dissabte, 3 d’octubre de 1992

Minivolgrama

La dèria col·leccionista del crític Joan Josep Isern i la magnitud dels seus prestatges ens permeten recuperar un representant pop dels jocs de taula que potser els lectors que ja hagin passat dels quaranta recordaran. La meravella arqueològica es diu "Minivolgrama" i es basa en un mecanisme força corrent en els jocs de mots: a partir de vuit rodetes accionades mecànicament, un giny de plàstic dur ofereix al jugador vuit lletres amb les seves vuit puntuacions respectives. La capsa del joc, a banda d'aquest rudimentari mecanisme, conté un fotimer de lletres de plàstic amb les quals cada jugador ha de confegir la paraula més llarga que li sigui possible en un enreixat de plàstic blanc. Guanya qui obté més puntuació al final de les rondes prèviament pactades.
El "Minivolgrama" no només era un joc de taula, sinó que derivava d'un concurs televisiu francès adaptat a l'entorn espanyol. De fet, es tractava d'una versió antiga de l'excel·lent programa concurs d'Antenne 2 "Chiffres et Lettres" adaptat aquests últims anys per tve. Per tot arreu apareix la locució publicitària "como en la tele". A totes les cares de la capsa, a les instruccions d'ús, a l'interior del joc... Tot és com a a la tele. Hi ha aquella fascinació inicial que devia provocar la petita pantalla en els que la van veure entrar a casa un bon dia. A banda, el minivolgrama participa de ple en el que es va anomenar "edat del plàstic". El giny que permet la selecció atzarosa de les lletres en joc és de plàstic compacte de primera generació, totes les fitxes són de plàstic i el suport on els jugadors les han de fer encaixar també ho és. Només les instruccions d'ús i la capsa pròpiament dita no són fetes de l'element rei.
Però no és només en l'aspecte visual que refulgeixen els vells temps. Les instruccions d'ús, en castellà i francès, són un monument a la ingenuïtat de l'època. D'entrada, ja ens avisen que "Minivolgrama" és un joc i no pas un "gadget". Després ens descriuen el naixement del joc i en fan una justificació cultural que avui fa feredat. La ferum d'una retòrica alliberadora de tots els mals es copsarà amb un sol paràgraf d'aquestes peculiars "instruccions d'ús": "Una vez liberado de toda sujeción de trabajo, a una necesidad instintiva de ocupar sus manos, parece encontrar en el juego satisfacción de calma. El rosario de ámbar de los orientales, el molino de oraciones, el tricot, el manojo de llaves, etc... son la prueba evidente".
Aquest text, digne del planetari Sánchez Dragó, és un intent de justificació del disseny pretesament adaptat a la mà del mecanisme de les vuit rodetes amb què haurem de triar les lletres. No cal dir que després l'habilitat necessària per fer córrer les vuit rodetes de cop amb els quatre dits lliures és digna d'un malabarista. El més divertit, però, encara és a l'aigüera. Després de la retòrica justificativa, passem a una fase psicologista. Aleshores, el redactor de les instruccions es permet la llicència de predir què passa quan algú es troba sol davant del minivolgrama: "éste, llevado por la curiosidad, lo coge en su mano, lo observa, lo vuelve, siente las ruedecitas dentadas en su mano, las hace girar, escucha el movimiento de letras y números en su mano, comprende que hay un enlace entre las ruedecitas dentadas y el movimiento interior, percibe por las ventanas letras y cifras que se renuevan sin cesar. Entonces quiere saber qué es esto y, después de una explicación, es conquistado al punto de coger pronto la costumbre y a veces de convertirlo en una pasión". La cita és literal. Impossible fer-ne paròdia.
El registre de llenguatge profundament tècnic que enriqueix el paràgraf acabat d'esmentar s'estén per les quatre impagables pàgines d'instruccions. En un apartat especialment brillant, el minivolgrama és titllat com la perfecta síntesi de les qualitats buscades per tothom (probablement el redactor tenia el dharma al cap), i la llista dels avantatges culturals i psicològics que experimenten els privilegiats que aconsegueixen jugar-hi és quasi infinita: desenvolupa la intel·ligència, la rapidesa de reflexos, l'erudició, l'ortografia, enriqueix el vocabulari, desperta la curiositat, l'esperit de competició i, sobretot, calma els nervis. L'última frase d'aquesta impagable secció quasi medicinal va més enllà de tota consideració: "Minivolgrama permite a los jóvenes entenderse lealmente entre ellos y de confundir a los pretenciosos a menudo incapaces".
En realitat, sotmès a una anàlisi objectiva, el "Minivolgrama" no s'aguanta com a joc per enlloc. El seu mecanisme enigmístic és molt més productiu fet amb paper i llapis. Les passions que pot generar entre els jugadors enamorats de la llengua són pur simulacre al costat de les generades per jocs més antics de la mateixa família com l'Scrabble o el Boggle. Les instruccions són confuses i les regles del joc no tenen ni solta ni volta. Això sí, la parafernàlia que duu a la capsa és de primera magnitud. No ens imaginem gaire el minivolgrama circulant entre l'audiència de Woodstock o de Canet, però en canvi estem convençuts que el jove Lleonard Pler de "El sexe dels àngels" en féu un ús continuat i reflexiu.