dissabte, 31 d’octubre del 1992

Bye bye Olympic!

Darryl Francis és un britànic de classe mitja que viu a la bella localitat de Mitcham, al comtat anglès de Surrey. Probablement els seus veïns declararien d'ell que és una persona com les altres, que sempre ha estat exquisidament amable quan li han demanat que els recollís el correu o la llet. La gent del barri de torn diria que han coincidit moltíssimes vegades amb ell al pub sense que Francis mai no passés de la quarta pinta de cervesa. El policia del poble no el coneixeria ni de vista. Els mestres de l'escola on Francis porta els seus fills reiterarien la seva completa normalitat. Dona, dos fills, vida ordenada... Només alguna veu discordant podria aventurar que ja s'ho pensava, que sempre li havia semblat que tantes hores tancat a les golfes de casa no presagiaven res de bo.
Perquè el tal Darryl Francis és un malalt de l'olimpisme ben diferent de tots els altres que tan bé coneixem per aquests verals ara que som a punt d'arrencar l'últim full del benaurat 92. Els malalts de patologia normal tenen a casa els llibres amb tots els resultats esportius de les vint-i-cinc olimpíades (ells em farien posar Jocs Olímpics), retenen a la memòria els cognoms més estrafolaris d'atletes dels cinc continents, saben què és un pebeter molt abans que els seus compatriotes i participen cofois a tots els concursos que els països organitzadors de jjoo s'empesquen a un any vista de l'esdeveniment (Objetivo 92, Compte Enrera) per tal de publicitar-lo tot creant el que anomenen un estat d'opinió favorable. A més, solen haver fet algun curset de mitologia grega per poder entendre les estranyes cerimònies paral·leles que els organitzadors s'entesten a insertar entre cursa i cursa.
El nostre Darryl Francis no és un prolímpic d'aquests. Les seves gestes són d'un altre món. L'agost de 1976, mentre Montreal era el centre del món, Francis va publicar un article desafiador a la revista enigmística nord-americana "Word Ways". En aquest desafiament enigmístic, el foll de Surrey presentava 60 paraules (d'una longitud variable entre 1 i 7 lletres) que es podien combinar amb el mot Olympic per donar-ne un altre d'acceptable en llengua anglesa. Així, Gala permetia accedir a Polygamical mitjançant una acurada combinació de les lletres olímpiques i les de Gala que no deixaria indeferent Dalí. Un dels assoliments més celebrats (pel bon Darryl) del 1976 era el verb "arribar" (Reach), que permetia dos rècords olímpics: Microcephaly i Pyrochemical.
En el seu article, el foll de Surrey proposava cinquanta-vuit altres anagrames compostos i esperonava els depravats subscriptors d'aquesta publicació letal a apuntar-se al seu Olympic Quiz. Però ningú no li va fer cas. De manera que el bon Darryl es va tornar a tancar a les seves golfes uns quants anys més, lliurat a la seva frenètica activitat creadora. Ens l'imaginem esperant frisós l'article d'algun competidor olímpic a cada nou número trimestral de "Word Ways". Fins que, vuit anys després, devia perdre la paciència o l'esperança. Proveït de seixanta nous fruits de la seva pindàrica imaginació, va publicar un nou article a la revista que es deia An Olympic Quiz. 1984 Style. Los Angeles era a punt de rebre el foc sagrat de l'olimpisme i el boig de Surrey tornava a la càrrega. Aquesta vegada, les seixanta paraules proposades tenien una longitud que anava d'una a nou lletres. Francis superava els seus propis rècords. D'aquesta època és un dels assoliments més llargs que li coneixem. En transformar els químics Chlorates en olímpics, troba l'impagable adverbi Thermoscopically.
Val a dir que el segon repte de Darryl Francis tampoc no fou tingut en compte per ningú. De manera que el pobre noi ha esperat vuit anys més a l'ombra de les seves golfes i en el número d'aquest estiu de "Word Ways", aprofitant la capitalitat muscular de Barcelona, ha publicat un tercer article, anomenat resignadament A third olympic quiz en què proposa seixanta nous anagrames olímpics. Francis adverteix que algunes de les paraules que cal esbrinar no figuren al Webster's unabridged (el diccionari canònic dels enigmistes americans) i en dóna les extravagants fonts d'on les ha extret (algunes són senzillament paraules acceptades oficialment per la Federació Anglòfona d'Scrabble). L'anagrama olímpic més bell de Francis es forma a partir dels únics exclosos dels jjoo de Barcelona, els Serbs, que olímpicament barrejats esdevenen un adverbi força escaient per recordar la reducció de territoris de la gran Sèrbia: compressibly,
Suposo que el pobre Darryl Francis rebria amb satisfacció qualsevol mínim indici d'haver estat llegit i comprès. Els enigmistes també tenen la seva quota de vanitat. Sobretot si menen una vida tan sacrificada com el boig de Surrey. Per això, seguint el seu dubtós mestratge, proposo un repte per al proper trimestre. A veure quantes paraules trobem que, combinades amb l'emblemàtic mot "Eleccions", en donin una altra d'acceptable en català.

dissabte, 24 d’octubre del 1992

Vermell i passa

No és cap títol de Vázquez Montalbán. Tampoc l'enèsima amenaça sobre seguretat vial de la Direcció General de Tràfic. Ni un eslògan electoral lituà. És la novel·la més actual de la literatura catalana. Bé novel·la, el relat més actual. El paradigma d'una determinada manera de fer literatura que de mica en mica qualla a la nostra república de les lletres. L'atzar n'és l'eix central. Els personatges són plans. N'ignorem absolutament l'entorn. L'autor no es preocupa de descriure'l. Tampoc no li amoïna gens que el mecanisme de bastidors que la novel·la realista va copiar de la tradició teatral s'hagi rovellat. L'escenari també és ben pla. Únic. Només la protagonista indiscutible del relat és rodona. Ben rodona. Una prosopopeia rodona, en l'atractiva línia d'aplicar les tècniques d'animació al món calm dels objectes. Val a dir que l'heroïna tendeix al moviment circular i que la coneixem en totes les seves facetes. Trenta-set facetes, exactament. I en tenim ben bé prou.
Parlem, és clar, de la sorprenent incursió de Josep Maria Espinàs en la narrativa de ficció, després d'anys i panys d'exercir de cronista. Un relat escrit i llegit a ritme de ruleta que reflecteix les peculiars relacions entre una taula de ruleta i un gris usuari que s'hi comunica, amb els beneficis subsegüents. De Vermell i passa ens agrada sobretot allò que més li retreuen: que és un relat prim, mancat d'ambició, que no aprofundeix de cap manera en la psicologia dels personatges, que resulta poc transcendent, que no se'n pot treure cap conclusió, que és previsible... Ep, previsible! Ja ens agradaria que la tirallonga de 48 jugades de ruleta que campen pel relat ho fos, de previsible. Seria la ruïna de Casinos de Catalunya SA.
La ruleta és un dels jocs d'atzar amb més glamour. La verdor esclatant de les taules, els prodigis mnemotècnics que fan els crupiers a una velocitat astoradora i la màgia de la bola girant en contra del sentit de la ruleta són factors hipnòtics que atreuen poderosament l'atenció dels espectadors. Les ludopaties dels usuaris del joc rei dels casinos europeus són variades. L'argot és tot un registre lingüístic basat en les innombrables classificacions a què els experts sotmeten els trenta-set números en joc. Des de les tres grans dualitats vermell-negre, passa-manca, parell-senar (que premien l'apostant just amb el que arrisca) fins a les diverses figures que permeten les apostes: el ple (amb un premi equivalent a 35 vegades la quantitat apostada), el cavall (x17), la transversal (x11), la sisena (x5) i la dotzena (x2).
Però, a banda de les apostes bàsiques, la imaginació del jugador ha arribat a bastir termes específics per a les composicions més usuals. I així, qui vol jugar els plens del 5-15-25-35 pot demanar la figura "final cinc". O qui, convençut per la vehemència de Johan Cruyff de la vital importància de l'entorn, vol jugar una casella i les que l'envolten, pot demanar la figura "cinc i cavalls" que exigirà cinc fitxes: una al ple del 5, i quatre a mitges entre el 5 i el 2 al Nord, el 4 a l'Oest, el 6 a l'Est i el 8 al Sud. Finalment, qui no es pot treure del cap les seves trifulgues amb les veïnes a les reunions d'escala, pot jugar per "cinc i veïns", aposta que li exigirà tres fitxes per a tres plens: el 5 i els seus dos veïns a la roda de la ruleta, el 24 a l'esquerra i el 10 a la dreta.
Un dels moltíssims sistemes que els més malalts fan servir per perdre els calés lentament a la ruleta és l'anomenat de "la cacera del ple". Fa deu anys un alemany me'l va oferir en un fulletó autoeditat en anglès al casino de Sant Pere de Ribes per vuit mil peles i vaig picar com un infeliç. El sistema mai no m'ha reportat cap benefici però és d'una lògica impecable: es tracta d'assetjar un número qualsevol (el que hem somiat, la talla de faldilla de la pròpia o el que ens faci més ràbia) amb una sèrie de 35 apostes concèntriques. Cada vegada que guanyem, tornem a començar el procés. Només avancem en cas de perdre. La primera aposta és vermell o negre. Cas de perdre, en fem una altra a la dotzena corresponent. Després 2 a la sisena que conté el nostre número màgic. Després 4 apostes a la transversal, 9 al cavall que més ens agradi i 18 apostes al ple. Si després de 35 apostes no ha sortit el numeret, ja podem plegar. Si surt a l'última, canviem els calés. Els guanys, titllats de "segurs" per l'alemany són, en cas d'existir, de formiga.
Com que és un sistema més aviat poc productiu, caldrà no negligir que a Vermell i passa Espinàs estableix amb precisió una sèrie de 48 tirades a la ruleta. Els supersticiosos la poden extreure del llibre i provar de jugar-la al casino de Sant Pere de Ribes (a la taula 2 de les de 500). Va com va. És clar que també poden dedicar-se al vessant casolà de l'atzar i comprar loteria de Nadal. Els lletraferits supersticiosos ho tenen fàcil. Només han de buscar el número que Ignasi Iglésias va fixar fa gairebé cent anys a la seva peça teatral Les garses (on mig poble embogeig després d'haver aconseguit la grossa de Nadal amb les participacions de cal barber). Una peça que Joan Brossa subvertiria molts anys després a Calç i rajoles, sense gosar canviar ni una xifra del número somiat per Iglésias a primers de segle.

dissabte, 17 d’octubre del 1992

Crancs a l'escaquer

L'atribolada ciutat de Belgrad va ser l'escenari triat per l'enigmàtic Bobby Fischer per reprendre públicament la pràctica escaquista. Fischer i Spassky es van passar els mesos de setembre i octubre enfrontant exèrcits blancs i negres damunt d'un tauler mentre a pocs centenars de metres els militars serbis els imitaven damunt d'un mapa de Bòsnia. El paral·lelisme entre els escacs i l'existència humana és una de les analogies literàries més suades. Des de la fantàstica partida que Lewis Carroll transformà en un recorregut inoblidable pels reialmes del somni a la seva Alícia en terra de meravelles, fins a novel·les (McEwan) o pel·lícules (Bergman) de tots els temps que pivoten al voltant d'una estructura de partida d'escacs, on normalment un dels contendents és el diable.
Des de la clàssica juguesca oriental dels grans de blat que arruïnà un rei per no capir la magnitud del creixement exponencial, el joc dels escacs ha estat present en tots els retrats de família que s'han fet els ludòpates. Encara avui, malgrat la inquietant complexitat de les seves estratègies, els escacs ocupen un lloc preeminent a totes les pàgines de passatemps. Al costat de l'inevitable engraellat dels mots encreuats i dels dibuixets de línia clara que solen compondre els jeroglífics i els hocus-pocus (les ics diferències), sovint hi trobem la imatge inconfusible d'un escaquer amb un escampall de peces blanques i negres en posicions diverses. Són els anomenats problemes d'escacs i acostumen a anar signats per mestres força reconeguts. Al peu de l'escaquer hi podem llegir les seves indicacions, del tipus "juguen blanques i guanyen". Es tracta, no cal dir-ho, d'endevinar els moviments que duen les blanques a guanyar la partida. Cal preveure el futur a l'escaquer.
Un bon dia, ara fa més de seixanta anys, a un estudiant de lògica anomenat Raymond Smullyan se li va acudir que podia ser interessant fer problemes d'escacs retrospectius. Cansat d'imaginar les jugades següents fins arribar a l'ineluctable escac i mat, Smullyan va creure que podia ser interessant plantejar qüestions relacionades amb el passat immediat de la partida mostrada. El seu primer poblema presentava un escaquer amb només quatre peces, tres de negres i una de blanca. La cinquena peça, el rei blanc, era invisible i el problema justament consistia a esbrinar en quina de les seixanta caselles lliures estava situat. No cal dir que es tracta d'un mer problema de lògica per eliminació i que l'únic coneixement escaquista específic que requereix és saber com es mouen les fitxes. Però la complexitat d'aquests moviments i la possible presència de peces posteriorment eliminades fa dels problemes retrospectius de Raymond Smullyan una autèntica delícia lògica que ens obliga a reconstruir les últimes jugades de la partida que han deixat l'escaquer tal com el trobem.
Hi ha problemes de tota mena. Tot i que la variant majoritària és la de la peça invisible que cal situar, també ens poden demanar que esbrinem el color d'una peça determinada, perfectament situada a l'escaquer. La complexitat dels escacs permet autèntiques filigranes. Així, si en un escaquer hi ha dues dames negres, potser ens demanaran que esbrinem quina és l'original i quina la que prové de la coronació d'un peó. La qüestió és anar enrera fins reconstruir el tram de partida que ha desembocat en la situació actual. Mètodes com l'eliminació o la reductio ad absurdum ens permeten confirmar hipòtesis i transformar-les en certeses.
Però la gràcia fonamental dels problemes de Raymond Smullyan és la imaginació que gasta el nord-americà. Partint de l'esquelet despullat que li atorga l'escaquer, Smullyan basteix autèntics contes que li serveixen per plantejar de forma molt atractiva els seus problemes retrospectius. Fa deu anys que dos llibres seus circulen per tot el món: The Chess Mysteries of the Arabian Knights i The Chess Mysteries of Sherlock Holmes (tots dos traduïts a l'espanyol per Gedisa). En el primer, Smullyan crea uns dramatis personae de tall arabitzant, com ara Haroun Al Rashid (el rei blanc), Amèlia (la reina blanca), Kazir (el rei negre), Medea (la reina negra), Barab (un peó negre), Gary (un peó blanc), o el gran visir de Haroun Archie (l'alfil blanc)... En el segon, és Sherlock Holmes qui domina la situació.
Amb aquests personatges, cada problema esdevé un conte. Haroun Al Rashid desapareix, es disfressa, amaga les seves torres, l'assetgen, és salvat pels seus cavallers... Les històries progressen de problema a problema. El peó Barab arriba a la primera línia enemiga i aconsegueix així coronar diverses disfresses. D'altres peces roben tresors, presencien assassinats o es fan invisibles. Els 50 problemes del primer llibre creen una enigmàtica atmosfera oriental que embolcalla les sofisticades operacions lògiques que cal fer per resoldre'ls. Títols com "El visir de Haroun resol un assassinat misteriós", "El misteri de la torre negra" o "La història de la dama del vel" semblen extrets de la fal·laç literatura exòtica de Pierre Loti. Però surten de mirar enrera a l'escaquer. Com si els cavalls fossin crancs i els reis canalla.

dissabte, 10 d’octubre del 1992

Guinness

La publicitat és la nova poesia subvencionada. No ho dic només per incomodar els poetes. Tampoc només per molestar els publicistes. Ho dic perquè hi ha anuncis impagables. Com el que ha aparegut recentment en diverses publicacions del nostre àmbit lingüístic. "La humanitat avança dia a dia i..." Aquest és l'encapçalament d'una pàgina de publicitat que sol·licita gestes des de diaris i revistes. Com més bèsties millor. "Els Països Catalans tenen els seus propis rècords. Inscriviu la vostra marca al llibre dels Rècords catalans". Aquesta vegada es tracta d'emular els britànics del Guinness i de fer-la més grossa, més grassa, més llarga o més ampla que ningú altre.
La iniciativa sembla lloable des del punt de vista de la competitivitat, tan insistentment reclamada pels nostres polítics actuals. Álvaro Cunqueiro deia de la seva Galícia que era un país tan excessiu que podia figurar en el llibre Guinness de rècords, i de fet alguns dels seus articles contenen iròniques reivindicacions de rècords gallecs de caire més aviat rural (la carbassa de major diàmetre, el nap més llarg, la sopa de llenties més gran, la mariscada més salvatge...) La paranoia olímpica no és pas privativa dels esportistes de cos sa i ment sana. Els escriptors, per posar un exemple innocent, també tenen dret a competir a l'hora d'escriure la millor novel·la catalana de la història. Només els cal trobar notaris que en donin fe.
Aquests notaris de l'excepcionalitat, que habiten l'apartat 27.065 de Barcelona (08080) i el fax (93) 313.19.12, han compartimentat el seu magatzem de rècords en vint parcel·les. Des de la inevitable troica Guinness que componen l'agricultura, la ramaderia i la pesca, fins als esports, la indústria o l'economia, passant per epígrafs francament suggeridors, com ara la justícia (¿qui gaudirà del judici més llarg?), els mitjans de comunicació (¿quin haurà estat el mitjà de vida més curta?), l'ecologia (¿qui haurà plantat més pins?), la societat (¿quina serà la rèrcord-woman catalana en el binomi noces-divorcis?) o la política (¿algú superarà els quaranta anys de l'últim personatge literari de Manuel Vázquez Montalbán?). Naturalment, ens trobem delitosos de conèixer tota aquesta nova èlit de catalans i catalanes que han de conformar el roussel·lià Club dels Incomparables.
Un dels apartats establerts pels promotors de la post-olímpica idea, igual com passa al model Guinness que els empara, és el que engloba "turisme i oci". El nostre epígraf per via materna, com si diguéssim. Suposem que aviat les seves columnes buides s'ompliran amb enigmòfils àvids de gaudir dels seus quinze segons warholians de fama. Com ara el fabricant dels mots encreuats més grossos publicats mai en català, que de moment és el valencià Josep Pitarch (amb una graella de 11.000 quadrets publicada a l'avui el juny de 1989). O bé la partida cooperativa d'Scrabble homologada amb major puntuació, que de moment correspon a la parella Anna Maria Genís & Miquel Sesé amb 1121 punts des del proppassat 21 d'octubre. La majoria dels jocs enigmístics són susceptibles d'entrar en l'estètica Guinness. La frase palindròmica més llarga, el nom propi amb més anagrames gramaticals (Néstor, per exemple, en conté deu: "nostre, retons, roents, rosten, sentor, tenors, tensor, tornes, tornés, trones"), el mot pentavocàlic més curt (el poeta Jaume Subirana aportà "ouaire" el juny de 1991) o el pangrama més curt.
En aquest darrer cas cal recordar que un pangrama és aquella frase que conté com a mínim un exemplar de totes les lletres de l'alfabet. Teòricament, per tant, el pangrama perfecte només constaria de vint-i-sis lletres, però l'evident desproporció entre vocals i consonants sol dificultar moltíssim qualsevol aproximació inferior a les quaranta. El rècord anglès és de 28: Waltz, bad nymph, for quick jigs vex (Balla un vals, nimfa dolenta, que els balls ràpids molesten). En francès, els pirats de l'Oulipo, al seu Atlas de Litterature Potentielle precisen que el pangrama francès més breu en conté 29: Whisky vert: jugez cinq fox d'aplomb i el situen al costat d'altres frases exòtiques que no fan rècord però fan bonic, com ara la bella Monsieur Jack, vous dactylographiez bien mieux que votre ami Wholf (56). El 26 de maig de 1990, des d'aquestes mateixes ratlles fèiem una aportació al camp verge dels pangrames catalans amb una nova frase etílica (el whisky és bàsic en la pangramàtica perquè resol quatre lletres difícils). El nostre rècord inicial era mediocre: "Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d'hidrogen" (43), però va esperonar els lectors a superar-lo.
De fet, vam anar rebent mitja dotzena de pangrames cada vegada més curts que batien el rècord anterior fins que s'hi va posar una autèntica Bubka del pangrama, que es va batre a si mateixa diverses vegades, des de 37 fins a 33 lletres. El rècord actual és de la lingüista Carme Vilà i Comajoan (juny 1992), i fa: "Zel de grum: quetxup, whisky, cafè, bon vi; ja!" (33). És clar que cap rècord no és definitiu, sobretot quan les 26 lletres de l'alfabet poden ser combinades de 403.290.000.000.000.000.000.000.000 maneres diferents.

dissabte, 3 d’octubre del 1992

Minivolgrama

La dèria col·leccionista del crític Joan Josep Isern i la magnitud dels seus prestatges ens permeten recuperar un representant pop dels jocs de taula que potser els lectors que ja hagin passat dels quaranta recordaran. La meravella arqueològica es diu "Minivolgrama" i es basa en un mecanisme força corrent en els jocs de mots: a partir de vuit rodetes accionades mecànicament, un giny de plàstic dur ofereix al jugador vuit lletres amb les seves vuit puntuacions respectives. La capsa del joc, a banda d'aquest rudimentari mecanisme, conté un fotimer de lletres de plàstic amb les quals cada jugador ha de confegir la paraula més llarga que li sigui possible en un enreixat de plàstic blanc. Guanya qui obté més puntuació al final de les rondes prèviament pactades.
El "Minivolgrama" no només era un joc de taula, sinó que derivava d'un concurs televisiu francès adaptat a l'entorn espanyol. De fet, es tractava d'una versió antiga de l'excel·lent programa concurs d'Antenne 2 "Chiffres et Lettres" adaptat aquests últims anys per tve. Per tot arreu apareix la locució publicitària "como en la tele". A totes les cares de la capsa, a les instruccions d'ús, a l'interior del joc... Tot és com a a la tele. Hi ha aquella fascinació inicial que devia provocar la petita pantalla en els que la van veure entrar a casa un bon dia. A banda, el minivolgrama participa de ple en el que es va anomenar "edat del plàstic". El giny que permet la selecció atzarosa de les lletres en joc és de plàstic compacte de primera generació, totes les fitxes són de plàstic i el suport on els jugadors les han de fer encaixar també ho és. Només les instruccions d'ús i la capsa pròpiament dita no són fetes de l'element rei.
Però no és només en l'aspecte visual que refulgeixen els vells temps. Les instruccions d'ús, en castellà i francès, són un monument a la ingenuïtat de l'època. D'entrada, ja ens avisen que "Minivolgrama" és un joc i no pas un "gadget". Després ens descriuen el naixement del joc i en fan una justificació cultural que avui fa feredat. La ferum d'una retòrica alliberadora de tots els mals es copsarà amb un sol paràgraf d'aquestes peculiars "instruccions d'ús": "Una vez liberado de toda sujeción de trabajo, a una necesidad instintiva de ocupar sus manos, parece encontrar en el juego satisfacción de calma. El rosario de ámbar de los orientales, el molino de oraciones, el tricot, el manojo de llaves, etc... son la prueba evidente".
Aquest text, digne del planetari Sánchez Dragó, és un intent de justificació del disseny pretesament adaptat a la mà del mecanisme de les vuit rodetes amb què haurem de triar les lletres. No cal dir que després l'habilitat necessària per fer córrer les vuit rodetes de cop amb els quatre dits lliures és digna d'un malabarista. El més divertit, però, encara és a l'aigüera. Després de la retòrica justificativa, passem a una fase psicologista. Aleshores, el redactor de les instruccions es permet la llicència de predir què passa quan algú es troba sol davant del minivolgrama: "éste, llevado por la curiosidad, lo coge en su mano, lo observa, lo vuelve, siente las ruedecitas dentadas en su mano, las hace girar, escucha el movimiento de letras y números en su mano, comprende que hay un enlace entre las ruedecitas dentadas y el movimiento interior, percibe por las ventanas letras y cifras que se renuevan sin cesar. Entonces quiere saber qué es esto y, después de una explicación, es conquistado al punto de coger pronto la costumbre y a veces de convertirlo en una pasión". La cita és literal. Impossible fer-ne paròdia.
El registre de llenguatge profundament tècnic que enriqueix el paràgraf acabat d'esmentar s'estén per les quatre impagables pàgines d'instruccions. En un apartat especialment brillant, el minivolgrama és titllat com la perfecta síntesi de les qualitats buscades per tothom (probablement el redactor tenia el dharma al cap), i la llista dels avantatges culturals i psicològics que experimenten els privilegiats que aconsegueixen jugar-hi és quasi infinita: desenvolupa la intel·ligència, la rapidesa de reflexos, l'erudició, l'ortografia, enriqueix el vocabulari, desperta la curiositat, l'esperit de competició i, sobretot, calma els nervis. L'última frase d'aquesta impagable secció quasi medicinal va més enllà de tota consideració: "Minivolgrama permite a los jóvenes entenderse lealmente entre ellos y de confundir a los pretenciosos a menudo incapaces".
En realitat, sotmès a una anàlisi objectiva, el "Minivolgrama" no s'aguanta com a joc per enlloc. El seu mecanisme enigmístic és molt més productiu fet amb paper i llapis. Les passions que pot generar entre els jugadors enamorats de la llengua són pur simulacre al costat de les generades per jocs més antics de la mateixa família com l'Scrabble o el Boggle. Les instruccions són confuses i les regles del joc no tenen ni solta ni volta. Això sí, la parafernàlia que duu a la capsa és de primera magnitud. No ens imaginem gaire el minivolgrama circulant entre l'audiència de Woodstock o de Canet, però en canvi estem convençuts que el jove Lleonard Pler de "El sexe dels àngels" en féu un ús continuat i reflexiu.