sobre camió); després que a partir d'ara ser de la SEBA (Serveis Energètics Bàsics Autònoms) ja no voldrà dir el mateix que ser de la ceba i, finalment, que la xiroia onomatopeia que presideix aquesta columna (Ièpala!), digna alhora d'un escoltisme entusiasta i d'un trist "llepa-la" xava, ja mai no podrà ser pronunciada amb la mateixa innocència perquè IEPALA designa l'Institut d'Estudis Polítics per a l'Amèrica Llatina i Àfrica.

dijous, 11 d’octubre de 2001

Llamps i troncs!

El repte de trobar el monosíl·lab més llarg en català ha fet barrinar molta gent. La nostra és una llengua especialment apta per a la creació de textos monosil·làbics, tal com ho demostra una rica tradició que abasta de Cerverí de Girona fins a Pere Quart. Albert Rossich, però, situa la formalització d'aquest artifici verbal en la literatura catalana del segle XVII. El monosil·labisme no és un joc innocent. Sovint ha estat un vehicle reivindicatiu de les bondats del català, i concretament de la seva capacitat de síntesi, davant la naturalesa més ampul·losa del veí espanyol. Pere Quart encapçalava la popular "Tirallonga dels monosíl·labs" així: "Una llengua avara —doncs rica— em permeté aquesta contribució anticipada al tan plausible programa d'austeritat". No és pas tan dur fer com si els mots més curts són els reis de tot (ho veus?, n'acabo d'enfilar dinou sense adonar-me'n), però buscar el monosíl·lab més llarg potser és una mica contradictori. Perquè implica fer de la longitud virtut entre els breus o viceversa. I això sempre costa una mica d'entendre.
És clar que els verbívors ho han entès perfectament. L'escriptor Xavier Duran (Barcelona) tramet uns crancs francs (6) que, pel mateix preu, són parònims. Des d'algun racó de la Gran Bretanya, o almenys des d'un compte de correu acabat .uk, Graciel·la Edo envia un felicíssim prenys (6) a qui desitgem el millor dels parts. Per la seva banda Joan Capó escriu, "per començar", uns esperançadors psalms (6). És obvi que el nivell 6 és el rècord a batre. Els magnífics (i tintinians) "llamps i troncs!" del títol són una troballa de la joveníssima Bea Morena (Centelles), segons informa el seu professor Joan Brussosa (Taradell), que ha tingut la humorada de traslladar el repte als alumnes de 3r d'ESO i 2n de batxillerat de l'IES Pere Barnils de Centelles. D'aquí surt la primera intuïció per superar el llindar. Brussosa escriu: "hi ha els Germans Guasch, de Guasch Teatre: són els Guaschs, oi? Una parella de sets!" L'intent és apreciable, però els noms propis no tenen entrada als diccionaris generals i, per tant, no compten. Toni Civil (Mataró) també s'adona que l'èxit passa per trobar-ne algun de 7 lletres i lamenta no passar dels de 6 —blancs, trulls, troncs, planys, llasts, qualls, grills, guanys, guants, quants, quarts, flancs...— Civit té un moment de lucidesa quan s'adona que els monosíl·labs més llargs són tots molt "plurals".
La Ció Munté (Reus) també s'atura al 6 —tremps, fruits, clercs...— i especula que el nivell 7 hauria de partir d'un diftong "similar a breunys, bruimps, dreumps o bé un triftong com ara trieumps. Llàstima que tots aquests no vulguin dir res (de moment)". Venen ganes de dir-li "vas bé, vas bé", perquè frega la triomfal proesa. Però és el poeta de la Franja Hèctor Moret qui torna a reblar el clau. Després de fer una bona llista de sisos amb alguna novetat —trencs, brulls o clamps— troba al DIEC el mot d'origen germànic que designa un licor de cireres —kirsch—, la forma plural del qual serà "kirschs" (7 lletres). Val a dir que aquest manlleu germànic és l'abreviació de l'antic "Kirschgeist", mot compost de Kirsche (cirera) i Geist (esperit). Brindem amb kirsch per Moret i la seva 7 de triomfs ;-)

dijous, 4 d’octubre de 2001

Correllengua

Sempre he seguit amb expectació les convocatòries que es fan sota l'advocació festiva del "Correllengua", un neologisme fantàstic que haurem d'inscriure a corre-cuita en la gran tradició corredora dels correfocs, els correbous i els correctors. Enguany aquest corredor de l'amor lingüístic es va encetar el 7 de setembre a Andorra i acabarà el 3 de novembre a Perpinyà. Les festes lingüístiques i les llengües festives m'agraden fins a l'obsessió, però he de reconèixer que al principi això del córrer m'havia frenat una mica. No acabava d'entendre com es podia córrer i enraonar alhora. O llegir i córrer o córrer i escriure sense quedar ben escorregut. I tanmateix, el perquè de tanta corredissa és senzill: tu primer vinga a córrer, corre que correràs, fins que se t'ocorre que potser aviat t'hauran de socórrer. És llavors quan treus la llengua i ho entens tot. No és ben bé l'estil irrepetible d'Albert Einstein ni tampoc el més populista de Mick Jagger, però és a l'abast de tothom que vulgui anar a córrer una mica de món amb la llengua fora sense cap vergonya d'ensenyar-la pertot. Els lemes correlingüístics ja van per aquí: "ensenya la llengua" (en un context de mascarada), "que no et patini la llengua" (per a un patinada popular), "que et rutlli la llengua" (per als actes prop de la plaça guinardorenca del Nen de la Rutlla)...

Perquè es tracta justament d'això. D'arrencar a córrer, per exemple, aquest dissabte a dos quarts de vuit del vespre cap a la concorreguda plaça del Guinardó a veure arribar la flama de la llengua que ve de la vila de Gràcia i dues horetes més tard parar orella als manresans "Esporàdics", els guinardorencs "Catarsi", els lleidatans "Encara farem salat" i els garriguencs "Tse Tse". Tot plegat per reivindicar que es facin més inversions en la nostra llengua. Només si hi invertim descobrirem el potencial que conté: CATALA-ALATAC; sí, "català a l'atac". D'actes com aquests del Guinardó se'n fan pertot. De Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, que deien abans d'Internet. Ara la toponímia és una altra: "www.cal-llengua.org". Naturalment tot el que portem de paràgraf és un espot, perquè a l'hora de promoure l'ús del català l'únic lema admissible és aquest: "si es pot, espot". I no sempre es pot. Al jutjat d'instrucció número 3 de Santa Coloma de Farners, per exemple, es veu que no es pot. Quan hi arriba un assentament del registre civil redactat en català el refusen. El refusen a primers del segle XXI. I si els implicats ho recorren el jutge els diu "ara hi corro" i no el treuen d'aquí (ni d'allí). Potser algú li hauria d'explicar que en català una "corrença" és una diarrea o potser ni així no ho entendria (d'entendre, tot i que d'entendrir-se segur que tampoc no s'entendreix).

El Correllengua d'enguany té una llarga llista de "corrences" pendents, algunes tan pudents com les famoses recomanacions "educatives" de la Generalitat valenciana. Per això és lloable que, corre que correràs, els correlingüistes trenquin mitja dotzena de fronteres absurdes: Andorra-Seu d'Urgell, Pont de Suert-Benavarri, Lleida-Fraga, Gandesa-Calaceit, Cases d'Alcanar-Vinaròs i La Jonquera-El Pertús. Les fronteres són per travessar-les. Au, correm-hi tots!