dijous, 30 d’octubre del 1997

De calaix

L’última nit de sant Joan vam tirar llenya enigmística al foc. Proposàvem la recerca de calaixeres verbals, una reformulació mobiliària del joc de supressió que l’enigmística clàssica anomena decapitació i la retòrica afèresi. El mecanisme és simple: s’estira la inicial d’un mot com qui clava una estrebada al pom d’un calaix i s’observa si les lletres restants omplen el calaix obert de sentit o si, per contra, el deixen més buit que el d’una habitació d’hotel. Com més llarg és el mot més difícil resulta, perquè aquestes còmodes verbals tenen tants calaixos com lletres menys la primera i l’última. Així, un mot de cinc lletres com “aroma” tindrà només tres calaixos possibles. En aquest cas tots plens. Aroma (3/3): “roma” (de punta truncada o bé la capital de l’amor), “oma” (arbre semblant a l’om però de fulles més grans) i finalment “mà” (una capa de pintura o un puny afluixat, entre d’altres).
L’exemple més notable que reproduíem per sant Joan era virginal. La “Moreneta”, dèiem, era una calaixera 5/6 perquè els seus calaixos oculten sorpreses notables: “oreneta” (l’ocell que nia a les balconades), “renéta” (besnéta), “neta” (polida de tercera generació), “eta” (la letra grega o aquells altres) i “ta” (la teva). Només “eneta” deixa un calaix buit. També advertíem que és molt difícil trobar calaixeres amb més de quatre calaixos que presentin un cent per cent d’ocupació però, com ja resulta habitual, els lectors de l’AVUI ens han deslliurat d’aquesta recança.
Alfons Saumell (Barcelona) troba un munt de calaixeres 4/4. Potser les més destacades són les bromes (romes, omès, mes, és) i una perera (erera, rera, era i el déu Ra). També Judit Font (L’Hospitalet) posa llenya al foc amb unes magnífiques rebaixes que no arriben per poc al cent per cent. Rebaixes forma una calaixera 5/6 amb les “baixes” laborals, les antigues eines per fabricar barques “aixes”, la tercera persona del present d’eixir (“ixes”), els valencians “xes” i el verb “és”. No és completa però està molt bé.
Entre les incompletes, Neus Guillén (Lleida) aporta la més espectacular: “matemàtiques” (6/10). Comença amb un terme lingüístic (les flexions “atemàtiques”), segueix amb unes “temàtiques” variades, salta fins a les gregues “àtiques”, s’empatolla les gallines “tiques” que al famós embarbussament són també “xiques, miques, camacurtes i ballariques”, recupera els “iques” precolombins, els “quès” de segons què i l’”és”.
Saumell és qui ens ha enviat les millors calaixeres. Ens assegura que “fregarà” (5/5) i hi descobreix el verb “regarà”, la bella vila romana d’”Egara”, ens fa la “gara-gara”, ho fa “ara” i acaba invocant el déu sol (“Ra”). Però encara puja més el llistó amb unes “capelles” (6/6) magnífiques que acullen el pare “Apel·les” vestit amb robes usades de l’edat mitjana (“pelles”), tot sol davant d’”elles” en una vila de la Baixa Cerdanya anomenada “Lles” perquè “les” té subjugades de tan mordaç com “és”. Tot un “décalage” per al nostre calaix.

dijous, 23 d’octubre del 1997

El primer encreuat

Un dels subgèneres més fascinants de la història reprodueix una picabaralla ben habitual a la tanda de la fleca: la discussió per dilucidar qui anava primer. ¿Qui va arribar abans al Pol Sud? ¿Qui és l’inventor del submarí? ¿Qui va desxifrar primer l’escriptura jeroglífica? Els textos canònics de la història consoliden un nom —Amudsen, Peral, Champollion— i després els intrèpids buscadors de tresors reivindiquen les versions alternatives, com molt bé saben els valedors de Narcís Monturiol. La invenció dels mots encreuats entra de ple en aquest subgènere.
Els historiadors de l’enigmística han establert oficialment que els primers mots encreuats els va publicar l’anglès Arthur Wynne el 21 de desembre de 1912 a Nova York. Com que l’esclat crucigramista es va produir als anys vint la data es va consolidar sense gaire discussió. S’admetia que a finals del s XIX algunes publicacions havien publicat jocs geomètrics semblants —fins i tot es documentava un 9x9 en un número de 1875 de la revista infantil “Saint Nicholas”, també a Nova York—, però tothom els titllava simplement de precursors.
La cosa es va complicar quan una hipòtesi romàntica va començar a competir amb la canònica. L’inventor alternatiu també era un emigrant anglès, però les seves circumstàncies vitals eren més enigmàtiques. D’entrada el seu nom oscil·lava entre Victor Orille i Victor Erwill. A més, el predecessor de Wynne hauria fabricat el primer encreuat mentre complia condemna en un presidi sudafricà de Ciutat del Cap per homicidi. El cert és que, tal com escriu Fernando Pessoa —que hi va créixer— l’enigmística era molt popular a la Sudàfrica de primers de segle. El cop d’efecte d’atribuir un joc basat en reixes i en la tortura mental a un homicida era notable, però les proves físiques del seu invent mai no van aparèixer i Wynne es mantingué còmodament instal·lat en el seu tron.
Des de fa uns anys, però, els enigmistes italians han tornat a posar en qüestió la primacia anglosaxona. La figura recuperada en aquesta operació és la de l’enigmista de Lecco Giuseppe Airoldi. Airoldi, nascut a Castello di Lecco el 8/9/1861 i mort a Lecco el 13/12/1913, va ser funcionari municipal i corresponsal del “Corriere della Sera”, a banda d’enigmista i musicòleg. Naturalment, mai no va arribar a saber res de Wynne. Però els italians han desenterrat els jocs publicats per Airoldi i aquest cop les proves documentals no admeten cap dubte. Els primers mots encreuats d’Airoldi es van publicar amb el títol “Parole Incrociate” el 14 de setembre de 1890 al número 50 del “Secolo Illustrato della Domenica” editat a Milà per Edoardo Sonzogno (pàgina 295, secció “Per passare il tempo”). És un 4x4 perfectament definit i les solucions fan Ripa-Oder-Sera-Amen en horitzontals i Rosa-Idem-Pere-Aran en verticals. Una mancança notable desaconsella la seva evolució de precursor a pare: l’encreuat d’Airoldi no té ni un sol quadret negre.

dijous, 16 d’octubre del 1997

UH (dos)

Enric Casassas ha passat en pocs anys de ser un poeta marginal a rebre gairebé tot l’arsenal de guardons disponibles. Potser per això una certa malfiança del pèndol l’ha dut a publicar les dues últimes entregues en segells quasi fora de circuit: De la nota del preu del sopar del mosso (Barcelona 1997. Ediciones del Khan) i UH (Centelles, 1997. Associació Cultural Container). Dijous passat donàvem notícia del magnífic poema d’alta velocitat del papu Casassas i el titllàvem d’autèntic Kempis verbal força indicat per a tots aquells que detectin una certa aspror a la llengua.
UH és una festa prodigiosa en la qual els caçadors de papallones enigmístiques es faran un tip de xalar. Casassas amanyaga el llenguatge com qui llepa golut una pegadolça. “Tot l’escrividible/ és escrividoble”, sosté. Rere dolls de parònims (com era comare) el lector topa amb sèries paronomàsiques com riuades (pixa pilla pitja i pira/ sospixa sospilla sospitja i sospira). L’homofonia també hi senyoreja. Algunes vegades a la manera de màxima (fer del diàleg tic/ és dialèctica); d’altres al servei de la repetició germinal (les cases/ les que ases volen i les que no; sofregiré les calces/ que alces; bé la mar de bé/ ve la merda ve); fins i tot s’estén pels melosos camins de l’homenatge (mar cel dur camp; només n’or... feu/ fou nostre feu). Sovint paronomàsia i homofonia ajunten les seves forces en la pugna ferotge amb els sentits (servirem cafès/ servarem quefers; fent ics/ fènix/ fent ecs), o deixen pas a mecanismes com la decapitació (d’orient rient), el canvi sil·làbic (dispara el paradís), l’anagrama amb regust dialectològic (xiquet sitrell setrill) o el bifront pur (com al mirall/ l’amirgall -llàgrima-).
Però és la preciosa simetria del palíndrom el que més crida l’atenció del poeta, fins al punt que es disciplina, tal vegada displicent. La suprema constricció dels versos sotàdics fascina Casassas i el mena a sembrar UH de llavors anacícliques (som un nu mos; re fa l’afer; ergo ogre; trair i art; atrofiada i forta; l’atipa capital). Capicues emmirallats que apareixen en qualsevol canonada d’aquest sistema d’irrigació verbal que és UH. Clàssics (mot a l’àtom) o totalment nous (el baf afable), sil·làbics o fins i tot fonètics (faig txaf). El poema d’alta velocitat de Casassas és plagat de viatges d’anada i tornada que poden passar inadvertits o cridar-nos l’atenció amb la seva prolixitat entusiasta, com aquesta pàgina sencera del poema amb què acabem:
“per sucar-hi melindromes palindros/ per ull llur ep/ ras sap passar/ poc a poc cop a cop/ el baf afable/ sota la tos/ ne mamen/ i ella la llei /i tot i llenya i anyell i tot i tot/ era faré/ nena nen/ o rajar o/ un tro fort nu/ ara ara i la calí ara ara/ un tro fort nu/ o rajar o/ nena nen/ era faré/ tot/ i tot i llenya i anyell i tot i/ i ella la llei/ ne mamen/ sota la tosa/ el baf afable/ poc a poc cop a cop/ ras sap passar/ per ull llur ep/ mata’m ara farà mata’m/ taca’t tacat”.

dijous, 9 d’octubre del 1997

UH (u)

Enric Casassas Figueres, poeta, s’escriu “no no me’n ric/ que és cas cas assassí’t/ figures” al poema d’alta velocitat UH (Centelles, 1997. Associació Cultural Container 93 8440719) —entre parèntesi la transcripció mecanoscrita del quadern proteic que Casassas ha traginat anys i panys per carrers i trens i places i llunes i sols i locals de rapsodes. UH és una rapsòdia. Nou mil setanta-dos versos emmarcats de vint-i-vuit en vint-i-vuit en tres-centes vint-i-quatre càpsules planes sense numerar, potser per ganes de no fer números o potser per tenir verament tots els números al pap. UH és un nou Kempis. Una declaració de principis en la qual cada paraula és principi i és mig i és mitjà i és final. “O boig o estrany”. Si “poesia és/ enfilar-se al tramvia res/ més” el crit de l’infant que convoca fantasmes per la parla s’allargassa potent durant tot el trajecte, rails enllà i més rails encara, es descompon en dolls electritzants que sacsegen les vides dels nombrosos belitres endormiscats que seuen al mateix tramvia trontolladís. Talment el bressoleig d’un bon tema de jazz.
UH es pot llegir de moltes maneres. En veu baixa. Seguit. A salts. Amb els ulls mig tancats, parpellejant just després de cada vers. En veu alta, ajaçats, i amb uns auriculars a les orelles. Escoltant, posem, els magnífics temes que l’Elisabet Raspall i el seu quintet acaben d’enregistrar al cedé “Triangles”. Casassas invoca dadà, babau i els torbadors trobadors alhora. No li cal posar-s’hi gaire a redós, però, perquè la parla és ca seu. L’uh de l’infant esclata en una tirallonga de mots abocats a la lliure associació. Si Walt Whitman es desempallegà a Leaves of grass de les servituds mètriques per emblanquinar el vers, Casassas blanqueja l’economia submergida del balbuç i es lliura al recompte dels tresors que conté. Més enllà de les normes. De la norma. L’escriptura que fa uh és un estira i arronsa constant de mots que es busquen i es troben. Mots que eren i no eren. Paraules que són i no hi eren. Mots mòlts. Ara que s’alcen veus de denúncia contra el baix relleu que presumptament pren la literatura en la nostra llengua, el crit incontinent del papu Casassas fa feredat per la frescor ignota que l’alena. Els farà por. Por de debò.
Perquè UH és un esborronador exercici d’emborrossar-se el rostre amb un vel que no és de maia sinó de mai. Casassas fuig i defuig els camins fressats, s’esplaia en els ecos de les homofonies, en les variacions xocants de les paronomàsies, en els traços simètrics dels palíndroms i espaia els miralls com vol amb una freqüència gens modulada. No li cal cap sofisticat procés elaborador ni tampoc alambins auris per destil·lar el seu crit de papu abocat a “desanalitzar l’atzar/ sobirana/ passió entre/ trair i art”. L’art que propugna Casassas és el destí d’un clan puixant que no es vol permetre caure en el clot solemnial de la forma reconsagrada i viu amatent a les anades i vingudes de la marea i de la maria. Uh!

dijous, 2 d’octubre del 1997

Cronovies

No sabem si aquest nupcial quatre d’octubre que ens ve al damunt acabarà convertit en data prou assenyalada perquè la cisellin en marbre, però podria ser que algun alcalde monàrquic decidís batejar una plaça o un carrer amb el nom del Quatre d’Octubre. Un fet així no seria pas tan excepcional. Quantes dates figuren als nomenclàtors vials del nostre país? No és una pregunta retòrica. Quantes n’hi ha? De fet, el motiu fonamental d’aquest article és arribar a esbrinar-ho i per això, abans de res, sol·licitem la col·laboració de tots els lectors de l’enigmística que coneguin alguna via pública batejada amb una data concreta. Ens plauria que ens trametessin notícia de la seva ubicació i, si és possible, del significat commemoratiu de la data en qüestió.
Gràcies al filòleg barceloní Rafael Hidalgo, radicat des de fa disset anys a Roma, hem sabut que l’enigmista Stefano Bartezzaghi ha llançat des de les pàgines de “La Stampa” una sol·licitud semblant. Ja hem parlat altres vegades de Bartezzaghi. És un jove filòleg milanès que manté una secció setmanal de ludolingüística a les pàgines del suplement literari de “La Stampa”. En diu “La posta in gioco” i es dedica bàsicament a proposar jocs als lectors per després divulgar les troballes més interessants. Bartezzaghi aspira a completar els 365 dies de l’any amb places, passeigs, avingudes, carrers i passatges, però sembla que la vialitat italiana no dóna prou i ha començat a demanar ajut a l’estranger.
Nosaltres, ara per ara, ens conformarem si completem el calendari amb una dotzena de dates: a carrer per mes. Els anomenarem “cronovies” i els circumscriurem a dates que continguin dia i mes, com a mínim. Aquesta definició exclou indrets com la “plaça del Setge de 1714” (08004 Barcelona, a tocar de l’avinguda del Paral·lel) o la “plaça de la Revolució de Setembre de 1868” (08012 Barcelona, al barri de Gràcia). Per anar fent boca avui els proposem les tres úniques cronovies que figuren al nomenclàtor vial de la ciutat de Barcelona. La primera, per ordre cronològic, és al barri de Sants i té una curiositat afegida. És el “carrer del Vint-i-sis de Gener (de 1641)”, una data eminentment relacionada amb la història de Catalunya que els franquistes no van esborrar del mapa perquè coincidia amb el dia exacte de la seva entrada a Barcelona. Algun capsigrany encara devia pensar que era un homenatge ciutadà a “les tropes d’alliberament”.
Del gener saltem al mes de Maria. Una de les artèries perpendiculars al mar de l’Eixample és el “carrer del Dos de Maig”, seu de la mítica fàbrica de cervesa Damm. A més, a tocar de l’Hospital de Sant Pau, també hi ha un minúscul “passatge del Dos de Maig”. Finalment, el barri de Sant Andreu hostatja un ampli boulevard anomenat “passeig de l’Onze de Setembre” (08030 Barcelona). Una altra data prou coneguda.
Si us ve de gust, envieu-nos cronovies per correu a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.