Guinness

La publicitat és la nova poesia subvencionada. No ho dic només per incomodar els poetes. Tampoc només per molestar els publicistes. Ho dic perquè hi ha anuncis impagables. Com el que ha aparegut recentment en diverses publicacions del nostre àmbit lingüístic. "La humanitat avança dia a dia i..." Aquest és l'encapçalament d'una pàgina de publicitat que sol·licita gestes des de diaris i revistes. Com més bèsties millor. "Els Països Catalans tenen els seus propis rècords. Inscriviu la vostra marca al llibre dels Rècords catalans". Aquesta vegada es tracta d'emular els britànics del Guinness i de fer-la més grossa, més grassa, més llarga o més ampla que ningú altre.
La iniciativa sembla lloable des del punt de vista de la competitivitat, tan insistentment reclamada pels nostres polítics actuals. Álvaro Cunqueiro deia de la seva Galícia que era un país tan excessiu que podia figurar en el llibre Guinness de rècords, i de fet alguns dels seus articles contenen iròniques reivindicacions de rècords gallecs de caire més aviat rural (la carbassa de major diàmetre, el nap més llarg, la sopa de llenties més gran, la mariscada més salvatge...) La paranoia olímpica no és pas privativa dels esportistes de cos sa i ment sana. Els escriptors, per posar un exemple innocent, també tenen dret a competir a l'hora d'escriure la millor novel·la catalana de la història. Només els cal trobar notaris que en donin fe.
Aquests notaris de l'excepcionalitat, que habiten l'apartat 27.065 de Barcelona (08080) i el fax (93) 313.19.12, han compartimentat el seu magatzem de rècords en vint parcel·les. Des de la inevitable troica Guinness que componen l'agricultura, la ramaderia i la pesca, fins als esports, la indústria o l'economia, passant per epígrafs francament suggeridors, com ara la justícia (¿qui gaudirà del judici més llarg?), els mitjans de comunicació (¿quin haurà estat el mitjà de vida més curta?), l'ecologia (¿qui haurà plantat més pins?), la societat (¿quina serà la rèrcord-woman catalana en el binomi noces-divorcis?) o la política (¿algú superarà els quaranta anys de l'últim personatge literari de Manuel Vázquez Montalbán?). Naturalment, ens trobem delitosos de conèixer tota aquesta nova èlit de catalans i catalanes que han de conformar el roussel·lià Club dels Incomparables.
Un dels apartats establerts pels promotors de la post-olímpica idea, igual com passa al model Guinness que els empara, és el que engloba "turisme i oci". El nostre epígraf per via materna, com si diguéssim. Suposem que aviat les seves columnes buides s'ompliran amb enigmòfils àvids de gaudir dels seus quinze segons warholians de fama. Com ara el fabricant dels mots encreuats més grossos publicats mai en català, que de moment és el valencià Josep Pitarch (amb una graella de 11.000 quadrets publicada a l'avui el juny de 1989). O bé la partida cooperativa d'Scrabble homologada amb major puntuació, que de moment correspon a la parella Anna Maria Genís & Miquel Sesé amb 1121 punts des del proppassat 21 d'octubre. La majoria dels jocs enigmístics són susceptibles d'entrar en l'estètica Guinness. La frase palindròmica més llarga, el nom propi amb més anagrames gramaticals (Néstor, per exemple, en conté deu: "nostre, retons, roents, rosten, sentor, tenors, tensor, tornes, tornés, trones"), el mot pentavocàlic més curt (el poeta Jaume Subirana aportà "ouaire" el juny de 1991) o el pangrama més curt.
En aquest darrer cas cal recordar que un pangrama és aquella frase que conté com a mínim un exemplar de totes les lletres de l'alfabet. Teòricament, per tant, el pangrama perfecte només constaria de vint-i-sis lletres, però l'evident desproporció entre vocals i consonants sol dificultar moltíssim qualsevol aproximació inferior a les quaranta. El rècord anglès és de 28: Waltz, bad nymph, for quick jigs vex (Balla un vals, nimfa dolenta, que els balls ràpids molesten). En francès, els pirats de l'Oulipo, al seu Atlas de Litterature Potentielle precisen que el pangrama francès més breu en conté 29: Whisky vert: jugez cinq fox d'aplomb i el situen al costat d'altres frases exòtiques que no fan rècord però fan bonic, com ara la bella Monsieur Jack, vous dactylographiez bien mieux que votre ami Wholf (56). El 26 de maig de 1990, des d'aquestes mateixes ratlles fèiem una aportació al camp verge dels pangrames catalans amb una nova frase etílica (el whisky és bàsic en la pangramàtica perquè resol quatre lletres difícils). El nostre rècord inicial era mediocre: "Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d'hidrogen" (43), però va esperonar els lectors a superar-lo.
De fet, vam anar rebent mitja dotzena de pangrames cada vegada més curts que batien el rècord anterior fins que s'hi va posar una autèntica Bubka del pangrama, que es va batre a si mateixa diverses vegades, des de 37 fins a 33 lletres. El rècord actual és de la lingüista Carme Vilà i Comajoan (juny 1992), i fa: "Zel de grum: quetxup, whisky, cafè, bon vi; ja!" (33). És clar que cap rècord no és definitiu, sobretot quan les 26 lletres de l'alfabet poden ser combinades de 403.290.000.000.000.000.000.000.000 maneres diferents.