dijous, 16 d’octubre de 1997

UH (dos)

Enric Casassas ha passat en pocs anys de ser un poeta marginal a rebre gairebé tot l’arsenal de guardons disponibles. Potser per això una certa malfiança del pèndol l’ha dut a publicar les dues últimes entregues en segells quasi fora de circuit: De la nota del preu del sopar del mosso (Barcelona 1997. Ediciones del Khan) i UH (Centelles, 1997. Associació Cultural Container). Dijous passat donàvem notícia del magnífic poema d’alta velocitat del papu Casassas i el titllàvem d’autèntic Kempis verbal força indicat per a tots aquells que detectin una certa aspror a la llengua.
UH és una festa prodigiosa en la qual els caçadors de papallones enigmístiques es faran un tip de xalar. Casassas amanyaga el llenguatge com qui llepa golut una pegadolça. “Tot l’escrividible/ és escrividoble”, sosté. Rere dolls de parònims (com era comare) el lector topa amb sèries paronomàsiques com riuades (pixa pilla pitja i pira/ sospixa sospilla sospitja i sospira). L’homofonia també hi senyoreja. Algunes vegades a la manera de màxima (fer del diàleg tic/ és dialèctica); d’altres al servei de la repetició germinal (les cases/ les que ases volen i les que no; sofregiré les calces/ que alces; bé la mar de bé/ ve la merda ve); fins i tot s’estén pels melosos camins de l’homenatge (mar cel dur camp; només n’or... feu/ fou nostre feu). Sovint paronomàsia i homofonia ajunten les seves forces en la pugna ferotge amb els sentits (servirem cafès/ servarem quefers; fent ics/ fènix/ fent ecs), o deixen pas a mecanismes com la decapitació (d’orient rient), el canvi sil·làbic (dispara el paradís), l’anagrama amb regust dialectològic (xiquet sitrell setrill) o el bifront pur (com al mirall/ l’amirgall -llàgrima-).
Però és la preciosa simetria del palíndrom el que més crida l’atenció del poeta, fins al punt que es disciplina, tal vegada displicent. La suprema constricció dels versos sotàdics fascina Casassas i el mena a sembrar UH de llavors anacícliques (som un nu mos; re fa l’afer; ergo ogre; trair i art; atrofiada i forta; l’atipa capital). Capicues emmirallats que apareixen en qualsevol canonada d’aquest sistema d’irrigació verbal que és UH. Clàssics (mot a l’àtom) o totalment nous (el baf afable), sil·làbics o fins i tot fonètics (faig txaf). El poema d’alta velocitat de Casassas és plagat de viatges d’anada i tornada que poden passar inadvertits o cridar-nos l’atenció amb la seva prolixitat entusiasta, com aquesta pàgina sencera del poema amb què acabem:
“per sucar-hi melindromes palindros/ per ull llur ep/ ras sap passar/ poc a poc cop a cop/ el baf afable/ sota la tos/ ne mamen/ i ella la llei /i tot i llenya i anyell i tot i tot/ era faré/ nena nen/ o rajar o/ un tro fort nu/ ara ara i la calí ara ara/ un tro fort nu/ o rajar o/ nena nen/ era faré/ tot/ i tot i llenya i anyell i tot i/ i ella la llei/ ne mamen/ sota la tosa/ el baf afable/ poc a poc cop a cop/ ras sap passar/ per ull llur ep/ mata’m ara farà mata’m/ taca’t tacat”.