dijous, 25 d’octubre de 2001

Lliçons d'enigmística

A la veïna Itàlia una de les joies editorials de la temporada és l'assaig de Stefano Bartezzaghi "Lezioni di enigmistica" (Grandi Tascabili Einaudi núm. 868). El títol no enganya. És un llibre sobre jocs de paraules escrit a la pàtria oficial de l'enigmística "acadèmica". És un volum especialitzat, ric i complex, però qualsevol lector curiós pot afrontar-lo amb garanties. No cal ni ser seguidor habitual d'aquesta columna, ni tan sols haver sentit mai a parlar d'aquesta disciplina que comença com un enigma i acaba en la cosa mística. Només cal, de moment i mentre ningú no hi posi remei, saber prou italià per deixar-se entabanar verbalment pels hereus de Quintilià. Així i tot Bartezzaghi ens ho facilita en assolir una virtut insòlita: és clar com l'aigua quan parla de coses intrínsecament fosques (com els enigmes).

El llibre, programàtic i brillantíssim, està dividit en tres parts. La tercera, sobre el futur de l'enigmística amb l'afegit de la bibliografia disponible, és la més generalista. Aquí Bartezzaghi fins i tot es permet alguna ullada tímida a les manifestacions dels verbívors no italians (entre els quals els lectors d'aquesta columna). La segona part és la més especialitzada i difícil de traslladar. Bartezzaghi hi descriu i exemplifica desenes de jocs tal com els ha formalitzat un segle d'enigmística clàssica italiana. Des del genèric "indovinello" a les "sciarade" de tota mena, passant pel "rebus", l'"acrostico", el "logogrifo", el "bifronte", el "palindromo" o el "cruciverba", entre molts d'altres. Els exemples són superbs i denoten l'àmplia cultura enigmística de l'autor, fill d'un insigne enigmòfil però distanciat de la pràctica "ortodoxa" del gènere. Els anys d'escriptura periodística, primer a "La Stampa" i ara a "La Repubblica", han dotat la seva prosa d'una joiosa vivor. El mestratge d'intel·lectuals com Umberto Eco (director de la seva tesi doctoral sobre criptografia) el proveeixen de fondària i transformen en referència ineludible les opinions ludolingüístiques d'aquest torinès de 39 anys.

De totes les lliçons del volum em quedo amb les trenta primeres pàgines. Bartezzaghi hi construeix amb una simplicitat aclaparadora un veritable kamasutra verbal. Sota quatre paraigües paral·lels a les quatre operacions aritmètiques bàsiques —combinar, llegir, compondre i resoldre— desplega 33 (10-10-7-6) activitats que van des de "començar" fins a "renunciar?", així amb interrogant, passant per un estol de fins infinitius de la infinita orfebreria verbal: separar, repetir, relligar, plasmar, capgirar, desenvolupar, encreuar, completar, reconstruir, interpretar, contradir... Durant el seu periple pel taller dels enigmògrafs Bartezzaghi deixa anar unes quantes reflexions d'interès. Dues de les millors serviran per cloure aquestes ratlles: a) "Jo penso que sempre hi ha un doble sentit a l'aguait, a l'interior de qualsevol paraula o enunciat"; b) "La mentalitat de l'enigmista és comuna a la de l'humorista: ha de ser capaç de detectar les situacions en les quals el discurs es bifurca". Per poc proper que us sigui l'italià, llegiu Bartezzaghi i us deixarà ben alliçonats.